Capítol 17 Conversa entre dona Xima i don Toni: mentre don Joan s'ha entretingut pensant en l'actitud que tenien vers Bàrbara Titana, oncle i neboda desapareixen de l'estança, ell s'asseu a un balancçi i s'adorm. Quan es desperta, es troba que no han tornat encara i veu l'abric verd de dona Xima i la capota de plomes i tota l'habitació plena de la il·luminació del foc que semblen tenir una mena de vida latent.
Quan tornen, don Joan diu: Arribaren els culpables i remarca que no vénen del menjador sinó de les cambres de dalt.
Dona Xima li demana al senyor si li deixarà veure la "Sala de les nines" i rep un "no" per resposta.
Llavors inicien una conversa de circumstàncies: Xerraven per xerrar, com dues persones que no tenen gaire coses a dir-se. Tornen a parlar de l'Hotel i na Xima diu que l'Emperador li havia dit que haurien d'anar a parlar amb el ministre de finances i que tampoc són gaires 600.000 francs repartits entre els francesos; també li explica que hi ha un dragó pobre, més jove que ella de qui està encapritxada. Bromegen, ell li diu que estava confessant-se amb el vicari, quan ella era a punt d'arribar, ella li respon que potser ho hauria hagut de fer a partir d'ara que tenia més pecats a confessar. Ell llavors es defensa adduint que diria que va entrar un dimoni i ella li pregunta si no és una meravella de Déu, un serafí? Llucifer també era bell, respon don Toni i afegeix que cada vegada està més convençut que entre Déu i el dimoni hi ha d'haver una mena d'equilibri, fins que ella el fa callar amb un jo tenc principis per fer-li entendre que no li agrada que es diguin aquestes coses i, segons don Joan, que tampoc arriba a entendre-les.
Passen a parlar d'objectes: ella té una màquina de cosir, fa servir el telèfon cada dia... i al final li explica que cada dia es creua amb dona Ma Antònia però que no es saluden, com si no es coneguessin.
Don Joan Mayol creu que cap de les dues és rancuniosa i que si no es saluden és perquè dona Ma Antònia sabia mantenir les conveniències.
Don Toni li diu que quan sigui gran serà com la seva esposa i et faràs respectable, faràs almoina... i ella li torna a demanar que vagi amb ella a París fins que don Toni diu: No tornaré a París i, acte seguit afegeix un teòric secret que és No m'has agradat gaire. Ella, que segons don Joan, sempre calla quan ella és el tema de conversa perquè li agrada escoltar com la lloen, es queda sorpresa i llavors el senyor li diu que és ell qui ha canviat. Ha arribat al moment del record, ja no li cal viure, només li cal fixar en la memòria qui ha estat: quan et besava no et veia. Per veure'ns mos hem de situar a distància. [...] Acabava de comprendre que l'eternitat no s'aconsegueix venent l'ànima al Dimoni, sinó detenint el temps, fixant-lo [...] Era tard per repetir, però no per recordar. I finalment li regala un collar de diamants l'única joia de valor que quedava a la casa, que havia estat de sa mare.
Dona Xima li demana al senyor si li deixarà veure la "Sala de les nines" i rep un "no" per resposta.
Llavors inicien una conversa de circumstàncies: Xerraven per xerrar, com dues persones que no tenen gaire coses a dir-se. Tornen a parlar de l'Hotel i na Xima diu que l'Emperador li havia dit que haurien d'anar a parlar amb el ministre de finances i que tampoc són gaires 600.000 francs repartits entre els francesos; també li explica que hi ha un dragó pobre, més jove que ella de qui està encapritxada. Bromegen, ell li diu que estava confessant-se amb el vicari, quan ella era a punt d'arribar, ella li respon que potser ho hauria hagut de fer a partir d'ara que tenia més pecats a confessar. Ell llavors es defensa adduint que diria que va entrar un dimoni i ella li pregunta si no és una meravella de Déu, un serafí? Llucifer també era bell, respon don Toni i afegeix que cada vegada està més convençut que entre Déu i el dimoni hi ha d'haver una mena d'equilibri, fins que ella el fa callar amb un jo tenc principis per fer-li entendre que no li agrada que es diguin aquestes coses i, segons don Joan, que tampoc arriba a entendre-les.
Passen a parlar d'objectes: ella té una màquina de cosir, fa servir el telèfon cada dia... i al final li explica que cada dia es creua amb dona Ma Antònia però que no es saluden, com si no es coneguessin.
Don Joan Mayol creu que cap de les dues és rancuniosa i que si no es saluden és perquè dona Ma Antònia sabia mantenir les conveniències.
Don Toni li diu que quan sigui gran serà com la seva esposa i et faràs respectable, faràs almoina... i ella li torna a demanar que vagi amb ella a París fins que don Toni diu: No tornaré a París i, acte seguit afegeix un teòric secret que és No m'has agradat gaire. Ella, que segons don Joan, sempre calla quan ella és el tema de conversa perquè li agrada escoltar com la lloen, es queda sorpresa i llavors el senyor li diu que és ell qui ha canviat. Ha arribat al moment del record, ja no li cal viure, només li cal fixar en la memòria qui ha estat: quan et besava no et veia. Per veure'ns mos hem de situar a distància. [...] Acabava de comprendre que l'eternitat no s'aconsegueix venent l'ànima al Dimoni, sinó detenint el temps, fixant-lo [...] Era tard per repetir, però no per recordar. I finalment li regala un collar de diamants l'única joia de valor que quedava a la casa, que havia estat de sa mare.
Don Toni, mentre s'acomiaden, li encarrega que quan arribi a Bearn vagi a veure dona Ma antònia li digui que se'n torna a París i que li digui que ell està malalt. Quan ja se sent el carruatge marxant, crida a madò Francina i li demana que arregli l'habitació de Ma Antònia, perquè és a punt d'arribar.
Capitol 18 Arribada de Maria Antònia a Bearn.
Ma Antònia arribà al cap d'una hora i mitja. Mentre l'esperen, ara sí que Joan Mayol s'està amb ell, li demana si creu que es quedarà i ell li respon que sí, que n'està segur i aprofita per demanar-li si ha sentit o ha vist res del que ha passat durant la nit, cosa que nega.
Ma Antònia arribà al cap d'una hora i mitja. Mentre l'esperen, ara sí que Joan Mayol s'està amb ell, li demana si creu que es quedarà i ell li respon que sí, que n'està segur i aprofita per demanar-li si ha sentit o ha vist res del que ha passat durant la nit, cosa que nega.
Contrasta el luxe de Dona Xima amb la senzillesa de dona Ma Antònia arribava en una vella galera tirada per una sola mula cosa que don Joan fa notar a favor de la segona, però don Toni diu que és natural que una es presenti amb luxes perquè necessita enlluernar, la qualifica de "cocotte" i l'altra senzillament perquè no en té cap necessitat.
Després d'unes reflexions sobre el luxe que ha imperat sempre a França, es traslladen a una part de la casa per veure-la arribar sense ser vistos, mentre el senyor li diu, irònicament: I no oblidis que escoltar darrere les portes és un vici molt lleig.
Dona Ma Antònia entra amb el seu criat, Biel, a qui ordena posar les coses que ha portat als llocs que a ella li plauen. don Joan la descriu com una dona de 55 anys que encara captivava, que encara es conservava bella i les coses que porta tenen totes a veure amb la seva fe: un reclinatori, el Sant Crist amb la botella d'aigua beneïda... encarrega sabo de violetes i que el sacerdot d'Inca vagi l'nedemà a veure-la; llavors diu amb veu alta si no hi ha ningú a la casa i es retroba amb el marit.
Parlen com persones que es coneixen de debò, remarca don Joan, ella no s'ha espantat per la notícia de la malaltia, es nega a parlar del passat, ell ja ha posat sabó de violeta i aigua florida a la seva habitació.
Ma Antònia li explica la xerrada amb na Xima i que ella ha estat tota la setmana consultant si hi havia alguna possibilitat d'hipotecar alguna de les propietats que tenen i que, quan ha descobert que no, ha vingut a cercar-lo i afegeix Encara et deu haver tret qualque cosa. Ell li confessa que es collar de mumare i quan ell defensa que Xima ha estat sincera ella li replica que o és beneït o és massa bo.
Passen a parlar de la seva situació i dona Ma Antònia li posa com a condicions per a quedar-se que cremi els llibres, que es confessi, que es penedeixi i que oblidi. El senyor es nega a oblidar i ella al final accedeix a quedar-se sense que aquesta última demanda s'acompleixi i comencen a cremar uns quants llibres. A ell no li reca ja fer-ho: els ha llegit i és el moment d'escriure el que n'ha après.
Al mig del capítol hi ha una digressió: don Joan recorda un dia que el senyor li digué que entre Déu i el Dimoni no hi havia més que un malentès, mentre esmorzaven, ell s'aixeca perquè no havia fet el sacrifici de la meva joventut plena de temptacions per un malentès i es nega a tornar fins que no li demani perdó, cosa que fa, tot i que, quan torna a taula li pegà dos bescollades que em feren veure els estels. Com acostuma a fer, analitza la seva actuació i no sap encara avui si era deguda a la virtut o a l'arrogància.
Capítol 19 Primera nit de Maria Antònia a Bearn. Prova de l’automòbil.
Al mig del capítol hi ha una digressió: don Joan recorda un dia que el senyor li digué que entre Déu i el Dimoni no hi havia més que un malentès, mentre esmorzaven, ell s'aixeca perquè no havia fet el sacrifici de la meva joventut plena de temptacions per un malentès i es nega a tornar fins que no li demani perdó, cosa que fa, tot i que, quan torna a taula li pegà dos bescollades que em feren veure els estels. Com acostuma a fer, analitza la seva actuació i no sap encara avui si era deguda a la virtut o a l'arrogància.
Capítol 19 Primera nit de Maria Antònia a Bearn. Prova de l’automòbil.
Continuen cremant llibres i ell diu que ara li tocarà d'escriure. Tornen a paralar de na Xima i Ma Antònia conclou que ha anat a parar amb gent desencaminada, referint-se al conjunt de la societat francesa perquè a França tothom fa lo que vol. Don Toni llavors diu que moralment dona Xima i Ma antònia s'assemblen, perquè totes dues tenen vers ell una actitud maternal. Ella es reafirma a quedar-se i a tenir cura d'ell. Quan veu l'auto-mobile se li desperta la curiositat, ell li serveix aigua de seltz amb un sifó i ella la compara amb el xampany i diu que té por que exploti la botella. Li diu de fer un volt pel saló amb l'auto i ella hi consent si l'endemà el cremen. Hi pugen i llavors don Toni s'adona que no el pot aturar i don Joan aprofita per fer una reflexió on expressa que per poderosos que se sentin els homes, Déu sempre ho és més.
Capítol 20 Foc a la casa. Es crema l'automòbil. Aquest capítol, que clou la primera part i és molt breu, continua amb l'auto que xoca contra la llar de foc i mentre Joan Mayol en treu els seus ocupants que estan estabornits, comença a cremar-se.
No hay comentarios:
Publicar un comentario