Bearn o la sala de les nines és un llibre que es passa tota l'estona fent salts en el temps, deixant a part el pròleg on ens trobem que el narrador "fa veure" que tot allò que escriu és una carta que dirigeix al seu amic i també capellà, Miquel, perquè s'examinin les Memòries del senyor i s'estableixi si són publicables segons els dogmes cristians. Afegeix que si li donen una resposta negativa, acudirà al papat i que si el papat li ho nega, llavors s'haurà de conformar. Creu que, a part de les Memòries, li ha d'explicar la vida dels senyors i que ho farà com si d'una novel·la es tractés. La dividirà en dues parts que remeten a dos mites: Sota la influència de "Faust" i La pau regna a Bearn (que remet al mite de Filemó i Baucis). Aquí trobareu què passa a la història de manera ordenada, no puc assegurar que hi sigui tot, la novel·la explica massa coses, només el que jo penso que és més remarcable.
Don Toni i dona Ma Antònia de Bearn, fills de dues famílies de la noblesa mallorquina que teòricament es remunta als anys de la conquesta de l'illa per part de la corona catalano-aragonesa, es casen, tot i ser cosins germans, perquè així ajunten els béns que els queden. Tot i que encara viuen de rendes, ja en temps dels seus pares, feien sacrificis perquè no tenien prou diners per luxes.
Estan destinats a casar-se, però ho fan enamorats l'un de l'altre. Entre els dos tenen tres propietats immobles: la possessió de Bearn (que és una casa pairal amb un gran jardí que s'anirà cuidant cada cop menys fins a convertir-se en un lloc ple d'herbes); una casa al poble de Bearn i una casa a Ciutat (Mallorca). A part, tenen terres on es cultiven olives i algun altre producte o plenes de pins.
Estan destinats a casar-se, però ho fan enamorats l'un de l'altre. Entre els dos tenen tres propietats immobles: la possessió de Bearn (que és una casa pairal amb un gran jardí que s'anirà cuidant cada cop menys fins a convertir-se en un lloc ple d'herbes); una casa al poble de Bearn i una casa a Ciutat (Mallorca). A part, tenen terres on es cultiven olives i algun altre producte o plenes de pins.
Sembla que aviat don Toni començarà a ser infidel a l'esposa, tant amb dones de la seva mateixa categoria social, com amb pobres pageses que no saben o no poden dir-li que no perquè és el senyor de les terres.
Ell no es considera un home infidel perquè diu que en totes les dones que ha estat, ha buscat un detall de la pròpia.
Ell no es considera un home infidel perquè diu que en totes les dones que ha estat, ha buscat un detall de la pròpia.
Ella ho sap, però fa com si no ho sabés, tot i que es preocupa que els fills il·legítims del seu marit tinguin, almenys, una educació.
No tenen descendència conjunta. Els seus hereus són uns nebots que viuen a Ciutat i que només s'interessen pel que podran heretar.
Un dia que són al poble, veuen un nen de nou anys i ella remarca que té els ulls semblants a algú que coneix, i aquest nen, que havia de ser porquer, és enviat a l'escola. Es diu Joan, és un dels bastards del senyor, és orfe perquè tant la seva mare, que sembla que era bellíssima, com el seu pare són morts i és el narrador de la història.
Mai ningú ens dirà a la novel·la directament que ell és fill de don Toni, però tenim prou indicis per poder-ho assegurar.
Mai ningú ens dirà a la novel·la directament que ell és fill de don Toni, però tenim prou indicis per poder-ho assegurar.
Mentre ell és a l'escola, don Toni i dona Ma Antònia se separen. Don Toni té pànic a fer-se vell i fuig a París amb la seva neboda, dona Xima, ell té 48 anys i ella 18, amb l'excusa d'anar a veure l'estrena de l'òpera de Gounod basada en l'obra de Goethe, Faust, que, significativament, explica la història d'un home que ven la seva ànima al diable per ser jove eternament.
A París, don Toni i dona Xima són amants i gasten força diners, d'ell esclar.
Ella fa una entrada triomfal a l'òpera el dia de l'estrena vestida completament de blanc i sense cap joia. Dona Ma Eugenia de Montijo, esposa de Napoleó III du un vestit del mateix color, però va amb joies valuosíssimes i la gent que les envolta pensa que dona Xima no se n'ha posat cap perquè vol ressaltar la seva bellesa, quan la veritat és que no se n'ha posat perquè no en té.
A l'òpera coneixen un munt de gent i don Toni s'adona que els homes que se li acosten ho fan, no perquè vulguin parlar amb ell, sinó perquè volen contactar amb la neboda, cosa que el desil·lusiona perquè, per exemple, tenia interès a parlar amb Lesseps sobre el canal.
Aviat ella comença a relacionar-se amb Campo-Formio, persona pròxima a l'Emperador i lluita per ser presentada a ell de manera formal. No vol ser una amistançada i prou, vol entrar a la cort per la porta principal. Mentrestant, don Toni s'adona, d'una banda, que se li acaben els diners i, de l'altra, que no pot continuar fent el trist paper que fa al costat de dona Xima i decideix tornar. Han passat sis mesos d'ençà que va partir. Dona Xima li diu que ella es quedarà i que espera que ell no s'enfadarà perquè és una persona comprensiva.
Sabem que es fa famosa entre la societat parisenca i que una ballarina de can can de l'època, anomenada Rigolboche, escriu o li escriuen un llibre, on la blasma. Ella, la R. feia un número pel qual s'havia fet famosa al cabaret: deixava que l'home que havia comprat prèviament una butlleta per entrar a un sorteig i havia resultat guanyador, pugi a l'escenari a pentinar els seus llarguíssims cabells. Un dia dona Xima té la "sort" de trobar-la quan ha caigut del cavall i, amb l'excusa de socórrer-la, se l'endú i abans de'ajudar-la a tornar en si, els hi talla i arruïna la seva carrera.
Sabem que es fa famosa entre la societat parisenca i que una ballarina de can can de l'època, anomenada Rigolboche, escriu o li escriuen un llibre, on la blasma. Ella, la R. feia un número pel qual s'havia fet famosa al cabaret: deixava que l'home que havia comprat prèviament una butlleta per entrar a un sorteig i havia resultat guanyador, pugi a l'escenari a pentinar els seus llarguíssims cabells. Un dia dona Xima té la "sort" de trobar-la quan ha caigut del cavall i, amb l'excusa de socórrer-la, se l'endú i abans de'ajudar-la a tornar en si, els hi talla i arruïna la seva carrera.
Quan don Toni torna a l'illa es troba que el vicari don Andreu li diu que dona Ma Antònia s'ha traslladat a viure al poble de Bearn i que demana la separació legal. Ell li atorga perquè creu que té raó i pensa que un dia o altre ella tornarà.
Tot i viure a pocs quilòmetres de distància, passen deu anys veient-se només el dia de la festa patronal. Llavors s'adrecen l'un a l'altra amb educació, cosa que el poble no entén.
Segurament és durant aquesta època que dona Ma Antònia té una mena de crisi nerviosa i s'identifica amb dona Xima fins al punt que firma documents amb el seu nom. Don Toni consulta, epistolarment, amb un metge francès, Charcot, que va ser un dels precursors de la psicoanàlisi, i aquest conclu que a la senyora li passa això perquè vol recuperar l'amor del seu marit.
La possessió és el lloc on tradicionalment es celebra el carnaval, perquè don Andreu es nega que una festa pagana es celebri al poble i don Toni creu que aquesta festa és necessària ja que després ve la quaresma on es purguen els pecats i si no se n'han comès perd el sentit. Cada any don Andreu i don Toni tenen una conversa sobre la qüestió, on el primer intenta convèncer sense èxit el segon que no deixi la casa per celebrar-lo Quan don Andreu mor, el nou capellà ja no hi posa cap objecció a la celebració, però, com que tothom s'ha acostumat a anar allà, les coses no canvien.
Tot i viure a pocs quilòmetres de distància, passen deu anys veient-se només el dia de la festa patronal. Llavors s'adrecen l'un a l'altra amb educació, cosa que el poble no entén.
Segurament és durant aquesta època que dona Ma Antònia té una mena de crisi nerviosa i s'identifica amb dona Xima fins al punt que firma documents amb el seu nom. Don Toni consulta, epistolarment, amb un metge francès, Charcot, que va ser un dels precursors de la psicoanàlisi, i aquest conclu que a la senyora li passa això perquè vol recuperar l'amor del seu marit.
La possessió és el lloc on tradicionalment es celebra el carnaval, perquè don Andreu es nega que una festa pagana es celebri al poble i don Toni creu que aquesta festa és necessària ja que després ve la quaresma on es purguen els pecats i si no se n'han comès perd el sentit. Cada any don Andreu i don Toni tenen una conversa sobre la qüestió, on el primer intenta convèncer sense èxit el segon que no deixi la casa per celebrar-lo Quan don Andreu mor, el nou capellà ja no hi posa cap objecció a la celebració, però, com que tothom s'ha acostumat a anar allà, les coses no canvien.
Quan don Toni torna, comença a quedar-se calb i llavors es posa una perruca blanca com les que es duien al segle XVIII i es vesteix amb un hàbit franciscà. S'assembla a Voltaire, cosa que resulta adequada perquè ell es considera una hereu de la Il·lustració i destesta el Romanticisme.
Comença a escriure les seves Memòries, perquè s'adona que no pot tornar a ser jove i creu que ha començat el temps del record que vol fixar. Les dedica a la seva dona i en elles explica un munt d'anècdotes de la seva vida, els seus gustos literaris, els seus pensaments... Com a lectors, en llegim algun fragment que ens transcriu el narrador, don Joan.
Mentrestant, don Joan es va fent gran i ingressa al Seminari. Els caps de setmana i durant les vacances va a la possessió on té llargues xerrades amb don Toni a qui admira profundament alhora que tem per la seva ànima, perquè considera que, de pensament, confia massa en la raó, és maniqueu i no prou cristià.
Don Joan, una vegada que és a Ciutat amb la resta de seminaristes, es troba amb una revolta popular: uns homes intenten tirar al terra l'estàtua d'Isabel II. els seus companys i superiors marxen, però ell no se n'adona i es queda. D'una banda té ganes d'ajudar-los, però com que ho troba indecorós, el que fa és agenollar-se a resar. Aviat els homes comencen a ficar-se amb ell i ell respon amb violència.
Sembla que durant aquesta èpocca, don Toni comença una relació amb els Rosenkreuz que són una lògia maçònica austríaca.
Don Joan ha d'acompanyar don Toni a vendre's la casa de Mallorca, perquè ha d'eixugar els deutes que l'estada a París li han ocasionat. Dona Ma Antònia li dona permís per fer-ho perquè diu que si mai tornen a viure junts ho faran a la possessió. La malvèn perquè és una època convulsa, però es nega a esperar més temps. Durant aquesta estada a Ciutat, don Toni du don Joan a veure l'òpera El barber de Sevilla.
Mentre don Joan és a la possessió, durant un estiu, don Toni du en Jaume, un nen de qui també es fa càrrec (segurament fill il·legítim d'ell, també) i encarrega don Joan que l'eduqui, sobretot, en les activitats esportives a l'aire lliure perquè és massa feble i nyicris i vol que s'enforteixi.
Don Joan li agafa gelos, mentre que el nen l'admira. Tot i que agafa color, don Joan sap que no millora de salut i un dia li fa fer massa esport cosa que fa que el nen mori d'un atac de cor.
Don Joan se sent culpable d'aquesta mort i s'acaba de decidir a prendre els hàbits, perquè fins llavors no tenia gaire clar si tenia o no veritable vocació. A més decideix deixar definitivament de fer esport. Al senyor li agradava que en fes, fins li munta un gimnàs, i volia que s'assemblés a una estàtua grega, però a ell no li agrada perquè li desperta els desitjos sensuals i/o sexuals.
Mentre don Joan és al Seminari, sembla que una dona indeterminada s'enamora d'ell i que per ell hauria fet qualsevol bogeria.
Durant aquest any també és quan don Toni deixa els Rosencrauz i en comptes de retornar-los la medalla maçònica, decideix regalar-la a madò Coloma, una dona que sempre ha viscut sola i que té la fama de tenir una moralitat sense màcula. Madò Coloma durà aquesta medalla amb una cadena d'or, que també li dona don Toni, fins a la seva mort.
Durant un temps, hi ha una noia que es diu Margalideta (segurament una altra filla il·legítima) que el senyor acull a casa seva, que mor joveneta i que és enterrada al jardí de la possessió i una altra que es diu Bàrbara Titana que enfolleix d'amor pel senyor. A més, el senyor manté el llum encès durant tota la nit amb l'excusa que escriu.
Tots aquests fets, i la manera com vesteix, fan que el poble pensi que és una mena de bruixot. Ell en una ocasió diu que és paradoxal que un home que té la raó com a principi, sigui vist així per la població.
També és paradoxal que ell, tot i considerar-se un il·lustrat, continuï castigant corporalment els seus servidors si, per exemple, blasfemen.
Però don Toni és contradictori: també creu que és un noble que s'ha de comportaar com a tal i sap que la seva nissaga no és tan antiga com es diu i que segurament en algun moment hi ha hagut algun bastard que ha estat considerat un Bearn.
Dona Xima torna perquè vol més diners de don Toni i abans d'anar a veure'l parla amb tots aquells que li poden dir si queda alguna propietat per hipotecar o alguna cosa que es pugui vendre a fi d'aconseguir-los. Es creua força vegades amb Ma Antònia i fan veure que no es coneixen. S'està a l'hostal de Bearn i ha vingut amb molt de servei i molt de luxe.
Quan veu que no hi ha cap propietat de què es pugui treure profit, va a veure don Toni.
Abans que ella, arriba a la possessió, don Andreu, per avisar-lo i es troba que ell ja ho sap, de fet també li diu que ha mantingut correspondència amb dona Xima durant aquest temps. Don Joan espia tota l'estona que dura aquesta conversa i la posterior visita de la noia, des de l'habitació del costat.
Ella ara té uns 28 anys i ell 58; ella està més bella que mai, segons don Joan que se sent fascinat. De fet està obsessionat amb ella (enamorat possiblement) durant tota la novel·la.
Parlen com si fes poc temps que s'acabessin de veure. Sabem que ja és amant de l'Emperador i que aquest li ha promès, més o menys, comprar-li l'hotel de l'Etoile on ella viu; que és amant d'un pobre Lion a qui ella manté... El senyor critica els diamants que ella du i que l'Emperador li ha regalat perquè diu que són petits, ella se'n burla dient que els poetes regalen estrelles que són molt més grans, però que no tenen valor.
Pugen a les habitacions i quan baixen ens adonem que han fet l'amor. Ell li diu que no li ha agradat perquè ara prefereix recordar que fer i ella aconsegueix que li regali el collar de diamants que havia estat de la seva mare i que és l'única joia de valor que queda a la casa. Li demana que torni a París, que aviat representaran Faust, ell li diu que no i li encarrega que, quan arribi a Bearn, vagi a veure la tia, li digui que què vol que li dugui de París i li comuniqui que l'ha anat a veure i que l'ha trobat malalt.
Quan ella marxa, dona Ma Antònia es prepara per tornar a casa i hi va amb un criat que la duu en carro, senzillament, i no amb la fastuositat amb què s'havia presentat dona Xima: carruatge, valet...
Don Toni, que es troba amb don Joan, li diu que s'amaguin, que vol veure com arriba la seva muller. Ella deixa les coses a la sala, seu i, quan està cansada d'esperar, crida dient que surtin.
Li diu al seu espòs que no estava gens preocupada per la suposada malaltia, que ja es coneixen, que s'ha entretingut cosint una vànova durant els deu anys que han estat separats i que ha d'acomplir tres condicions si vol que ella es quedi: cremar els llibres, que es confessi i que oblidi. Ell no accepta la tercera i tampoc acompleix la segona en el seu sentit ortodox, perquè sí que pensa que s'ha confessat en les Memòries. No li reca cremar els llibres perquè ja els ha llegit i sap que, si volgués, els podria toranr a comprar, a més els recorda i ara el que vol no és llegir sinó escriure i comencen a cremar-los aquella mateixa nit.
Don Toni havia construït un automòbil i el té al salo, ella el veu i diu que s'ha de cremar, ell la convenç de fer primer una volta allà dins i la fan. Els frens fallen i xoquen contra la llar de foc. Don Joan els salva i el cotxe es crema. Després de salvar-los sembla que es desmaia i dona Ma Antònia és qui en té cura.
Poc després de l'arribada de dona Ma Antònia, don Joan és ordenat sacerdot i cada dia diu missa per a la senyora i els treballadors de la casa a les vuit del matí. El senyor només hi va els dies de festa de precepte.
Viuen vint-i-dos anys més en harmonia a la casa: Ma Antònia cosint, dedicant-se a enfortir la fe i perdent la memòria i ell recordant amb les seves Memòries i augmentant, amb l'edat, el seu enginy, la seva fina ironia i la intel·ligència.
Un dia es troben amb Madò Coloma que sembla que viu molt pobrament: menjant sopes de pa que li duen els nebots, amb llet que li proporciona una cabra que té i taronges i magranes dels arbres que hi ha on viu. Dona Ma Antònia li ofereix unes gallines, ella les refusa perquè diu que ja en té prou amb el que té i quan marxen, dona Ma Antònia diu que si mai li traguessin el que té podria viure com ella. També destaca que du una cadena d'or de debò, que la medalla no, però que la cadena sí, i destaca que és el mateix tipus de cadena que tenen a casa. El senyor despista. Després li dirà a don Joan que no viu només amb el que té sinó que ell li dona un duro cada setmana. Don Joan encara no, però nosaltres ja sabem que madò Coloma també ha estat amant del senyor.
Continua escrivint a les nits, teòricament, a la pràctica el que fa és fer-ho veure, perquè escriu als matins. Sap que si digués que ho fa així el molestarien, d'aquesta manera aconsegueix que no l'empipin, perquè al matí es quan tots creuen que està dormint. Don Joan ho descobreix un dia que ha d'anar a consultar-li què està passant amb el pinar de S'ull de sa Font que hi ha gent que l'està talant.
El senyor s'ha venut la fusta perquè puguin anar de viatge a Roma a veure el papa Lleó XIII que vol conèixer perquè té fama d'il·lustrat, tot i que posa com excusa per anar-hi que don Joan com a sacerdot ha de veure el Vaticà i conèixer el seu cap.
Aconsegueixen audipencia gràcies al marquès de Collera, nét d'una família que tenia com a cognom Obrador i com a malnom Collera (collar de cuiro farcit de palla o de crin, que es posa a les bèsties per tirar del carro...); que ells no es prenen com una burla, per la qual cosa, quan demanen el marquesat a la Reina Governadora (Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies) que sembla que els atorgava a canvi d'una quantitat de diners, signen com a Obrador de can Collera i ella els nomena marquesos de Collera. Don Toni detesta la família en general i aquest marquès, que es diu Jacob, en particualr, pensa que són uns sobrevinguts i creu que la cultura que en Jacob té és més de presumir que real.
Van en vaixell fins a Marsella. al mateix vaixell hi viatgen "jueus" "negres", 2moros" a la coberat, lluny de la primera classe, i el senyor baixa a veure'ls i toca un teòric antropòfag.
Don Joan troba que tot és massa luxós i innecessari, tant al vaixell com a terra.
Després de descansar a Marsella uns dies, agafen el tren, teòricament, cap a Roma, però en realitat el senyor els enganya perquè vol anar primer a París.
A París s'hi estan una temporada, a l'hotel Louvre, davant del palau,massa luxós també, durant la qual cap parla de dona Xima, però don Joan s'hi obsessiona i li sembla que la veu arreu.
Una vegada que va en tramvia i creu que la distingeix entre les persones que passegen, té un problema amb la policia (volen impedir que baixi en marxa i ell en colpeja un) i acaba a un calabós. Quan el duen a veure el jutge ell diu que havia vist una dona coneguda, el jutge somriu indulgent, i tot i que ell tracta d'aclarir que no té res a veure amb una aventura galant, l'altre no s'ho creu. Quan li demana qui és, diu que és el capellà dels senyors de Bearn i llavors el jutge comença a anomenar-los prínceps. Ell no sap per què, però tampoc pot desfer l'equívoc. Al final li dona 100 francs per les ferides que ha ocasionat a un dels policies i pot tornar a l'hotel.
El servei comença a anomenar-los prínceps i ell demana al recepcionista que no ho facin, li vol dir que no ho són, però l'altre creu que van d'incògnit i deixen de dir-los així. S'adona que cada dia hi ha un policia que els vigila a prop de l'hotel.
Una nit, mentre sopen, don Toni rep una trucada i torna dient que l'endemà no pot anar amb ells perquè un compatriota el necessita. Tant Ma Antònia com don Joan pensen que s'ha de trobar amb na Xima o alguna cosa semblant i dona Ma Antònia decideix que l'endemà ella i don Joan aniran a fer un volt pel Sena.
Durant la nit, el senyor va a demanar-li diners a don Joan, ell li diu que cada vegada en tenen menys i li explica què li ha passat. L'altre es mostra content que hagi pegat un policia i li diu que de la mateixa manera que ell ha tingut una aventura ara ell en tindrà una altra.
Mentre són a una illa del riu, ella es sincera i demostra l'enuig que sent perquè el senyor ja ni es preocupa per mentir bé i don Joan li demana perdó perquè creu que la seva presènca pot ser un insult per a ella (és un fill il·lègitim del senyor). Comencen a resar i llavors veuen que el globus dels germans Tissandier passa per sobre d'ells i que allà hi ha don Toni.
Quan es reuneixen a l'hotel, dona Ma Antònia li diu que l'han vist i ell explica la seva aventura sense dir que ha pagat per pujar.
Van a l'òpera a veure Manon i don Joan pensa que dona Xima és com la protagonista de l'òpera.
Quan marxen, el recepcionista els diu, burleta, senyors prínceps cosa que enerva don Joan, que s'arrenca la cadena d'or que du al coll i que és l'única cosa de valor que té i la hi dona de propina. Llavors el recepcionista es desfà en compliments i dona Ma Antònia marxa convençuda que els francesos són gent molt amable.
Quan arriben a Roma, don Joan la troba bruta i trista, massa plena d'estàtues de cosssos nus i decadent. Allà s'han d'estar a una fonda perquè ja no tenen diners per pagar un hotel com cal.
Ell té l'habitació al costat de dos napolitans que són fiísicament bellíssims i que una nit sembla que tenen una relació homosexual que don Joan imagina i, alhora, s'esborrona d'imaginar.
Visiten la Roma imperial i després la Roma cristiana (les esglésies) que els ensenya un franciscà. Don Joan s'escandalitza que la gent sigui tan cridanera, fins i tot als temples.
Don Toni es diverteix fent que els cotxers es barallin per dur-lo perquè troba bonica la música de l'idioma italià i riu de la seva gestualitat exagerada (ho fa regatejant amb ells el preu, baixant-lo tant com pot i després donant-los una propina que iguala el preu que ells han començat demanant, es corre la veu i tots el volen dur).
Mentre esperen el dia de l'audiència papal, don Joan i dona Ma Antònia resen i don Toni es prepara les preguntes que li vol fer.
Quan és a punt d'arribar el dia, dona Ma Antònia diu que, com que a ella li interessa sobretoto la benedicció, anirà a veure'l a la plaça i que hi vagin ells dos. Don Joan veu que ho fa perquè el seu marit té molta il·lusió de xerrar amb el papa a soles i així ho podrà fer.
Quan tots dos es dirigeixen al Vaticà, don Toni li diu a don Joan que, si pot, el deixi sol amb el papa. Quan arriben, don Joan veu que el papa s'assembla també a Voltaire, de qui no esmenta el nom sinó que el cita a partir del bust que d'ell en va fer un escultor.
El papa els demana com és que no ha vingut la senyora i don Toni diu que es trobava malament; don Joan troba molt trist que les primeres paraules que li adreça siguin una mentida.
Don Toni de seguida envia don Joan a la biblioteca i així es queda sol amb el papa.
Mentre és a la biblioteca, s'entreté llegint les èglogues de Virgili, s'adona que l'egloga II explica una relació homosexual i s'escandalitza tant que, d'una banda creu que ha malinterpretat l'escrit i, de l'altra, deixa de llegir i comença a buscar la porta per on ha entrat. Primer no distingeix les portes de les parets, després s'adona de com estan camuflades i n'obre dues, a la primera hi ha tot de coses, la segona sembla l'habitació del papa i és austera i despullada. Finalment el venen a buscar i marxen.
El senyor no vol explicar què li ha dit el papa i don Joan dedueix que no ho vol fer perquè així, quan ho faci o ho escrigui a les Memòries, podrà haver refet les paraules del papa al seu gust. Refer els records, canviar-los.
Quan tornen es troben amb una italiana al tren que els explica tant coses superficials com íntimes i que don Joan qualifica com un exemple de l'esperit del país.
A Ciutat els reben els nebots, amb qui tenen poc tracte, però que aquell dia estan especialment amables amb ells i van a menjar alguna cosa a casa d'ells. La neboda ha enviudat i els nebots, dos germans, treballen. Tot i que ho troben força malament, els oncles diuen que ja fan bé. Don Toni remarca que aquestes coses proven que els senyors de debò estan condemnats a l'extinció. abans de marxar arriba Jacob collera que els demana si tot ha anat bé. don toni li recrimina que li hagi dit al papa que era un "publicista" (una persona que publica llibres) i l'altre li respon que tothom sap que stà escrivint i que ningú dubta que allò que escriu serà el millor que mai s'hagi fet a l'illa en el camp de les lletres.
Tornen a la possessió amb el Tomeu, un jove que és al seu servei. Ell els explica amb orgull que una estrangera que ha arribat al poble, Miss Moore, l'està pintant i, llavors, don Joan pensa que tan lleig que el veuen ells, potser si s'hi fixen s'adonaran que és força bell.
Miss Moore ha arribat al poble i ha llogat una casa, li donen el preu per any i ella entén que és per setmana i va cada setmana a pagar.
Es presenta a la possessió dues vegades i els explica que ha passat gairebé tota la vida com una gran devota fins que va viatjar a Florència i patí com una mena d'epifania. Es va adonar de la bellesa i de la sensualitat dels cossos masculins i des de llavors va decidir que es dedicaria a viatjar i a contemplar-los i pintar-los, perquè ja era massa gran per fer cap altra cosa.
Don Toni, després de sentir-la, conclou que la repressió dels sentiments fa molt mal, que seria un personatge fantàstic per a escritors tipus Victor Hugo però que per a ell no té cap interès.
Quan ensenya el quadre d'en Tomeu es munta un gran rebombori, perquè, tot i que ell havia posat vestit, ella l'ha pintat nu. Tomeu passa una gran vergonya i el capellà esbronca els senyors per haver permès una cosa que es va fer quan ells no hi eren.
El poble cada vegada està més enfadat amb la presència de Miss Moore que troben estranya i malèfica i el vicari arriba a demanar que se l'expulsi de l'illa, però el governdaor s'hi nega.
Madò Coloma es posa malalta i Miss Moore s'oferexi a cuidar-la. Després veuen que no és que volgués tenir-ne cura sinó que la maltracta perquè el que realment vol és pintar el seu nebot. Madò Francina (la criada dels senyors) els fa una visita i torna escandalitzada perquè presencia una baralla entre madò Coloma i miss Moore, amb el nebot intentant separar-les.
Abans que marxi miss Moore, però quan ja no s'està amb madò Coloma, l'assassinen i se li enduen, únnicament, la medalla, que no era d'or però era maçònica. El poble sospita d'ella o de don Toni. quan don Toni ho sap li explica a don Joan que ell va ser maçó i que li regalà la medalla a madò Coloma quan ho deixà. Llavors ell s'adona que potser van tenir una relació, sbretot perquè don Toni li diu que madò Coloma també havia estat jove.
Al final Miss Moore marxa quan en té ganes i el cri m queda sense resoldre, de fet no se sap ni si s'investiga.
Madò Francina mor en algun moment no determinat i Caterina serà qui ajudarà dona Ma Antònia. Caterina és una noia jove i s'enamorarà d'en Tomeu i ell d'ella. Durant l'últim carnaval els senyors descobreixen que ella està embarassada d'ell.
A mesura que dona Ma Antònia va perdent memòria, també es va llevant més tard i la missa diària acaba fent-se cap a les deu, cosa que impossibilita que els treballadors de la casa hi assisteixin perquè ja estan en plena feina.
La ruïna és cada vegada més evident i fins hi ha problemes per aconseguir menjar alguna cosa que no sigui la que obtenen de les terres que conreen, com per exemple l'ensaïmada i la xocolata que berenen (esmorzen en mallorquí).
Don Joan explica el perquè d'aquesta ruïna: les terres que conreen donen poca cosa, una part les explota l'església que no paga res als senyors per fer-ho, l'altra part són pagesos que quan tenen mala collita i no poden pagar no ho fan i quan la tenen bona i tenen excedent donen els diners al senyor que actua amb ells com si fos una mena de banc. Però ell es gasta aquests diners en coses particulars i en els moments que li són reclamants, ell hipoteca propietats per poder-los-els tornar.
Quan el senyor ha acabat d'escriure les Memòries li confia a don Joan que ja no té una raó concreta que el faci viure i ell li respon que sí, que ha de cuidar la seva esposa.
Arriba Carnaval i amb ell dona Xima, que ja té 58 anys, i que, tot i que manté la figura, té una cara plena d'arrugues que ja no pot dissimular el maquillatge.
Dona Xima explica la seva ruïna, l'Emperador li va comprar l'hotel de l'Etoile però va ser cremat quan es va acabar l'Imperi, ella va fugir amb Eugènia de Montijo i un cavaller que les va ajudar i que era amant de dona Xima i no de Ma Eugenia com pensa el poble, però ara és a la misèria, i ningú l'ajuda.
Dona Ma Antònia li diu que l'ajudaran ells a posar una fonda que només admeti senyoretes perquè la seva reputació s'ha de mantenir intacta. No s'adona que dona Xima ja no és jove, que no té reputació i que ells no tenen diners per deixar-li.
Dona Xima porta tres bombons amb verí que diu que són la seva esperança de salvació.
Durant la nit va a l'habitació de don Joan i demana de confessar-se per quedar lliure de culpa, queden a la capella a primera hora del matí per cremar els bombons.
Don Joan l'espera, però ella no hi acudeix i quan va al saló se la troba parlant animadament amb el senyor. Com si no recordés la confessió que ha fet, li demana una sotana a don Joan per disfressar-se.
Tomeu entra a l'habitació i ella no s'està de dir-li a ell mateix que és molt atractiu i que si vol se l'endú per fer de valet, que no tindria cap altre feina que fer bonic.
Durant la celebració tot és confusió i llibertinatge, segons don Joan, que no suporta el que veu i no entén com els senyors ho permeten.
Dona Xima apareix dient que es vol casar amb Tomeu i don Toni li diu que això és impossible, després ella sent com en Tomeu diu que és una vella boja, agafa un bombó dels tres que havia deixat a l'ampit de la xemeneia i marxa de la casa.
La troben camí de Ciutat, moribunda, i arriba a l'hospital morta.
Mentrestant sembla que dona Ma Antònia ha agafat un bombó i se l'ha menjat perquè no ha recordat que duia verí i comença a trobar-se malament.
Don Toni veu que mor als seus braços i que ja no té cap raó per viure. El tercer bombó desapareix i ell també comença a trobar-se malament.
Mentre s'està morint, don Joan intenta confessar-lo però ell no respon clarament a la pregunta sobre si s'ha pres el bombó o no de manera deliberada, només diu que s'acusa d'haver sentit enveja de Jacob de Collera.
S'acaben les dues parts de la novel·la i llavors hi ha l'epíleg, que és gairebé l'últim que a la novel·la passa.
Durant tota la novel·la s'ha anat parlant de la sal de les nines on només té accés el senyor i on es guarden les pepes o nines que un avantpassat, don Felip, tenia i ales quals feia vestits. Sabem que va ser militar, que provocà la seva expulsió de l'exèrcit quan va fer una exposició amb les nines que vestia a Aranjuez i que acabà la seva vida a la possessió.
Arriben dos membres dels Rosencreuz a parlar amb don Joan i li fan una oferta que creuen que no podrà rebutjar: a canvi de comprar la casa i de deixar-lo a ell viure-hi fins que mori per tenir-ne cura, ell els ha de deixar investigar la sala de les nines, on hi ha, d'una banda, les nines amb els vestits que els va fer don Felip de Bearn que sembla que també va pertànyer a la maçoneria i del qual diuen que va tenir assumptes amorosos amb la reina Ma Lluïsa i amb Godoy (primer ministre durant el regnat de Carles IV); i de l'altra tots els documents de l'arxiu que don Toni no va voler que es coneguesssin perquè, segurament, provaven que l'estirp dels Bearn no era tan antiga com deien ni tan noble.
Li diuen que si no s'hi avé, ells acudiran als hereus reals, els nebots i que segur que ells s'avindran a fer-ho, però que han vingut primer a parlar amb ell perquè don Toni els indicà que ell sabria decidir de manera correcta.
Retreuen que don Toni els deixés, perquè una vegada entres no pots sortir de manera impune del grup i insinuen que ells són els causants de l'assassinat de Madò Coloma perquè volien recuperaar la medalla que no els va ser retornada i que dona Xima va ser l'instrument que van utilitzar per matar els senyors.
Quan ell sap que don Toni va voler que decidis primer ell que els nebots que segur que haurien dit que sí a una oferta semblant, demna una nit per pensar-s'ho fent-los creure que segurament s'hi avindrà i quan marxen, crida en Tomeu i tots dos cremen el continugt de la sala de les nines. L'endemà ells retiren l'oferta perquè ha desaparegut tot.
Suposem que uns dies després don Joan casa na Caterina amb en Tomeu perquè un metge cerifica que ella està embarassada. I sabem que té la intenció d'acabar els seus dies a un monestir, mentre intentarà publicar les Memòries amb el permís del bisbat o del papat i emprant els dos mil duros que don Toni li va deixar després de vendre el pinar de Sa Cova.
s'exliquen més coses, sí, però fins aquí arribo jo.
Don Joan ha d'acompanyar don Toni a vendre's la casa de Mallorca, perquè ha d'eixugar els deutes que l'estada a París li han ocasionat. Dona Ma Antònia li dona permís per fer-ho perquè diu que si mai tornen a viure junts ho faran a la possessió. La malvèn perquè és una època convulsa, però es nega a esperar més temps. Durant aquesta estada a Ciutat, don Toni du don Joan a veure l'òpera El barber de Sevilla.
Mentre don Joan és a la possessió, durant un estiu, don Toni du en Jaume, un nen de qui també es fa càrrec (segurament fill il·legítim d'ell, també) i encarrega don Joan que l'eduqui, sobretot, en les activitats esportives a l'aire lliure perquè és massa feble i nyicris i vol que s'enforteixi.
Don Joan li agafa gelos, mentre que el nen l'admira. Tot i que agafa color, don Joan sap que no millora de salut i un dia li fa fer massa esport cosa que fa que el nen mori d'un atac de cor.
Don Joan se sent culpable d'aquesta mort i s'acaba de decidir a prendre els hàbits, perquè fins llavors no tenia gaire clar si tenia o no veritable vocació. A més decideix deixar definitivament de fer esport. Al senyor li agradava que en fes, fins li munta un gimnàs, i volia que s'assemblés a una estàtua grega, però a ell no li agrada perquè li desperta els desitjos sensuals i/o sexuals.
Mentre don Joan és al Seminari, sembla que una dona indeterminada s'enamora d'ell i que per ell hauria fet qualsevol bogeria.
Durant aquest any també és quan don Toni deixa els Rosencrauz i en comptes de retornar-los la medalla maçònica, decideix regalar-la a madò Coloma, una dona que sempre ha viscut sola i que té la fama de tenir una moralitat sense màcula. Madò Coloma durà aquesta medalla amb una cadena d'or, que també li dona don Toni, fins a la seva mort.
Durant un temps, hi ha una noia que es diu Margalideta (segurament una altra filla il·legítima) que el senyor acull a casa seva, que mor joveneta i que és enterrada al jardí de la possessió i una altra que es diu Bàrbara Titana que enfolleix d'amor pel senyor. A més, el senyor manté el llum encès durant tota la nit amb l'excusa que escriu.
Tots aquests fets, i la manera com vesteix, fan que el poble pensi que és una mena de bruixot. Ell en una ocasió diu que és paradoxal que un home que té la raó com a principi, sigui vist així per la població.
També és paradoxal que ell, tot i considerar-se un il·lustrat, continuï castigant corporalment els seus servidors si, per exemple, blasfemen.
Però don Toni és contradictori: també creu que és un noble que s'ha de comportaar com a tal i sap que la seva nissaga no és tan antiga com es diu i que segurament en algun moment hi ha hagut algun bastard que ha estat considerat un Bearn.
Dona Xima torna perquè vol més diners de don Toni i abans d'anar a veure'l parla amb tots aquells que li poden dir si queda alguna propietat per hipotecar o alguna cosa que es pugui vendre a fi d'aconseguir-los. Es creua força vegades amb Ma Antònia i fan veure que no es coneixen. S'està a l'hostal de Bearn i ha vingut amb molt de servei i molt de luxe.
Quan veu que no hi ha cap propietat de què es pugui treure profit, va a veure don Toni.
Abans que ella, arriba a la possessió, don Andreu, per avisar-lo i es troba que ell ja ho sap, de fet també li diu que ha mantingut correspondència amb dona Xima durant aquest temps. Don Joan espia tota l'estona que dura aquesta conversa i la posterior visita de la noia, des de l'habitació del costat.
Ella ara té uns 28 anys i ell 58; ella està més bella que mai, segons don Joan que se sent fascinat. De fet està obsessionat amb ella (enamorat possiblement) durant tota la novel·la.
Parlen com si fes poc temps que s'acabessin de veure. Sabem que ja és amant de l'Emperador i que aquest li ha promès, més o menys, comprar-li l'hotel de l'Etoile on ella viu; que és amant d'un pobre Lion a qui ella manté... El senyor critica els diamants que ella du i que l'Emperador li ha regalat perquè diu que són petits, ella se'n burla dient que els poetes regalen estrelles que són molt més grans, però que no tenen valor.
Pugen a les habitacions i quan baixen ens adonem que han fet l'amor. Ell li diu que no li ha agradat perquè ara prefereix recordar que fer i ella aconsegueix que li regali el collar de diamants que havia estat de la seva mare i que és l'única joia de valor que queda a la casa. Li demana que torni a París, que aviat representaran Faust, ell li diu que no i li encarrega que, quan arribi a Bearn, vagi a veure la tia, li digui que què vol que li dugui de París i li comuniqui que l'ha anat a veure i que l'ha trobat malalt.
Quan ella marxa, dona Ma Antònia es prepara per tornar a casa i hi va amb un criat que la duu en carro, senzillament, i no amb la fastuositat amb què s'havia presentat dona Xima: carruatge, valet...
Don Toni, que es troba amb don Joan, li diu que s'amaguin, que vol veure com arriba la seva muller. Ella deixa les coses a la sala, seu i, quan està cansada d'esperar, crida dient que surtin.
Li diu al seu espòs que no estava gens preocupada per la suposada malaltia, que ja es coneixen, que s'ha entretingut cosint una vànova durant els deu anys que han estat separats i que ha d'acomplir tres condicions si vol que ella es quedi: cremar els llibres, que es confessi i que oblidi. Ell no accepta la tercera i tampoc acompleix la segona en el seu sentit ortodox, perquè sí que pensa que s'ha confessat en les Memòries. No li reca cremar els llibres perquè ja els ha llegit i sap que, si volgués, els podria toranr a comprar, a més els recorda i ara el que vol no és llegir sinó escriure i comencen a cremar-los aquella mateixa nit.
Don Toni havia construït un automòbil i el té al salo, ella el veu i diu que s'ha de cremar, ell la convenç de fer primer una volta allà dins i la fan. Els frens fallen i xoquen contra la llar de foc. Don Joan els salva i el cotxe es crema. Després de salvar-los sembla que es desmaia i dona Ma Antònia és qui en té cura.
Poc després de l'arribada de dona Ma Antònia, don Joan és ordenat sacerdot i cada dia diu missa per a la senyora i els treballadors de la casa a les vuit del matí. El senyor només hi va els dies de festa de precepte.
Viuen vint-i-dos anys més en harmonia a la casa: Ma Antònia cosint, dedicant-se a enfortir la fe i perdent la memòria i ell recordant amb les seves Memòries i augmentant, amb l'edat, el seu enginy, la seva fina ironia i la intel·ligència.
Un dia es troben amb Madò Coloma que sembla que viu molt pobrament: menjant sopes de pa que li duen els nebots, amb llet que li proporciona una cabra que té i taronges i magranes dels arbres que hi ha on viu. Dona Ma Antònia li ofereix unes gallines, ella les refusa perquè diu que ja en té prou amb el que té i quan marxen, dona Ma Antònia diu que si mai li traguessin el que té podria viure com ella. També destaca que du una cadena d'or de debò, que la medalla no, però que la cadena sí, i destaca que és el mateix tipus de cadena que tenen a casa. El senyor despista. Després li dirà a don Joan que no viu només amb el que té sinó que ell li dona un duro cada setmana. Don Joan encara no, però nosaltres ja sabem que madò Coloma també ha estat amant del senyor.
Continua escrivint a les nits, teòricament, a la pràctica el que fa és fer-ho veure, perquè escriu als matins. Sap que si digués que ho fa així el molestarien, d'aquesta manera aconsegueix que no l'empipin, perquè al matí es quan tots creuen que està dormint. Don Joan ho descobreix un dia que ha d'anar a consultar-li què està passant amb el pinar de S'ull de sa Font que hi ha gent que l'està talant.
El senyor s'ha venut la fusta perquè puguin anar de viatge a Roma a veure el papa Lleó XIII que vol conèixer perquè té fama d'il·lustrat, tot i que posa com excusa per anar-hi que don Joan com a sacerdot ha de veure el Vaticà i conèixer el seu cap.
Aconsegueixen audipencia gràcies al marquès de Collera, nét d'una família que tenia com a cognom Obrador i com a malnom Collera (collar de cuiro farcit de palla o de crin, que es posa a les bèsties per tirar del carro...); que ells no es prenen com una burla, per la qual cosa, quan demanen el marquesat a la Reina Governadora (Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies) que sembla que els atorgava a canvi d'una quantitat de diners, signen com a Obrador de can Collera i ella els nomena marquesos de Collera. Don Toni detesta la família en general i aquest marquès, que es diu Jacob, en particualr, pensa que són uns sobrevinguts i creu que la cultura que en Jacob té és més de presumir que real.
Van en vaixell fins a Marsella. al mateix vaixell hi viatgen "jueus" "negres", 2moros" a la coberat, lluny de la primera classe, i el senyor baixa a veure'ls i toca un teòric antropòfag.
Don Joan troba que tot és massa luxós i innecessari, tant al vaixell com a terra.
Després de descansar a Marsella uns dies, agafen el tren, teòricament, cap a Roma, però en realitat el senyor els enganya perquè vol anar primer a París.
A París s'hi estan una temporada, a l'hotel Louvre, davant del palau,massa luxós també, durant la qual cap parla de dona Xima, però don Joan s'hi obsessiona i li sembla que la veu arreu.
Una vegada que va en tramvia i creu que la distingeix entre les persones que passegen, té un problema amb la policia (volen impedir que baixi en marxa i ell en colpeja un) i acaba a un calabós. Quan el duen a veure el jutge ell diu que havia vist una dona coneguda, el jutge somriu indulgent, i tot i que ell tracta d'aclarir que no té res a veure amb una aventura galant, l'altre no s'ho creu. Quan li demana qui és, diu que és el capellà dels senyors de Bearn i llavors el jutge comença a anomenar-los prínceps. Ell no sap per què, però tampoc pot desfer l'equívoc. Al final li dona 100 francs per les ferides que ha ocasionat a un dels policies i pot tornar a l'hotel.
El servei comença a anomenar-los prínceps i ell demana al recepcionista que no ho facin, li vol dir que no ho són, però l'altre creu que van d'incògnit i deixen de dir-los així. S'adona que cada dia hi ha un policia que els vigila a prop de l'hotel.
Una nit, mentre sopen, don Toni rep una trucada i torna dient que l'endemà no pot anar amb ells perquè un compatriota el necessita. Tant Ma Antònia com don Joan pensen que s'ha de trobar amb na Xima o alguna cosa semblant i dona Ma Antònia decideix que l'endemà ella i don Joan aniran a fer un volt pel Sena.
Durant la nit, el senyor va a demanar-li diners a don Joan, ell li diu que cada vegada en tenen menys i li explica què li ha passat. L'altre es mostra content que hagi pegat un policia i li diu que de la mateixa manera que ell ha tingut una aventura ara ell en tindrà una altra.
Mentre són a una illa del riu, ella es sincera i demostra l'enuig que sent perquè el senyor ja ni es preocupa per mentir bé i don Joan li demana perdó perquè creu que la seva presènca pot ser un insult per a ella (és un fill il·lègitim del senyor). Comencen a resar i llavors veuen que el globus dels germans Tissandier passa per sobre d'ells i que allà hi ha don Toni.
Quan es reuneixen a l'hotel, dona Ma Antònia li diu que l'han vist i ell explica la seva aventura sense dir que ha pagat per pujar.
Van a l'òpera a veure Manon i don Joan pensa que dona Xima és com la protagonista de l'òpera.
Abans de marxar, don Joan veu dona Xima, o ho creu, i és una dona que va amb una bossa plena de menjar i pobrament vestida, deu sobrepassar els 40 anys i la bellesa comença a marcir-se.
Don Joan rep una carta de la policia on se'ls demana que abandonin París perquè s'ha decobert que no són prínceps sinó impostors, com que els donen 48 hores per fer-ho i ells pensaven partir l'endemà, no els diu res als senyors.Quan marxen, el recepcionista els diu, burleta, senyors prínceps cosa que enerva don Joan, que s'arrenca la cadena d'or que du al coll i que és l'única cosa de valor que té i la hi dona de propina. Llavors el recepcionista es desfà en compliments i dona Ma Antònia marxa convençuda que els francesos són gent molt amable.
Quan arriben a Roma, don Joan la troba bruta i trista, massa plena d'estàtues de cosssos nus i decadent. Allà s'han d'estar a una fonda perquè ja no tenen diners per pagar un hotel com cal.
Ell té l'habitació al costat de dos napolitans que són fiísicament bellíssims i que una nit sembla que tenen una relació homosexual que don Joan imagina i, alhora, s'esborrona d'imaginar.
Visiten la Roma imperial i després la Roma cristiana (les esglésies) que els ensenya un franciscà. Don Joan s'escandalitza que la gent sigui tan cridanera, fins i tot als temples.
Don Toni es diverteix fent que els cotxers es barallin per dur-lo perquè troba bonica la música de l'idioma italià i riu de la seva gestualitat exagerada (ho fa regatejant amb ells el preu, baixant-lo tant com pot i després donant-los una propina que iguala el preu que ells han començat demanant, es corre la veu i tots el volen dur).
Mentre esperen el dia de l'audiència papal, don Joan i dona Ma Antònia resen i don Toni es prepara les preguntes que li vol fer.
Quan és a punt d'arribar el dia, dona Ma Antònia diu que, com que a ella li interessa sobretoto la benedicció, anirà a veure'l a la plaça i que hi vagin ells dos. Don Joan veu que ho fa perquè el seu marit té molta il·lusió de xerrar amb el papa a soles i així ho podrà fer.
Quan tots dos es dirigeixen al Vaticà, don Toni li diu a don Joan que, si pot, el deixi sol amb el papa. Quan arriben, don Joan veu que el papa s'assembla també a Voltaire, de qui no esmenta el nom sinó que el cita a partir del bust que d'ell en va fer un escultor.
El papa els demana com és que no ha vingut la senyora i don Toni diu que es trobava malament; don Joan troba molt trist que les primeres paraules que li adreça siguin una mentida.
Don Toni de seguida envia don Joan a la biblioteca i així es queda sol amb el papa.
Mentre és a la biblioteca, s'entreté llegint les èglogues de Virgili, s'adona que l'egloga II explica una relació homosexual i s'escandalitza tant que, d'una banda creu que ha malinterpretat l'escrit i, de l'altra, deixa de llegir i comença a buscar la porta per on ha entrat. Primer no distingeix les portes de les parets, després s'adona de com estan camuflades i n'obre dues, a la primera hi ha tot de coses, la segona sembla l'habitació del papa i és austera i despullada. Finalment el venen a buscar i marxen.
El senyor no vol explicar què li ha dit el papa i don Joan dedueix que no ho vol fer perquè així, quan ho faci o ho escrigui a les Memòries, podrà haver refet les paraules del papa al seu gust. Refer els records, canviar-los.
Quan tornen es troben amb una italiana al tren que els explica tant coses superficials com íntimes i que don Joan qualifica com un exemple de l'esperit del país.
A Ciutat els reben els nebots, amb qui tenen poc tracte, però que aquell dia estan especialment amables amb ells i van a menjar alguna cosa a casa d'ells. La neboda ha enviudat i els nebots, dos germans, treballen. Tot i que ho troben força malament, els oncles diuen que ja fan bé. Don Toni remarca que aquestes coses proven que els senyors de debò estan condemnats a l'extinció. abans de marxar arriba Jacob collera que els demana si tot ha anat bé. don toni li recrimina que li hagi dit al papa que era un "publicista" (una persona que publica llibres) i l'altre li respon que tothom sap que stà escrivint i que ningú dubta que allò que escriu serà el millor que mai s'hagi fet a l'illa en el camp de les lletres.
Tornen a la possessió amb el Tomeu, un jove que és al seu servei. Ell els explica amb orgull que una estrangera que ha arribat al poble, Miss Moore, l'està pintant i, llavors, don Joan pensa que tan lleig que el veuen ells, potser si s'hi fixen s'adonaran que és força bell.
Miss Moore ha arribat al poble i ha llogat una casa, li donen el preu per any i ella entén que és per setmana i va cada setmana a pagar.
Es presenta a la possessió dues vegades i els explica que ha passat gairebé tota la vida com una gran devota fins que va viatjar a Florència i patí com una mena d'epifania. Es va adonar de la bellesa i de la sensualitat dels cossos masculins i des de llavors va decidir que es dedicaria a viatjar i a contemplar-los i pintar-los, perquè ja era massa gran per fer cap altra cosa.
Don Toni, després de sentir-la, conclou que la repressió dels sentiments fa molt mal, que seria un personatge fantàstic per a escritors tipus Victor Hugo però que per a ell no té cap interès.
Quan ensenya el quadre d'en Tomeu es munta un gran rebombori, perquè, tot i que ell havia posat vestit, ella l'ha pintat nu. Tomeu passa una gran vergonya i el capellà esbronca els senyors per haver permès una cosa que es va fer quan ells no hi eren.
El poble cada vegada està més enfadat amb la presència de Miss Moore que troben estranya i malèfica i el vicari arriba a demanar que se l'expulsi de l'illa, però el governdaor s'hi nega.
Madò Coloma es posa malalta i Miss Moore s'oferexi a cuidar-la. Després veuen que no és que volgués tenir-ne cura sinó que la maltracta perquè el que realment vol és pintar el seu nebot. Madò Francina (la criada dels senyors) els fa una visita i torna escandalitzada perquè presencia una baralla entre madò Coloma i miss Moore, amb el nebot intentant separar-les.
Abans que marxi miss Moore, però quan ja no s'està amb madò Coloma, l'assassinen i se li enduen, únnicament, la medalla, que no era d'or però era maçònica. El poble sospita d'ella o de don Toni. quan don Toni ho sap li explica a don Joan que ell va ser maçó i que li regalà la medalla a madò Coloma quan ho deixà. Llavors ell s'adona que potser van tenir una relació, sbretot perquè don Toni li diu que madò Coloma també havia estat jove.
Al final Miss Moore marxa quan en té ganes i el cri m queda sense resoldre, de fet no se sap ni si s'investiga.
Madò Francina mor en algun moment no determinat i Caterina serà qui ajudarà dona Ma Antònia. Caterina és una noia jove i s'enamorarà d'en Tomeu i ell d'ella. Durant l'últim carnaval els senyors descobreixen que ella està embarassada d'ell.
A mesura que dona Ma Antònia va perdent memòria, també es va llevant més tard i la missa diària acaba fent-se cap a les deu, cosa que impossibilita que els treballadors de la casa hi assisteixin perquè ja estan en plena feina.
La ruïna és cada vegada més evident i fins hi ha problemes per aconseguir menjar alguna cosa que no sigui la que obtenen de les terres que conreen, com per exemple l'ensaïmada i la xocolata que berenen (esmorzen en mallorquí).
Don Joan explica el perquè d'aquesta ruïna: les terres que conreen donen poca cosa, una part les explota l'església que no paga res als senyors per fer-ho, l'altra part són pagesos que quan tenen mala collita i no poden pagar no ho fan i quan la tenen bona i tenen excedent donen els diners al senyor que actua amb ells com si fos una mena de banc. Però ell es gasta aquests diners en coses particulars i en els moments que li són reclamants, ell hipoteca propietats per poder-los-els tornar.
Quan el senyor ha acabat d'escriure les Memòries li confia a don Joan que ja no té una raó concreta que el faci viure i ell li respon que sí, que ha de cuidar la seva esposa.
Arriba Carnaval i amb ell dona Xima, que ja té 58 anys, i que, tot i que manté la figura, té una cara plena d'arrugues que ja no pot dissimular el maquillatge.
Dona Xima explica la seva ruïna, l'Emperador li va comprar l'hotel de l'Etoile però va ser cremat quan es va acabar l'Imperi, ella va fugir amb Eugènia de Montijo i un cavaller que les va ajudar i que era amant de dona Xima i no de Ma Eugenia com pensa el poble, però ara és a la misèria, i ningú l'ajuda.
Dona Ma Antònia li diu que l'ajudaran ells a posar una fonda que només admeti senyoretes perquè la seva reputació s'ha de mantenir intacta. No s'adona que dona Xima ja no és jove, que no té reputació i que ells no tenen diners per deixar-li.
Dona Xima porta tres bombons amb verí que diu que són la seva esperança de salvació.
Durant la nit va a l'habitació de don Joan i demana de confessar-se per quedar lliure de culpa, queden a la capella a primera hora del matí per cremar els bombons.
Don Joan l'espera, però ella no hi acudeix i quan va al saló se la troba parlant animadament amb el senyor. Com si no recordés la confessió que ha fet, li demana una sotana a don Joan per disfressar-se.
Tomeu entra a l'habitació i ella no s'està de dir-li a ell mateix que és molt atractiu i que si vol se l'endú per fer de valet, que no tindria cap altre feina que fer bonic.
Durant la celebració tot és confusió i llibertinatge, segons don Joan, que no suporta el que veu i no entén com els senyors ho permeten.
Dona Xima apareix dient que es vol casar amb Tomeu i don Toni li diu que això és impossible, després ella sent com en Tomeu diu que és una vella boja, agafa un bombó dels tres que havia deixat a l'ampit de la xemeneia i marxa de la casa.
La troben camí de Ciutat, moribunda, i arriba a l'hospital morta.
Mentrestant sembla que dona Ma Antònia ha agafat un bombó i se l'ha menjat perquè no ha recordat que duia verí i comença a trobar-se malament.
Don Toni veu que mor als seus braços i que ja no té cap raó per viure. El tercer bombó desapareix i ell també comença a trobar-se malament.
Mentre s'està morint, don Joan intenta confessar-lo però ell no respon clarament a la pregunta sobre si s'ha pres el bombó o no de manera deliberada, només diu que s'acusa d'haver sentit enveja de Jacob de Collera.
S'acaben les dues parts de la novel·la i llavors hi ha l'epíleg, que és gairebé l'últim que a la novel·la passa.
Durant tota la novel·la s'ha anat parlant de la sal de les nines on només té accés el senyor i on es guarden les pepes o nines que un avantpassat, don Felip, tenia i ales quals feia vestits. Sabem que va ser militar, que provocà la seva expulsió de l'exèrcit quan va fer una exposició amb les nines que vestia a Aranjuez i que acabà la seva vida a la possessió.
Arriben dos membres dels Rosencreuz a parlar amb don Joan i li fan una oferta que creuen que no podrà rebutjar: a canvi de comprar la casa i de deixar-lo a ell viure-hi fins que mori per tenir-ne cura, ell els ha de deixar investigar la sala de les nines, on hi ha, d'una banda, les nines amb els vestits que els va fer don Felip de Bearn que sembla que també va pertànyer a la maçoneria i del qual diuen que va tenir assumptes amorosos amb la reina Ma Lluïsa i amb Godoy (primer ministre durant el regnat de Carles IV); i de l'altra tots els documents de l'arxiu que don Toni no va voler que es coneguesssin perquè, segurament, provaven que l'estirp dels Bearn no era tan antiga com deien ni tan noble.
Li diuen que si no s'hi avé, ells acudiran als hereus reals, els nebots i que segur que ells s'avindran a fer-ho, però que han vingut primer a parlar amb ell perquè don Toni els indicà que ell sabria decidir de manera correcta.
Retreuen que don Toni els deixés, perquè una vegada entres no pots sortir de manera impune del grup i insinuen que ells són els causants de l'assassinat de Madò Coloma perquè volien recuperaar la medalla que no els va ser retornada i que dona Xima va ser l'instrument que van utilitzar per matar els senyors.
Quan ell sap que don Toni va voler que decidis primer ell que els nebots que segur que haurien dit que sí a una oferta semblant, demna una nit per pensar-s'ho fent-los creure que segurament s'hi avindrà i quan marxen, crida en Tomeu i tots dos cremen el continugt de la sala de les nines. L'endemà ells retiren l'oferta perquè ha desaparegut tot.
Suposem que uns dies després don Joan casa na Caterina amb en Tomeu perquè un metge cerifica que ella està embarassada. I sabem que té la intenció d'acabar els seus dies a un monestir, mentre intentarà publicar les Memòries amb el permís del bisbat o del papat i emprant els dos mil duros que don Toni li va deixar després de vendre el pinar de Sa Cova.
s'exliquen més coses, sí, però fins aquí arribo jo.
