"Bearn o la sala de les nines" de Llorenç Villalonga. (19) Informacions complementàries.

Bearn, la novel·la dual de la unitat.

Des de les peripècies que va experimentar l’edició de l’obra, Bearn és una novel·la marcada per la dualitat. D’entrada, la lingüística: Villalonga l’escriu en català entre els anys 1954 i 1955 −tot i que era concebuda des dels anys quaranta−, però les discussions lingüístiques amb l’editorial fan que l’autor la tradueixi al castellà i la publiqui en aquesta llengua el 1956.

Quan Joan Sales, el 1961 i a El Club dels Novel·listes, publica Bearn en català, l’obra aixeca el vol i deixa empremta en la tradició literària catalana.

La dualitat cultural que això implica ja condiciona la figura de Llorenç Villalonga,

així com les reticències ideològiques de determinats sectors. Però aquests dos pols entre els quals oscil·la la concepció de l’obra també els trobem en la trama narrativa, com hem vist, que bascula entre el passat remot de la primera part i el passat més pròxim de la segona. Igualment, en la construcció dels espais rurals de la possessió de Bearn, en contrast amb els espais urbans de Ciutat i de les capitals europees. 

La dualitat és present, per altra banda, en el tractament del temps històric, que contraposa la Grècia clàssica, la Il·lustració i el vell imperi amb les noves tendències ibsenianes, les revolucions de caire socialista i el món tecnològic. 
No cal insistir en el joc d’oposicions que vehiculen els personatges. La mateixa concepció dual de l’estructura de la novel·la actua en el mateix sentit.

Malgrat totes les dicotomies presents a la novel·la, Bearn persegueix l’harmonia de la unitat final. Una unitat que en moltes ocasions no serà possible, però que esdevé una aspiració constant. Certament, el temps s’emportarà el vell món i imposarà nous errors, i la tradició il·lustrada no servirà per evitar el desastre; el món rural i arcàdic serà arrabassat per les dinàmiques productives, i els arxius històrics i familiars no permetran construir una lògica històrica de la filiació maçònica familiar. El patrimoni serà venut al millor postor, però la memòria haurà construït una lògica, ara sí, unitària del sentit de l’existència d’aquesta galeria de personatges que es debaten entre les col·lisions de la història. 
Com hem dit, la literatura esdevindrà la frontissa essencial per tocar d’esquitllentes la unitat desitjada. Bearn existirà complet, i la Sala de les Nines serà una extensió del mite. El secret l’haurem conegut, tot i que elidit, com si fóssim testimonis de la destrucció-creació d’un vell món que desapareix-apareix cada vegada que llegim l’obra. Aquesta és la màgia de la novel·la, ella mateixa una unió indefinible i impossible de contraris. 
La paradoxa que estimula la reflexió i el pensament que volia don Toni. I també Llorenç Villalonga.

Baltasar Porcel, però, afirmava que la redacció inicial fou en castellà i que posteriorment va ser traduïda al català. Aquesta tesi la contradiu el mateix Villalonga, que assegurava que havia traduït l’obra del català.

Contextualització:

· L’obra de Llorenç Villalonga incorpora molts elements de la seva biografia i permet establir-hi múltiples paral·lelismes.

· Bearn esdevindrà un motiu literari mitificat dels espais de la infantesa. Un món que aspira a una ascendència aristocràtica noble i ancestral.

· Villalonga, amb una formació acadèmica gris, mostra una voluntat cosmopolita i diversificada respecte a la cultura. La seva dedicació a la medicina psiquiàtrica no respon a una motivació vocacional.

· La seva formació literària inclou l’obra d’Ortega i Gasset i de Marcel Proust.

· Mort de dama (1931) crea polèmica per la crítica a la classe aristocràtica illenca. Villalonga manté una actitud provocativa i crítica amb la seva activitat periodística.

· En esclatar la Guerra Civil, Villalonga es vincula amb la Falange i s’aproxima al

feixisme.

· El casament amb Teresa Gelabert i el retir a Binissalem són el catalitzadors d’un canvi d’actitud ideològica i vital.

· El 1961, amb la publicació en català de Bearn, Villalonga s’incorpora definitivament a la tradició novel·lística catalana.

· En el context literari de l’època, existeixen diversos models novel·lístics: realisme fonamentat en els models clàssics, experimentació avantguardista, influència de la novel·la psicològica, de la novel·la existencialista i de la novel·la catòlica.

· L’obra de Villalonga aporta un nou model de novel·la basat en l’assumpció de diversos models. Un element determinant és la creació d’un món de ficció, paral·lel a la biografia, que assenti un univers mític.

· Villalonga desconfia del romanticisme i del realisme documental, en favor de la percepció sensitiva de la realitat. S’interessa per una novel·la d’idees que mostri el món interior de la humanitat representada.

· Recorre a les tesis de Freud per relativitzar el racionalisme positivista i incorporar el subconscient i la intuïció en la creació del seu món literari i dels seus personatges.

Estructura.

· La novel·la té una estructura clàssica bimembre. És una estratègia per evidenciar la voluntat d’ordre.

· La carta del narrador comença amb la mort dels senyors i es tanca amb la relació de la mort i el testament de don Toni. Hi ha, doncs, una voluntat de circularitat.

· Des del principi, els secrets actuen com a generadors d’expectatives narratives per als lectors.

· La primera part de la novel·la relata un passat amb poca concreció temporal. L’espai de l’acció esdevindrà, en si mateix, un personatge.

· Les posicions enfrontades, en diversos ordres, entre el narrador i el protagonista mostren una estratègica narrativa dicotòmica.

· La narració està destinada, principalment, a la construcció de la figura mítica de don Toni. La seva veu i la seva mirada ocupen els espais i les paraules del narrador.

· La novel·la combina la narració en primera persona, la pausa descriptiva i les escenes d’ascendència teatral.

· Villalonga confia en els episodis climàtics per donar tensió i dinamisme a l’obra.

· La segona part de la novel·la narra un temps històric més proper i se centra en les memòries que escriu don Toni.

· Aquesta segona part també sembla dibuixar un cercle, ja que comença a Bearn, inclou dos viatges i acaba a Bearn.

· L’harmonia i el somriure de Bearn són protagonistes de la segona part. Tot i les escenes tràgiques.

· Progressivament, els dos protagonistes assoleixen una certa atemporalitat existencial.

. Els dos cònjuges construeixen una unitat harmònica.

· La literatura, representada per les memòries, serà el llegat intemporal del mite de Bearn.

· El llegat del mite és preservat finalment per en Joan Mayol, que immola el seu futur a Bearn per garantir la perpetuïtat del seu mite i dels seus secrets.

Temàtica i personatges.

· La vinculació entre don Toni i Bearn, el temps i l’espai, és indissociable. Ell lluita contra l’erosió de la temporalitat.

· Don Toni incorpora el món fàustic, volterià i els costums atàvics de la senyoria aristocràtica.

· El món clàssic de Virgili, Ovidi i els sofistes tenyeix la seva visió del món. Aquesta visió del món és l’objectiu de la novel·la.

· La unitat harmònica de Bé i Mal és l’objectiu del protagonista. En ell és possible la unitat de contraris.

· En contrast amb el racionalisme de don Toni, dona Maria Antònia representa el món natural i el sentit comú. La simplicitat sàvia sense il·lustració.

· La pèrdua de memòria de l’esposa és directament proporcional a la perpetuació de la memòria que construeix el marit.

· El narrador, Joan Mayol, és una estratègia tècnica per augmentar la percepció de la realitat des del relativisme. És, alhora, una extensió i un antagonista de don Toni.

· El món dels senyors desapareix progressivament, i el narrador en té un visió crítica; però aquest món també l’entendreix i li suscita admiració.

· El narrador està caracteritzat per les contradiccions internes, així com pel fe de pertànyer a l’univers de Bearn i, alhora, de ser-hi un estranger.

· Dona Xima condensa determinats models literaris finiseculars. Reuneix elements relacionats amb el Bé i amb el Mal.

· La inconsciència racional i la inconsistència emocional no li permeten la redempció que suposaria la seva incorporació al món de Bearn.

· La gran història consumeix el personatge de la Xima fins a donar-li una dimensió tràgica. La decadència del nou món és present en la seva figura.

· Els personatges secundaris es construeixen com extensions explicatives dels protagonistes.

· El món de Bearn és ell mateix un protagonista que acabarà persistint per damunt de l’erosió del temps.

· Bearn es manifesta com un món dual a la recerca de la unitat impossible.

· La literatura esdevindrà el mecanisme per assegurar la pervivència d’un món que desapareix. Aquest serà l’objectiu final i essencial de la novel·la.

Per si voleu saber quines relacions hi ha entre Bearn i Il Gattopardo de Tomasi de Lampedusa podeu anar a aquest enllaç.