Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga (14), capítols 19 a 23.

Eugenia de Montijo

Capítol 19, placidesa: durant aquest capítol don Joan continua en el seu discurs que incideix en la pau que imperava a Bearn: mentre els senyors es van fent vells: dona Ma Antònia (confonia dates, viatges i fets) amb el cap cada vegada menys clar, don Toni conservava enteniment complet (a desfer les errades i a restablir la veritat). Afegeix que volien aturar el temps i que el senyor ja li havia explicatt que no hi ha res tan absolut com les coses convencionals. Aprofita per afegir que ell, el senyor, i suposem que don Joan també,  saben que és el verb (la paraula) el que crea l'Univers i el senyor posa com a exemple la plaça de l'Etoile que només pot veure bella l'arquitecte que l'ha dissenyada perquè sap el seu traçat, però que tots qualifiquen de bella perquè així els han dit que és.
Don Joan manifesta a Miquel que, des que els senyors no hi són, la casa ja no és la mateixa perquè no hi ha les seves veus i transcriu algunes frases soltes, de converses que hi tenien.
Continua el capítol amb l'explicacio de la proposta, no acceptada, de confessar el senyor que creu uqe les seves Memòries són la seva confessió i que no pot reincidir a causa de l'edat, cosa que, per al nostre narrador, no és suficient, perquè no és que no vulgui, sinó que no podria a causa de l'edat. Don Toni li diu també que creu que mai serà un bon novel·lista i que no pot entendre com ell, un homo fort, jove, ben format... l'altre li recorda que va ingressar al seminari de nin i que és sacerdot.
Acaba amb una conversa que tingueren sobre dona Xima, a través de la qual don Joan sap que oncle i neboda s'escrigueren durant força temps, que ella li demanava diners, fins que la correspondència es va tallar, que va intentar no pensar en ella quan eren a París i que els revolucionaris van cremar les Tulleries i l'hotel de l'Etoile al mateix temps mentre ella fugia amb Eugenia de Montijo gràcies a un tal Evans que era amant de dona Xima i no de Ma Eugenia, i que realment va existir.

Capítol 20, diumenge de Carnaval, dona Xima: durant el diumenge de Carnaval, saben que dona Xima ha arribat a Ciutat. Don Joan es pregunta quin deu ser ara el seu aspecte (deu tenir uns 50 anys) i si realment deu voler-se penedir de la vida que ha dut. 
Després es parla de la relació entre Tomeu i Caterina. Don Joan responsabilitza els senyors que ells hagin pogut tenir relacions més enllà de la decència, una perquè encortja la noia a vestir-se de núvia durant el carnaval i l'altre perquè no vol saber res del que pot passar.

Caterina acaba vestint-se de núvia amb el vestit de Ma Antònia i quan el senyor li diu que potser es quedarà sense nuvi ella li respon que tant li fa, però comença a plorar desconsolada; don Joan va a parlar amb en Tomeu i aquest li diu que no es poden casar perquè Caterina diu que no tenen roba per a fer-ho, la qüestió es soluciona amb una anticipació: quinze dies més tard el metge d'Inca m'aclarí els dubtes i els vaig casar a corre-cuita.
Don Joan destaca que com més bell era Tomeu més simple semblava.
El capítol es clou amb una conversa entre Ma Antònia i don Joan, mentre el senyor fa veure que dorm. En ella, d'una banda expressa que, tot i que des de ben petita estava destinada a casar-se amb ell, se'n va enamorar i no sabia ben bé de què, que és feliç perquè han viscut feliços i sense cap disgust important, que desitjaria una mort plàcida i no sobreviure'l i li demana si creu que el senyor es podrà salvar. Don Joan, tot i els dubtes, com que la veu angoixada, li diu que sí, que ho creu.

Capítol 21, dona Xima a Bearn: plou quan dona Xima arriba a la possessió. Fa cridar don Joan per demanar-li si els senyors la voldran rebre i don Joan ens la descriu tal i com la veu: Venia tota banyada, amb les sabates plenes de fang. com que està prima, sembla que continuï esvelta, però la cara la té plena de taques vermelles i va molt pintada. La qualifica de ruïna. Ella li explica que ha vingut caminant o corrent (footing) i sembla que parla amb incoherència.
Don Joan demana als senyors si la volen rebre, dona Ma Antònia inicialment s'hi nega i don Toni hi està d'acord, i demana si ha vingut a peu. Quan Ma Antònia ho sap, i també que tampoc compta amb res, sent llàstima i rectifica. Don Joan la du al saló i es retira. Quan hi torna, la troba amb ells xerrant de París animadament. Don Toni li demana per la seva feina ("secretària" de l'emperador) i per què va passar amb els seus altres amants, ella els confessa que no té res ni ningú, que la van fer fora de la fonda de ciutat perquè no tenia diners per pagar-la, que aquella nit es va refugiar dins un confessionari de la Seu i llavors afegeix que sols l'aconhortava la idea del suïcidi i que per això no deixava mai una capseta amb TRES bombons verinosos que li havia proporcionat una mà criminal.

Quan els mostra, dona Ma Antònia n'agafa un i don Joan intenta prendre'ls-hi. Ella diu que de moment no pensa matar-se i llavors tornen a conversar d'un possible futur: dona Xima voldira participar en el negoci d'una vacuna que un metge està ideant contra la tuberculosi; a dona Ma Antònia no li agrada la idea i li proposa d'ajudar-la a obrir una fonda on hauria d'acceptar només dones decents perquè Na Xima sempre ha estat bona al·lota i no és cosa que ara la critiquin. Projectes de futur que o es podrien acomplir de cap manera, per manca de capital amb què fer-los realitat.

Capítol 22: el fals penediment de na Xima: quan don Joan és a la seva habitació cap a mitjanit, dona Xima hi entra i Me besà les mans i me les banyà amb les seves llàgrimes. Es confessa i li diu que a partir d'aquell moment començarà una nova vida. Ell li demana que destrueixi els bombons i quan ella li diu que els llençarà per la finestra, ell la cita l'endemà a la capella per fer-ho junts amb una mica més de solemnitat.

L'endemà ella no es presenta i la troba al saló xerrant animadament amb don Toni. Quan el veu, li demana un sotana per disfressar-se i ell se sent traït. 
En Tomeu entra a la sala i, de seguida, dona Xima queda meravellada per la seva bellesa, hi manté un diàleg que a don Joan li sembla força inapropiat i li ofereix fer de valét.
Finalment li diu que s'hauria de posar una dent postissa allà on li'n falta una, i ell respon horroritzat que mai de la vida, perquè diuen que són de mort.

Capítol 23, les morts: La gent comença a arribar disfresssada a la possessió. Don Joan ens aclareix que ara ja es podria celebrar el carnaval al poble, perquè el nou capellà ho deixaria fer, però que el costum d'anar a la casa no s'ha trencat.
Don Toni i dona Ma Antònia no sembla que es preocupin per res, mentrestant don Joan té por que els robin coses, que envaeixin espais privat o que es cometin indecències amb l'excusa que ningú sap qui és l'altre.
Es troba na Xima que busca en Tomeu amb la idea que ell li ha demanat per casar-se i com que ell no li pot dir on és, va a buscar don Toni que li diu que s'ha de treure aquesta idea del cap.
Llavors ella sent com el jove diu: Aquesta vella que ha vingut de fora està tocada i ben tocada i treu la capsa dels bombons verinosos, que don Joan li fa deixar sobre l'ampit de la xemeneia sense saber si hi ha els tres bombons encara o en falta algun.

Ella marxa i don Joan ens diu que la trobaren a la carretera i quan la van dur a l'hospital ja era morta.
Després dona Ma Antònia entra pausadament i comença a trobar-se malament. Don Joan dedueix que, desmemoriada com estava, havia agafat un bombó de la xemeneia i se l'havia pres; hem de recordar també que, al capítol anterior, don Joan mateix ens havia dit que dona Ma Antònia n'havia agafat un i no ens havia afegit si l'havia deixat o no. Don Toni i don Joan s'adonen que Ma Antònia es mor i don Joan ens explica que don Toni havia acabat les seves Memòries i li havia dit Ara sa meva vida no tendrà objecte a la qual cosa ell li respongué: Hi ha sa senyora. Però sa senyora es mor, don Toni comença també a trobar-se endormiscat i don Joan veu que ja no hi ha cap bombó a la capsa.
Ens diu em semblaren dues branques d'arbre, com a la faula de Baucis perquè estan abraçats i després ens descriu com intenta que el senyor es confessi per tal de donar-li l'absolució. Ell no aclarex si s'ha pres o no el bombó i de l'única cosa que s'acusa és d'haver tengut enveja d'en Jacob Collera.