L'epíleg, tancament de la història: don Joan acaba la seva carta explicant a don Miquel una visita que va rebre Ahir horabaixa. Eren dos membres del Centre Imperial d'Investigacions Maçòniques i Teosòfiques de Prússia. Un tal doctor Wassmann i el seu secretari que venien en nom del príncep Bismarck.
Ell els fa passar, els serveix vi ranci, tant com en volen, i espera les explicacions que li donen:
- Volen estudiar la vida de don Felip, li mostren la seva partida de naixement: (16/4/1780) i diuen que havia estat maçó.
- Li revelen que don Toni havia exporgat l'arxiu i havia traslladat els papers que no volia que fossin llegits a la sala de les nines.
- Diuen que hi ha molt maçons que són cristians, quan ell els titlla d'heretges perquè no creuen en els dogmes de fe, ells assenteixen divertits.
- Expliquen perquè Bismarck els fa costat.
- Demostren que tenen una cultura àmplia.
- Li ofereixen comprar la possessió i fer-lo administrador fins que mori.
- Li revelen que quan don Toni deixà la maçoneria:
- ho feu de manera amistosa, però ells van començar a vigilar-lo.
- els comunicà que a la seva mort, ell, don Joan, sabria decidir què fer amb els papers i amb la sala.
reina Ma Lluïsa - Retreuen a don Ton que va regalés la medalla maçona a una pagesa (madò Coloma) en comptes de tornar-la i insinuen que ells han sabut recobrar-la.
- Insinuen que dona Xima era a seva emissària (vingué a Bearn amb la intencio de fer morir els senyors? tres bombons i no un)
- Afirmen que Felip de Bearn va mantenir relacions amb la reina Maria Lluïsa d'Espanya i amb don Manuel de Godoy.
- I acaben dient-li que si ell no els vol atendre, parlaran amb els nebots, veritables hereus, que segur que voldran recuperar la possessió.
Ell els diu que gairebé pot assegurar que durant aquests últims vint-i-cinc anys ningú ha entrat a la sala de les nines i els demana una mica de temps per pensar en la seva oferta, que clarament veiem que no vol acceptar, (Jo vaig dur la hipocresia fins alloar-los la cervesa negra del seu país) perquè pesa que si ho fa trairà la voluntat del senyor. Ells li donen fins l'endemà per decidir-se i obliden de demanr que la sala sigui segellada.
Abans d'actuar pensa que per a ell hagués estat un plaer pegar-se amb els senyors, pereò que aquest, com el de les dones, i recorda Aquella desventurada que tu saps hauria arribat a fer per mi bogeries, li estava vedat.
Quan marxen, don Joan crida en Tomeu, entren a la sala, la buiden de papers i "pepes" que cremen seguidament.
 |
| Manuel de Godoy |
L'endemà, quan els alemnays tornen, s'enfaden moltíssim amb don Joan i li demanen que si ell els havia assegurat que ningú havia entrat a l'habitació, com era que ara no hi havia res, ell respon amb un a Egipte el designarien per "el vel d'Isis" i afegeix que el que els va dir ahir era cert.
Ells marxen dient aquesta frase: els suplantadors han destruït totes les proves de la seva bastardia, que ens indica que els senyors de Bearn no tenien el llinatge que presumien tenir, que don Toni ho sabia del cert, però que no volia que ho sabés ningu més.
el capítol s'acaba amb reflexions de don Joan on expressa que el senyor no era tan frivol com ell havia cregut, que no sap si la seva mort va ser un suïcidi o no perquè quan ell li demanà: ¿Confessa, doncs, que no ha volgut matar-se?" ell li va respondre que No, però era un no al confessa o al no ha volgut matar-se? no hopot saber.
Demana que les memòries siguinn examinades, anuncia que si no són acceptades, les durà a roma. Afirma que són un monument a l'esposa i diu que si no reïx a publicar-les em retiraria a esperar la mort dns algun monestir apartat. Cita la frase d'Horaci: Adhuc sub iudice lis est (el plet encara és davant del jutge) i clou la novel·Ela amb la frase: em quedaria encara el consol de confiar algun dia en la suprema justícia de Déu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario