I segon comentari crític:
Després de mirar els textos argumentatius que m'heu passat i corregir-los, esclar, he observat que a alguns de vosaltres us costa introduir les vostres opinions i ho feu amb frases tipus: Des del meu punt de vista trobo que no acaben de funcionar.
Per aquest motiu, i abans de passar al segon, us deixo algunes fórmules, de cap manera les úniques possibles, que us poden facilitar-ne la introducció:
- Per expressar l’opinió (favorable o no)
Opino/ Penso/Crec que... i també que...
És evident que...
Ningú no pot negar que... i que...
Hi ha qui diu que..., però jo sóc del parer que...
(No) estic d’acord (ni) amb... (ni) amb...
El que haureu de fer aquesta vegada és la ressenya i comentari crític d'un llibre que hàgiu llegit. Com que un llibre no és el mateix que un te
xt, a continuació teniu com hauríeu d'elaborar-lo:
Com que el comentari ha d'informar el teòric lector de manera precisa sobre el valor, l'interès i la utilitat del llibre ressenyat, és aconsellable que trieu un llibre que hàgiu llegit fa poc i del qual en tingueu un record viu.
Heu de tenir presents les preguntes i comentaris —positius o negatius— que les idees o l'estil del llibre us han generat i les heu d'anotar perquè després us serviran per redactar-ne el comentari crític: que ha d'acomplir una doble funció analítica i valorativa.
La primera part, el resum, que mai contindrà el final sinó, més aviat, unes pinzellades del principi, requereix un llenguatge asèptic i objectiu. La segona, en canvi ha de contenir elements que expressin una presa de posició per part de l’emissor, com ara la referència als interlocutors i la utilització d’un lèxic subjectiu.
En general, la valoració d’una obra se sol redactar a partir dels motius següents:
En tot cas, cal tenir en compte que qualsevol opinió sobre determinats aspectes de l’obra ha de ser argumentada amb exemples i raons. El comentari és, per tant, l’apartat argumentatiu per excel·lència de la ressenya.
És freqüent que l’emissor prengui posició i s’impliqui, per això és habitual l’ús de la primera persona (jo crec, em sembla, estem segurs que...), de recursos retòrics i d'adjectius i adverbis avaluadors (bo, millor, dolent, favorable, interessant...)
També cal tenir present que si s’introdueixen cites textuals per il·lustrar la tesi i donar-hi suport, s’han d’acreditar correctament.
És habitual acabar el comentari amb una breu conclusió que clogui el text i causi impacte en el lector. En unes quantes frases, l’autor de la ressenya ha de destacar la significació i l'interès que l’obra pot tenir per a uns determinats lectors.
Més que la capacitat per descriure el contingut del llibre, valoraré, sobretot, la capacitat per jutjar críticament, que no vol dir negativament, l’obra.
I ara l'exemple:
L'últim llibre que m'he llegit és un breu volum que l'editorial Males Herbes ha publicat amb quatre contes de Rudyard Kipling el setembre de 2016 (traducció de David Gálvez) sota el títol de «La millor història del món».
De fet ha estat la meva primera incursió en l'obra de Kipling novel·lista a qui només coneixia per ser l'autor d'"El llibre de la selva" que he vist en la seva primera versió Disney.
No sé, per tant, si és una bona antologia, però sí que he de dir que m'han entrat ganes de llegir-lo més, cosa que hauria pogut fer amb el mateix nombre de fulls si l'editorial no hagués optat per una lletra excessivament gran i hagués fet un volum del mateix gruix. Entre dos o tres contes més hi haurien cabut.
El fet de titular un conte com la «La millor història del món» és una invitació a la decepció perquè, efectivament, no ens trobem davant la millor història mai narrada, sinó una història de com hauria pogut ser aquesta història si l’escriptor veterà que domina la tècnica però està mancat d’idees i el jove aspirant que bull d’inspiració, o que recorda anteriors encarnacions, però que és incapaç de transferir-la al paper, haguessin pogut arribar a una col·laboració real. No és, doncs, el primer conte que és el que titula el recull, el que m'ha despertat gana de Kipling.
Sinó que són, sobretot, els altres tres:
«El jardiner» és, amb diferència, el millor conte dels quatre. Un conte concebut per ser rellegit, ja que si no ho fas, et quedes amb la sensació de: "realment què m'han volgut explicar aquí?" o fins amb la idea que potser no s'hi explica res important.
Però hi tornes, per aquesta perplexitat que t'ha causat, i llavors els ulls se t'obren: aquí es parla de maternitats naturals o suplantades, de la importància de dir la veritat i/o de viure en la mentida i es fa amb una magistral dosificació de la informació i del molt calculat establiment d’un subtext que culmina en un final emotiu però inquietant. Potser la desaparició del tabú del fill il·legítim a la nostra societat ha jugat contra l’eficàcia d’«El jardiner», però el conte és esplèndid.
Els dos contes restants estan ambientats a l’Índia —de fet, també hi ha referències al subcontinent en els dos precedents—, una constant en la biografia de l’escriptor.
«Al final del camí» presenta la infernal realitat dels colons britànics: tedi, xafogor partides de whist i possessions infernals. Té molta atmosfera, mastegues, llegint-lo, la calor que pateixen, l'avorriment que els envolta, i el destí que els supera.
A «L’última cavalcada d’en Morrowbie Jukes» hi apareix un submón inesperat i fascinant, digne del millor relat d’aventures o d'entrar a formar part de l'univers de Tim Burton, per citar un referent proper. On van els no morts a la Índia, aquells que semblava que havien mort i, finalment, revivien? Aquí se'ns explica, i l'ambient, fet de sorra i calor, les ganes d'una fugida impossible que sabem possible des de l'inici perquè el narrador protagonista ens parla des d'un futur com sobreviuen, com mengen, tot sembla obra d'un al·lucinat.
Per no parlar de la concepció de les persones com a superiors o inferiors sense cap embut, tal i com es vivia a l'època del narrador i del retrat d'un lloc on aquestes diferències desapareixen.
La lectura d'aquest conte és hipnòtica i, després... doncs quan pugui emposaré a llegir més llibres de Kipling.
xt, a continuació teniu com hauríeu d'elaborar-lo:
Com que el comentari ha d'informar el teòric lector de manera precisa sobre el valor, l'interès i la utilitat del llibre ressenyat, és aconsellable que trieu un llibre que hàgiu llegit fa poc i del qual en tingueu un record viu.
Heu de tenir presents les preguntes i comentaris —positius o negatius— que les idees o l'estil del llibre us han generat i les heu d'anotar perquè després us serviran per redactar-ne el comentari crític: que ha d'acomplir una doble funció analítica i valorativa.
- D’una banda, ha d’analitzar l’obra i establir la validesa dels raonaments que en ella trobem. Tot és susceptible de crítica: els pressupòsits, els arguments, la metodologia, la precisió de les dades i la seva interpretació, l'estil, l'argument, l'estructura, la creació dels personatges...
- De l'altra, s'hi ha d’expressar una valoració final de la contribució del llibre a la comprensió del tema que tracta o a la literatura, si hi pertany i la seva importància per al desenvolupament de la disciplina.
La primera part, el resum, que mai contindrà el final sinó, més aviat, unes pinzellades del principi, requereix un llenguatge asèptic i objectiu. La segona, en canvi ha de contenir elements que expressin una presa de posició per part de l’emissor, com ara la referència als interlocutors i la utilització d’un lèxic subjectiu.
En general, la valoració d’una obra se sol redactar a partir dels motius següents:
- Defensar o confirmar el punt de vista de l’autor.
- Acceptar que el punt de vista de l’autor ofereix uns determinats mèrits però que caldria modificar-ne alguns aspectes.
- Reformular un punt de vista, de manera que la nova versió l’expliqui millor.
- Descartar el punt de vista de l’autor perquè es considera inadequat, irrellevant o incoherent.
- Rebutjar, rebatre o impugnar l’argument de l’autor i esgrimir altres formes de raonament.
- És actual el tema que s'hi tracta? És encara vigent o ja està desfasat? Com se situaria l’opinió de l’autor dins l’estat d’opinió actual? Amb quin corrent o grup s’identifica?
- Quina intenció tenia l’autor quan escrivia? (per què escriu això?) i quina actitud tenia respecte al tema: pressupòsits ètics, històrics, polítics, filosòfics, religiosos, etc.
- És també important fixar-nos en el títol i la introducció, i analitzar si el text satisfà les expectatives creades o, altrament, si funcionaria millor un altre títol o introducció, més adequada al discurs posterior.
- Si s'escau, cal avaluar l’habilitat de l’autor per utilitzar les fonts. Utilitza la documentació necessària? Sabem on i com o ho desconeixem?
- Si el text té problemes de coherència greus: l’exposició no està estructurada lògicament; no hi ha equilibri entre les diverses parts; hi ha contradiccions; l’autor omet dades que contradirien la seva tesi... s'han d'evidenciar.
- Finalment, cal considerar l’estil de l’escriptor i el to de l’obra. En aquest sentit, cal parar atenció a la varietat de mecanismes estilístics que usa per crear una prosa viva i memorable. Utilitza algun recurs per cridar l’atenció? Repeteix mots o frases? Alguns patrons de frase característics? Quin to té: seriós, humorístic, trist, sarcàstic...? És el to apropiat per a l’audiència i l’objectiu?
En tot cas, cal tenir en compte que qualsevol opinió sobre determinats aspectes de l’obra ha de ser argumentada amb exemples i raons. El comentari és, per tant, l’apartat argumentatiu per excel·lència de la ressenya.
És freqüent que l’emissor prengui posició i s’impliqui, per això és habitual l’ús de la primera persona (jo crec, em sembla, estem segurs que...), de recursos retòrics i d'adjectius i adverbis avaluadors (bo, millor, dolent, favorable, interessant...)
També cal tenir present que si s’introdueixen cites textuals per il·lustrar la tesi i donar-hi suport, s’han d’acreditar correctament.
És habitual acabar el comentari amb una breu conclusió que clogui el text i causi impacte en el lector. En unes quantes frases, l’autor de la ressenya ha de destacar la significació i l'interès que l’obra pot tenir per a uns determinats lectors.
Més que la capacitat per descriure el contingut del llibre, valoraré, sobretot, la capacitat per jutjar críticament, que no vol dir negativament, l’obra.
I ara l'exemple:
L'últim llibre que m'he llegit és un breu volum que l'editorial Males Herbes ha publicat amb quatre contes de Rudyard Kipling el setembre de 2016 (traducció de David Gálvez) sota el títol de «La millor història del món».
De fet ha estat la meva primera incursió en l'obra de Kipling novel·lista a qui només coneixia per ser l'autor d'"El llibre de la selva" que he vist en la seva primera versió Disney.
No sé, per tant, si és una bona antologia, però sí que he de dir que m'han entrat ganes de llegir-lo més, cosa que hauria pogut fer amb el mateix nombre de fulls si l'editorial no hagués optat per una lletra excessivament gran i hagués fet un volum del mateix gruix. Entre dos o tres contes més hi haurien cabut.
El fet de titular un conte com la «La millor història del món» és una invitació a la decepció perquè, efectivament, no ens trobem davant la millor història mai narrada, sinó una història de com hauria pogut ser aquesta història si l’escriptor veterà que domina la tècnica però està mancat d’idees i el jove aspirant que bull d’inspiració, o que recorda anteriors encarnacions, però que és incapaç de transferir-la al paper, haguessin pogut arribar a una col·laboració real. No és, doncs, el primer conte que és el que titula el recull, el que m'ha despertat gana de Kipling.
Sinó que són, sobretot, els altres tres:
«El jardiner» és, amb diferència, el millor conte dels quatre. Un conte concebut per ser rellegit, ja que si no ho fas, et quedes amb la sensació de: "realment què m'han volgut explicar aquí?" o fins amb la idea que potser no s'hi explica res important.
Però hi tornes, per aquesta perplexitat que t'ha causat, i llavors els ulls se t'obren: aquí es parla de maternitats naturals o suplantades, de la importància de dir la veritat i/o de viure en la mentida i es fa amb una magistral dosificació de la informació i del molt calculat establiment d’un subtext que culmina en un final emotiu però inquietant. Potser la desaparició del tabú del fill il·legítim a la nostra societat ha jugat contra l’eficàcia d’«El jardiner», però el conte és esplèndid.
Els dos contes restants estan ambientats a l’Índia —de fet, també hi ha referències al subcontinent en els dos precedents—, una constant en la biografia de l’escriptor.
«Al final del camí» presenta la infernal realitat dels colons britànics: tedi, xafogor partides de whist i possessions infernals. Té molta atmosfera, mastegues, llegint-lo, la calor que pateixen, l'avorriment que els envolta, i el destí que els supera.
A «L’última cavalcada d’en Morrowbie Jukes» hi apareix un submón inesperat i fascinant, digne del millor relat d’aventures o d'entrar a formar part de l'univers de Tim Burton, per citar un referent proper. On van els no morts a la Índia, aquells que semblava que havien mort i, finalment, revivien? Aquí se'ns explica, i l'ambient, fet de sorra i calor, les ganes d'una fugida impossible que sabem possible des de l'inici perquè el narrador protagonista ens parla des d'un futur com sobreviuen, com mengen, tot sembla obra d'un al·lucinat.
Per no parlar de la concepció de les persones com a superiors o inferiors sense cap embut, tal i com es vivia a l'època del narrador i del retrat d'un lloc on aquestes diferències desapareixen.
La lectura d'aquest conte és hipnòtica i, després... doncs quan pugui emposaré a llegir més llibres de Kipling.
No hay comentarios:
Publicar un comentario