"La plaça del Diamant" de Mercè Rodoreda (4)

Capítol 6:
Aquí ens adonem de fins a quin punt és depenent la Natàlia-Colometa. El seu sou li administra son pare i ella no en pot disposar com vol o com el Quimet li exigeix (havíem de pagar el lloguer a mitges), cosa que tampoc era estranya a l'època.
Coneixem mossèn Joan, fet d'ala de mosca, que és una contrafigura de la masculinitat representada per en Quimet, que li fa tota una sèrie de propostes: això de casar-me... és un moment, i com menys es gasti millor i si es pot acabar en cinc minuts en comptes de deu [...], que són rebutjades pel capellà perquè segons ell la vida s'ha de viure a poc a poc i imposa la seva manera de fer a la cerimònia.
I així veiem com en Quimet mana quan es troba algú que pot manar, i s'arronsa davant d'algú que tem: li tinc molt respecte perquè és un bon home explica a N-C, però el que ha fet en realitat és escoltar-lo amb el cap baix. 
El casament serà el punt de no retorn: el Paradís explicat pel mossèn al sermó, amb flors incloses –blaves–, és la metàfora de l’expulsió d’un món, el de la Natàlia, que mai més no es podrà assolir i l'entrada a un altre, representat pel quadre que la Sra. Enriqueta té a casa seva i en el qual N-C pensa en aquells moments, de manera significativa. 
El ball de casament al Monumental s’ha d’entendre com l’anticlímax del ball del primer capítol, i, curiosament, en Mateu, l’amic d’ulls blaus, com les flors, aconsegueix fer ballar la Natàlia com una ploma; i això vol dir que li lleva el pes vital que li cau a sobre de mans d’en Quimet.

La N-C acaba el dia amb la sensació de poder tornar a començar, tan bonic... mentre en Quimet s'enfada, segurament perquè la que ja és la seva dona ha ballat amb molts d'altres davant seu o perquè no ha estat ell, sinó ella, el protagonista de la festa: que què s'havien pensat de fer-li fer el ridícul.

La pèrdua de l’espai, la pèrdua d’una vida.
Capítol 7:

La narració se salta dos mesos i una setmana de vida marital i és just aquí que comença el capítol. 
No interessa, doncs, en un primer moment, la consumació del matrimoni, sinó els costums conjugals que marquen les regles de convivència: un dia que la N-C s'ha fet un vestit nou per donar-li una sorpresa, ell fa com qui no se n'adona, fins que comença a perseguir-la per la casa: uuuuuuuuuu, uuuuuu [...] i em va tirar  terra i em va ficar a sota del llit [...] quan provava de sortir, em picava el cap des de dalt !castigada! [...]. Aquesta broma me la va fer moltes vegades. Aquest joc, eròtic segurament per a en Quimet, sembla angoixant per a ella i, per tant és tota una declaració de principis per subratllar un cop més la dominació de Quimet. 

També queda clar que allò que a ell no li agrada a ella tampoc li ha d'agradar, quan ella arriba a casa amb unes xicres i acaba pensant que: Va quedar ben entès que a mi no m'agradava la xocolata desfeta.
També el tenim conduint veloçment la moto fins a Badalona com un mascle allunyat de la lentitud i la sensibilitat. 
I la referència feridora a la Maria.

La Natàlia queda sotmesa, per tant, a l’ombra de la misteriosa figura femenina i a la sang que li raja del nas. La dona misteriosa ocupa l’espai mental de la protagonista (si fregava, pensava: la Maria ho deu fer més bé que no pas jo.)  i viu plena de patiment i d'angoixa. 
Tot plegat, s’amplifica amb la imperiosa exigència de la sogra per tenir un nét: I la mare d'en Quimet, així que em veia, ¿que no hi ha novetat?. La feminitat de la N-C queda supeditada a la maternitat exigible i la seva identitat inicial, com a Natàlia, s’ha esborrat definitivament en aquesta Colometa, que ha de criar tant sí com no. 

Capítol 8:
El capítol comença amb la cadira d'home que es fa el Quimet, mig balancí, mig butaca, que la sra. Enriqueta disculpa amb un ¿Oi que no fa cap mal? perquè ella no deixa de ser una d'aquestes dones que creuen que als homes se'ls ha d'obeir i comprendre; després, però, li aconsella que no deixi endevinar ni a en Quimet ni a sa mare res del que li passa pel cap.
Hi ha al·lusions al sexe: Els diumenges que no sortíem [...] -Avui farem un nen. I em feia veure les estrelles. Un sexe dolorós que ella aguanta resignada.
I, amb narració sumarial, s'explica la nit de nuvis, o setmana de nuvis, per tal de mostrar el grau d’animalització i dolor que li comporta.
Ell es despulla primer. [...] i si no, començaré jo perquè vegis que no n'hi ha per tant [...] la qual cosa fa que obtinguem una estampa, prou detallada, del seu cos, de la qual destacarem els cabells com un bosc; uns ulls menuts i lluents de ratolí; Era bastant ben fet i li ho vaig dir. Per tant, a ella li agrada el que veu i ell continua tenint trets animalitzadors. 

Però de què té por la N-C? Ella només sap que [...] s'hi arriba per un camí de flors i se'n surt per un camí de llàgrimes. [...]. I jo sempre havia tingut molta por de morir partida. La dona queda sotmesa a la por de morir partida i a la funcionalitat de l’acte de cara a la maternitat; tota una declaració de principis de la deshumanització de l’acte amorós que només és considerat com a acte de dolor. La N-C, per tant, no disposa ni del recer de la sensualitat, perquè no n'hi ha. Tot i que n'hi ha de pitjors, com la senyora Enriqueta a qui el marit la lligava al llit crucificada perquè ella sempre volia fugir.

Capítol 9:
El tancament progressiu de la protagonista s’explicita en l’episodi de les claus que obliga a en Quimet a fer un forat a la porta i a tapar-lo amb un tap de suro que després tindrà una funció important.
El matrimoni passa la festa major i el ball, que ell l'any anterior li havia promès que ballarien com a marit i muller, tancats a casa i el mal humor apareix progressivament: Els carrers lluents d'alegria i jo vinga collir roba per terra [...] que ell li va llençant només per fer-la treballar. I només fa un any que es coneixen!
Els problemes matrimonials s’incrementen amb el teòric dolor físic que en Quimet sent a la cama que la sotmet encara més perquè n’ha de tenir cura, li ha de posar les sabatilles, li ha de fer el cafè amb llet... 

Significativament és ara que reapareix en Pere, l’antic promès a qui es troba al carrer. És ell qui li recupera, momentàniament, el nom de Natàlia, que li ha estat robat pel marit, entestat a reduir-la a una Colometa, un animal engabiat i en diminutiu.

I és també per això que, paral·lelament, apareixen les nines de l’aparador. Curiosament ella decideix dir-li a en Quimet que s'ha trobat amb en Pere, però no que s'ha quedat mirant les nines.

Capítol 10:
L’objectiu de la maternitat s’assoleix aquí, amb la notícia sobtada de l’embaràs de la protagonista: jo estava així. 
Tot i que el pare de la N-C té triats els noms possibes, el Quimet deixa clar que qui els decidirà serà ell.
Les referències de la senyora Enriqueta al «desig» de l’embarassada (la creença popular sobre el perill de desitjar una cosa i tocar una part del cos on es reproduirà, en el nadó, la forma de la cosa de per vida, com la taca d’humitat de la paret) és tota una advertència simbòlica sobre l’angúnia de la gestació, que es concreta en la sensació d'alteritat que té la N-C davant del seu nou cos: Quan em despertava em mirava les mans ben obertes davant dels ulls i les feia moure per veure si eren meves i si jo era jo.[...] i només faltava  que em lliguessin un fil a la cama i que m'engeguessin a volar.

Mentrestant, a N-C li agafa la mania de netejar, ha de fer el niu que haurà d'allotjar el nadó.
El capítol s'acaba al terrat, quan ella fa el primer gemec.

Com corregir els controls i les expressions escrites.

Tot i que el curs passat ja ho fèiem, d'una banda hi ha alguns alumnes nous que desconeixen què fèiem, i, de l'altra, aquest curs hi ha uns petits canvis, per això faig una entrada aquí on explico per primera vegada o de   nou, perquè em vull assegurar que, a tothom que hi estigui interessat, li quedi clar.

• Comencem amb com corregeixo:

Les faltes d'ortografia les trobareu gairebé sempre encerclades, però alguna vegada veureu que us he posat: 

• Un "tic", aquesta marca vol dir que allà hi falta una paraula, que acostuma a ser una preposició, un pronom...
  
• Una doble barra vertical (II), aquesta marca indica que hi ha d'haver un punt i a part o un punt i seguit.
• Una X o una ratlla, que, com és normal, indica que una paraula és innecessària i s'ha de treure.

També trobareu bé fletxes que uneixen unes paraules amb d'altres, una línia en forma d'onada o una paraula o més d'una encerclades, amb el símbol CC a sota o a sobre. Així marco les faltes de coherència i/o de cohesió que vaig trobant.

Si en algun tros del text hi trobeu una A, és que allò que marca no és adequat per alguna raó.

• Continuem amb la manera com heu de corregir vosaltres:

Jo us donaré les expressions escrites o controls i tindreu una setmana per fer la recorrecció. Si el dia que us els dono, algun de vosaltres no és a classe, ha de preocupar-se de, tan aviat com li sigui possible, aconseguir aquest control o expressió escrita, perquè tots teniu dret a la mateixa setmana, no puc anar tornant coses en diferents dies i que cadasccú tingui una setmana que s'acabi un dia diferent... 

Per exemple: divendres passat vaig donar els controls a 2nA, doncs tots els de 2nA tenen temps de dur-me la correcció fins aquest divendres, si algú me la dóna més tard, no recuperarà la nota.

Òbviament si algú està ingressat, es posa malalt durant més d'una setmana o té algun problema similar, es sobreentén que entra dins els casos especials que reben un tracte específic.

Si algú no torna el control, llavors no li'n deixaré cap altre, perquè jo tinc l'obligació de guardar-los fins a finals d'octubre del curs que ve. Ara, per exemple, ja puc llençar els del curs passat.

Pel que fa a les expressios escrites, si no me les torneu, interpretaré que no les voleu corregir, i que ja us està bé la nota que n'heu tret.

I ara sí, com heu de corregir:

• Numereu les faltes que heu fet al control o a les expressions escrites. Les cinc primeres les he numerades jo perquè no les he fet servir per descomptar, vosaltres continueu des de la núm. 6 fins al nombre de faltes que hàgiu fet. 
• Corregiu-les totes, les cinc primeres incloses.
• Agafeu un full de reutilització i aneu posant els nombres de cada falta, si veieu que algunes són repetides, podeu posar-les juntes. (Per exemple: 1, 5, 8, 11:)
• Escriviu la paraula o l'expressió tal i com l'heu escrita i al costat tal i com hauria de ser, després poseu si la falta és de correcció (C), de coherència i/o cohesió (CC) o d'adequació (A) i per què. (Per exemple:  es: és C, és una falta d'ortografia, aquesta forma del verb ser porta accent diacrític i jo no l'he posat)
• Heu de donar l'original i la correcció, i jo recorregiré.
• Podeu arribar a recuperar tot el que havíeu perdut per faltes, però només ho fareu si la correcció no en conté cap ni una. Mai se us pot baixar la nota i, com a màxim, us podeu quedar igual. 
• En el cas dels controls: La pregunta d'expressió escrita també la podeu corregir, arreglar tot allò que heu fet malament i reescriure-la bé a fi d'apujar la nota del control.
• Una setmana després jo us diré quina nota us ha quedat, en el cas de les expressions escrites, us les tornaré amb la recorreció feta, en el cas dels controls, us tornaré la llista de faltes perquè veieu què heu fet bé i què malament.

Si llavors creieu que la recorrecció no és correcta, haureu de quedar amb mi alguna hora de pati i ho aclarirem.

Com serà el primer control.

Abans de fer el primer control mirarem què hem estat fent aquests dies.

• Fonètica

1. Hem repassat la transcripció de les vocals.
   
2. Hem repassat la transcripció de les oclusives.
3. Hem après a memoritzar quins sons són sords i quins sonors.
4. Hem après com s'han de transcriure les fricatives i les africades.

• Tipologia textual

1. Hem repassat o après les funcions del llenguatge.
2. Hem repassat els elements que intervenen en el procés comunicatiu.
3. Hem repasssat els tipus de text.
4. Hem après com  es fa un comentari crític.

• Lectura

1. Hem llegit i explicat els primers cinc capítols de La Plaça del diamant.
   

• Lèxic

1. Hem definit totes aquelles paraules dels exercicis que no s'entenien i hem dit que la paraula "iàmbe" no sortirà.

I ara com serà el control:

Tindrà la mateixa estructura d'un control de selectivitat, però adaptat a la matèria que hem donat, cosa que vol dir que:

• Hi sortirà un text i unes preguntes de comprensió lectora que incidiran en la tipologia textual i en les funcions del llenguatge.
• Alguna pregunta extra sobre aquestes qüestions, si es creu necessari.
• Una pregunta que contindrà una sèrie d'afirmacions sobre el contingut dels cinc primers capítols, de les quals haureu de dir si són veritables o falses.
• Una expressió escrita que haureu d'escollir entre dues possibles, una que serà més específica, l'altra més general.
• Una sèrie d'exercicis de transcripció fonètica.
• Una sèrie de preguntes de vocabulari. 

Si teniu algun dubte o pregunta, ara és el moment d'expressar-los.

Fonètica. Els sons que ens faltaven i la seva transcripció (1).

Estrenem sons i estrenem símbols: anem a parlar de les fricatives i de les africades.

Una consonant és fricativa quan s'articula produint una fricció o turbulència en el pas de l'aire per la boca, provocada per l'apropament màxim dels òrgans articuladors sense que s'arribin a tancar del tot (si es tanca del tot, articulem una oclusiva). 

Les fricatives es poden caracteritzar per la seva sonoritat, segons si vibren o no les cordes vocals 

En català, són fricatius els sons [f], [v] [s], [z], [ʃ], , [ʒ].

Una consonant és africada quan s'articula com una oclusiva més una fricativa al mateix punt d'articulació. Quan el fluix d'aire interromput és alliberat, en comptes de remoure ràpidament la llengua (o un altre òrgan articulatori) com en l'articulació d'un oclusiu simple, l'oclusió és afluixada lentament, creant un període de fricció audible.

Les africades que tenim en català són: [tʃ] i [dʒ] [ts] i [dz].

Normes de transcripció:

• Transcriurem [f] en totes aquelles paraules que s'escriuen amb "f", excepte en aquelles que acaben en "f" i, sense cap pausa, la paraula que les segueix comença per vocal o per consonant sonora. Exemples: facilitat: [f];  filòsof pesat.
• Transcriurem [v] en totes aquelles paraules que acaben en "f" i, sense cap pausa, tenen a continuació una paraula que comença per vocal o per consonant sonora; o si, dintre de la paraula, una síl·laba s'acaba en "f" i la següent comença en consonant sonora. Exemples: tuf horrorós: [v]; paràgraf dolent: [v]; afgà: [v].
• Transcriurem [s] en totes aquelles paraules que s'escriuen amb "c" (si n o sona [k]); amb "ç"; amb "ss"; amb "sc" i amb "s" a inici de paraula, entre vocal i consonant, intervocàlica si té, just davant, un prefix; o al final si i, sense cap pausa, tenen a continuació una paraula que comença per consonant sorda. Exemples: ceba: [s]; caça: [s]; assolir: [s]; piscina: [s]; sabata: [s]; doncs: [s]; dansa: [s]; asimetria: [s]; doncs tu més: [s].
• Transcriurem [z] en totes aquelles paraules que s'escriuen amb "z" o amb "s" inervocàlica, sense prefix. Exemples: casa: [z]; zoologia: {z]; enzim: [z].
• Transcriurem [ʃ] en totes aquelles paraules que escrivim  amb "x" o amb "ix" i que sonen com calaixera o xauxa, excepte si la "ix" és final i, sense cap pausa, tenen a continuació una paraula que comença per vocal o per consonant sonora. Exemples: xop: [ʃ]; uix: [ʃ]; uix quin mal: [ʃ]
• Transcriurem [ʒ] en totes aquelles paraules que escrivim  amb "j" o amb "g" i que sonen com juliol o ragen, i en aquelles que tenen una "x"  final i, sense cap pausa, tenen a continuació una paraula que comença per vocal o per consonant sonora. Exemples: juny: [ʒ]; Egipte: [ʒ]; fluix i feble: [ʒ]; fluix de cames: [ʒ].
• Transcriurem [tʃ] en totes aquelles paraules que escrivim  amb "tx" o amb "ig" i que sonen com despatx o maig, excepte si la "tx" o la "ig" són finals i, sense cap pausa, tenen a continuació una paraula que comença per vocal o per consonant sonora. Exemples: empatx:[tʃ]; veig: [tʃ]; veig fantasmes: [tʃ].
• 
• Transcriurem [dʒ] en totes aquelles paraules que escrivim  amb "dj" o amb "dg" i que sonen com adjuntem, i en aquelles que tenen una "tx" o "ig" final i, sense cap pausa, tenen a continuació una paraula que comença per vocal o per consonant sonora. Exemples: adjacent: [dʒ]; maig ventós: [dʒ].
• Transcriurem [ts] en totes aquelles paraules que escrivim  amb "ts", menys en aquelles que tenen una "ts"  final i, sense cap pausa, tenen a continuació una paraula que comença per vocal o per consonant sonora. Exemples: ets: [ts]; ets tu: [ts].
  
• Transcriurem [dz] en totes aquelles paraules que escrivim  amb "tz", i en aquelles que tenen una "ts"  final i, sense cap pausa, tenen a continuació una paraula que comença per vocal o per consonant sonora. Exemples: atzar: [dz]; ets idiota: [dz]; ets bonic: [dz].

Recordeu que tenim molts menys sons sords que sonors i que per aprendre'ns els sords tenim les paraules: PeTaCa i FaIXeS a les quals només s'ha d'afegir la [tʃ] i la [ts]. 

2a Expressio escrita.

I segon comentari crític:

Després de mirar els textos argumentatius que m'heu passat i corregir-los, esclar, he observat que a alguns de vosaltres us costa introduir les vostres opinions i ho feu amb frases tipus: Des del meu punt de vista trobo que no acaben de funcionar.

Per aquest motiu, i abans de passar al segon, us deixo algunes fórmules, de cap manera les úniques possibles, que us poden facilitar-ne la introducció:

• Per expressar l’opinió (favorable o no)

Opino/ Penso/Crec que... i també que...

És evident que...

Ningú no pot negar que... i que...

Hi ha qui diu que..., però jo sóc del parer que...

(No) estic d’acord (ni) amb... (ni) amb...

El que haureu de fer aquesta vegada és la ressenya i comentari crític d'un llibre que hàgiu llegit. Com que un llibre no és el mateix que un te
xt, a continuació teniu com hauríeu d'elaborar-lo:

Com que el comentari ha d'informar el teòric lector de manera precisa sobre el valor, l'interès i la utilitat del llibre ressenyat, és aconsellable que trieu un llibre que hàgiu llegit fa poc i del qual en tingueu un record viu.
Heu de tenir presents les preguntes i comentaris —positius o negatius— que les idees o l'estil del llibre us han generat i les heu d'anotar perquè després us serviran per redactar-ne el comentari crític: que ha d'acomplir una doble funció analítica i valorativa. 

• D’una banda, ha d’analitzar l’obra i establir la validesa dels raonaments que en ella trobem. Tot és susceptible de crítica: els pressupòsits, els arguments, la metodologia, la precisió de les dades i la seva interpretació, l'estil, l'argument, l'estructura, la creació dels personatges...
• De l'altra, s'hi ha d’expressar una valoració final de la contribució del llibre a la comprensió del tema que tracta o a la literatura, si hi pertany i la seva importància per al desenvolupament de la disciplina.

La primera part, el resum, que mai contindrà el final sinó, més aviat, unes pinzellades del principi, requereix un llenguatge asèptic i objectiu. La segona, en canvi ha de contenir elements que expressin una presa de posició per part de l’emissor, com ara la referència als interlocutors i la utilització d’un lèxic subjectiu.

En general, la valoració d’una obra se sol redactar a partir dels motius següents:

1. Defensar o confirmar el punt de vista de l’autor.
2. Acceptar que el punt de vista de l’autor ofereix uns determinats mèrits però que caldria modificar-ne alguns aspectes.
3. Reformular un punt de vista, de manera que la nova versió l’expliqui millor.
4. Descartar el punt de vista de l’autor perquè es considera inadequat, irrellevant o incoherent.
5. Rebutjar, rebatre o impugnar l’argument de l’autor i esgrimir altres formes de raonament.

Per ajudar-nos, i només si ens cal, si ens passa allò d' i ara, com començo? Podem valorar la possibilitat de tenir aquestes coses en compte:

1. És actual el tema que s'hi tracta? És encara vigent o ja està desfasat? Com se situaria l’opinió de l’autor dins l’estat d’opinió actual? Amb quin corrent o grup s’identifica?
2. Quina intenció tenia l’autor quan escrivia? (per què escriu això?) i quina actitud tenia respecte al tema: pressupòsits ètics, històrics, polítics, filosòfics, religiosos, etc.
3. És també important fixar-nos en el títol i la introducció, i analitzar si el text satisfà les expectatives creades o, altrament, si funcionaria millor un altre títol o introducció, més adequada al discurs posterior.
   
4. Si s'escau, cal avaluar l’habilitat de l’autor per utilitzar les fonts. Utilitza la documentació necessària? Sabem on i com o ho desconeixem?
5. Si el text té problemes de coherència greus: l’exposició no està estructurada lògicament; no hi ha equilibri entre les diverses parts; hi ha contradiccions; l’autor omet dades que contradirien la seva tesi... s'han d'evidenciar.
6. Finalment, cal considerar l’estil de l’escriptor i el to de l’obra. En aquest sentit, cal parar atenció a la varietat de mecanismes estilístics que usa per crear una prosa viva i memorable. Utilitza algun recurs per cridar l’atenció? Repeteix mots o frases? Alguns patrons de frase característics? Quin to té: seriós, humorístic, trist, sarcàstic...? És el to apropiat per a l’audiència i l’objectiu?

En tot cas, cal tenir en compte que qualsevol opinió sobre determinats aspectes de l’obra ha de ser argumentada amb exemples i raons. El comentari és, per tant, l’apartat argumentatiu per excel·lència de la ressenya. 

És freqüent que l’emissor prengui posició i s’impliqui, per això és habitual l’ús de la primera persona (jo crec, em sembla, estem segurs que...), de recursos retòrics i d'adjectius i adverbis avaluadors (bo, millor, dolent, favorable, interessant...)

També cal tenir present que si s’introdueixen cites textuals per il·lustrar la tesi i donar-hi suport, s’han d’acreditar correctament.

És habitual acabar el comentari amb una breu conclusió que clogui el text i causi impacte en el lector. En unes quantes frases, l’autor de la ressenya ha de destacar la significació i l'interès que l’obra pot tenir per a uns determinats lectors.

Més que la capacitat per descriure el contingut del llibre, valoraré, sobretot, la capacitat per jutjar críticament, que no vol dir negativament, l’obra.

I ara l'exemple:
L'últim llibre que m'he llegit és un breu volum que l'editorial Males Herbes ha publicat amb quatre contes de Rudyard Kipling el setembre de 2016 (traducció de David Gálvez) sota el títol de «La millor història del món». 
De fet ha estat la meva primera incursió en l'obra de Kipling novel·lista a qui només coneixia per ser l'autor d'"El llibre de la selva" que he vist en la seva primera versió Disney.
No sé, per tant, si és una bona antologia, però sí que he de dir que m'han entrat ganes de llegir-lo més, cosa que hauria pogut fer amb el mateix nombre de fulls si l'editorial no hagués optat per una lletra excessivament gran i hagués fet un volum del mateix gruix. Entre dos o tres contes més hi haurien cabut.
El fet de titular un conte com la «La millor història del món» és una invitació a la decepció perquè, efectivament, no ens trobem davant la millor història mai narrada, sinó una història de com hauria pogut ser aquesta història si l’escriptor veterà que domina la tècnica però està mancat d’idees i el jove aspirant que bull d’inspiració, o que recorda anteriors encarnacions, però que és incapaç de transferir-la al paper, haguessin pogut arribar a una col·laboració real. No és, doncs, el primer conte que és el que titula el recull, el que m'ha despertat gana de Kipling. 
Sinó que són, sobretot, els altres tres:
«El jardiner» és, amb diferència, el millor conte dels quatre. Un conte concebut per ser rellegit, ja que si no ho fas, et quedes amb la sensació de: "realment què m'han volgut explicar aquí?"  o fins amb la idea que potser no s'hi explica res important. 
Però hi tornes, per aquesta perplexitat que t'ha causat, i llavors els ulls se t'obren: aquí es parla de maternitats naturals o suplantades, de la importància de dir la veritat i/o de viure en la mentida i es fa amb una magistral dosificació de la informació i del molt calculat establiment d’un subtext que culmina en un final emotiu però inquietant. Potser la desaparició del tabú del fill il·legítim a la nostra societat ha jugat  contra l’eficàcia d’«El jardiner», però el conte és esplèndid.
Els dos contes restants estan ambientats a l’Índia —de fet, també hi ha referències al subcontinent en els dos precedents—, una constant en la biografia de l’escriptor. 
«Al final del camí» presenta la infernal realitat dels colons britànics: tedi, xafogor partides de whist i possessions infernals. Té molta atmosfera, mastegues, llegint-lo, la calor que pateixen, l'avorriment que els envolta, i el destí que els supera. 
A «L’última cavalcada d’en Morrowbie Jukes» hi apareix un submón inesperat i fascinant, digne del millor relat d’aventures o d'entrar a formar part de l'univers de Tim Burton, per citar un referent proper. On van els no morts a la Índia, aquells que semblava que havien mort i, finalment, revivien? Aquí se'ns explica, i l'ambient, fet de sorra i calor, les ganes d'una fugida impossible que sabem possible des de l'inici perquè el narrador protagonista ens parla des d'un futur com sobreviuen, com mengen, tot sembla obra d'un al·lucinat. 
Per no parlar de la concepció de les persones com a superiors o inferiors sense cap embut, tal i com es vivia a l'època del narrador i del retrat d'un lloc on aquestes diferències desapareixen.
La lectura d'aquest conte és hipnòtica i, després... doncs quan pugui emposaré a llegir més llibres de Kipling.