Com serà el control de "La plaça del diamant"

Abans de veure quina estructura tindrà el control, ens fixarem en les preguntes que sobre La plaça del Diamant durant diversos anys i si som capaços de respondre-les:

• La plaça del Diamant és considerada una novel·la psicològica. Raoneu aquesta afirmació, tenint en compte tant els aspectes argumentals com els formals de la novel·la en què es fonamenta. 

Primer hauríem de saber què és una novel·la psicològica: la novel·la psicològica va sorgir a principis del segle XX i intentava reflectir el món interior dels personatges, els sentiments, la vida interior, la maduració i l'evolució, el caràcter, la ideologia... Té com a característiques la subjectivització, la introspecció en la psicologia i el reflex del món interior del protagonista —prenent com a base els estudis realitzats per Sigmund Freud— i la utilització del discurs directe lliure i el monòleg interior (procediment narratiu que consisteix a exposar d’una forma directa allò que s’agita en el subconscient d’un personatge, o allò que, d’una manera tumultuosa, sorgeix de la seva consciència. Ha estat emprat sobretot per narradors del XX i aconsegueix la realització màxima a l’obra de Joyce, va vinculat amb les doctrines de la psicoanàlisi i, generalment, amb la concepció relativista i multivalent de la personalitat humana; estilísticament suposa un trencament amb la sintaxi, l'arbitrarietat de la utilització dels signes de puntuació i l'escriptura per associació d'idees). La majoria tracten persontages femenins, perquè creien que era més complexa i, per tant, més interessant. 

Ara que ja ho sabeu, sabríeu respondre?

• Comenteu el següent fragment del darrer capítol de La plaça del Diamant. Partint sempre de l’anàlisi del fragment i tenint en compte el seu moment en l’argument de la novel·la, proposeu-ne una interpretació i valoreu-ne la presència d’elements que han adquirit un paper decisiu en l’obra, com també els recursos lingüístics i literaris que tenen a veure amb el punt de vista de la narradora. 

[...] I a la primera passa que vaig fer encara veia el tramvia deixat anar aixecant espurnes vermelles i blaves entre les rodes i els rails. [...] I a l’altra banda em vaig girar i vaig mirar amb els ulls i amb l’ànima i em semblava que no podia ser de cap de les maneres. Havia travessat. I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna... La porta estava tancada. Vaig mirar enlaire i vaig veure en Quimet, que, al mig d’un camp, prop del mar, quan jo estava embarassada de l’Antoni, em donava una floreta blava i després es reia de mi. Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terrat, fins a les balances i tocar-les tot passant. [...] I em vaig girar d’esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a dins. I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre, i, com d’esma, vaig posar-me a caminar i les parets em duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al mig d’aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i totes les cases es van començar a gronxar com si tot ho haguessin ficat a dintre d’aigua i algú fes bellugar l’aigua a poc a poc i les parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s’anava estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una companyia a la mà i era la mà d’en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de setí i jo no n’havia vist mai cap, però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé clos i amb els braços davant de la cara, per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no-res, com un escarabat de saliva... i aquella mica de cosa de no-res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la mevajoventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era... ¿abandonament? [...]

• De les quatre qüestions següents, assenyaleu l’única resposta que considereu vàlida per a cada una. 

A La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda:

a) evoca, com en un dietari, els seus records de joventut.

b) dóna una visió nostàlgica de la Barcelona dels anys anteriors i immediatament posteriors a la Guerra Civil.

c) construeix un petit món de ficció, basat, però, en la realitat de la vida en un barri obrer barceloní dels anys 30 i 40 del segle XX.

d) narra uns fets històrics protagonitzats per persones reals.

• A propòsit de La plaça del Diamant, la crítica Carme Arnau ha escrit:

La plaça del Diamant és, entre altres lectures possibles, una novel·la psicològica centrada en un personatge femení, Natàlia-Colometa, una figura que, empesa per l’inexorable pas del temps i les circumstàncies històriques, haurà de madurar, semblantment al microcosmos on viu ben arrelada.

Analitzeu aquesta idea i relacioneu-la amb alguns fragments de l’obra que hàgiu llegit. 

• A partir d’aquest fragment, que correspon al capítol XXII de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, expliqueu les principals característiques estilístiques i narratives de la novel·la. 

La senyora Enriqueta deia que tot allò era fora de mida, que li havien fet malbé el negoci. Tot a passeig. I a veure què passaria amb el que tenia al banc. Es va posar a vendre botons i lligacames de senyor, per terra, al carrer de Pelayo. En Quimet el veia molt poc, amb prou feines si, de vegades, venia a dormir. Un dia em va dir que la cosa es posava negra i que hauria d’anar al front d’Aragó. I em va dir que havien pogut treure mossèn Joan. I que mossèn Joan, amb vestits d’en Mateu i amb un camió que els havia procurat en Cintet, havia passat la frontera. Té, em va dir. I em va donar dues monedes d’or i va dir que mossèn Joan les hi havia donades per mi i els nens, que potser les necessitaríem més que no pas ell, perquè ell, fos on fos que anés a parar, Déu l’ajudaria i no el deixaria morir mentre no fos la seva hora. I vaig guardar les monedes i en Quimet va afegir que no deixés els meus amos, que sempre, amb el temps que feia que els servia, em podrien treure d’un mal pas i que encara que la cosa es posés negra s’acabaria aviat i que no hi havia més remei que passar pel camí estret. I va dir, sembla que la Griselda va amb un de molt sonat i no vol saber res d’en Mateu...Desgràcies.

• A partir d’aquest fragment del primer capítol de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, caracteritzeu narrativament el personatge de la narradora-protagonista i doneu els principals trets de la seva evolució. 

Quan estarem ben sols, tota la gent desada a dintre de les cases i els carrers buits, vostè i jo ballarem un vals de punta a la plaça del Diamant... volta que volta...Colometa. Me’l vaig mirar molt amoïnada i li vaig dir que em deia Natàlia i quan li vaig dir que em deia Natàlia encara riu i va dir que jo només em podia dir un nom: Colometa.

I ara sí, l'estructura del control:

a) Tindrà un fragment de la novel·la que haureu de situar i sobre el qual es faran unes quantes prreguntes que haureu de respondre.

b) Hi haurà una pregunta de resposta extensa.

c) Hi haurà 5 preguntes de resposta breu.

Si voleu fer alguna pregunta o repassar alguna part concreta, ara és el moment.

La Plaça del Diamant 16 (més coses)

Guió per al comentari de l’obra. 
Després de l’anàlisi detinguda de les interioritats de l’obra, com una mena de guió alternatiu, trobareu una sèrie de punts que poden servir de pauta per esglaonar-ne el discurs. 

• Contextualització · 
• Malgrat la Guerra Civil, Catalunya manté la possibilitat de crear un públic lector. 
• Els premis literaris i les empreses editorials són fonamentals per canalitzar el gènere de la novel·la. 
• Autors de preguerra i noves fornades editen les seves obres: Benguerel, Pla, Pere Quart, Pedrolo, Calders i Llor, entre d’altres. 
• Coexisteixen, en aquells moments, diverses tendències novel·lístiques: la novel·la catòlica, la novel·la d’ascendència existencialista, la influència del teatre de l’absurd, les propostes que provenen de l’avantguarda i la novel·la de base realista, entre d’altres. 
• Els grans fets de la història (Dictadura de Primo de Rivera, República, Guerra Civil, exili) condicionen les opcions estètiques.  
• La formació de Mercè Rodoreda no és acadèmica i es fonamenta en la lectura d’autors com Ruyra i Verdaguer. 
• La plaça del Diamant és escrita a l’exili després de vint anys de silenci editorial de l’autora. 
• L’autora és influenciada per l’obra de Mansfield, Tolstoj, Hemingway, Woolf o Kafka, entre molts d’altres. 
• Als anys 60 del segle XX apareixen autors de nova fornada amb gran incidència, com Ferrater, en poesia, i obres emblemàtiques d’Espriu i Pere Quart. 
• Es constata una necessitat de renovació literària. 
• La rebuda crítica de les primeres novel·les de la Rodoreda no és bona i no és reconeguda pels jurats dels premis literaris. 
• El 1974, Mirall trencat suposa una fita en l’obra de l’autora. 
• El retorn de la novel·lista a Catalunya, després de l’exili, li comporta una pau vital i una derivació lírica de la seva obra.
• Estructura 
• L’estructura de la novel·la es pot entendre com una organització en tres parts: arrelament, maduració i aïllament, o en quatre: identitat, maternitat, revolució i alliberament, entre moltes altres possibles. 
• La narració inicial de la novel·la es caracteritza per l’acceleració narrativa. 
• Al personatge, li és segrestada la seva identitat per part de Quimet, i això implica un pla existencial en la configuració de la protagonista. · 
• La Colometa es caracteritza per una actitud passiva i una sensibilitat sensorial aguda. 
• La solitud és present en l’enyor de la mare i en el fresc de perfils masculins que l’envolten, especialment en el cas del marit, que és caracteritzat per la mandra i la fugida. 
• La dona es veu sotmesa al domini masculí i és castigada, com si fos una possessió més, també en l’àmbit sexual. 
• El casament comporta una pèrdua progressiva dels espais emotius de la protagonista i és obligada a una maternitat que la sotmet encara més. 
•  Els coloms d’en Quimet aïllen la Natàlia i són més importants que la felicitat de la família. 
• La gran història condiciona els destins dels personatges i desintegra encara més la unitat familiar. 
• La misèria i la necessitat econòmica progressivament aboquen la Natàlia a la solitud, com una Penèlope que ja no espera el retorn de l’home. 
• El despullament de la identitat augmenta amb la pèrdua dels elements domèstics que s’han de vendre. 
• La mort, la dels fills i el suïcidi, sembla ser l’única alternativa d’una dona que ha estat desposseïda dels seus atributs humans. 
• Davant d’una realitat brutalment desavinent apareixen els somnis i les visions simbòliques. 
• La redempció final de la Colometa, de la mà del casament amb l’adroguer, es concreta en l’assumpció de la identitat de la senyora Natàlia, conscient de la significació de la seva vida. 
• El procés de consciència és fonamental per assolir l’alliberament de tots els dominis que ha sofert. 
• Temàtica i personatges 
• La protagonista associa la plenitud existencial al color blanc. 
• I el ganivet serà l’estri simbòlic amb el qual assolirà un nou lloc al món. 
• Sota l’aparent fragilitat del personatge femení, s’hi amaga la força de la supervivència. 
• La Natàlia és un personatge que fa els seus actes per una voluntat i necessitat d’amor. 
• La novel·la és, també, una defensa d’aquest amor. 
• Totes les accions de la protagonista van encaminades a aconseguir una identitat autònoma del món històric, social i masculí. 
• La mare morta de la Natàlia és la manifestació de la seva mancança emocional. 
• La Griselda pot entendre’s com una extensió femenina de la masculinitat i la Julieta, com el suport emocional de la Natàlia. 
• Tots els personatges femenins estan codificats cromàticament. 
• La masculinitat d’en Quimet és presentada des de la virilitat sexual, sense atributs emocionals. 
• El personatge és sotmès a una animalització simbòlica. 
• El marit s’associa a l’acció, també agressiva, dels coloms. 
• L’Antoni és l’antagonista d’en Quimet en tots els aspectes: sexual, emocional, familiar. Ell sí que pot alimentar la família que no ha pogut engendrar. 
•  Consideracions formals 
• La tècnica narrativa de La plaça del Diamant és una autèntica troballa de discurs-confessió d’un narrador testimoni que parla en veu baixa. 
• La primera persona no té una visió global de tots els fets de la història i això implica el·lipsis pròpies del discurs de la memòria. 
• L’estil s’allunya de l’artifici literari i opta per una oralitat que fa versemblant la història i afavoreix el procés d’identificació del lector amb la protagonista. 
• El discurs pretén evidenciar un procés de pensament i de consciència en l’ús de la veu narrativa. 
• La veu narrativa funciona segons les directrius de l’associació d’idees i d’elements suggeridors que, sovint, són elevats a la categoria de símbols. 
• L’estil cerca el suggeriment en la narració dels fets i, per això, utilitza recursos sintàctics senzills i repetitius.

La Plaça del diamant de Mercè Rodoreda (15). La forma.

Consideracions formals. 
Una de les virtuts més destacables de Mercè Rodoreda és la seva manera de narrar. 
Si bé la matèria narrativa que exposa ja és prou potent, la manera de servir-nos-la és d’una novetat, en el context de la literatura catalana del moment, sense precedents. 
La primera persona de la novel·la constitueix una veu que no explica uns fets tant com relata internament un procés de memòria sensitiva que encadena associacions diverses, d’objectes o fets, que manifesten determinats nivells de consciència. 
La novel·la és construïda des del discurs-confessió d’un personatge, Natàlia, que diu un tros de vida viscuda. 
Per això el discurs sembla que sigui dit en veu baixa i no explicita tots els fets i totes les significacions; el lector haurà d’estar atent a les el·lipsis per restituir el significat global del monòleg. 
D’aquesta manera, la narradora supera els clixés artificiosos de la narració tradicional i no utilitza fórmules literàries com ara les comparacions a l’ús, sinó que presenta les relacions de significats i analogies com una sensació. 
Aquesta perspectiva de la narradora no comporta una manca d’autoritat de la veu narrativa, pel fet que no domini el panorama global que tindria una tercera persona, o una primera que no fos el mateix personatge que ha viscut els fets: de fet, que la veu sigui la d’una dona que ha recuperat una identitat li atorga una entitat com a discurs molt significativa. L’eficàcia de la tria d’aquesta veu narrativa aconsegueix la credibilitat del discurs i l’efecte reverberant d’una memòria parlada que controla el temps i el tempo de la narració i dels buits de la narració, i juga amb les anticipacions i les retrospeccions de manera gens gratuïta. 
La lectura del discurs ens pot fer l'efecte que assistim a un pensament viu que es crea en el mateix moment que es diu. Tot i que l'autora, sap molt bé quins espais de memòria vol deixar en clarobscur i quins vol que rebin la llum.
I si el personatge està sotmès a una colla d’enigmes vitals que li costen de resoldre i de valorar, també el lector rep aquesta informació com una vida que cal valorar i interpretar. Per això és tan important la perspectiva narrativa d’evocar un passat que s’està construint davant dels nostres ulls amb totes les implicacions sensorials, com voldria Proust. 

El discurs permet passar de fora a dins del temps de la narració i el lector pot fer un exercici d’associació de pensament i memòria com el que fa la protagonista per tal d’interpretar-la més enllà dels cànons dels preceptes crítics de moda. 
I és així mateix que la novel·la s’escapa de les lectures reduccionistes de les diverses escoles crítiques, siguin psicoanalítiques, feministes, socials, historicistes o hagiogràfiques. 
Llegir La plaça del Diamant, des d’aquesta perspectiva i amb aquesta llibertat, ensenya de llegir, perquè obliga a fer un exercici de comunicació com el que la protagonista desitja i, finalment, la fa créixer i existir. 
Per tant, l’estratègia narrativa de Rodoreda està en consonància amb la defensa d’un personatge que vol la igualat amb el seu interlocutor. A més a més, el perfil social de la Natàlia afavoreix i fa versemblant un estil planer i oral que defuig l’artificiositat i que sustenta, en la denotació i connotació dels fets, els personatges i els objectes exposats. 
La llengua i l’estil, doncs, són naturals i suggeridors, com ho era la llengua menestral de l’època. Empra una sintaxi no fonamentada en la subordinació pomposa i que confia en la coordinació i el polisíndeton per tal d’agilitzar el discurs i buscar la complicitat del lector. 
L’oralitat també l’aconsegueix amb l’ús de les interjeccions, amb estructures oracionals repetides, amb fraseologia popular i amb un lèxic sovint propens a la polisèmia. 
Tot plegat encarat al suggeriment segons les directrius simbolistes: suggerir més que no dir. En definitiva, l’obra que hem llegit  permet aguditzar la capacitat interpretativa tant de la forma com del contingut. 

La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (14). Els símbols.

És molt difícil fer una interpretació de tot el catàleg de símbols que apareixen a la novel·la, però cal destacar-ne els més importants:

• Els coloms són el símbol central en la novel·la. D’entrada serveixen per anul·lar la identitat de la noia en el moment que en Quimet li posa el nom de Colometa, i això vol dir que l’animal representa la negació de la seva essència humana. També cal fer notar que són els encarregats d'eliminar l’espai vital de la protagonista, el deshumanitzen, representen el principi d’autoritat del marit, i li porten feina extra. De fet, els coloms impliquen l’esclavatge de la Natàlia i van associats al món masculí. D’alguna manera, l’ensinistrament dels coloms és paral·lel a l’"ensinistrament" de la Colometa. Ells mateixos constitueixen una societat que pot ser entesa com la societat real que oprimeix la protagonista. D’aquí que alguns crítics entenguin els coloms com un model de societat androcèntrica que entra en conflicte i amenaça la societat igualitària a què aspira la Natàlia. Per tant, tal com hem dit, la destrucció del món dels coloms té a veure amb la decisió d’eliminar un ordre social, històric i sexual que anul·la una determinada feminitat. 
• I, en contra dels animals agressors i ocupadors associats a en Quimet, les veces de l’adroguer representen la possibilitat d’aliment emotiu que la protagonista necessita; un aliment que li permet la llibertat. 
• Les nines de la botiga dels hules canalitzen la figura antitètica als coloms. Són l’element de la infantesa que encara permet creure en les emocions sense la subjecció i la tirania de la societat organitzada i patriarcal; ocupen un espai d’imaginari sense conflictes bèl·lics i sense l’ordre patriarcal, alhora que representen una maternitat sense el domini masculí. Les nines són una representació de la Natàlia de l’inici de la novel·la, d’abans de ser una dona sotmesa, quan anava vestida de blanc i era innocent. 
• També cal assenyalar la significació de les balances de l’escala: aquest element apareix al principi de la novel·la i, de manera molt significativa i repetida, al final. La segona vegada que apareixen és just en el moment que la Natàlia pren la decisió d’acabar amb els coloms, com si les balances fossin un element de consciència dels seus diversos estats existencials. Com si exigissin una mena de judici i determini a fer una acció o a sospesar una acció feta. També les toca quan hi ha la visita fugaç d’en Quimet al capítol XXXI en el moment de misèria, quan ha de suportar el rebuig dels seus antics amos, quan l’Antoni li proposa el matrimoni, i, com si fos el testimoni conscient de la vida que ha deixat enrere, en el capítol final. Les balances marquen uns punts culminants en l’itinerari de la protagonista i l’ajuden a prendre consciència i a tirar endavant, com un talismà de justícia superior. 

No cal dir que els objectes que van apareixent en la novel·la es carreguen d’associacions simbòliques i que el fet d’observar-los o tocar-los és sempre significatiu. D’entrada, la necessitat de la protagonista de passar el dit per sobre d’alguns objectes té a veure amb una concepció sensitiva i del món sensorial que l’allunya de la història discursiva i ideològica del món masculí, alhora que vol ser la constatació de la seva pròpia existència. I els objectes sempre són reverberants, simbòlicament: 

• L’armari que vol fer en Quimet és una caixa tancada, com una gàbia, com ho és el colomar. 
• El blau dels ulls d’en Mateu que sempre s’associen a l’element aquós i positiu.
• Els ous dels coloms i els ous vistos a l’església que fan referència a la maternitat i a l’eliminació d’aquesta maternitat. 
• El cargol de mar que esdevé una persona que conté tots els gemecs, com ella mateixa... 
• El quadre de les llagostes, que, segons com es miri, és possible associar-lo al càstig diví o al sexe amb què s’agredeix la dona, segons si se’n fa una interpretació bíblica o una de freudiana. 
• El ganivet que té una connotació fàl·lica evident i surt, com ja hem dit en parlar del personatge de Natàlia, en moments decisius de la novel·la.
• L'embut: que apareix com un objecte més quan els maldecaps són petits, però que agafa connotacions simbòliques quan veiem que és l'estri que emprarà per matar els fills i matar-se i, al final, quan és la plaça del Diamant que es converteix en un.
• La moto: símbol de virilitat i de poder. L'home amb la màquina és capaç d'assolir la velocitat. La dona, en canvi, viu atemorida per ella.
• Els objectes o les formes rodones: van associats al món que és el lloc on vivim. Sempre que pensa o té problemes, la Natàlia fa boletes, veu objectes rodons a l'església quan està resolta ja a acabar amb la seva vida i la dels seus fills...
• El melic: és el símbol de la vida. Teòricament, i segons ella, d'on sorgeix.

En tot cas, la multitud de petits objectes que permeten construir un trencaclosques de significacions permeten, també, afirmar que La plaça del Diamant és una novel·la que, de vegades, supera els límits de la narració per assolir la força lírica i sintètica de la poesia. 

La Plaça del diamant de Mercè Rodoreda (13) estudi personatges

Anàlisi dels personatges 

• Una Natàlia que lluita per una identitat autònoma. 

La Natàlia és la protagonista única i la veu narrativa. És un personatge testimoni dins de la història que condiciona la focalització de tota la novel·la i que és responsable de tots els nivells de consciència i de realitats. Ella concentra i construeix la percepció de la realitat exterior i de la realitat psicològica en una sola veu. D’alguna manera, és qui ens parla, com si fóssim els destinataris del seu discurs, un artifici que s'assoleix amb naturalitat i versemblança a força de treballar l'estil. A més, aquesta sensació que ens explica la seva vida es reforça pel que té de confessió, és un personatge que es despulla davant nostre, que ens diu què li agrada i què tem, que és complex, amb qui, com a lectors, ens podem identificar o no, però a qui acabem entenent. 

A més, com que parla des d'un present inconcret, ella sap, posseeix el passat, cosa que puguem dir que el discurs la converteix en un ésser mític  que representa la veu de tot un gènere o de tota una història social; en definitiva, d’un tot. Ella no és només la N-C, sinó que també és moltes de els dones que van ser-ne coetànies. 

La Natàlia-personatge, d’entrada, haurà de lluitar per la seva existència i la seva identitat, anul·lada des del primer capítol, quan en Quimet la bateja com a Colometa en el context sensual i sexual del ball. 

Des del primer capítol veiem com el pas de la infantesa a la joventut suposa l'inici d'una fugida de l’empresonament que comportarà l'entrada a l'edat adulta: la cinta de goma a la cintura estrenyent, estrenyent, com si estigués lligada en una branqueta d’esparreguera amb un filferro; aquesta cinta que és vista com un ganivet que la perfora des d’un bon començament; l’angoixa és l’element inicial de presentació del personatge en el context presumptament de celebració i festeig que suposa un ball de festa major.  
El ganivet torna a sortir quan la llevadora (al capítol VIII) ha de fer pas en el moment del part (la maternitat; per tant, també apareix com una agressió corporal); el trnem a trobar al capítol XXXIII tot aprimant el tap de suro que ha de tancar l’ampolla. I, finalment, és fonamental en el desenllaç de l’obra: la sortida al carrer amb el ganivet a la mà per acabar gravant el nom de Colometa a la casa de la seva vida anterior és absolutament simbòlica, en el sentit que la protagonista acaba dominant els espais i el temps de la vida anterior, que era alienant, per tal de fixar la seva identitat i ocupar un lloc al món. Aquest fet és important en la mesura que l’episodi implica un viatge conscient al temps passat, un domini de l’eina masculina (recordem les implicacions fàl·liques, segons la crítica psicoanalítica, del ganivet) i la tornada al nom original, ara amb un senyora al davant, que suposa la seva nova identitat. 

La incisió final del ganivet s’acompanya del crit d’alliberament i victòria per la supervivència assolida per sobre de la història i de les dinàmiques de domini que la protagonista ha hagut de suportar. 
I encara el viatge on s’opera aquesta assumpció d’una identitat plena, es produeix en el context nocturn i, és clar, el retorn a la casa compartida amb l’Antoni, l’adroguer, coincideix amb la sortida del sol. 
Si recordem el principi de la novel·la, podem observar com la Natàlia es perd en un espai col·lectiu caracteritzat pel caos, la suor, la fressa, l’enyor i el dolor, i ara, al final, la veiem recuperar un espai domèstic, ordenat i sense elements carnals que la sotmetin. 
No cal dir que aquests dos episodis, amb les seves circumstàncies narratives i simbòliques, donen una clau interpretativa en absolut desdenyable: D’aquesta manera, podem afirmar que la trinitat composta per la Natàlia-Colometa-senyora Natàlia configura un personatge paradoxalment fort des de la seva fragilitat. En efecte, si en algun moment hem tingut la temptació d’emparentar-la amb l’Emma Bovary, ben aviat hem hagut de desistir d’aquest paral·lelisme en virtut del vitalisme, malgrat tot, que el personatge traspassa. 

La voluntat de viure, tot i els festejos sovintejats amb la mort social i individual, explica la decisió, per part de l’autora, d’acabar la novel·la amb la imatge d’uns ocells «contents», contents de viure en llibertat enmig d’un bassiot, després de la pluja. La Colometa, la dona-ocell, habita finalment la llibertat de l’aigua corrent i la claredat del cel, i la seva persistència en la vida prové, indefectiblement, de la creença en un amor còsmic concretat en els fills i en l’Antoni i en Mateu. 
D’aquí que vulgui preservar la vida dels seus i, per això, «tapa» el forat del melic del marit, per conservar aquesta vida petita i total. 

La protagonista, a més a més, queda determinada pel blanc. Certament el color inicial és el del seu vestit del ball, el blanc que la lliga a la infantesa i a la puresa i que és, alhora, la suma de tots els colors, com si ella fos, també cromàticament, la suma testimonial de tots els personatges i de tota la història, tal com, de fet, és. 
Però la irrupció de la història i del sexe comporten un canvi de color: el vestit de color de fusta rosa, que ens adverteix del conflicte entre el blanc i el vermell: la Colometa blanca s’oposa al dolorós senyal vermell de la cinta del vestit, al negre i vermell del llit de la sogra, al vermell implícit del quadre de les llagostes (amb les implicacions bíbliques del foc), al vermell dels ulls i les potes dels coloms (amb ungles negres com el llit de la sogra), al vermell de la túnica del santcrist de la casa dels amos, als llums vermells que desitja en Quimet per a tot el país, a les flors vermelles del vestit de la Griselda, al vermell de les boletes místiques de l’església, al vermell de les mosques que ronden la rata i, finalment, al negre del vestit de dol per la mort d’en Quimet. Queda clar, doncs, que el personatge també s’explica per un simbòlic conflicte cromàtic que manifesta la seva lluita per la vida i la puresa. 
I, és clar, la temptació de relacionar-la amb la figura de Maria, amb el seu sant Josep fuster, en Quimet, és grossa; i també la d’establir una relació entre Natàlia i Eva, i Quimet i Adam, sustentada pel sermó del mossèn que és reportat en diverses ocasions i per les implicacions bíbliques del quadre de la senyora Enriqueta. 

Les referències a aquests episodis i la seva vinculació al Gènesi i a l’Apocalipsi serveixen per construir un discurs sobre el procés d’alliberament que la protagonista endega amb l’objectiu d’aconseguir una identitat que no provingui de la costella de l’home. En efecte, sí que la nostra protagonista lluita per alliberar-se del sentiment de culpa del pecat original inoculat per la religió catòlica, que actua, també, com una cinta engavanyadora que sotmet la feminitat al domini de l’home; d’aquí la visió de les barnilles de les costelles d’un Quimet mig enterrat al desert d’Aragó enteses com una gàbia de la qual cal alliberar-se (al capítol XLIV). 
També en el mateix sentit es pot entendre la referència a la dona de Lot, convertida en estàtua de sal (per desobeir l’home i mirar enrere) que trobem al capítol V: la Natàlia, en el transcurs de l’obra, experimenta l’alliberament de mirar enrere i sospesar tota la seva vida per esdevenir, finalment, un ens autònom. 

Per tot plegat, per tant, podem exposar que aquest procés d’afirmació no només s’acara a la masculinitat, sinó també als poders fàctics –com ara la religió, la tirania de la història i una determinada concepció del sexe entès com a sotmetiment de l’altra, amb la maternitat com a sentit últim de l’existència de la dona. 
La Natàlia es revolta en silenci i lentitud contra totes aquestes forces opressores. I, per això mateix, no podem pas dir que és un personatge passiu i pla, més aviat som davant d’un caràcter dinàmic i actiu, tot i el seu silenci. 

• Una galeria heterogènia de feminitats.

Gairebé totes les altres dones de la novel·la constitueixen un fresc de la societat i les actituds del moment històric i social. 
Però la figura de la mare morta, acompleix una altra funció. D’entrada, serveix per evidenciar la sensació de solitud i indefensió de la protagonista, es vincula, abans de tot, a l’amor (només vivia per tenir-me atencions) i a l’alliçonament (aconsellar) vital. Al primer capítol, la seva absència és omnipresent i serveix per presentar les debilitats de la protagonista. Des de la seva inexistència, és recordada quan s’associa el merlot negre a la desgràcia, com si fos una fantasmal advertència del que vindrà.

I és que la seva mare ja havia conegut el silenci de la incomunicació de la vida matrimonial, per això la figura del pare no es carrega en cap moment de memòria emocional. En canvi, la mare morta esdevé un objecte tangible que la protagonista porta, i és la responsable de la seva blancor (m’havia avesat a dur vestits blancs). Certament la figura de la mare morta es contraposa a la del pare i a la de la sogra, i fins i tot, a la de la senyora Enriqueta. 
La mare d’en Quimet, als antípodes de la mare de la Natàlia, compleix una funció repressora com a extensió d’una societat patriarcal basada en el paper subsidiari de la dona com a òrgan reproductor i patrimonial d’una societat jerarquitzada, segons la classe social; menestral, però amb desig d’aburgesament, i religiosa. 
És ella qui regala un rosari a la protagonista com a símbol d’aquesta cadena que ha de passar a la filla –i, per tant, a totes les dones, que han de complir amb les obligacions del seu gènere. 

Per això, és en el seu espai vital que s’esdevé l’escena simbòlica de la sal que hem referit associada a la dona de Lot i, per això, el seu llit és negre, manifesta un gust superlatiu pels llacets i no vol flors al seu enterrament. Tot l’espai vital i emocional que comunica la mare morta s’esborra en la figura de la sogra. 
La Griselda, la dona d’en Mateu, representa un model d’alliberament femení sense vincles emocionals amb un determinat concepte d’amor. D’alguna manera, adquireix els patrons masculins que representa en Quimet per a la Natàlia. En el seu cas, sotmet l’estimació dependent d’en Mateu a partir del seu atractiu físic: la blancor de la pell amb les pigues rosades, la cintura prima i uns ulls de menta, tota de seda. Aquesta sensualitat vital, que és descrita just en el moment que la Natàlia és associada a les violetes, no és pas fortuïta.

La feina de mecanògrafa li serveix per allunyar-se del marit i de la filla i ampliar les seves relacions masculines. No és estrany que dugui unes sabates de pell de serp (recordem les implicacions simbòliques dels referents bíblics) que la vinculen al pecat sense consciència de culpa. La seva conducta portarà en Mateu a un buit existencial que acabarà amb la seva mort. 
La Julieta, de color de canari, brodada de verd és un personatge que actua com a contrafort de la protagonista. Més vinculada cromàticament als ocells cantadors, és la companya en la iniciació del ball, i apareix en moments puntuals per fer costat a la protagonista en els seus trànsits essencials: en la citada iniciació, en el casament (amb vestit color de cendra), en l’aparició de la vida no viscuda quan la Natàlia retroba el seu antic promès, en el naixement del fill (amb els bombons que diu que s’han de portar a la partera perquè ningú no pensa en la mare), en la construcció de l’amor sense sotmetiment carnal que es refereix a la protagonista quan ja és miliciana,

en el lliurament del fill a la colònia per subratllar el dolor i la fortalesa de la Natàlia, en la contraposició a la vellesa xafardera de la senyora Enriqueta, i en la recuperació del fill i la preocupació per portar llet a la família famèlica. Per tant, la seva funció és la de donar suport i enaltir la figura femenina de la protagonista. Vehicula l’amistat essencial més enllà o ençà de la gran història i de les ideologies. 
A l’altra banda de la Julieta, i com a extensió de la sogra, la senyora Enriqueta actua com una mare logística de la Colometa. És ella que incita la protagonista al casament, qui li fa d’assistent dels fills i qui té una curiositat malsana per conèixer el desenvolupament de la nit de nuvis. Entre libidinosa i partidària de l’ordre establert, reialista ideològicament, és una extensió del poder patriarcal, li fa el joc, procura pel melic del fill i, doncs, per la supervivència de l’home. Això sí, es preocupa per la supervivència econòmica de la Natàlia i és ella qui li aconsegueix les feines, però sempre que la Natàlia va a veure-la plou. 

El personatge de la veïna serveix per plasmar les preocupacions materials d’un sector social que entén l’existència com una activitat econòmica, patrimonial i sotmesa al destí de la reproducció d’uns valors representats per la família, sigui quina sigui. Per això, no pot entendre la conducta de la Julieta i la seva concepció de l’amor. I, d’alguna manera, al final de la novel·la, representa la vida morta que ha volgut superar la Colometa. És, per això, que és ella que li recorda en Quimet de manera regular, quan la protagonista s’ha refet amb l’Antoni, com si fos una ombra del passat que es nega a permetre l’alliberament de la dona, com la por de la protagonista que en Quimet sigui viu i que torni i no faci possible el trencament amb la vida morta. 
La Rita era en Quimet. Els ulls de mico i aquella mena de cosa que no es podia explicar què era, però que anava tota de cara a fer patir. Certament, la filla és un personatge que sent la temptació de fer patir el seu promès Vicenç: ella sent l’atracció de la velocitat, com el pare, i de la fugida que representa l’ofici d’hostessa d’aviació –vol aixecar el vol, no com un ocell, sinó com un representant dels nous temps tecnològics–, i no desitja afermar-se a la gravetat del lloc menestral que representa el seu pretendent. D’alguna manera, el promès és una extensió d’en Mateu, i la Rita una mixtura entre la Griselda i en Quimet. Es tracta d’un personatge antitètic a la mare: és rebeca i va a la seva, diu en Vicenç. És així que entenem el significat del moment en què la Natàlia, amb els peus en l’ombra que la filla acostada al balcó li projecta, sent por que aquesta ombra, com una palanca, la llenci enlaire.

De fet, és en aquest moment que hi ha una consciència del pas del temps, per part de la protagonista, i la provoca la figura amenaçant de la filla. Però, finalment, la filla confessa el seu enamorament d’en Vicenç i accedeix al casament i a una determinada vida. Amb tot, ella diu que no dirà mai el seu amor a en Vicenç, una mica com el seu pare, que també fa veure que no estima. 

• De mascles alfa i altres possibles masculinitats.

El personatge d’en Quimet és l’epicentre del model de masculinitat dominadora. Ben altrament que la Natàlia, l’home és presentat per la seva sensualitat i sexualitat latents: tots els seus atributs físics estan destinats a ressaltar-ne la virilitat bàsica, que l’emparenta amb un món animal depredador. No cal dir que resulta atractiu, segons els cànons del moment; és actiu, sempre relacionat amb la velocitat de la moto, resulta aparentment vitalista, emprenedor, tot i la seva ingenuïtat, i propens a les idees progressistes de la República; però tot això, en ell, és una contradicció. La mandra és el que determina el seu poc compromís amb la família que vol construir; la consideració de la seva dona com si fos una nosa que cal suportar per assolir la procreació i la violència a què la sotmet tenen poc a veure amb les idees que diu professar. 

La seva activitat sexual agressora i sense tenir en compte la seva dona, a més de la referència a la misteriosa Maria, contrasta amb l’estimació que regala als coloms. Tot en ell és una tràgica contradicció. Ell és l’agent inicial de l’empresonament de la Colometa, com ho és de l’engabiament dels coloms. De fet, la seva mort coincideix amb la mort del darrer colom i amb l’inici del calvari que durà a la seva dona a aconseguir una nova identitat. L’autoritat, la fatxenderia i la tirania són els seus trets característics: és ell qui imposa la maternitat i els coloms, les dues famílies. Queda clar que es tracta d’un prototipus de personatge pla que va associat a unes icones simbòlicament unidireccionals: a més de la moto i la velocitat, també el fusell com a emblema de l’acció ideològica i agressiva. I, per això mateix, els seus espais no són compartits per la seva dona: recordem que disposa d’una cadira on només pot seure ell, i que el taller de fusteria també és estrictament seu, i com la seva obra, el colomar, envaeix l’espai de la Natàlia. Aquest egoisme exagerat fa versemblant la gelosia que en Quimet pateix; d’entrada, a causa del primer pretendent de la Natàlia, en Pere, i després, i més simbòlicament, de la capacitat creativa de la seva dona: fixem-nos que si ella és capaç d’engendrar dos fills, ell «engrendra» un cuc del qual se sent extremament orgullós. La voluntat de perpetuar-se d’en Quimet va més enllà dels seus propis fills, per això conserva el cuc en un pot. Però aquestes accions d’afirmació no abasten la família; en Quimet no és capaç d’alimentar-los, com sí que farà el segon marit de la Natàlia. Queda clar que en Quimet és la contrafigura de l’Antoni i del soldat anònim enamorat de la Julieta, ambdós amb una determinada efusió d’amor càndid i asexuat. Per tant, el primer marit sempre serà una amenaça per a la protagonista, fins i tot després de mort, pel temor que genera en la Natàlia el retorn d’en Quimet a la seva nova vida. 
Ben altrament, l’Antoni és el negatiu d’en Quimet: no disposa d’un atractiu físic, ni de la seva capacitat sexual (és l’"esguerradet" que no pot procrear), però disposa de l’aliment, tangible i simbòlic, que necessiten la Natàlia i els seus fills. Si en Quimet imposa els coloms, però no se’n cuida; l’Antoni disposa de les veces que alimentaran la humanitat de la Natàlia.

Ell representa la gravitació universal que contradiu la velocitat de fugida d’en Quimet; ell no fuig del seu espai i és un supervivent de les ferides de la vida (la simbòlica verola i la seva incapacitat sexual, en són les evidències). Per això sempre el trobem estàtic en el seu clos de la botiga, i des d’aquest lloc cerca la comunicació amb la seva dona i els seus afillats. I encara l’olor del llit de l’Antoni, una olor que el lliga a la seva família i a la seva mare, representa un recer proustià per a la Natàlia quan, al final de la novel·la, és contraposada a la pudor dels coloms que la remeten a en Quimet i que recorden l’olor de la sang i de la mort. Tot plegat ens revela una figura que, encara que tingui mutilada la seva virilitat, no perd la característica bàsica d’una altra masculinitat, la sensibilitat i capacitat de comunicació en condicions d’igualtat amb la persona estimada. L’Antoni contradiu la concepció androcèntrica que vehicula en Quimet. I, si bé al principi la relació sembla regida per la mútua necessitat dels dos "amants", al final de la novel·la s’ha instaurat una real i certa relació amorosa. D’aquí, l’acte de comunió, per part de la Natàlia, de tapar-li el melic per tal que no se li escapi la vida, la del seu segon marit i la d’una determinada concepció de vida assolida en la relació. 
En el mateix sentit, i com ja hem apuntat més amunt, el personatge d’en Mateu també actua com a reforç emocional de la protagonista. En efecte, la seva capacitat de comunicar-se amb la protagonista, el blau dels seus ulls associat al mar i a la flor, i el seu amor incondicional per la dona i la filla, el situen en un pentagrama simbòlic propi d’una determinada masculinitat-feminitat que el converteix en un personatge complet, però tràgic. 

D’una altra manera, però també tràgica, hi ha la figura del fill l'Antoni/Toni que representa l’emblema de la masculinitat fàl·lica del pare i esdevé un potencial agent agressor (el revòlver amb què «mata» la senyora Enriqueta, n’és un exemple) que repeteix els esquemes paterns (n'imita la coixesa), però que el seu pas per la colònia li roba la infantesa i l’obliga a una maduresa traumàtica que perfila una nova essència. Certament, el personatge passa del camp d’acció d’en Quimet a la influència de l’Antoni (cal notar la identificació amb el nom del padrastre), i això vol dir que l’home resultant assumeix els valors del nou pare. O sigui que opta per una vida fora de l’acció bèl·lica i de la fugida per seguir el negoci familiar de l'adrogueria. El personatge, per tant, és rodó, com ho és el de la seva germana, i el de la seva mare. 
Curiosament, la trinitat familiar que representen els supervivents de la tragèdia s’adiu amb la seva capacitat d’evolució psicològica i emotiva. 

La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (12). Final dels capítols.

Capítol XLV:
I del futur del Toni, passem al futur de la Rita. Un jove vol parlar amb la Natàlia, l'amo del bar, que creu que ha de demanar permís a la mare per poder festejar la filla. El noi continuarà amb la botiga, la noia es casarà amb un altre botiguer que, curiosament, ve d'una família que es podria qualificar com l'antítesi de la família que va tenir la Rita: Sóc fill d'uns pares molt units, a casa meva només hi he vist alegria i benestar [...] i ell mateix és completament contrari al

Quimet: Va dir que tenia un vici, la feina. Sóc molt treballador. Es diu Vicenç.
Amb tot, la primera reacció de la Rita és negar-se a la proposta: ¿Vostè es pensa que tinc ganes de casar-me i d'enterrar-me i ser la senyora del cafeter de la cantonada? Però la Natàlia ja ens ha dit abans que la Rita és en Quimet, per tant la Rita farà patir.

Capítol XLVI:
I mentre la Natàlia s'adona del pas del temps No el temps dels núvols i del sol i de la pluja [...] sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. tot contemplant la seva filla, aquesta començarà a festejar amb en Vicenç,  el dia que aquest diu i ella el sent que hi ha persones que tenen traça a enamorar una noia i jo no en tinc.

I el Toni anirà a fer el soldat, a Barcelona, encara que hagi d'estar-s'hi més temps, perquè, com li diu a l'Antoni: per culpa de no tenir menjar, havia tingut de passar una temporada fora de casa, i que ¡ li havia quedat com una mena de deliri d'estar a casa, d'estar sempre a casa, com un corc a dintre d'una fusta [...].  La mateixa expressió que en Quimet utilitza l'última vegada que els va a veure i la raó que explica per què vol continuar la feina del padrastre.

Capítol XLVII:
Comencen els preparatius del casament de la Rita, que és qui en fixa la data per no veure més en Vicenç amb cara d'ànima en pena i fent-se tot el barri seu fent creure que era una víctima. I fent-la passar a ella, només amb aquella cara i sense dir ni mitja paraula, per una mala noia.

Fan la roba de l'aixovar amb l'ajuda d'una modista i la Rita li diu a sa mare que no la vol perquè trobava que jo no cosia prou fi, cosa que empeny de nou la Natàlia a voltar pels parcs, on ja no té ganes de parlar dels coloms amb les senyores, sinó que només vol pensar, i mentre pensa: em venien unes ganes de riure petites  perquè em veia anys enrere matant colomins a dintre de l'ou i si pel parc veia una ploma d'ocell, la burxava amb la virolla ben endins de la terra i l'enterrava. Per tant, ha deixat enrera la idealització i ha passat a un record més acostat a la realitat, on el seu odi pels ocells ha renascut. Quan torna a casa i els troba a tots, xerrant o barallant-se sembla que és al lloc on pertany de debò.

Capítol XLVIII:
El casament es desenvolupa durant aquest capítol i La Rita, quan es va casar, tenia de tot a l'inrevés que sa mare i, igual que son pare li confessa que des del primer dia s'havia enamorat d'en Vicenç però que no li ho volia demostrar i que en Vicenç no sabria mai que ella n'estava enamorada. Per tant, la Rita segueix al peu de la lletra la manera de ser d'en Quimet.  
La senyora Enriqueta li regala el quadre de les llagostes, perquè diu que quan era petita sempre se'l mirava, tot i que segons el que llegim nosaltres, qui se'l mira és en Toni.
Durant el casament, la Natàlia balla amb el seu fill cosa que contrasta amb el primer ball a la plaça del Diamant: I quan vaig ballar amb el soldat , que era el meu fill, amb el palmell de la mà, amb tot el tros de pell ratllada que va del puny als dits, contra el palmell de la mà del meu fill, vaig sentir com si es trenqués la columneta del llit feta de boles les unes damunt de les altres, i li vaig deixar anar la mà i la hi vaig posar al coll i vaig estrényer i ell va dir, ¿què fas?, i jo li vaig dir, t'escanyo." 

Capítol XLIX:
El darrer capítol és una autèntica demostració de talent narratiu i poètic. La novel·la tanca totes les portes obertes al llarg de la narració i n’obre una de nova: la nova vida de la protagonista que es desperta al mig de la nit, es lleva, agafa el ganivet de la cuina i, mentre pensa, li vénen les olors que han poblat la seva vida des de l'olor de terrat amb coloms fins a l'olor de la bombona de salfumant. Surt al pati i del pati al carrer, i em vaig posar a caminar per la meva vida vella, fins que vaig arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna. Com que troba la porta tancada, localitza el suro que havien posat aquella nit que havien perdut les claus i amb el ganivet el treu tot, però s'adona que no podrà entrar i llavors amb la punta del ganivet vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre. per deixar allà, doncs, aquell nom que li havia estat imposat. I tot caminant en un estat més acostat al somni que a la realitat i les parets em duien, que no els passos sent una companyia a la mà i era la mà d'en Mateu, llavors vaig fer un crit d'infern. Un crit que devia fer molts anys que duia dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva [...] era la meva joventut que fugia [...]. 

Torna a la realitat perquè una parella vella li demanen si li passa res i a desfer camí fins que arriba a casa on troba l'Antoni que l'espera anguniejat. Tornen al llit, i ella li dóna calor amb el seu cos i vaig topar-me amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l'hi, perquè no se'm buidés tot ell per allí... perquè hem de rocordar que és el cordó umbilical que et manté viu. Quan es desperta s'adona que alguna cosa ha canviat i acaba la novel·la amb la frase: uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles com llampecs, es ficaven al toll, s'hi banyaven estarrufats de ploma i barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents... un final molt més feliç del que sembla quan el llegim i prou.  

La Plaça del diamant de Mercè Rodoreda (11)

Capítol XLI:
La nova vida de la Natàlia comporta canvis importants: deixar de treballar perquè l'Antoni li busca una senyora que faci la feina de casa i trobar-se, de cop i per primera vegada, amb la sensació que té de tot. Continua tenint contacte amb la senyora Enriqueta que tampoc s'està de demanar-li per la nit de nuvis; mentre sembla que els nens n'estan molt de l'Antoni.

Però ella no recupera la tranquil·litat: la rata que troba morta al pati, l'associa a en Quimet: I l'havia rebentada i li sortia un budell barrejat amb sang i pel foradet de baix de tot li sortia el morret d'una rateta del néixer. [...] tenia tres mosques vironeres encasatades a la sang [...] com el dimoni que explicava en Quimet, i s'atipaven de bèstia morta com deia en Quimet que feia el dimoni quan anava de mosca.

Capítol XLII:
Els nens fan la primera comunió i ella lluitava per acostumar-me a la vida nova, però amb por que Si en Quimet no era mort, tornaria. 

Cosa que fa que es tanqui a casa, mentre veu com la Rita era en Quimet. Els ulls de mico i aquella mena de cosa que no es podia explicar  què era però que anava tota de cara a fer patir i a la senyora Enriqueta li agafa la dèria de parlar d'en Quimet, fins que comencen a forçar-la a sortir, i al principi es desmaia i l'acompanyen, però aviat pot començar a sortir sola. S'ha de sentir segura que el que ha obtingut no ho perdrà abans de poder-ho fer i ara no anirà pels carrers sinó que passejarà pels parcs, el seu nou món exterior.

Capítol XLIII:

Quan la Natàlia ocupa els espais exteriors, els domina, se'ls fa seus i ara inicia una nova vida pels seus records; pensem que quan rep la visita d'en Cintet, ja sorgeix el passat com a idealitzat, ara és el món dels coloms el que canvia: són bonics i viuen en una enorme gàbia on poden volar i tot, i la gent que es troba pels parcs on passeja, amb qui conversa, l'anomena la senyora dels coloms, mentre ella diu que s'ha tornat com una figa-flor i tot em feia plorar. De fet, si analitzéssim el seu comportament des de la psicologia, no dubtaríem a diagnosticar-li una depressió.

Capítol XLIV:
L'Antoni adroguer li diu a l'Antoni fill que què vol fer de gran i ell, sense dubtar-ho, escull seguir la professió del seu padrastre que, commogut, li demana que per ell no ho faci, però l'altre n'està tan segur que tots dos acaben entesos. 
I quan la Natàlia i l'Antoni van a dormir es despullen un darrere l'altre al paravent que tenen a l'habitació, separats, sense veure's els cossos. 

Durant les nits ella dorm poc i volta per la casa pensant en el seu ara i en en Quimet i el seu final, amb pensaments que de vegades semblen reals i d'altres onírics.

La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (10)

Capítol XXXVI:
Decidida va cap a la botiga de l'adroguer de les veces a buscar l'ampolla de salfumant i ell la hi posa al cabàs. Però l'adroguer la segueix, li demana que torni i li treu el salfumant, tot canviant-lo per coses de menjar, li ofereix feina i, per tant, una sortida, un camí que és viable. Així doncs, aquesta, que és l'única feina que no és aconseguida per la senyora Enriqueta, serà el seu trampolí de salvació i de redempció. 

Quan arriba a casa pot, finalment arrencar a plorar com si fos una qualsevol cosa. 

Capítol XXXVII:
I, novament, trobem la Natàlia en un nou espai que ha d’ocupar i fer-se seu: la casa de l’Antoni que serà descrita amb tota mena de detalls, com també ho va ser la casa dels senyors. 
És un tipus de casa molt corrent a l'època i que ara, cada vegada, és menys comuna: la botiga n'és l'entrada i l'habitatge se situa a la part del darrere, cosa que fa que no tingui gaire claror.

Capítol XXXVIII:
Inicialment, ella treballa allà i torna a casa cada dia i, de mica en mica tornava a la vida. Pot pagar deutes, mengen i s'engreixen, no només gràcies al seu sou, sinó perquè l'adroguer sempre a l'hora de plegar em deia, tingui i li dona menjar. Ella, sempre que puja les escales de casa seva, s'atura a tocar les balances i cada dia sembla que recobri una mica més de vida.

Quinze mesos després d'haver començat a treballar, l'adroguer la cita per parlar amb ella "vingui diumenge a les tres de la tarda".

Capítol XXXIX:
Després de tocar les balances, surt de casa i va cap a ca l'adroguer, que la rep oferint-li galetes i que li demana de casar-s'hi deixant-li molt clar allò que vol: —sóc lliure i vostè és lliure i jo necessito companyia i els seus fills necessiten un costat [...] "però he d'afegir que no puc fundar una família, perquè per culpa de la guerra sóc inútil del mig i, amb vostè, ja em trobo una família feta. I no vull enganyar ningú, va dir, Natàlia. Un home que li ofereix la possibilitat d'una convivència sense sexe, que respecta el seu nom i que vol compartir tot el que té, a canvi de companyia.

Capítol XL:
I al cap de tres mesos  es casen. 
Abans ho comunica als nens que continuen sense parlar gaire, i l'adroguer, ara ja anomenat pel seu nom de pila: Antoni, deixa que la Natàlia mobli el pis com a ella li plau: Vaig dir que volia llits de llautó pels nens i vaig tenir llits de llautó [...]. 

Acaba amb la voluntat de començar de nou i que més m'estimaria no portar a la casa nova ni una trista capsa de la casa vella:ni roba. I tot ho vam tenir nou [...] i una confessió sobre la seva manera de ser: i quan li vaig dir que encara que fos pobra era delicada de sentiments, va contestar que, ell, era com jo. I va dir la veritat.
Fixem-nos com aquest procés és narrat amb una acceleració remarcable, com si tingués pressa per acumular, de manera sintètica, els esdeveniments que edifiquen la nova vida i anar a buscar l’impressionant i simbòlic capítol final.