La Plaça del Diamant 16 (més coses)

Guió per al comentari de l’obra. 
Després de l’anàlisi detinguda de les interioritats de l’obra, com una mena de guió alternatiu, trobareu una sèrie de punts que poden servir de pauta per esglaonar-ne el discurs. 

• Contextualització · 
• Malgrat la Guerra Civil, Catalunya manté la possibilitat de crear un públic lector. 
• Els premis literaris i les empreses editorials són fonamentals per canalitzar el gènere de la novel·la. 
• Autors de preguerra i noves fornades editen les seves obres: Benguerel, Pla, Pere Quart, Pedrolo, Calders i Llor, entre d’altres. 
• Coexisteixen, en aquells moments, diverses tendències novel·lístiques: la novel·la catòlica, la novel·la d’ascendència existencialista, la influència del teatre de l’absurd, les propostes que provenen de l’avantguarda i la novel·la de base realista, entre d’altres. 
• Els grans fets de la història (Dictadura de Primo de Rivera, República, Guerra Civil, exili) condicionen les opcions estètiques.  
• La formació de Mercè Rodoreda no és acadèmica i es fonamenta en la lectura d’autors com Ruyra i Verdaguer. 
• La plaça del Diamant és escrita a l’exili després de vint anys de silenci editorial de l’autora. 
• L’autora és influenciada per l’obra de Mansfield, Tolstoj, Hemingway, Woolf o Kafka, entre molts d’altres. 
• Als anys 60 del segle XX apareixen autors de nova fornada amb gran incidència, com Ferrater, en poesia, i obres emblemàtiques d’Espriu i Pere Quart. 
• Es constata una necessitat de renovació literària. 
• La rebuda crítica de les primeres novel·les de la Rodoreda no és bona i no és reconeguda pels jurats dels premis literaris. 
• El 1974, Mirall trencat suposa una fita en l’obra de l’autora. 
• El retorn de la novel·lista a Catalunya, després de l’exili, li comporta una pau vital i una derivació lírica de la seva obra.
• Estructura 
• L’estructura de la novel·la es pot entendre com una organització en tres parts: arrelament, maduració i aïllament, o en quatre: identitat, maternitat, revolució i alliberament, entre moltes altres possibles. 
• La narració inicial de la novel·la es caracteritza per l’acceleració narrativa. 
• Al personatge, li és segrestada la seva identitat per part de Quimet, i això implica un pla existencial en la configuració de la protagonista. · 
• La Colometa es caracteritza per una actitud passiva i una sensibilitat sensorial aguda. 
• La solitud és present en l’enyor de la mare i en el fresc de perfils masculins que l’envolten, especialment en el cas del marit, que és caracteritzat per la mandra i la fugida. 
• La dona es veu sotmesa al domini masculí i és castigada, com si fos una possessió més, també en l’àmbit sexual. 
• El casament comporta una pèrdua progressiva dels espais emotius de la protagonista i és obligada a una maternitat que la sotmet encara més. 
•  Els coloms d’en Quimet aïllen la Natàlia i són més importants que la felicitat de la família. 
• La gran història condiciona els destins dels personatges i desintegra encara més la unitat familiar. 
• La misèria i la necessitat econòmica progressivament aboquen la Natàlia a la solitud, com una Penèlope que ja no espera el retorn de l’home. 
• El despullament de la identitat augmenta amb la pèrdua dels elements domèstics que s’han de vendre. 
• La mort, la dels fills i el suïcidi, sembla ser l’única alternativa d’una dona que ha estat desposseïda dels seus atributs humans. 
• Davant d’una realitat brutalment desavinent apareixen els somnis i les visions simbòliques. 
• La redempció final de la Colometa, de la mà del casament amb l’adroguer, es concreta en l’assumpció de la identitat de la senyora Natàlia, conscient de la significació de la seva vida. 
• El procés de consciència és fonamental per assolir l’alliberament de tots els dominis que ha sofert. 
• Temàtica i personatges 
• La protagonista associa la plenitud existencial al color blanc. 
• I el ganivet serà l’estri simbòlic amb el qual assolirà un nou lloc al món. 
• Sota l’aparent fragilitat del personatge femení, s’hi amaga la força de la supervivència. 
• La Natàlia és un personatge que fa els seus actes per una voluntat i necessitat d’amor. 
• La novel·la és, també, una defensa d’aquest amor. 
• Totes les accions de la protagonista van encaminades a aconseguir una identitat autònoma del món històric, social i masculí. 
• La mare morta de la Natàlia és la manifestació de la seva mancança emocional. 
• La Griselda pot entendre’s com una extensió femenina de la masculinitat i la Julieta, com el suport emocional de la Natàlia. 
• Tots els personatges femenins estan codificats cromàticament. 
• La masculinitat d’en Quimet és presentada des de la virilitat sexual, sense atributs emocionals. 
• El personatge és sotmès a una animalització simbòlica. 
• El marit s’associa a l’acció, també agressiva, dels coloms. 
• L’Antoni és l’antagonista d’en Quimet en tots els aspectes: sexual, emocional, familiar. Ell sí que pot alimentar la família que no ha pogut engendrar. 
•  Consideracions formals 
• La tècnica narrativa de La plaça del Diamant és una autèntica troballa de discurs-confessió d’un narrador testimoni que parla en veu baixa. 
• La primera persona no té una visió global de tots els fets de la història i això implica el·lipsis pròpies del discurs de la memòria. 
• L’estil s’allunya de l’artifici literari i opta per una oralitat que fa versemblant la història i afavoreix el procés d’identificació del lector amb la protagonista. 
• El discurs pretén evidenciar un procés de pensament i de consciència en l’ús de la veu narrativa. 
• La veu narrativa funciona segons les directrius de l’associació d’idees i d’elements suggeridors que, sovint, són elevats a la categoria de símbols. 
• L’estil cerca el suggeriment en la narració dels fets i, per això, utilitza recursos sintàctics senzills i repetitius.