La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (12). Final dels capítols.

Capítol XLV:
I del futur del Toni, passem al futur de la Rita. Un jove vol parlar amb la Natàlia, l'amo del bar, que creu que ha de demanar permís a la mare per poder festejar la filla. El noi continuarà amb la botiga, la noia es casarà amb un altre botiguer que, curiosament, ve d'una família que es podria qualificar com l'antítesi de la família que va tenir la Rita: Sóc fill d'uns pares molt units, a casa meva només hi he vist alegria i benestar [...] i ell mateix és completament contrari al

Quimet: Va dir que tenia un vici, la feina. Sóc molt treballador. Es diu Vicenç.
Amb tot, la primera reacció de la Rita és negar-se a la proposta: ¿Vostè es pensa que tinc ganes de casar-me i d'enterrar-me i ser la senyora del cafeter de la cantonada? Però la Natàlia ja ens ha dit abans que la Rita és en Quimet, per tant la Rita farà patir.

Capítol XLVI:
I mentre la Natàlia s'adona del pas del temps No el temps dels núvols i del sol i de la pluja [...] sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. tot contemplant la seva filla, aquesta començarà a festejar amb en Vicenç,  el dia que aquest diu i ella el sent que hi ha persones que tenen traça a enamorar una noia i jo no en tinc.

I el Toni anirà a fer el soldat, a Barcelona, encara que hagi d'estar-s'hi més temps, perquè, com li diu a l'Antoni: per culpa de no tenir menjar, havia tingut de passar una temporada fora de casa, i que ¡ li havia quedat com una mena de deliri d'estar a casa, d'estar sempre a casa, com un corc a dintre d'una fusta [...].  La mateixa expressió que en Quimet utilitza l'última vegada que els va a veure i la raó que explica per què vol continuar la feina del padrastre.

Capítol XLVII:
Comencen els preparatius del casament de la Rita, que és qui en fixa la data per no veure més en Vicenç amb cara d'ànima en pena i fent-se tot el barri seu fent creure que era una víctima. I fent-la passar a ella, només amb aquella cara i sense dir ni mitja paraula, per una mala noia.

Fan la roba de l'aixovar amb l'ajuda d'una modista i la Rita li diu a sa mare que no la vol perquè trobava que jo no cosia prou fi, cosa que empeny de nou la Natàlia a voltar pels parcs, on ja no té ganes de parlar dels coloms amb les senyores, sinó que només vol pensar, i mentre pensa: em venien unes ganes de riure petites  perquè em veia anys enrere matant colomins a dintre de l'ou i si pel parc veia una ploma d'ocell, la burxava amb la virolla ben endins de la terra i l'enterrava. Per tant, ha deixat enrera la idealització i ha passat a un record més acostat a la realitat, on el seu odi pels ocells ha renascut. Quan torna a casa i els troba a tots, xerrant o barallant-se sembla que és al lloc on pertany de debò.

Capítol XLVIII:
El casament es desenvolupa durant aquest capítol i La Rita, quan es va casar, tenia de tot a l'inrevés que sa mare i, igual que son pare li confessa que des del primer dia s'havia enamorat d'en Vicenç però que no li ho volia demostrar i que en Vicenç no sabria mai que ella n'estava enamorada. Per tant, la Rita segueix al peu de la lletra la manera de ser d'en Quimet.  
La senyora Enriqueta li regala el quadre de les llagostes, perquè diu que quan era petita sempre se'l mirava, tot i que segons el que llegim nosaltres, qui se'l mira és en Toni.
Durant el casament, la Natàlia balla amb el seu fill cosa que contrasta amb el primer ball a la plaça del Diamant: I quan vaig ballar amb el soldat , que era el meu fill, amb el palmell de la mà, amb tot el tros de pell ratllada que va del puny als dits, contra el palmell de la mà del meu fill, vaig sentir com si es trenqués la columneta del llit feta de boles les unes damunt de les altres, i li vaig deixar anar la mà i la hi vaig posar al coll i vaig estrényer i ell va dir, ¿què fas?, i jo li vaig dir, t'escanyo." 

Capítol XLIX:
El darrer capítol és una autèntica demostració de talent narratiu i poètic. La novel·la tanca totes les portes obertes al llarg de la narració i n’obre una de nova: la nova vida de la protagonista que es desperta al mig de la nit, es lleva, agafa el ganivet de la cuina i, mentre pensa, li vénen les olors que han poblat la seva vida des de l'olor de terrat amb coloms fins a l'olor de la bombona de salfumant. Surt al pati i del pati al carrer, i em vaig posar a caminar per la meva vida vella, fins que vaig arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna. Com que troba la porta tancada, localitza el suro que havien posat aquella nit que havien perdut les claus i amb el ganivet el treu tot, però s'adona que no podrà entrar i llavors amb la punta del ganivet vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre. per deixar allà, doncs, aquell nom que li havia estat imposat. I tot caminant en un estat més acostat al somni que a la realitat i les parets em duien, que no els passos sent una companyia a la mà i era la mà d'en Mateu, llavors vaig fer un crit d'infern. Un crit que devia fer molts anys que duia dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva [...] era la meva joventut que fugia [...]. 

Torna a la realitat perquè una parella vella li demanen si li passa res i a desfer camí fins que arriba a casa on troba l'Antoni que l'espera anguniejat. Tornen al llit, i ella li dóna calor amb el seu cos i vaig topar-me amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l'hi, perquè no se'm buidés tot ell per allí... perquè hem de rocordar que és el cordó umbilical que et manté viu. Quan es desperta s'adona que alguna cosa ha canviat i acaba la novel·la amb la frase: uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles com llampecs, es ficaven al toll, s'hi banyaven estarrufats de ploma i barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents... un final molt més feliç del que sembla quan el llegim i prou.