La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (14). Els símbols.

És molt difícil fer una interpretació de tot el catàleg de símbols que apareixen a la novel·la, però cal destacar-ne els més importants:

• Els coloms són el símbol central en la novel·la. D’entrada serveixen per anul·lar la identitat de la noia en el moment que en Quimet li posa el nom de Colometa, i això vol dir que l’animal representa la negació de la seva essència humana. També cal fer notar que són els encarregats d'eliminar l’espai vital de la protagonista, el deshumanitzen, representen el principi d’autoritat del marit, i li porten feina extra. De fet, els coloms impliquen l’esclavatge de la Natàlia i van associats al món masculí. D’alguna manera, l’ensinistrament dels coloms és paral·lel a l’"ensinistrament" de la Colometa. Ells mateixos constitueixen una societat que pot ser entesa com la societat real que oprimeix la protagonista. D’aquí que alguns crítics entenguin els coloms com un model de societat androcèntrica que entra en conflicte i amenaça la societat igualitària a què aspira la Natàlia. Per tant, tal com hem dit, la destrucció del món dels coloms té a veure amb la decisió d’eliminar un ordre social, històric i sexual que anul·la una determinada feminitat. 
• I, en contra dels animals agressors i ocupadors associats a en Quimet, les veces de l’adroguer representen la possibilitat d’aliment emotiu que la protagonista necessita; un aliment que li permet la llibertat. 
• Les nines de la botiga dels hules canalitzen la figura antitètica als coloms. Són l’element de la infantesa que encara permet creure en les emocions sense la subjecció i la tirania de la societat organitzada i patriarcal; ocupen un espai d’imaginari sense conflictes bèl·lics i sense l’ordre patriarcal, alhora que representen una maternitat sense el domini masculí. Les nines són una representació de la Natàlia de l’inici de la novel·la, d’abans de ser una dona sotmesa, quan anava vestida de blanc i era innocent. 
• També cal assenyalar la significació de les balances de l’escala: aquest element apareix al principi de la novel·la i, de manera molt significativa i repetida, al final. La segona vegada que apareixen és just en el moment que la Natàlia pren la decisió d’acabar amb els coloms, com si les balances fossin un element de consciència dels seus diversos estats existencials. Com si exigissin una mena de judici i determini a fer una acció o a sospesar una acció feta. També les toca quan hi ha la visita fugaç d’en Quimet al capítol XXXI en el moment de misèria, quan ha de suportar el rebuig dels seus antics amos, quan l’Antoni li proposa el matrimoni, i, com si fos el testimoni conscient de la vida que ha deixat enrere, en el capítol final. Les balances marquen uns punts culminants en l’itinerari de la protagonista i l’ajuden a prendre consciència i a tirar endavant, com un talismà de justícia superior. 

No cal dir que els objectes que van apareixent en la novel·la es carreguen d’associacions simbòliques i que el fet d’observar-los o tocar-los és sempre significatiu. D’entrada, la necessitat de la protagonista de passar el dit per sobre d’alguns objectes té a veure amb una concepció sensitiva i del món sensorial que l’allunya de la història discursiva i ideològica del món masculí, alhora que vol ser la constatació de la seva pròpia existència. I els objectes sempre són reverberants, simbòlicament: 

• L’armari que vol fer en Quimet és una caixa tancada, com una gàbia, com ho és el colomar. 
• El blau dels ulls d’en Mateu que sempre s’associen a l’element aquós i positiu.
• Els ous dels coloms i els ous vistos a l’església que fan referència a la maternitat i a l’eliminació d’aquesta maternitat. 
• El cargol de mar que esdevé una persona que conté tots els gemecs, com ella mateixa... 
• El quadre de les llagostes, que, segons com es miri, és possible associar-lo al càstig diví o al sexe amb què s’agredeix la dona, segons si se’n fa una interpretació bíblica o una de freudiana. 
• El ganivet que té una connotació fàl·lica evident i surt, com ja hem dit en parlar del personatge de Natàlia, en moments decisius de la novel·la.
• L'embut: que apareix com un objecte més quan els maldecaps són petits, però que agafa connotacions simbòliques quan veiem que és l'estri que emprarà per matar els fills i matar-se i, al final, quan és la plaça del Diamant que es converteix en un.
• La moto: símbol de virilitat i de poder. L'home amb la màquina és capaç d'assolir la velocitat. La dona, en canvi, viu atemorida per ella.
• Els objectes o les formes rodones: van associats al món que és el lloc on vivim. Sempre que pensa o té problemes, la Natàlia fa boletes, veu objectes rodons a l'església quan està resolta ja a acabar amb la seva vida i la dels seus fills...
• El melic: és el símbol de la vida. Teòricament, i segons ella, d'on sorgeix.

En tot cas, la multitud de petits objectes que permeten construir un trencaclosques de significacions permeten, també, afirmar que La plaça del Diamant és una novel·la que, de vegades, supera els límits de la narració per assolir la força lírica i sintètica de la poesia.