Consideracions formals.
Una de les virtuts més destacables de Mercè Rodoreda és la seva manera de narrar.
Si bé la matèria narrativa que exposa ja és prou potent, la manera de servir-nos-la és d’una novetat, en el context de la literatura catalana del moment, sense precedents.
La primera persona de la novel·la constitueix una veu que no explica uns fets tant com relata internament un procés de memòria sensitiva que encadena associacions diverses, d’objectes o fets, que manifesten determinats nivells de consciència.
La novel·la és construïda des del discurs-confessió d’un personatge, Natàlia, que diu un tros de vida viscuda.
Per això el discurs sembla que sigui dit en veu baixa i no explicita tots els fets i totes les significacions; el lector haurà d’estar atent a les el·lipsis per restituir el significat global del monòleg.
D’aquesta manera, la narradora supera els clixés artificiosos de la narració tradicional i no utilitza fórmules literàries com ara les comparacions a l’ús, sinó que presenta les relacions de significats i analogies com una sensació.
Aquesta perspectiva de la narradora no comporta una manca d’autoritat de la veu narrativa, pel fet que no domini el panorama global que tindria una tercera persona, o una primera que no fos el mateix personatge que ha viscut els fets: de fet, que la veu sigui la d’una dona que ha recuperat una identitat li atorga una entitat com a discurs molt significativa. L’eficàcia de la tria d’aquesta veu narrativa aconsegueix la credibilitat del discurs i l’efecte reverberant d’una memòria parlada que controla el temps i el tempo de la narració i dels buits de la narració, i juga amb les anticipacions i les retrospeccions de manera gens gratuïta.
La lectura del discurs ens pot fer l'efecte que assistim a un pensament viu que es crea en el mateix moment que es diu. Tot i que l'autora, sap molt bé quins espais de memòria vol deixar en clarobscur i quins vol que rebin la llum.
I si el personatge està sotmès a una colla d’enigmes vitals que li costen de resoldre i de valorar, també el lector rep aquesta informació com una vida que cal valorar i interpretar. Per això és tan important la perspectiva narrativa d’evocar un passat que s’està construint davant dels nostres ulls amb totes les implicacions sensorials, com voldria Proust.
El discurs permet passar de fora a dins del temps de la narració i el lector pot fer un exercici d’associació de pensament i memòria com el que fa la protagonista per tal d’interpretar-la més enllà dels cànons dels preceptes crítics de moda.
I és així mateix que la novel·la s’escapa de les lectures reduccionistes de les diverses escoles crítiques, siguin psicoanalítiques, feministes, socials, historicistes o hagiogràfiques.
Llegir La plaça del Diamant, des d’aquesta perspectiva i amb aquesta llibertat, ensenya de llegir, perquè obliga a fer un exercici de comunicació com el que la protagonista desitja i, finalment, la fa créixer i existir.
Per tant, l’estratègia narrativa de Rodoreda està en consonància amb la defensa d’un personatge que vol la igualat amb el seu interlocutor. A més a més, el perfil social de la Natàlia afavoreix i fa versemblant un estil planer i oral que defuig l’artificiositat i que sustenta, en la denotació i connotació dels fets, els personatges i els objectes exposats.
La llengua i l’estil, doncs, són naturals i suggeridors, com ho era la llengua menestral de l’època. Empra una sintaxi no fonamentada en la subordinació pomposa i que confia en la coordinació i el polisíndeton per tal d’agilitzar el discurs i buscar la complicitat del lector.
L’oralitat també l’aconsegueix amb l’ús de les interjeccions, amb estructures oracionals repetides, amb fraseologia popular i amb un lèxic sovint propens a la polisèmia.
Tot plegat encarat al suggeriment segons les directrius simbolistes: suggerir més que no dir. En definitiva, l’obra que hem llegit permet aguditzar la capacitat interpretativa tant de la forma com del contingut.
Una de les virtuts més destacables de Mercè Rodoreda és la seva manera de narrar.
Si bé la matèria narrativa que exposa ja és prou potent, la manera de servir-nos-la és d’una novetat, en el context de la literatura catalana del moment, sense precedents.
La primera persona de la novel·la constitueix una veu que no explica uns fets tant com relata internament un procés de memòria sensitiva que encadena associacions diverses, d’objectes o fets, que manifesten determinats nivells de consciència.
La novel·la és construïda des del discurs-confessió d’un personatge, Natàlia, que diu un tros de vida viscuda.
Per això el discurs sembla que sigui dit en veu baixa i no explicita tots els fets i totes les significacions; el lector haurà d’estar atent a les el·lipsis per restituir el significat global del monòleg.
D’aquesta manera, la narradora supera els clixés artificiosos de la narració tradicional i no utilitza fórmules literàries com ara les comparacions a l’ús, sinó que presenta les relacions de significats i analogies com una sensació.
Aquesta perspectiva de la narradora no comporta una manca d’autoritat de la veu narrativa, pel fet que no domini el panorama global que tindria una tercera persona, o una primera que no fos el mateix personatge que ha viscut els fets: de fet, que la veu sigui la d’una dona que ha recuperat una identitat li atorga una entitat com a discurs molt significativa. L’eficàcia de la tria d’aquesta veu narrativa aconsegueix la credibilitat del discurs i l’efecte reverberant d’una memòria parlada que controla el temps i el tempo de la narració i dels buits de la narració, i juga amb les anticipacions i les retrospeccions de manera gens gratuïta.
La lectura del discurs ens pot fer l'efecte que assistim a un pensament viu que es crea en el mateix moment que es diu. Tot i que l'autora, sap molt bé quins espais de memòria vol deixar en clarobscur i quins vol que rebin la llum.
I si el personatge està sotmès a una colla d’enigmes vitals que li costen de resoldre i de valorar, també el lector rep aquesta informació com una vida que cal valorar i interpretar. Per això és tan important la perspectiva narrativa d’evocar un passat que s’està construint davant dels nostres ulls amb totes les implicacions sensorials, com voldria Proust.
El discurs permet passar de fora a dins del temps de la narració i el lector pot fer un exercici d’associació de pensament i memòria com el que fa la protagonista per tal d’interpretar-la més enllà dels cànons dels preceptes crítics de moda.
I és així mateix que la novel·la s’escapa de les lectures reduccionistes de les diverses escoles crítiques, siguin psicoanalítiques, feministes, socials, historicistes o hagiogràfiques.
Llegir La plaça del Diamant, des d’aquesta perspectiva i amb aquesta llibertat, ensenya de llegir, perquè obliga a fer un exercici de comunicació com el que la protagonista desitja i, finalment, la fa créixer i existir.
Per tant, l’estratègia narrativa de Rodoreda està en consonància amb la defensa d’un personatge que vol la igualat amb el seu interlocutor. A més a més, el perfil social de la Natàlia afavoreix i fa versemblant un estil planer i oral que defuig l’artificiositat i que sustenta, en la denotació i connotació dels fets, els personatges i els objectes exposats.
La llengua i l’estil, doncs, són naturals i suggeridors, com ho era la llengua menestral de l’època. Empra una sintaxi no fonamentada en la subordinació pomposa i que confia en la coordinació i el polisíndeton per tal d’agilitzar el discurs i buscar la complicitat del lector.
L’oralitat també l’aconsegueix amb l’ús de les interjeccions, amb estructures oracionals repetides, amb fraseologia popular i amb un lèxic sovint propens a la polisèmia.
Tot plegat encarat al suggeriment segons les directrius simbolistes: suggerir més que no dir. En definitiva, l’obra que hem llegit permet aguditzar la capacitat interpretativa tant de la forma com del contingut.
No hay comentarios:
Publicar un comentario