La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, (8)

Capítol XXVI:
I mentre em dedicava a la gran revolució amb els coloms va venir el que va venir, com una cosa que havia de ser molt curta. Comença la guerra civil i, mentre la revolució femenina s’escau en el clos familiar, la revolució masculina s’emmarca en l’exterior de la gran història. 
L’erosió dels dos móns, però, és progressiva i implacable: falta el gas i la llet; es cremen les esglésies; la revolució abasta, fins i tot, el món dels senyors del jardí –els amos de la Natàlia: I el milicià va dir que el detenia, i la feina que va tenir el meu marit a fer-lo venir a casa, per ensenyar-li la família..."
La violència, abans només domèstica, ara és global. I, finalment: Es va fer molt difícil trobar veces i els coloms començaven a marxar.

Capítol XXVIII:
En Quimet se’n va al front d’Aragó, i la deixa sola amb els nens i dues monedes d'or que Mossèn Joan les hi havia donades per mi i els nens, que potser les necessitaríem més que no pas ell. Li recomana que no deixi mai els senyors, que potser la podrien ajudar a sortir d'un mal pas, però ells la despatxen, perquè Hem sabut que el seu marit és d'aquests que fan tabola i amb persones així no ens agrada tenir-hi massa tractes, ¿comprèn?

Qui ve també a acomiadar-se d'ella és en Mateu, molt trist perquè la Griselda l'ha deixat i més encara perquè és una cosa de tots i si perdem ens esborraran del mapa. 
En Mateu que em va dir que estava segur que en Quimet no havia conegut mai una noia que es digués Maria. Mai. I així, d'aquesta manera tan simple, s'acaba de trencar el cercle de les coses que empresonaven la Natàlia: la Maria, el mal de la cama, els coloms... tot de petites mentides que construïren una presó gran.
El capítol s'acaba amb l'inici d'una nova feina: i per la senyora Enriqueta, vaig trobar feina de netejar a l'ajuntament.

Capítol XXVIII:
La primera visita que fa en Quimet des del front està carregada d'alegria i abundància: em va arribar un diumenge, brut de pols i carregat de menjar. Els explica històries de la guerra mentre els nens se l'escolten amb atenció i els promet de tornar aviat. Marxa amb uns quants matalassos i uns sacs i corda que l'adroguer del barri els facilita, un adroguer que es mostra animat a participar a la guerra, tot i que no ho fa: — Miri, veu, si en comptes dels anys que tinc, va dir l'adroguer, tingués la seva joventut, faria la guerra amb vostè. Ara que tinc la botiga buida, encara em distrauria...

Capítol XXIX:
Després de la visita d'en Quimet, ve la d'en Cintet, que també els porta queviures i que ha deixat de ser el noi enjogassat que era: Jo l'escoltava molt parada perquè veia un altre Cintet, i vaig pensar que la guerra canviava els homes. L'amic ha madurat, la ideologia ha perdut força i ara l’aliment –el que literalment li porta i el simbòlic del record de la felicitat d’abans de la guerra (inici de la idealització del passat)– és molt més valuós.

Just en aquest moment, el gest de la Natàlia de treure les molles de pa antigues de l’escletxa de la taula pren significat: com si aquesta operació de neteja fos un procés de consciència del temps passat d’una Penèlope desesperançada que va assolint la crua clarividència que res tornarà a ser com abans. 

Capítol XXX:
Amb l’absència del marit, al món de la N-C reapareix un personatge del món anterior: la Julieta.  
La Julieta, que s'ha fet miliciana, la informa que havien matat el pastisser a la Rabassada  i li explica la seva nit d'amor amb el promès a una torre que havien requisat, una nit d'amor sense sexe que a la N-C li hauria agradat molt passar. Aquesta referència a un amor sense consumació carnal sembla que facilita la lectura d'un cert feminisme vigent a l'època, segons la qual la felicitat de la relació entre homes i dones no pot incloure el sexe, ja que és una via de submissió. 
La senyora Enriqueta serà la que ens donarà la visió popular sobre les milicianes: i va dir que aquestes noies de la revolució eren totes noies sense vergonya, que on s'és vist passar una nit en una casa, on potser havien matata els amos, sola amb un noi [...]