La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (9)

Capítol XXXI: 
I la mort va fent-se un lloc cada vegada més ampli: comencen els bombardejos a la ciutat i el pare mor: No per culpa de cap bomba del bombardeig, sinó perquè, de l'espant, se li va parar el cor i s'hi va quedar.
Ella s'adona que no sent tristesa per la mort del pare: com si quan es va morir la meva mare el meu pare també s'hagués mort.  
I torna a aparèixer en Quimet carregat de menjar i de misèria, malalt de tuberculosi i amb l'ànim destrossat, sense ni una espurna de la vitalitat que l'havia caracteritzat fins llavors i amb ganes de quedar-se a casa i no sortir mai més: i que quan s'hauria acabat la guerra es ficaria a casa com un corc a dintre de la fusta i que ningú no l'en trauria mai més. Quan marxa, ella s'adona que tenia els ulls molt endins com si els hi haguessin picat per acabar-los-hi de ficar a dins de tot. i l'acompanya a baix amb els nens. Mentre puja, toca les balances.
La senyora Enriqueta i l'adroguer de baix esperen que tot acabi i saben que perdran, mentre la Julieta, que torna a aparèixer, li diu que els vells seran els culpables de la derrota i que, si vol, a l'Antoni el poden dur a una colònia, a fi que li donin una mica de menjar.

Capítol XXXII:
La N-C no vol deixar l'Antoni a la colònia i l'Antoni no s'hi vol quedar, però es va haver de fer el cor de fusta i el vaig apartar i vaig dir-li que no fes més exageracions [...]. I així mor la infantesa de l'Antoni, i els sentiments de tots els que l'envolten.

A partir d'aquest moment viuen en silenci. La senyora Enriqueta és qui s'encarrega d'anar a veure el nen, la nena menja una mica més, però no enraona i arriba un milicià que dóna la notícia que tant en Cintet com en Quimet són morts i li deixa el rellotge d'en Quimet.
Ella puja a dalt, al terrat i troba el cadàver de l'últim colom que hi quedava, significatiu, oi?

Capítol XXXIII:
El capítol comença amb la N-C que ens manifesta com ha perdut l’emocionalitat humana i ha esdevingut de suro. El suro i la neu freda són els dos elements de què se serveix la protagonista per evidenciar l'estat del seu interior. La mort definitiva d’en Quimet accentua el camí cap a l’interior amb l’ajut d’un ganivet que aprima el tap de suro per tapar l’ampolla de l’ànima: Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat com abans [...] no ho hauria pogut aguantar.

La Griselda la visita i li diu que en Mateu és viu. La Griselda sembla que viu aliena a la tristesa de la N-C amb el seu vestit blanc amb flors vermelles, més bonica que mai, i li diu que les colònies són llocs tristos.
I així s'evidencia quan torna el fill, Era un altre nen. [...] Ni em va mirar. perquè ja hi ha passat el temps que hi podia ser: tant ell com la mare s'han quedat sense atributs humans o emocionals (sense cabells l’un, sense ànima l’altra). A més tenim l’hivern i el fred, juntament amb la simbòlica neu, que contradiuen la vida. I la mancança gairebé absoluta de menjar. 
El capítol es clou amb dos fets més greus encara: han afusellat en Mateu al mig d'una plaça i ella ja no té res a vendre, el despullament vital s’acompanya d’un despullament de la casa: vaig acabar per vendre’m tot el que tenia; i això vol dir: la seva pròpia infantesa que simbolitzava el llit de noia, la vida marital significada al matalàs, i la maternitat en les columnes del capçal, així com el llegat patrimonial que comportava el rellotge (el temps, de fet) d’en Quimet. 
Acaba el capítol amb la intenció d'anar a veure els seus antics amos per demanar-los ajut.

Un colom que vola i es redimeix.
Capítol XXXIV:

El camí que fa fins a la casa dels senyors és fet en un estat oníric causat per la fam que passa la protagonista, que esborra la percepció de la realitat. 

L'aparador de la botiga dels hules i les nines ja no la calma perquè només hi veu taques de color, ombres de nina. 
Els antics amos se la treuen de sobre  perquè jo era roja, i va dir, ¿comprèn?, una persona com vostè més aviat ens compromet [...] i, abans de tornar a casa cau a terra estirada com un sac i, tot i que continua aturant-se a tocar les balances i tot i que la senyora Enriqueta li troba una mica de feina, pren la seva segona determinació: va pensar que els mataria. 

Aquesta decisió de matar els fills amb salfumant i suïcidar-se després no deixa de ser lògica, malgrat la cruesa. La vida que viuen no sembla que tingui solució de continuïtat, abans de morir, crteu que és millor que es matin.

La visió nocturna d’unes mans-ous que la sacsegen fins a eliminar-la és prou significativa: ara és un ens superior i intangible qui farà l’operació de matar-los de la mateixa manera que ella va matar els coloms.

Capítol XXXV:
Com que no té diners per comprar el salfumant, se li acut anar a veure l'adroguer de les veces, però aquell dia no acaba encara de decidir-se i surt sense portamonedes i sense ampolla.
Plou, i segueix una senyora que va amb un ciri a la mà fins a una església on entra. La visió que ens en transmet és quasi mística, l'església és com un incommensurable ventre matern amb ous de peix que implica una nova redempció i un nou estat de consciència. 
Com si es tractés d’un colom, la protagonista aconsegueix alliberar-se del món claustrofòbic i simbòlic representat pel colomar desfet. 
Cal notar que, en la part final de la novel·la, augmenten els episodis onírics i les visions, com si aquest procediment d’allunyament de la realitat tangible fos un mètode per poder-la processar. 

I aquest capítol acaba en el que sembla una metamorfosi: I amunt, jo amunt, Colometa, vola, Colometa... amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol. Colometa, que darrere teu hi ha tota la pena del món. [...] Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt... [...] que vivien com si els haguessin matat. [...] i vaig veure en Mateu que em donava la mà i deia que no hi havia més remei.