La Plaça del diamant de Mercè Rodoreda (11)

Capítol XLI:
La nova vida de la Natàlia comporta canvis importants: deixar de treballar perquè l'Antoni li busca una senyora que faci la feina de casa i trobar-se, de cop i per primera vegada, amb la sensació que té de tot. Continua tenint contacte amb la senyora Enriqueta que tampoc s'està de demanar-li per la nit de nuvis; mentre sembla que els nens n'estan molt de l'Antoni.

Però ella no recupera la tranquil·litat: la rata que troba morta al pati, l'associa a en Quimet: I l'havia rebentada i li sortia un budell barrejat amb sang i pel foradet de baix de tot li sortia el morret d'una rateta del néixer. [...] tenia tres mosques vironeres encasatades a la sang [...] com el dimoni que explicava en Quimet, i s'atipaven de bèstia morta com deia en Quimet que feia el dimoni quan anava de mosca.

Capítol XLII:
Els nens fan la primera comunió i ella lluitava per acostumar-me a la vida nova, però amb por que Si en Quimet no era mort, tornaria. 

Cosa que fa que es tanqui a casa, mentre veu com la Rita era en Quimet. Els ulls de mico i aquella mena de cosa que no es podia explicar  què era però que anava tota de cara a fer patir i a la senyora Enriqueta li agafa la dèria de parlar d'en Quimet, fins que comencen a forçar-la a sortir, i al principi es desmaia i l'acompanyen, però aviat pot començar a sortir sola. S'ha de sentir segura que el que ha obtingut no ho perdrà abans de poder-ho fer i ara no anirà pels carrers sinó que passejarà pels parcs, el seu nou món exterior.

Capítol XLIII:

Quan la Natàlia ocupa els espais exteriors, els domina, se'ls fa seus i ara inicia una nova vida pels seus records; pensem que quan rep la visita d'en Cintet, ja sorgeix el passat com a idealitzat, ara és el món dels coloms el que canvia: són bonics i viuen en una enorme gàbia on poden volar i tot, i la gent que es troba pels parcs on passeja, amb qui conversa, l'anomena la senyora dels coloms, mentre ella diu que s'ha tornat com una figa-flor i tot em feia plorar. De fet, si analitzéssim el seu comportament des de la psicologia, no dubtaríem a diagnosticar-li una depressió.

Capítol XLIV:
L'Antoni adroguer li diu a l'Antoni fill que què vol fer de gran i ell, sense dubtar-ho, escull seguir la professió del seu padrastre que, commogut, li demana que per ell no ho faci, però l'altre n'està tan segur que tots dos acaben entesos. 
I quan la Natàlia i l'Antoni van a dormir es despullen un darrere l'altre al paravent que tenen a l'habitació, separats, sense veure's els cossos. 

Durant les nits ella dorm poc i volta per la casa pensant en el seu ara i en en Quimet i el seu final, amb pensaments que de vegades semblen reals i d'altres onírics.