La Plaça del diamant de Mercè Rodoreda (13) estudi personatges

Anàlisi dels personatges 

• Una Natàlia que lluita per una identitat autònoma. 

La Natàlia és la protagonista única i la veu narrativa. És un personatge testimoni dins de la història que condiciona la focalització de tota la novel·la i que és responsable de tots els nivells de consciència i de realitats. Ella concentra i construeix la percepció de la realitat exterior i de la realitat psicològica en una sola veu. D’alguna manera, és qui ens parla, com si fóssim els destinataris del seu discurs, un artifici que s'assoleix amb naturalitat i versemblança a força de treballar l'estil. A més, aquesta sensació que ens explica la seva vida es reforça pel que té de confessió, és un personatge que es despulla davant nostre, que ens diu què li agrada i què tem, que és complex, amb qui, com a lectors, ens podem identificar o no, però a qui acabem entenent. 

A més, com que parla des d'un present inconcret, ella sap, posseeix el passat, cosa que puguem dir que el discurs la converteix en un ésser mític  que representa la veu de tot un gènere o de tota una història social; en definitiva, d’un tot. Ella no és només la N-C, sinó que també és moltes de els dones que van ser-ne coetànies. 

La Natàlia-personatge, d’entrada, haurà de lluitar per la seva existència i la seva identitat, anul·lada des del primer capítol, quan en Quimet la bateja com a Colometa en el context sensual i sexual del ball. 

Des del primer capítol veiem com el pas de la infantesa a la joventut suposa l'inici d'una fugida de l’empresonament que comportarà l'entrada a l'edat adulta: la cinta de goma a la cintura estrenyent, estrenyent, com si estigués lligada en una branqueta d’esparreguera amb un filferro; aquesta cinta que és vista com un ganivet que la perfora des d’un bon començament; l’angoixa és l’element inicial de presentació del personatge en el context presumptament de celebració i festeig que suposa un ball de festa major.  
El ganivet torna a sortir quan la llevadora (al capítol VIII) ha de fer pas en el moment del part (la maternitat; per tant, també apareix com una agressió corporal); el trnem a trobar al capítol XXXIII tot aprimant el tap de suro que ha de tancar l’ampolla. I, finalment, és fonamental en el desenllaç de l’obra: la sortida al carrer amb el ganivet a la mà per acabar gravant el nom de Colometa a la casa de la seva vida anterior és absolutament simbòlica, en el sentit que la protagonista acaba dominant els espais i el temps de la vida anterior, que era alienant, per tal de fixar la seva identitat i ocupar un lloc al món. Aquest fet és important en la mesura que l’episodi implica un viatge conscient al temps passat, un domini de l’eina masculina (recordem les implicacions fàl·liques, segons la crítica psicoanalítica, del ganivet) i la tornada al nom original, ara amb un senyora al davant, que suposa la seva nova identitat. 

La incisió final del ganivet s’acompanya del crit d’alliberament i victòria per la supervivència assolida per sobre de la història i de les dinàmiques de domini que la protagonista ha hagut de suportar. 
I encara el viatge on s’opera aquesta assumpció d’una identitat plena, es produeix en el context nocturn i, és clar, el retorn a la casa compartida amb l’Antoni, l’adroguer, coincideix amb la sortida del sol. 
Si recordem el principi de la novel·la, podem observar com la Natàlia es perd en un espai col·lectiu caracteritzat pel caos, la suor, la fressa, l’enyor i el dolor, i ara, al final, la veiem recuperar un espai domèstic, ordenat i sense elements carnals que la sotmetin. 
No cal dir que aquests dos episodis, amb les seves circumstàncies narratives i simbòliques, donen una clau interpretativa en absolut desdenyable: D’aquesta manera, podem afirmar que la trinitat composta per la Natàlia-Colometa-senyora Natàlia configura un personatge paradoxalment fort des de la seva fragilitat. En efecte, si en algun moment hem tingut la temptació d’emparentar-la amb l’Emma Bovary, ben aviat hem hagut de desistir d’aquest paral·lelisme en virtut del vitalisme, malgrat tot, que el personatge traspassa. 

La voluntat de viure, tot i els festejos sovintejats amb la mort social i individual, explica la decisió, per part de l’autora, d’acabar la novel·la amb la imatge d’uns ocells «contents», contents de viure en llibertat enmig d’un bassiot, després de la pluja. La Colometa, la dona-ocell, habita finalment la llibertat de l’aigua corrent i la claredat del cel, i la seva persistència en la vida prové, indefectiblement, de la creença en un amor còsmic concretat en els fills i en l’Antoni i en Mateu. 
D’aquí que vulgui preservar la vida dels seus i, per això, «tapa» el forat del melic del marit, per conservar aquesta vida petita i total. 

La protagonista, a més a més, queda determinada pel blanc. Certament el color inicial és el del seu vestit del ball, el blanc que la lliga a la infantesa i a la puresa i que és, alhora, la suma de tots els colors, com si ella fos, també cromàticament, la suma testimonial de tots els personatges i de tota la història, tal com, de fet, és. 
Però la irrupció de la història i del sexe comporten un canvi de color: el vestit de color de fusta rosa, que ens adverteix del conflicte entre el blanc i el vermell: la Colometa blanca s’oposa al dolorós senyal vermell de la cinta del vestit, al negre i vermell del llit de la sogra, al vermell implícit del quadre de les llagostes (amb les implicacions bíbliques del foc), al vermell dels ulls i les potes dels coloms (amb ungles negres com el llit de la sogra), al vermell de la túnica del santcrist de la casa dels amos, als llums vermells que desitja en Quimet per a tot el país, a les flors vermelles del vestit de la Griselda, al vermell de les boletes místiques de l’església, al vermell de les mosques que ronden la rata i, finalment, al negre del vestit de dol per la mort d’en Quimet. Queda clar, doncs, que el personatge també s’explica per un simbòlic conflicte cromàtic que manifesta la seva lluita per la vida i la puresa. 
I, és clar, la temptació de relacionar-la amb la figura de Maria, amb el seu sant Josep fuster, en Quimet, és grossa; i també la d’establir una relació entre Natàlia i Eva, i Quimet i Adam, sustentada pel sermó del mossèn que és reportat en diverses ocasions i per les implicacions bíbliques del quadre de la senyora Enriqueta. 

Les referències a aquests episodis i la seva vinculació al Gènesi i a l’Apocalipsi serveixen per construir un discurs sobre el procés d’alliberament que la protagonista endega amb l’objectiu d’aconseguir una identitat que no provingui de la costella de l’home. En efecte, sí que la nostra protagonista lluita per alliberar-se del sentiment de culpa del pecat original inoculat per la religió catòlica, que actua, també, com una cinta engavanyadora que sotmet la feminitat al domini de l’home; d’aquí la visió de les barnilles de les costelles d’un Quimet mig enterrat al desert d’Aragó enteses com una gàbia de la qual cal alliberar-se (al capítol XLIV). 
També en el mateix sentit es pot entendre la referència a la dona de Lot, convertida en estàtua de sal (per desobeir l’home i mirar enrere) que trobem al capítol V: la Natàlia, en el transcurs de l’obra, experimenta l’alliberament de mirar enrere i sospesar tota la seva vida per esdevenir, finalment, un ens autònom. 

Per tot plegat, per tant, podem exposar que aquest procés d’afirmació no només s’acara a la masculinitat, sinó també als poders fàctics –com ara la religió, la tirania de la història i una determinada concepció del sexe entès com a sotmetiment de l’altra, amb la maternitat com a sentit últim de l’existència de la dona. 
La Natàlia es revolta en silenci i lentitud contra totes aquestes forces opressores. I, per això mateix, no podem pas dir que és un personatge passiu i pla, més aviat som davant d’un caràcter dinàmic i actiu, tot i el seu silenci. 

• Una galeria heterogènia de feminitats.

Gairebé totes les altres dones de la novel·la constitueixen un fresc de la societat i les actituds del moment històric i social. 
Però la figura de la mare morta, acompleix una altra funció. D’entrada, serveix per evidenciar la sensació de solitud i indefensió de la protagonista, es vincula, abans de tot, a l’amor (només vivia per tenir-me atencions) i a l’alliçonament (aconsellar) vital. Al primer capítol, la seva absència és omnipresent i serveix per presentar les debilitats de la protagonista. Des de la seva inexistència, és recordada quan s’associa el merlot negre a la desgràcia, com si fos una fantasmal advertència del que vindrà.

I és que la seva mare ja havia conegut el silenci de la incomunicació de la vida matrimonial, per això la figura del pare no es carrega en cap moment de memòria emocional. En canvi, la mare morta esdevé un objecte tangible que la protagonista porta, i és la responsable de la seva blancor (m’havia avesat a dur vestits blancs). Certament la figura de la mare morta es contraposa a la del pare i a la de la sogra, i fins i tot, a la de la senyora Enriqueta. 
La mare d’en Quimet, als antípodes de la mare de la Natàlia, compleix una funció repressora com a extensió d’una societat patriarcal basada en el paper subsidiari de la dona com a òrgan reproductor i patrimonial d’una societat jerarquitzada, segons la classe social; menestral, però amb desig d’aburgesament, i religiosa. 
És ella qui regala un rosari a la protagonista com a símbol d’aquesta cadena que ha de passar a la filla –i, per tant, a totes les dones, que han de complir amb les obligacions del seu gènere. 

Per això, és en el seu espai vital que s’esdevé l’escena simbòlica de la sal que hem referit associada a la dona de Lot i, per això, el seu llit és negre, manifesta un gust superlatiu pels llacets i no vol flors al seu enterrament. Tot l’espai vital i emocional que comunica la mare morta s’esborra en la figura de la sogra. 
La Griselda, la dona d’en Mateu, representa un model d’alliberament femení sense vincles emocionals amb un determinat concepte d’amor. D’alguna manera, adquireix els patrons masculins que representa en Quimet per a la Natàlia. En el seu cas, sotmet l’estimació dependent d’en Mateu a partir del seu atractiu físic: la blancor de la pell amb les pigues rosades, la cintura prima i uns ulls de menta, tota de seda. Aquesta sensualitat vital, que és descrita just en el moment que la Natàlia és associada a les violetes, no és pas fortuïta.

La feina de mecanògrafa li serveix per allunyar-se del marit i de la filla i ampliar les seves relacions masculines. No és estrany que dugui unes sabates de pell de serp (recordem les implicacions simbòliques dels referents bíblics) que la vinculen al pecat sense consciència de culpa. La seva conducta portarà en Mateu a un buit existencial que acabarà amb la seva mort. 
La Julieta, de color de canari, brodada de verd és un personatge que actua com a contrafort de la protagonista. Més vinculada cromàticament als ocells cantadors, és la companya en la iniciació del ball, i apareix en moments puntuals per fer costat a la protagonista en els seus trànsits essencials: en la citada iniciació, en el casament (amb vestit color de cendra), en l’aparició de la vida no viscuda quan la Natàlia retroba el seu antic promès, en el naixement del fill (amb els bombons que diu que s’han de portar a la partera perquè ningú no pensa en la mare), en la construcció de l’amor sense sotmetiment carnal que es refereix a la protagonista quan ja és miliciana,

en el lliurament del fill a la colònia per subratllar el dolor i la fortalesa de la Natàlia, en la contraposició a la vellesa xafardera de la senyora Enriqueta, i en la recuperació del fill i la preocupació per portar llet a la família famèlica. Per tant, la seva funció és la de donar suport i enaltir la figura femenina de la protagonista. Vehicula l’amistat essencial més enllà o ençà de la gran història i de les ideologies. 
A l’altra banda de la Julieta, i com a extensió de la sogra, la senyora Enriqueta actua com una mare logística de la Colometa. És ella que incita la protagonista al casament, qui li fa d’assistent dels fills i qui té una curiositat malsana per conèixer el desenvolupament de la nit de nuvis. Entre libidinosa i partidària de l’ordre establert, reialista ideològicament, és una extensió del poder patriarcal, li fa el joc, procura pel melic del fill i, doncs, per la supervivència de l’home. Això sí, es preocupa per la supervivència econòmica de la Natàlia i és ella qui li aconsegueix les feines, però sempre que la Natàlia va a veure-la plou. 

El personatge de la veïna serveix per plasmar les preocupacions materials d’un sector social que entén l’existència com una activitat econòmica, patrimonial i sotmesa al destí de la reproducció d’uns valors representats per la família, sigui quina sigui. Per això, no pot entendre la conducta de la Julieta i la seva concepció de l’amor. I, d’alguna manera, al final de la novel·la, representa la vida morta que ha volgut superar la Colometa. És, per això, que és ella que li recorda en Quimet de manera regular, quan la protagonista s’ha refet amb l’Antoni, com si fos una ombra del passat que es nega a permetre l’alliberament de la dona, com la por de la protagonista que en Quimet sigui viu i que torni i no faci possible el trencament amb la vida morta. 
La Rita era en Quimet. Els ulls de mico i aquella mena de cosa que no es podia explicar què era, però que anava tota de cara a fer patir. Certament, la filla és un personatge que sent la temptació de fer patir el seu promès Vicenç: ella sent l’atracció de la velocitat, com el pare, i de la fugida que representa l’ofici d’hostessa d’aviació –vol aixecar el vol, no com un ocell, sinó com un representant dels nous temps tecnològics–, i no desitja afermar-se a la gravetat del lloc menestral que representa el seu pretendent. D’alguna manera, el promès és una extensió d’en Mateu, i la Rita una mixtura entre la Griselda i en Quimet. Es tracta d’un personatge antitètic a la mare: és rebeca i va a la seva, diu en Vicenç. És així que entenem el significat del moment en què la Natàlia, amb els peus en l’ombra que la filla acostada al balcó li projecta, sent por que aquesta ombra, com una palanca, la llenci enlaire.

De fet, és en aquest moment que hi ha una consciència del pas del temps, per part de la protagonista, i la provoca la figura amenaçant de la filla. Però, finalment, la filla confessa el seu enamorament d’en Vicenç i accedeix al casament i a una determinada vida. Amb tot, ella diu que no dirà mai el seu amor a en Vicenç, una mica com el seu pare, que també fa veure que no estima. 

• De mascles alfa i altres possibles masculinitats.

El personatge d’en Quimet és l’epicentre del model de masculinitat dominadora. Ben altrament que la Natàlia, l’home és presentat per la seva sensualitat i sexualitat latents: tots els seus atributs físics estan destinats a ressaltar-ne la virilitat bàsica, que l’emparenta amb un món animal depredador. No cal dir que resulta atractiu, segons els cànons del moment; és actiu, sempre relacionat amb la velocitat de la moto, resulta aparentment vitalista, emprenedor, tot i la seva ingenuïtat, i propens a les idees progressistes de la República; però tot això, en ell, és una contradicció. La mandra és el que determina el seu poc compromís amb la família que vol construir; la consideració de la seva dona com si fos una nosa que cal suportar per assolir la procreació i la violència a què la sotmet tenen poc a veure amb les idees que diu professar. 

La seva activitat sexual agressora i sense tenir en compte la seva dona, a més de la referència a la misteriosa Maria, contrasta amb l’estimació que regala als coloms. Tot en ell és una tràgica contradicció. Ell és l’agent inicial de l’empresonament de la Colometa, com ho és de l’engabiament dels coloms. De fet, la seva mort coincideix amb la mort del darrer colom i amb l’inici del calvari que durà a la seva dona a aconseguir una nova identitat. L’autoritat, la fatxenderia i la tirania són els seus trets característics: és ell qui imposa la maternitat i els coloms, les dues famílies. Queda clar que es tracta d’un prototipus de personatge pla que va associat a unes icones simbòlicament unidireccionals: a més de la moto i la velocitat, també el fusell com a emblema de l’acció ideològica i agressiva. I, per això mateix, els seus espais no són compartits per la seva dona: recordem que disposa d’una cadira on només pot seure ell, i que el taller de fusteria també és estrictament seu, i com la seva obra, el colomar, envaeix l’espai de la Natàlia. Aquest egoisme exagerat fa versemblant la gelosia que en Quimet pateix; d’entrada, a causa del primer pretendent de la Natàlia, en Pere, i després, i més simbòlicament, de la capacitat creativa de la seva dona: fixem-nos que si ella és capaç d’engendrar dos fills, ell «engrendra» un cuc del qual se sent extremament orgullós. La voluntat de perpetuar-se d’en Quimet va més enllà dels seus propis fills, per això conserva el cuc en un pot. Però aquestes accions d’afirmació no abasten la família; en Quimet no és capaç d’alimentar-los, com sí que farà el segon marit de la Natàlia. Queda clar que en Quimet és la contrafigura de l’Antoni i del soldat anònim enamorat de la Julieta, ambdós amb una determinada efusió d’amor càndid i asexuat. Per tant, el primer marit sempre serà una amenaça per a la protagonista, fins i tot després de mort, pel temor que genera en la Natàlia el retorn d’en Quimet a la seva nova vida. 
Ben altrament, l’Antoni és el negatiu d’en Quimet: no disposa d’un atractiu físic, ni de la seva capacitat sexual (és l’"esguerradet" que no pot procrear), però disposa de l’aliment, tangible i simbòlic, que necessiten la Natàlia i els seus fills. Si en Quimet imposa els coloms, però no se’n cuida; l’Antoni disposa de les veces que alimentaran la humanitat de la Natàlia.

Ell representa la gravitació universal que contradiu la velocitat de fugida d’en Quimet; ell no fuig del seu espai i és un supervivent de les ferides de la vida (la simbòlica verola i la seva incapacitat sexual, en són les evidències). Per això sempre el trobem estàtic en el seu clos de la botiga, i des d’aquest lloc cerca la comunicació amb la seva dona i els seus afillats. I encara l’olor del llit de l’Antoni, una olor que el lliga a la seva família i a la seva mare, representa un recer proustià per a la Natàlia quan, al final de la novel·la, és contraposada a la pudor dels coloms que la remeten a en Quimet i que recorden l’olor de la sang i de la mort. Tot plegat ens revela una figura que, encara que tingui mutilada la seva virilitat, no perd la característica bàsica d’una altra masculinitat, la sensibilitat i capacitat de comunicació en condicions d’igualtat amb la persona estimada. L’Antoni contradiu la concepció androcèntrica que vehicula en Quimet. I, si bé al principi la relació sembla regida per la mútua necessitat dels dos "amants", al final de la novel·la s’ha instaurat una real i certa relació amorosa. D’aquí, l’acte de comunió, per part de la Natàlia, de tapar-li el melic per tal que no se li escapi la vida, la del seu segon marit i la d’una determinada concepció de vida assolida en la relació. 
En el mateix sentit, i com ja hem apuntat més amunt, el personatge d’en Mateu també actua com a reforç emocional de la protagonista. En efecte, la seva capacitat de comunicar-se amb la protagonista, el blau dels seus ulls associat al mar i a la flor, i el seu amor incondicional per la dona i la filla, el situen en un pentagrama simbòlic propi d’una determinada masculinitat-feminitat que el converteix en un personatge complet, però tràgic. 

D’una altra manera, però també tràgica, hi ha la figura del fill l'Antoni/Toni que representa l’emblema de la masculinitat fàl·lica del pare i esdevé un potencial agent agressor (el revòlver amb què «mata» la senyora Enriqueta, n’és un exemple) que repeteix els esquemes paterns (n'imita la coixesa), però que el seu pas per la colònia li roba la infantesa i l’obliga a una maduresa traumàtica que perfila una nova essència. Certament, el personatge passa del camp d’acció d’en Quimet a la influència de l’Antoni (cal notar la identificació amb el nom del padrastre), i això vol dir que l’home resultant assumeix els valors del nou pare. O sigui que opta per una vida fora de l’acció bèl·lica i de la fugida per seguir el negoci familiar de l'adrogueria. El personatge, per tant, és rodó, com ho és el de la seva germana, i el de la seva mare. 
Curiosament, la trinitat familiar que representen els supervivents de la tragèdia s’adiu amb la seva capacitat d’evolució psicològica i emotiva.