Capítol XXI:
La descomposició del clos familiar, ja insinuat capítols abans, ara s’esdevé amb força. Fins al punt que els fills adapten la seva vida i la seva conducta a les accions dels coloms, com si la feina de cria humana que hauria de fer la mare, ara la fessin els coloms. Quan ella arriba a casa, ells ja estan adormits i la Rita riu estrany hiiii...hiiii... hiiii... Un dia, ella arriba més d'hora i es troba la casa ocupada pels coloms: La galeria era plena de coloms i també n'hi havia al passadís [...] i me'ls vaig trobar (els nens) a l'habitació fosca [...] La Rita estava assseguda al terra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava veces i les hi prenien de la mà amb el bec. Novament apareix la maternitat subvertida, mentre que en Quimet continua convençut que els coloms els faran rics: posaria covadors a l'habitació petita.
I és així que les olors del mercat que comportaven benestar ara són substituïdes pel parrupeig dels coloms i per la impossibilitat de fer net la brutícia que comporten. El capítol es clou, a més, amb la revelació que aquells éssers, que donen tanta feina a la Colometa, són regalats per en Quimet: fins que un dia la senyora Enriqueta em va dir que de cada tres parelles de coloms en Quimet en regalava dues, només per l'alegria de donar... I tu, treballant, com una beneita...
Capítol XXII:
El so dels animals esdevé existencialment insuportable, com la vida que du la Natàlia: Només sentia parrupeig dels coloms. em matava netejant els coloms. tota jo feia pudor de colom. Coloms al terrat, coloms al pis; els somiava. La noia dels coloms. A més, expressa la seva incapacitat de poder treure tot allò que la neguiteja, de poder-se desfogar amb ningú: No li podia explicar que no em podia queixar a ningú, que el meu mal era un mal per mi sola i que, si alguna vegada em queixava a casa, en Quimet em deia que li feia mal la cama. No li podia dir que els meus fills eren com flors mal cuidades i que la meva casa que havia estat un cel se m'havia tornat un desori [...]. I, fixem-nos, que els fills que abans eren dues flors han passat a ser flors mal cuidades.
El dia que li ensenya a la sogra com té els coloms arreu, ella s'esgarrifa, però quan la Colometa li diu de tocar els ous, sobtadament entesa en la matèria, com si fos la veu del seu fill, li diu que no, perquè potser els avorririen. En aquest punt som aproximadament a l’equador de la novel·la.
Capítol XXIII:
Mor la mare d’en Quimet. Fixem-nos que fins ara Rodoreda ha fet una feina ingent de construcció de personatges sotmesos a les onades del temps històric i personal; ara, però, amb l’adveniment dels grans clímaxs del temps exterior –la República i la Guerra Civil–, s’iniciarà la seva caiguda progressiva, aniran desapareixen molts dels dramatis personae. La mort de la sogra és significativa no tant per la incidència en la trama com pel detall que no vol flors a la corona mortuòria. En l’imaginari rodoredià les flors són un autèntic codi d’interpretació sensitiva i emotiva del món: la seva absència implica una manca de sensibilitat i d’humanitat que, en aquest cas, ella representa i que sembla que ha traspassat al fill.
Durant la vetlla, a part de veure com deurien ser a l'època, sabem que la mare d'en Quimet hauria volgut una noia: el vestia de nena i el feia dormir amb camises de nena. En Quimet, per tant, representa la realitat d’un desig incomplet, o sigui, una mancança emotiva; tot plegat prou remarcable, tant per a la mare, com per al fill. Aquesta veritat explica la relació entre ambdós i també la reafirmació que fa en Quimet de la seva masculinitat més abrupta i rude.
La descomposició del clos familiar, ja insinuat capítols abans, ara s’esdevé amb força. Fins al punt que els fills adapten la seva vida i la seva conducta a les accions dels coloms, com si la feina de cria humana que hauria de fer la mare, ara la fessin els coloms. Quan ella arriba a casa, ells ja estan adormits i la Rita riu estrany hiiii...hiiii... hiiii... Un dia, ella arriba més d'hora i es troba la casa ocupada pels coloms: La galeria era plena de coloms i també n'hi havia al passadís [...] i me'ls vaig trobar (els nens) a l'habitació fosca [...] La Rita estava assseguda al terra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava veces i les hi prenien de la mà amb el bec. Novament apareix la maternitat subvertida, mentre que en Quimet continua convençut que els coloms els faran rics: posaria covadors a l'habitació petita.
Capítol XXII:
El so dels animals esdevé existencialment insuportable, com la vida que du la Natàlia: Només sentia parrupeig dels coloms. em matava netejant els coloms. tota jo feia pudor de colom. Coloms al terrat, coloms al pis; els somiava. La noia dels coloms. A més, expressa la seva incapacitat de poder treure tot allò que la neguiteja, de poder-se desfogar amb ningú: No li podia explicar que no em podia queixar a ningú, que el meu mal era un mal per mi sola i que, si alguna vegada em queixava a casa, en Quimet em deia que li feia mal la cama. No li podia dir que els meus fills eren com flors mal cuidades i que la meva casa que havia estat un cel se m'havia tornat un desori [...]. I, fixem-nos, que els fills que abans eren dues flors han passat a ser flors mal cuidades.
 |
| brutícia de coloms |
El dia que li ensenya a la sogra com té els coloms arreu, ella s'esgarrifa, però quan la Colometa li diu de tocar els ous, sobtadament entesa en la matèria, com si fos la veu del seu fill, li diu que no, perquè potser els avorririen. En aquest punt som aproximadament a l’equador de la novel·la.
Capítol XXIII:
Mor la mare d’en Quimet. Fixem-nos que fins ara Rodoreda ha fet una feina ingent de construcció de personatges sotmesos a les onades del temps històric i personal; ara, però, amb l’adveniment dels grans clímaxs del temps exterior –la República i la Guerra Civil–, s’iniciarà la seva caiguda progressiva, aniran desapareixen molts dels dramatis personae. La mort de la sogra és significativa no tant per la incidència en la trama com pel detall que no vol flors a la corona mortuòria. En l’imaginari rodoredià les flors són un autèntic codi d’interpretació sensitiva i emotiva del món: la seva absència implica una manca de sensibilitat i d’humanitat que, en aquest cas, ella representa i que sembla que ha traspassat al fill.
Durant la vetlla, a part de veure com deurien ser a l'època, sabem que la mare d'en Quimet hauria volgut una noia: el vestia de nena i el feia dormir amb camises de nena. En Quimet, per tant, representa la realitat d’un desig incomplet, o sigui, una mancança emotiva; tot plegat prou remarcable, tant per a la mare, com per al fill. Aquesta veritat explica la relació entre ambdós i també la reafirmació que fa en Quimet de la seva masculinitat més abrupta i rude.
A propòsit d’aquesta escena, convé recordar les paraules de la mateixa Rodoreda, al pròleg de la novel·la, quan explicita que aquest moment podria tenir de font literària algun dels contes de Dublinesos de James Joyce; això és important per la referència literària que suposa i per observar que la novel·lista concep, en força ocasions, els capítols amb l’estructura del conte.
Mentre en Cintet i en Quimet van fent d'escamot i creuen que hauran de tornar a fer el soldat, la Natàlia continua arrossegant el seu cansament en silenci: En Quimet no veia que necessitava una mica d'ajuda en comptes de passar-me la vida ajudant, i ningú no s'adonava de mi i tothom em demanava més com si jo no fos una persona.
Una tarda es presenta el Mateu a casa seva i li explica les seves penes, sent com se li desfà la vida perquè la Griselda va amb persones de tota mena i ell amb prou feines veu la filla, i es posa a plorar, cosa que la sorprèn moltíssim: Era la primera vegada que veia plorar un home alt com un sant Pau i amb els ulls blaus. Aquella nit marxa a dormir amb la sensació que pensava en coses que em semblava que entenia i que no acabava d'entendre... o aprenia coses que tot just començava a saber. La Natàlia sent que és prou important perquè en Mateu confiï en ella, i aquest fet li dóna confiança en ella mateixa.
Capítol XXV:
I al matí, a casa dels senyors, trenca un got que li descompten del sou i aquest fet és el detonant, l’espoleta de la bomba que, finalment, esclata. Pren una determinació: I va ser aquell dia que vaig dir-me que s'havia acabat. Que s'havien acabat els coloms.
En efecte, el cansament de treballar, mentre el món masculí, tret d’en Mateu, és endut pel riu de la història i de la ideologia, i el dolor de prendre consciència que els nens i els coloms eren com una família sense ella i sense en Quimet, duen la protagonista a un atzucac: s’ha de desfer dels coloms. Aquest és un procés de consciència important en la mesura que genera una acció en una dona que ha estat agent passiu de totes les trames narratives, històriques o personals, just després del moment d'haver pres consciència que comença a saber i saber és una manera de ser conscient.
El clímax de la destrucció del poble dels coloms és central, tant narrativament com estilísticament.
La narradora fa un tour de force, que té a veure amb les grans veus de la narrativa anglosaxona que la influeixen (Joyce, Woolf, Mansfield), en la descripció enumerativa, acumulativa i simbòlica de la destrucció del colomar. Aquesta destrucció de la família dels coloms també serveix per fer un viatge retrospectiu a la infantesa de la N-C i, d'aquesta manera, refermar, un cop més, la cruesa implícita de l’univers infantil, ple de baralles, silenci i solitud. D’alguna manera, la progressiva destrucció dels coloms implica una segona naixença de la protagonista, malgrat que no del tot decisiva, i anticipa la temptació de l’assassinat dels seus propis fills en el tram final de la novel·la.
És significatiu com reacciona en Quimet: Al cap d'uns quants mesos en Quimet va començar a rondinar i a dir que els coloms no valien res, que només servien per agafar espart amb el bec i fer niu i tot aigua pudent. Tot perquè sí.
Capítol XXV:
I al matí, a casa dels senyors, trenca un got que li descompten del sou i aquest fet és el detonant, l’espoleta de la bomba que, finalment, esclata. Pren una determinació: I va ser aquell dia que vaig dir-me que s'havia acabat. Que s'havien acabat els coloms.
En efecte, el cansament de treballar, mentre el món masculí, tret d’en Mateu, és endut pel riu de la història i de la ideologia, i el dolor de prendre consciència que els nens i els coloms eren com una família sense ella i sense en Quimet, duen la protagonista a un atzucac: s’ha de desfer dels coloms. Aquest és un procés de consciència important en la mesura que genera una acció en una dona que ha estat agent passiu de totes les trames narratives, històriques o personals, just després del moment d'haver pres consciència que comença a saber i saber és una manera de ser conscient.
El clímax de la destrucció del poble dels coloms és central, tant narrativament com estilísticament.
És significatiu com reacciona en Quimet: Al cap d'uns quants mesos en Quimet va començar a rondinar i a dir que els coloms no valien res, que només servien per agafar espart amb el bec i fer niu i tot aigua pudent. Tot perquè sí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario