La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (10)

Capítol XXXVI:
Decidida va cap a la botiga de l'adroguer de les veces a buscar l'ampolla de salfumant i ell la hi posa al cabàs. Però l'adroguer la segueix, li demana que torni i li treu el salfumant, tot canviant-lo per coses de menjar, li ofereix feina i, per tant, una sortida, un camí que és viable. Així doncs, aquesta, que és l'única feina que no és aconseguida per la senyora Enriqueta, serà el seu trampolí de salvació i de redempció. 

Quan arriba a casa pot, finalment arrencar a plorar com si fos una qualsevol cosa. 

Capítol XXXVII:
I, novament, trobem la Natàlia en un nou espai que ha d’ocupar i fer-se seu: la casa de l’Antoni que serà descrita amb tota mena de detalls, com també ho va ser la casa dels senyors. 
És un tipus de casa molt corrent a l'època i que ara, cada vegada, és menys comuna: la botiga n'és l'entrada i l'habitatge se situa a la part del darrere, cosa que fa que no tingui gaire claror.

Capítol XXXVIII:
Inicialment, ella treballa allà i torna a casa cada dia i, de mica en mica tornava a la vida. Pot pagar deutes, mengen i s'engreixen, no només gràcies al seu sou, sinó perquè l'adroguer sempre a l'hora de plegar em deia, tingui i li dona menjar. Ella, sempre que puja les escales de casa seva, s'atura a tocar les balances i cada dia sembla que recobri una mica més de vida.

Quinze mesos després d'haver començat a treballar, l'adroguer la cita per parlar amb ella "vingui diumenge a les tres de la tarda".

Capítol XXXIX:
Després de tocar les balances, surt de casa i va cap a ca l'adroguer, que la rep oferint-li galetes i que li demana de casar-s'hi deixant-li molt clar allò que vol: —sóc lliure i vostè és lliure i jo necessito companyia i els seus fills necessiten un costat [...] "però he d'afegir que no puc fundar una família, perquè per culpa de la guerra sóc inútil del mig i, amb vostè, ja em trobo una família feta. I no vull enganyar ningú, va dir, Natàlia. Un home que li ofereix la possibilitat d'una convivència sense sexe, que respecta el seu nom i que vol compartir tot el que té, a canvi de companyia.

Capítol XL:
I al cap de tres mesos  es casen. 
Abans ho comunica als nens que continuen sense parlar gaire, i l'adroguer, ara ja anomenat pel seu nom de pila: Antoni, deixa que la Natàlia mobli el pis com a ella li plau: Vaig dir que volia llits de llautó pels nens i vaig tenir llits de llautó [...]. 

Acaba amb la voluntat de començar de nou i que més m'estimaria no portar a la casa nova ni una trista capsa de la casa vella:ni roba. I tot ho vam tenir nou [...] i una confessió sobre la seva manera de ser: i quan li vaig dir que encara que fos pobra era delicada de sentiments, va contestar que, ell, era com jo. I va dir la veritat.
Fixem-nos com aquest procés és narrat amb una acceleració remarcable, com si tingués pressa per acumular, de manera sintètica, els esdeveniments que edifiquen la nova vida i anar a buscar l’impressionant i simbòlic capítol final.