Capítol 9, la importància del cognom, anada a l'Òpera i sortida de París: Don Joan reflexiona sobre el caràcter i el poder del llinatge: Mai, Miquel, no arribarem a comprendre els senyors. Després de comprovar que els diners no eren per gastar-los amb dona Xima,, no acaba d'entendre perquè actuen com si ella no estigués lligada a la ciutat on es troben i llavors diu que el que és important d'ells, més que la seva personalitat, és el cognom, perquè és el que els dóna la possibilitat de fer allò que volen. Afegeix que, tot i criticar-los, sempre els ha estimat i que si ha semblat que estimava més don Toni que dona Ma Antònia és perquè don Toni era una ovella que surt del camí. Llavors revela que parlà amb el senyor de dona Xima i ell li digué que no en sabia res i que si havia ideat el viatge a París era per poder fer l'ascensió en globus.
Abans de partir, van a veure Manon a la Gran Òpera i don Joan la relaciona, òbviament, amb Dona Xima que era de la casta de les Manons i hi continua pensant fins que finalment afirma que la veu de debò, miserable, tal i com la imaginava, però que no s'hi pot acostar perquè un òmnibus els separa. Llavors ens anticipa que la tornarà a veure a Bearn durant el carnaval.
Quan arriba a l'Hotel, el conserge li allarga una nota on li fan saber que els expulsen de París per haver-se fet passar per prínceps. Ell arriba a la conclusió que el malentès s'ha produït a causa que ells, com a senyors a Mallorca, no són coneguts a París, però sí que es coneixia allò que hi van fer don Toni i dona Xima mentre hi van ser, gràcies alllibre que va publicar la Rigolboche.
S'estalvia d'explicar el fet, perquè ja pensaven marxar en el límit de temps que els demanen, de fet abans, perquè els donen dos dies i ells tenen preparada la partença per l'endemà i, com que,davant de l'actitud mofeta del conserge, ell li dona la cadena d'or que porta, els altres dos marxen amb la sensació que són acomiadats amb molta atenció.
Entremig del capítol trobem que don Joan recorda com ell i don Miquel van ser titllats de socialistes al Seminari i reflexiona que les teories de Marx són les del cristianisme, però ignorant Crist.
Capítol 10, Roma: Roma ens produeix, al primer contacte, una desil·lusió. Així comença el capítol, per passar després a descriure la brutícia, el desordre, les ruïnes, la tafaneria i la manca de devoció que hi observa.
Com que no poden hostatjar-se al Gran Hotel per motius econòmics, van a parar a una pensió del Corso, carrer que compara amb les Rambles de Barcelona.
Tenen dues setmanes abans de veure el papa i, inicialment, mentre Ma Antònia es queda a la fonda, ell va amb el senyor a conèixer la Roma antiga i diu que El mateix Coliseum em semblà petit.
Després, i acompanyats d'un franciscà seriós, però ben intencionat, visiten temples i museus.
Don Joan destaca que hi ha força estàtues i pintures on Les nueses abunden i algunes sobrepassen tota mesura.
A don Toni li agrada que els cotxers es barallin per portar-los, barallar-se amb ells pel preu i després deixar-los una propina que superi el preu que havien acabat acordant.
Don Joan explica com de diferent és la societat italiana als seus ulls: coneixen una senyora que els convida a dinar i els insinua la possibilitat de comprar còpies de quadres; explica que a través de les picabaralles dels cotxers descobreix que és un poble histriònic i primari; que el senyor la llengua no l'acabava d'entendre però que estava enamorat de la seva musicalitat, tot i que li semblava un país demesurat, reconeixia la genialitat de Miquel Àngel, però criticava el seu Moisès perquè era massa gran; tampoc li agradava la literatura italiana per la mateixa raó; creu que els Mèdicis eren simples comerciants, més que nobles i, segons don Joan, així reafirmava la nostra posició elevada davant d'aquest país.
Llavors parla d'uns estudiants que s'hostatgen al seu costat. S'enfada amb ells perquè els sent cantar: Son otre spagnuoli, caramba!, en comptes d'enfrontar-s'hi, es posa a resar el rosari, però quan els sent sortir, ho fa també i queda contorbat en veure que són bellíssims.
Capítol 11, preparació de l'audiència i la nit dels napolitans: el dilluns de nadal reben una nota de la secretaria de l'ambaixada espanyola que els recorda l'audiència i la manera com s'hi han de presentar. Parlen que s'haurien de preparar per la visita. Dona Ma Antònia i don Joan ho fan resant, i don Toni preparant-se per les preguntes que li vol fer. Llavors dona Ma Antònia expressa el seu desig de no acudir-hi ja que a ella li interessa sobretot la benedicció i n'hi ha una l'endemà. Don Joan s'adona que ho fa perquè don Toni tingui més llibertat per parlar amb Lleó XIII .
Durant la nit, don Joan sent veus femenines a l'habitació dels dos joves,, va a cridar-los l'atenció i s'adona que estan sols i que fan veu d'espinguet i van disfressats de dones. Passa a la seva habitació i s'hi està una estona, fins que s'adona que han begut massa i surt. Des del llit sent soroll de lluita i rialles: Vaig poblar el silenci i les tenebres d'escenes absurdes, producte de la meva imaginació.
L'endemà van a veure el papa i don Toni li demana que si té ocasió, els deixi sols. El capítol s'acaba amb el papa que els rep i ell que s'adona que té una certa semblança amb don Toni i amb certa escultura de Houdon, segurament aquesta, que representa Voltaire.
Capítol 12, audiència: en començar l'audiència, el papa els demana com és que la senyora no hi és i el senyor respon que no es trobava bé. Don Joan pensa: les primeres paraules que dirigí a Lleó XIII foren una mentida. Tot i que el senyor li vol aclarir que no exactament, que el papa ho demanava per fer compliment, i que no calia respondre amb una versió vertadera i detallada dels fets, ell no sap veure-ho d'una altra manera. Ràpidament don Toni diu que a don Joan li agradaria veure la biblioteca papal i, d'aquesta manera, el fa fora de la conversa.
Quan ja s'ha cansat de mirar llibres, intenta localitzar per on ha entrat i s'adona que no ho sap. Llavors descobreix que les portes estan dissimulades en les motllures i la primera que s'obre li descobreix una habitació plena de carpetes i bòtils de tinta. La segona que es troba sembla l'habitació personal de Lleó XIII i és austera i petita: una vertadera cel·la de frare. Quan la veu, tanca ràpidament, com si hagués fet mal fet, i continua llegint Virgili i es troba interpretant d'una manera nov l'ègloga II, segurament aquesta. Llavors comença a resar fins que el venen a buscar, just pel costat contrari on creia que vindrien.
Capítol 13, tornada a Bearn: mentre fan el viatge de tornada el senyor es nega a explicar-los res del que havia esta parlant amb Lleó XIII. Dona Ma Antònia es queixa que no li hagi demanat si enganyar al govern és pecat, perquè sembla que ho fan, tot pagant menys impostos que els que els toca. Ella creu que haurien de ser voluntaris, i tot i que el senyor defensa la postura contrària, sembla que ja li agrada que la hi refutin. Don Joan creu que no vol parlar de la conversa, perquè així, amb les records, podrà canviar-la al seu gust i posa en dubte que el que diu després respongui a la veritat. Ell, que va veure on dormia el sant pare, troba estrany que pogués dir frases com les que el senyor li atribueix: "l'art tot ho ennobleix" o que reaccionés amb un somriure davant de la frase del senyor; "La Fe ens condueix a la Veritat o a l'Error, mentre que la Raó sols ens condueix a la Veritat".
Durant el viatge, es troben una senyora que ell pren per la reencarnació d'Itàlia que els explica intimitats, segons ell contradictòries i escabroses. I així, escoltant les seves històries, deixen el país i tornen cap a casa.
Abans de partir, van a veure Manon a la Gran Òpera i don Joan la relaciona, òbviament, amb Dona Xima que era de la casta de les Manons i hi continua pensant fins que finalment afirma que la veu de debò, miserable, tal i com la imaginava, però que no s'hi pot acostar perquè un òmnibus els separa. Llavors ens anticipa que la tornarà a veure a Bearn durant el carnaval.
Quan arriba a l'Hotel, el conserge li allarga una nota on li fan saber que els expulsen de París per haver-se fet passar per prínceps. Ell arriba a la conclusió que el malentès s'ha produït a causa que ells, com a senyors a Mallorca, no són coneguts a París, però sí que es coneixia allò que hi van fer don Toni i dona Xima mentre hi van ser, gràcies alllibre que va publicar la Rigolboche.
S'estalvia d'explicar el fet, perquè ja pensaven marxar en el límit de temps que els demanen, de fet abans, perquè els donen dos dies i ells tenen preparada la partença per l'endemà i, com que,davant de l'actitud mofeta del conserge, ell li dona la cadena d'or que porta, els altres dos marxen amb la sensació que són acomiadats amb molta atenció.
Entremig del capítol trobem que don Joan recorda com ell i don Miquel van ser titllats de socialistes al Seminari i reflexiona que les teories de Marx són les del cristianisme, però ignorant Crist.
Capítol 10, Roma: Roma ens produeix, al primer contacte, una desil·lusió. Així comença el capítol, per passar després a descriure la brutícia, el desordre, les ruïnes, la tafaneria i la manca de devoció que hi observa.
Com que no poden hostatjar-se al Gran Hotel per motius econòmics, van a parar a una pensió del Corso, carrer que compara amb les Rambles de Barcelona.
Tenen dues setmanes abans de veure el papa i, inicialment, mentre Ma Antònia es queda a la fonda, ell va amb el senyor a conèixer la Roma antiga i diu que El mateix Coliseum em semblà petit.
Després, i acompanyats d'un franciscà seriós, però ben intencionat, visiten temples i museus.
Don Joan destaca que hi ha força estàtues i pintures on Les nueses abunden i algunes sobrepassen tota mesura.
A don Toni li agrada que els cotxers es barallin per portar-los, barallar-se amb ells pel preu i després deixar-los una propina que superi el preu que havien acabat acordant.
Don Joan explica com de diferent és la societat italiana als seus ulls: coneixen una senyora que els convida a dinar i els insinua la possibilitat de comprar còpies de quadres; explica que a través de les picabaralles dels cotxers descobreix que és un poble histriònic i primari; que el senyor la llengua no l'acabava d'entendre però que estava enamorat de la seva musicalitat, tot i que li semblava un país demesurat, reconeixia la genialitat de Miquel Àngel, però criticava el seu Moisès perquè era massa gran; tampoc li agradava la literatura italiana per la mateixa raó; creu que els Mèdicis eren simples comerciants, més que nobles i, segons don Joan, així reafirmava la nostra posició elevada davant d'aquest país.
Llavors parla d'uns estudiants que s'hostatgen al seu costat. S'enfada amb ells perquè els sent cantar: Son otre spagnuoli, caramba!, en comptes d'enfrontar-s'hi, es posa a resar el rosari, però quan els sent sortir, ho fa també i queda contorbat en veure que són bellíssims.
Capítol 11, preparació de l'audiència i la nit dels napolitans: el dilluns de nadal reben una nota de la secretaria de l'ambaixada espanyola que els recorda l'audiència i la manera com s'hi han de presentar. Parlen que s'haurien de preparar per la visita. Dona Ma Antònia i don Joan ho fan resant, i don Toni preparant-se per les preguntes que li vol fer. Llavors dona Ma Antònia expressa el seu desig de no acudir-hi ja que a ella li interessa sobretot la benedicció i n'hi ha una l'endemà. Don Joan s'adona que ho fa perquè don Toni tingui més llibertat per parlar amb Lleó XIII .
Durant la nit, don Joan sent veus femenines a l'habitació dels dos joves,, va a cridar-los l'atenció i s'adona que estan sols i que fan veu d'espinguet i van disfressats de dones. Passa a la seva habitació i s'hi està una estona, fins que s'adona que han begut massa i surt. Des del llit sent soroll de lluita i rialles: Vaig poblar el silenci i les tenebres d'escenes absurdes, producte de la meva imaginació.
L'endemà van a veure el papa i don Toni li demana que si té ocasió, els deixi sols. El capítol s'acaba amb el papa que els rep i ell que s'adona que té una certa semblança amb don Toni i amb certa escultura de Houdon, segurament aquesta, que representa Voltaire.
Capítol 12, audiència: en començar l'audiència, el papa els demana com és que la senyora no hi és i el senyor respon que no es trobava bé. Don Joan pensa: les primeres paraules que dirigí a Lleó XIII foren una mentida. Tot i que el senyor li vol aclarir que no exactament, que el papa ho demanava per fer compliment, i que no calia respondre amb una versió vertadera i detallada dels fets, ell no sap veure-ho d'una altra manera. Ràpidament don Toni diu que a don Joan li agradaria veure la biblioteca papal i, d'aquesta manera, el fa fora de la conversa.
Quan ja s'ha cansat de mirar llibres, intenta localitzar per on ha entrat i s'adona que no ho sap. Llavors descobreix que les portes estan dissimulades en les motllures i la primera que s'obre li descobreix una habitació plena de carpetes i bòtils de tinta. La segona que es troba sembla l'habitació personal de Lleó XIII i és austera i petita: una vertadera cel·la de frare. Quan la veu, tanca ràpidament, com si hagués fet mal fet, i continua llegint Virgili i es troba interpretant d'una manera nov l'ègloga II, segurament aquesta. Llavors comença a resar fins que el venen a buscar, just pel costat contrari on creia que vindrien.
Capítol 13, tornada a Bearn: mentre fan el viatge de tornada el senyor es nega a explicar-los res del que havia esta parlant amb Lleó XIII. Dona Ma Antònia es queixa que no li hagi demanat si enganyar al govern és pecat, perquè sembla que ho fan, tot pagant menys impostos que els que els toca. Ella creu que haurien de ser voluntaris, i tot i que el senyor defensa la postura contrària, sembla que ja li agrada que la hi refutin. Don Joan creu que no vol parlar de la conversa, perquè així, amb les records, podrà canviar-la al seu gust i posa en dubte que el que diu després respongui a la veritat. Ell, que va veure on dormia el sant pare, troba estrany que pogués dir frases com les que el senyor li atribueix: "l'art tot ho ennobleix" o que reaccionés amb un somriure davant de la frase del senyor; "La Fe ens condueix a la Veritat o a l'Error, mentre que la Raó sols ens condueix a la Veritat".
Durant el viatge, es troben una senyora que ell pren per la reencarnació d'Itàlia que els explica intimitats, segons ell contradictòries i escabroses. I així, escoltant les seves històries, deixen el país i tornen cap a casa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario