Capítol 14, a Mallorca, els nebots i en Tomeu: Arriben el dotze de gener de l'any 84 amb els ulls plens i la bossa buida havent-se gastat tot el que amb la venda del pinar havien aconseeguit i amb una previsió dolenta de collites. Don Joan observa com, davant d'aquesta situació dona Ma Antònia es mostra optimista i don Toni ni se'n preocupa.
Els nebots els han anat a esperar i comparteixen unes hores amb cordialitat, aparent. Dona Magdalena viu amb els germans perquè ha enviudat i sembla que tenen una situació econòmica folgada ja que ells dos treballen. Sa feina no és cap deshonra els diu Ma Antònia amb un to de veu que indica que pensa just el contrari i don Toni conclou que es senyors s'acaben.
Reben la visita del marquès de Collera que els parla en castellà inicialment, com si això el fes més distingit, però que passa al català quan veu que don Tni l'empra. Don Toni li dona les gràcies i li retreu que hagi dit que ell és un gran publicista (publicador de llibres) i ell li respon que en una terra on hi ha tan pocs escriptors no hi ha dubte que ell acabarà passant a la història com el més gran. Quan el senyor se'n vol burlar, l'altre canvia de tema Jo crec que era més intel·ligent que el que la gent suposava ens diu don Joan.
Abans de dinar Tomeu els ve a cercar i, tot i que la neboda els demana que es quedin, marxen.
La novetat al poble és l'arribada d'una anglesa que ha llogat una casa: Li havien demanat vuit duros l'any, però ella es pensava haver ajustat el contracte per setmanes, i pinta en Tomeu que els ho diu orgullós.
Don Joan ens aclareix que per a ells en Tomeu sempre havia estat un noi poc agraciat i no s'havien fixat que, en créixer(té uns disset anys), s'havia convertit en un home força ben plantat. Afegeix que ja ens havia avançat que quan veieren el quadre hi hagué un gran escàndol perquè, tot i que el noi només havia posat vestit, ella el pintà nu. En Tomeu vol morir de vegonya, el vicari retreu als senyors, que no en sabien res, que ho hagin permès.
Torna a anticipar-nos una de les causes del final violent dels senyors: sis o set anys més tard l'aparença física d'en Tomeu causa estralls en una "desventurada" (dona Xima) i ocasiona la seva mort i la dels senyors.
Després continua parlant-nos de l'anglesa que es diu Miss Moore i que els visita el matex capvespre que arriben.
Tenen una conversa amb què descobreixen que ella havia estat una dona pudorosa fins als 45 que va anar a Florència on patí una transformació motivada pel bon temps, l'abundància d'estàtues de cossos nus i el fet que un home d'una botiga, quan ella cridà signorina per ser atesa, li respongués é un maschio! que la féu decidir no tornar mai a Anglaterra.
Don Joan s'avergonyeix del que sent i, quan ella ha marxat, don Toni li comenta que el puritanisme ha fet molt de mal.
Capítol 15, l'anglesa: Miss Moore els va a veure dues vegades més, però com que el senyor no li troba cap interès (Dotstoievski o Ibsen en farien una heroïna de ses que ara agradaven) demana que diguin que no hi són si torna, però ella tampoc ho fa.
Surt només a la nit, escriu i rep moltes cartes i és foragitada de l'església un dia que intenta entrar-hi amb el cap descobert.
Sembla que vol cuidar madò Coloma que està malalta, però s'acaba descobrint que la maltracta i que l'únic que vol és retratar el seu nebot -nét.
El vicari va a demanar que se l'expulsi de l'illa, però el governador, liberal, s'hi nega.
Don Joan fa una digressió que el du a la seva actualitat i comenta que el senyor hauria dit que tot s'acabaria amb la pèrdua de les colònies i la desaparició dels senyors que seria seguir l'ordre natural de les coses. Afegeix que menyspreava el que venia d'Orient i deia que a Europa ja podíem trobar tots els tipus d'humanitat possible. don Joan indica que d'Orient ens arribà la Bíblia cosa que no es pot oblidar.
Conclou el capítol dient-nos que miss Moore marxà quan en tingué ganes i que mentrestant es comportà com si es trobàs en país conquistat.
Capítol 16, dona Ma Antònia: comença dient-nos, cosa que ja sembla un lloc comú, que les facultats de dona Ma Antònia declinen i després recorda una caixa de música elèctrica que va veure a Marsella i ens l'explica amb tot detall. Afegeix que els senyors van viure aquells anys de manera plàcida i que ell, si no hagués estat per la por que sentia que, sobretot don Toni, acabés a l'infern també ho hauria pogut fer. Explica per què aquesta branca dels Bearn acabarà amb la generació dels nebots i torna a demanar-se com serà jutjada l'obra del senyor.
Llavors parla de la nova rutina: la missa ja no es fa mai abans de les deu del matí cosa que fa que els treballadors de la possessió no hi puguin assistir — el senyor només hi assisteix els dies de precepte— i berenen a l'hora de dinar, dinen a l'hora de prendre alguna coseta a la tarda... Dona Ma Antònia és feliç amb la vida que duen i, de vegades, sembla que retorni a la infantesa cosa que li noten en la mirada i en les coses que diu.
Explica força coses del passat a don Joan i el refà una mica a la seva manera, per exemple diu que és mentida que el senyor anés darrere de noies. A don Felip l'esmenta, però quan don Joan li pregunta només respon Sí. Li agradaven molt ses jovenentes. Déu l'hagi perdonat.
Mentrestant, don Joan no sap com aconseguir pagar els deutes.
Capítol 17, Madò Coloma: Madò Coloma apareix al llit estrangulada i l'única cosa que ha desaparegut de la casa és la medalla que penjava de la cadena que duia al coll.
El poble sospita de Miss Moore i de don Toni i diuen que la medalla era francmaçònica.
Hi ha una conversa entre Ma Antònia i don Toni on aquest li diu quin és el tret que d'ella ha trobat en les seves amants: no t'he enganat amb ningú que no se t'assemblàs. Don Joan diu que això ja es troba consignat a les Memòries i que potser no calia que li digués res a la seva dona, però don Toni pensa que no necessàriament Filemó va ser-li fidel a Baucis perquè no l'havia enganada mai.
També afegeix que el senyor creia que la medicina era bruixeria i que els canvis atmosfèrics i les llunes afectaven les persones.
Don Joan li explica a don Toni els rumors sobre la mort de Madò Coloma i ell endevina que el veuen com a possible assassí. D'una banda reflexiona sobre el fet que un enciclopedista com ell pugui ser vist com un bruixot al poble i de l'altra confessa que ell va ser qui li va donar la medalla, que va ser membre, durant poc temps, de la maçoneria i que entre ell i Madò Coloma hi va haver alguna cosa: Madò coloma també ha estat jove. a part de sa medalla no hi hagué res... O quasi res.
Li explica també que durant un temps dona Ma Antònia va perdre una mica el seny i firmava dona Xima i que Charcot, a qui va consultar per carta, li digué que havia tingut un "cop moral" o "shock" per por de perdre'l.
Don Joan es revolta contra aquesta afirmació i don Toni li respon que demà serà un bon dia per caçar tords, o, el que és el mateix, no parlaré amb tu d'aquest tema.
El capítol es clou amb aquesta reflexió: Aquell crim, aquells misteris i aquella confusió constrastant amb la pau aparent de Bearn, em semblaven com un pressentiment.
Capítol 18, la salvació de l'ànima: Don Joan continua amb les seves reflexions sobre l'ànima de don Toni. Diu que els seus errors seran molt difícils de perdonar perquè no eren els d'un vell que repapiejava sinó que la seva intel·ligència augmentava amb els anys a l'inrevés que la dona, que cada vegada tenia menys cosa al cap, oblidava coses importants com la raó per què no va veure el papa i se sent feliç i satisfeta. Afegeix que l'últim hivern que van viure els senyors va ser el més plàcid, que les hores els fugien de les mans perquè cada vegada dormien més i que van estar a punt de passar fam, fins al punt que setmanes senceres s'alimentaven de faves i prou perquè era l'únic que tenien. Durant aquest capítols s'esmenta sovint la decadència del jardí que va paral·lela a la d'ells.
Acaba el capítol dient que tanta placidesa per força anunciava una tempesta.
Abans de dinar Tomeu els ve a cercar i, tot i que la neboda els demana que es quedin, marxen.
La novetat al poble és l'arribada d'una anglesa que ha llogat una casa: Li havien demanat vuit duros l'any, però ella es pensava haver ajustat el contracte per setmanes, i pinta en Tomeu que els ho diu orgullós.
Don Joan ens aclareix que per a ells en Tomeu sempre havia estat un noi poc agraciat i no s'havien fixat que, en créixer(té uns disset anys), s'havia convertit en un home força ben plantat. Afegeix que ja ens havia avançat que quan veieren el quadre hi hagué un gran escàndol perquè, tot i que el noi només havia posat vestit, ella el pintà nu. En Tomeu vol morir de vegonya, el vicari retreu als senyors, que no en sabien res, que ho hagin permès.Torna a anticipar-nos una de les causes del final violent dels senyors: sis o set anys més tard l'aparença física d'en Tomeu causa estralls en una "desventurada" (dona Xima) i ocasiona la seva mort i la dels senyors.
Després continua parlant-nos de l'anglesa que es diu Miss Moore i que els visita el matex capvespre que arriben.
Tenen una conversa amb què descobreixen que ella havia estat una dona pudorosa fins als 45 que va anar a Florència on patí una transformació motivada pel bon temps, l'abundància d'estàtues de cossos nus i el fet que un home d'una botiga, quan ella cridà signorina per ser atesa, li respongués é un maschio! que la féu decidir no tornar mai a Anglaterra.
Don Joan s'avergonyeix del que sent i, quan ella ha marxat, don Toni li comenta que el puritanisme ha fet molt de mal.
Capítol 15, l'anglesa: Miss Moore els va a veure dues vegades més, però com que el senyor no li troba cap interès (Dotstoievski o Ibsen en farien una heroïna de ses que ara agradaven) demana que diguin que no hi són si torna, però ella tampoc ho fa.
Surt només a la nit, escriu i rep moltes cartes i és foragitada de l'església un dia que intenta entrar-hi amb el cap descobert.
Sembla que vol cuidar madò Coloma que està malalta, però s'acaba descobrint que la maltracta i que l'únic que vol és retratar el seu nebot -nét.
El vicari va a demanar que se l'expulsi de l'illa, però el governador, liberal, s'hi nega.
Don Joan fa una digressió que el du a la seva actualitat i comenta que el senyor hauria dit que tot s'acabaria amb la pèrdua de les colònies i la desaparició dels senyors que seria seguir l'ordre natural de les coses. Afegeix que menyspreava el que venia d'Orient i deia que a Europa ja podíem trobar tots els tipus d'humanitat possible. don Joan indica que d'Orient ens arribà la Bíblia cosa que no es pot oblidar.
Conclou el capítol dient-nos que miss Moore marxà quan en tingué ganes i que mentrestant es comportà com si es trobàs en país conquistat.
Capítol 16, dona Ma Antònia: comença dient-nos, cosa que ja sembla un lloc comú, que les facultats de dona Ma Antònia declinen i després recorda una caixa de música elèctrica que va veure a Marsella i ens l'explica amb tot detall. Afegeix que els senyors van viure aquells anys de manera plàcida i que ell, si no hagués estat per la por que sentia que, sobretot don Toni, acabés a l'infern també ho hauria pogut fer. Explica per què aquesta branca dels Bearn acabarà amb la generació dels nebots i torna a demanar-se com serà jutjada l'obra del senyor.
Llavors parla de la nova rutina: la missa ja no es fa mai abans de les deu del matí cosa que fa que els treballadors de la possessió no hi puguin assistir — el senyor només hi assisteix els dies de precepte— i berenen a l'hora de dinar, dinen a l'hora de prendre alguna coseta a la tarda... Dona Ma Antònia és feliç amb la vida que duen i, de vegades, sembla que retorni a la infantesa cosa que li noten en la mirada i en les coses que diu.
Explica força coses del passat a don Joan i el refà una mica a la seva manera, per exemple diu que és mentida que el senyor anés darrere de noies. A don Felip l'esmenta, però quan don Joan li pregunta només respon Sí. Li agradaven molt ses jovenentes. Déu l'hagi perdonat.
Mentrestant, don Joan no sap com aconseguir pagar els deutes.
Capítol 17, Madò Coloma: Madò Coloma apareix al llit estrangulada i l'única cosa que ha desaparegut de la casa és la medalla que penjava de la cadena que duia al coll.
El poble sospita de Miss Moore i de don Toni i diuen que la medalla era francmaçònica.
Hi ha una conversa entre Ma Antònia i don Toni on aquest li diu quin és el tret que d'ella ha trobat en les seves amants: no t'he enganat amb ningú que no se t'assemblàs. Don Joan diu que això ja es troba consignat a les Memòries i que potser no calia que li digués res a la seva dona, però don Toni pensa que no necessàriament Filemó va ser-li fidel a Baucis perquè no l'havia enganada mai.
També afegeix que el senyor creia que la medicina era bruixeria i que els canvis atmosfèrics i les llunes afectaven les persones.
Don Joan li explica a don Toni els rumors sobre la mort de Madò Coloma i ell endevina que el veuen com a possible assassí. D'una banda reflexiona sobre el fet que un enciclopedista com ell pugui ser vist com un bruixot al poble i de l'altra confessa que ell va ser qui li va donar la medalla, que va ser membre, durant poc temps, de la maçoneria i que entre ell i Madò Coloma hi va haver alguna cosa: Madò coloma també ha estat jove. a part de sa medalla no hi hagué res... O quasi res.
Li explica també que durant un temps dona Ma Antònia va perdre una mica el seny i firmava dona Xima i que Charcot, a qui va consultar per carta, li digué que havia tingut un "cop moral" o "shock" per por de perdre'l.
Don Joan es revolta contra aquesta afirmació i don Toni li respon que demà serà un bon dia per caçar tords, o, el que és el mateix, no parlaré amb tu d'aquest tema.
El capítol es clou amb aquesta reflexió: Aquell crim, aquells misteris i aquella confusió constrastant amb la pau aparent de Bearn, em semblaven com un pressentiment.
Capítol 18, la salvació de l'ànima: Don Joan continua amb les seves reflexions sobre l'ànima de don Toni. Diu que els seus errors seran molt difícils de perdonar perquè no eren els d'un vell que repapiejava sinó que la seva intel·ligència augmentava amb els anys a l'inrevés que la dona, que cada vegada tenia menys cosa al cap, oblidava coses importants com la raó per què no va veure el papa i se sent feliç i satisfeta. Afegeix que l'últim hivern que van viure els senyors va ser el més plàcid, que les hores els fugien de les mans perquè cada vegada dormien més i que van estar a punt de passar fam, fins al punt que setmanes senceres s'alimentaven de faves i prou perquè era l'únic que tenien. Durant aquest capítols s'esmenta sovint la decadència del jardí que va paral·lela a la d'ells.
Acaba el capítol dient que tanta placidesa per força anunciava una tempesta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario