(Extret de "Guia de lectura" de Bearn o la Sala de les nines de pep paré)
Don Toni de Bearn.
Don Toni és, certament, el protagonista de la novel·la en la mesura que concentra tota l’atenció narrativa i en ell cristal·litza el tema del món que desapareix. A més a més, queda clar que esdevé una mena de transposició del mateix Llorenç Villalonga. És a través dels seus ulls, pensaments i accions que poden reconstruir la visió del món que unifica tota la novel·la.
No entrarem en els paral·lelismes biogràfics amb l’autor real, que hi són i en molts ordres. En tot cas, la figura de don Toni se’ns presenta sense un atractiu físic rellevant: «magre i esvelt, una mica menut, se li assemblava [a dona Maria
Antònia, la seva dona i cosina germana], tot i essent lleig». La calvície que cobria amb una perruca divuitesca acaba de reblar una fesomia peculiar. Aquest aspecte físic, d’una certa mediocritat, contrasta amb el seu perfil interior.
Villalonga disposa el mecanisme de caracterització del personatge també des del contrast. La fesomia, amb tot, serveix alhora per establir una correlació amb figures carregades de significació: hi ha una similitud física entre Lleó XIII, don Toni i el Voltaire de l’escultor Houdon. Això imposa l’estètica del neoclassicisme francès, amb tot el substrat il·lustrat. I també una peculiar unió de contraris entre la il·lustració catòlica del papa i el relativisme escèptic i racionalista de don Toni. Per tant, el perfil físic dels personatges ja constitueix una via d’entrada al
món significatiu del seu interior i a l’imaginari conceptual que implica.
La relació entre personatge i tropos és extremadament important en el cas de don Toni. El senyor no només representa el pensament il·lustrat, que el col·loca als antípodes del romanticisme wagnerià propi del context històric −no oblidem que el temps de la narració va de 1859 fins a 1890)−, sinó també l’espai de Bearn. I el temps atàvic que el lloc comporta. D’alguna manera, el personatge sempre està caracteritzat per aquesta temporalitat desajustada respecte al món contemporani que s’insinua al llarg de la novel·la. La possessió de Bearn, a més, està ancorada en un temps màgic que no té un principi històric clar i que, per això mateix, fomenta la llegenda popular i la mistificació.
No cal dir que la referència al mite de Faust, a la primera part de la novel·la i en
determinants moments de la segona part, ajuda a veure que don Toni entaula una lluita impossible amb el temps. Si Faust es ven l’ànima no només per mantenir la joventut sinó també per arribar al coneixement absolut, impossible d’assolir, don Toni és un reflex d’aquesta voluntat de superar els límits mortals de la temporalitat i de la saviesa, alhora que també en vol la dimensió màgica. Aquest joc entre mite literari, Faust, i mite topogràfic, Bearn, suposa tota una exegesi sobre el temps.
Aquesta exegesi (exposició crítica d'un text) de la temporalitat s’amplia a l’àmbit social, i podem observar que el temps social, per dir-ho així, enfronta el món aristocràtic, tocat de mort, tant amb el món de la plebs rural com amb els nous «senyors» pragmàtics, especuladors i polítics representats pels parents i el marquès de Collera.
Don Toni, també des del punt de vista social, és un ens temporal desajustat. I encara més: el temps conceptual, de pensament, que ajuda a entendre l’ànima del protagonista es farceix de «passat».
Les referències llibresques i filosòfiques sempre ens obliguen a recular a la tradició grecollatina: a Virgili i Ovidi, o a la dialèctica clàssica i sofista. I el to epicuri de determinades reflexions va en el mateix sentit. El temps cultural, per tant, també indica un ancoratge en el passat: les referències a Voltaire i a Rousseau mostren la importància de la França del segle XIX.
Pel que fa a les referències il·lustrades, Don Toni no està d’acord amb les teories de Rousseau i opina que l’ésser humà conté una dosi natural de crueltat: «o bé es dirigeix contra els altres d’una manera sàdica, o bé contra un mateix, i aleshores constitueix el masoquisme». Això explica que el senyor actuï amb duresa amb els subalterns i que els infligeixi càstigs físics. Entén que és una manera de mantenir l’ordre de les coses i que comporta un determinat aprenentatge.
Consegüentment, don Toni és percebut pel poble com una figura maligna. Aquesta visió centrada en la idea del mal tenyeix tota l’obra. Ara bé, no oblidem que el seu hàbit franciscà el vincula amb l’austeritat espiritual relacionada amb el Bé, i també amb una idea de comunió amb la natura.
Veurem com Villalonga construeix una teoria sobre l’íntima unió dels contraris en la figura del seu protagonista. La recerca de l’equilibri universal i personal implica que Bé i Mal siguin en origen una mateixa cosa. La dualitat aparent de les forces divines i malignes ha de ser superada per una concepció monista de l’univers: «entre Déu i el Dimoni ha d’existir per força una coordinació, un equilibri», diu.
La creació del personatge es fonamenta en la dicotomia que hem explicat i en un al·luvió de referències vinculades a la idea de la malignitat. D’entrada, tot i el costum existent a l’època, el lligam matrimonial dels protagonistes té un caràcter incestuós.
I la relació del senyor amb la neboda de divuit anys en l’aventura parisenca insisteix en la dimensió antinatural de l’incest. Cal afegir el paganisme dels referents literaris i filosòfics de don Toni. I els seus antecedents familiars, que incorporen l’extravagància ran de la bogeria i l’efeminament. Tots aquest elements transgredeixen la idea de normalitat benigna de la moral popular i eclesiàstica.
L’hedonisme vitalista i pagà es reduplica amb l’episodi del primer viatge a París i amb la figura de Faust. No oblidem que Faust encarna un home sotmès als avatars d’una aposta entre Déu i Diable. L’afany d’absolut, de coneixement racional i de coneixement carnal, és una representació de la «malignitat» de don Toni. I aquesta qualitat es relaciona amb el joc cromàtic de la foganya i la llum de l’habitació: «sempre he sentit a dir que qui té la llum encesa a mitjanit és que crida el Dimoni», diu una vella en referència al truc del senyor de deixar la llum encesa per tal que el deixin tranquil. El foc que arrecera el senyor i la llum, sigui truc o la del segle de la Il·lustració, són el context del desig de coneixement absolut i, per tant, del sacrilegi. És clar que don Toni no ho concep d’aquesta manera: «La veritat és que a ell l’esglaiava, amb molta de raó, la beneitura humana». Però el senyor vol preservar els espais secrets del coneixement, per més transgressors que siguin: la Sala de les Nines compleix els requisits de l’heretgia en la mesura que conté l’univers francmaçó.
També, per tant, des del punt de vista ideològic i eclesiàstic, cal veure en aquest aspecte una relació amb el «maligne». I encara més: l’episodi del Carnestoltes, moment climàtic del desenllaç, actua com a definidor (don Toni permet les llicències del poble i l’ocupació de la casa en contra de l’opinió del clergat) de la tendència a instal·lar-se rere les escletxes de les màscares. Certament, la celebració de les passions carnals el diverteix i el situa en les files de la iconografia fàustica. No és estrany, doncs, que la vox populi el vinculi amb la bruixeria. Però també el narrador insisteix en aquesta idea quan, en veure com el senyor acaricia els cabells de la neboda, diu: «Ara sí que pareixia un bruixot vaticinant la incògnita del Temps».
La superstició popular, com l’altra cara de la moneda del racionalisme i de les innovacions tecnològiques i científiques, es representa don Toni com un oficiant del Dimoni, cosa que contribueix a crear la imatge mítica del personatge i del lloc, Bearn.
La dualitat, però, sempre és present i així cal entendre la simpatia de don Toni per Lleó XIII: Villalonga vol superar la visió maniquea de la realitat i del coneixement. Aquesta és la base del relativisme que representa don Toni i la raó de la seva recerca de la unitat.
La unitat dels contraris, la superació de les paradoxals contradiccions del món també són constatables en les aventures sentimentals del senyor. Podem qualificar de demoníaques les seves passions amoroses, en un afany de retrobar la joventut perduda, com és el cas de dona Xima i de les noies plebees que, pel que s’insinua, passen pel seu llit.
Tot plegat no és sinó, segons revela el mateix personatge, una manera d’assolir
l’estimació completa de la seva esposa. Totes les dones no són més que representacions fragmentàries de dona Maria Antònia.
També a la manera faustiana, don Toni construeix una teoria sobre l’amor que uneix la transgressió social, les infidelitats, i la comunió espiritual i matrimonial amb la seva dona, la fidelitat espiritual que professa a dona Maria Antònia. Queda clar que el personatge de la Xima i el de l’esposa no són per a ell sinó dues parts d’una sola unitat harmònica. És particularment interessant, en aquest aspecte, la teorització sobre l’Amor-Curiositat (el carnal i a la recerca impossible de la joventut perduda) i l’Amor-Costum (l’harmonia espiritual de la maduresa, amb l’autoritat literària de Virgili).
Al final de la història es posarà de manifest que l’única manera de superar, unir i harmonitzar els contraris serà a través de la literatura.
Les Memòries, per tant, són la via per assolir la unitat, per vèncer l’erosió del temps, per fixar el mite personal i col·lectiu, per perpetuar el patrimoni individual i llegar una herència al nou món.
Dona Maria Antònia. L’ordre conscient del món en el desvari.
En contrast amb el vessant demoníac de don Toni, dona Maria Antònia, l’altra cara de la moneda, simbolitza la dimensió angèlica de l’ésser humà. La fredor del seu antecedent a Mort de dama ara s’omple de dolcesa domèstica.
Ella va associada a l’estabilitat de la casa, en contraposició al cosmopolitisme dinàmic del marit. El seu sentit comú contrapesa la inquietud intel·lectual de don Toni. No cal dir que és una figura antagònica respecte a la neboda. Tot i que és bella, té una bellesa d’ordre clàssic, allunyada de les passions temporals. La mesura i l’aurea mediocritas caracteritzen el seu comportament i les seves reaccions. Davant de la infidelitat del seu home, no cau en la truculència de les escenes dramàtiques, sinó que, ben altrament, defensa la seva independència i autonomia. Aquesta autonomia interior la diferencia de la subordinació, en tots els ordres −històric, econòmic, ideològic i emocional−, de dona Xima.
Encarna un model de feminitat que s’ajusta a la idea del confort i del costum. En el seu univers senzill, la sofisticació de qualsevol mena és més aviat una nosa que sap apartar sense esforç. I per això li és més fàcil representar una idea de «senyora» que viu per sobre de les circumstàncies temporals i històriques.
Si bé segueix les convencions per educació i professa el catolicisme, en cap moment no es mostra dogmàtica ni extremada: així, doncs, pot decidir de no anar a veure Lleó XIII.
El fanatisme esnob de la neboda només la inquieta en la mesura que pugui destruir el clos familiar. Tot i que seria difícil que això succeís, si tenim en compte que la seva idea de família s’edifica sobre una base espiritual, més que no patrimonial, de grup. Per això pot esperar deu anys que arribi el moment just de tornar a la possessió de Bearn i acabar la vida amb la «família», que per a ella són don Toni i en Joan Mayol.
Com si el seu destí fos el de preservar l’univers de Bearn, amb una posició estàtica i passiva, desenvolupa la capacitat d’incomunicar-se de determinades parts del món. D’aquí la sordesa oportuna en determinades ocasions. Aquesta incomunicació induïda no impedeix que percebi, de manera subtil i intuïtiva, els secrets del clos que defensa: en diversos moments observem com té coneixement de la probabilitat que en Joan Mayol sigui un fill natural del seu home, fruit d’una de les seves múltiples aventures amoroses.
Dona Maria Antònia, per tot això, és un element inclusiu: accepta i estima en Joan Mayol, de la mateixa manera que ofereix, al final de l’obra, un recer a la neboda espúria.
A mesura que envelleix, dona Maria Antònia pateix un procés de degeneració mental que li fa perdre la memòria. Aquest fet és significatiu si tenim en compte que es produeix just quan el seu marit du a terme, amb l’escriptura de les seves memòries, la fixació del passat. És com si la dona tingués prou clarividència per saber que calia que algú preservés la memòria d’un determinat ordre per tal que ella pogués deslliurar-se d’aquesta responsabilitat. La pèrdua de memòria i de consciència de l’entorn justificarà argumentalment l’error final de prendre un bombó enverinat, i així esdevindrà un actant definitiu per a la conclusió de la novel·la i el tancament d’un món.
La seva vellesa serà una mena de retorn a la infantesa, i això vol dir a l’harmonia amorosa de la parella: el seu record endolcirà la figura irreverent i donjoanesca del marit.
Tot i que no és l’eix de la història, sinó un personatge secundari, el seu paper és determinant en l’evolució de la novel·la i en la construcció mítica de l’univers de Bearn. I encara podem dir que el seu caràcter inclusiu i amalgamador és observable en les similituds que presenta amb els altres personatges: la bellesa de la neboda i la seva tenen molts elements comuns, i fins ella es desdobla en la personalitat de dona Xima; per altra banda, estima el paisatge natural i arcàdic com ho fa madò Coloma.
El seu desvari suposarà l’abandó d’aquesta natura, el domini humà sobre el caos: a mesura que ella es desconnecta de l’entorn, aquest es descompon i és ocupat pel salvatgisme de les garrigues que envaeixen l’espai del jardí.
Joan Mayol, el narrador de la contradicció.
Ben altrament que en el cas de dona Maria Antònia, en Joan Mayol, el narrador testimoni en primera persona, és un perfil d’una complexitat notable. Per una banda, Villalonga el construeix de manera que es deixi entendre que és un fill natural del senyor. En primer terme, doncs, tenim una figura descol·locada socialment: una mena d’estranger que, des de la secreta intuïció que pertany al món dels senyors, n’és el marmessor espiritual.
Però la seva visió dels senyors és crítica: ell és fill, en principi, d’un jornaler i d’una collidora. És un plebeu que suporta l’ordre social injust dels senyors, però que també rep una educació aristocràtica que l’allunya dels seus orígens.
Tenim un no-lloc humà que té la perspectiva perfecta per potenciar el relativisme i l’esperit crític que busca Villalonga en la novel·la.
La carta que escriu Mayol –i que constitueix tota la novel·la− és, per tant, el procediment per assolir el seu lloc en el món: una mena de paradís intel·lectual que amplia les prescripcions dogmàtiques de l’educació eclesiàstica.
Al llarg de la narració, el personatge anirà assumint una identitat individual que, al final, superarà el límits del territori de Bearn.
En efecte, al final, ja lliure, té la potestat de decidir si es queda a Bearn traint les peticions del seu senyor o en fuig tot preservant els secrets familiars de la Sala de les Nines. Tria la segona opció, i en fer-ho esdevé el representant més fidel del llinatge, actua com a fill legítim que perpetua el seu món més enllà del patrimoni.
Però això és al final de la novel·la; entremig veiem un home pragmàtic i dogmàtic preocupat pels afers terrenals, pels avatars econòmics dels amos, i també per les lleis celestials de la moral religiosa.
Sempre amb un peu a cada ribera, la seva percepció de les coses l’obliga a la reflexió i a l’argumentació. I això és el que vol Villalonga per tal que l’obra sigui més una novel·la de pensament que de tesi.
Aquest esqueixament interior, en diversos ordres, és un guany que supera la recompensa de ser reconegut com a fill legítim, d’esdevenir un Bearn en els documents oficials. La seva funció no era aquesta, ben al contrari: era la de manifestar al lector que el mite de Bearn no té una cartografia concreta, sinó una aurèola que depassa el temps i el lloc. Però en Joan Mayol, com el seu senyor, té la seva pròpia «Sala de les Nines», novament un secret: la mort del jove Jaume, també possible fill natural del senyor −i desdoblament d’ell mateix, per tant− l’ancora a la culpa i l’identifica, paradoxalment, amb don Toni. El fet que el noi mori per un sobreesforç físic, en una perversa competència, ens remarca la seva dimensió orgànica. En Joan Mayol és un capellà fornit, terrenalment atractiu i rude. Cosa que suposa una nova contradicció amb les seves obligacions espirituals. Aquestes aptituds físiques són atractives també per al senyor, que les vol potenciar i complementar amb el contrafort intel·lectual per dirigir el seu protegit vers la unitat i la perfecció. O com a perfeccionament de la seva pròpia figura, més propensa al món filosòfic i poc afortunada en l’aspecte físic. Això serveix per reforçar i fer versemblant l’obsessió, en el fons sensual, de Mayol per dona Xima, i per insinuar l’homosexualitat que hi ha implícita en la virilitat (recordem l’afer dels napolitans).
Com en el cas de don Toni, amb una mà a Déu i una al Diable, en Joan Mayol està dividit entre el dogma cristià i la carn bella de la Xima. Si bé les lleis universals del Bé se li manifesten en l’ordre cerebral, les del Mal carnal apareixen en diversos somnis. Villalonga aprofita la influència freudiana per construir subtilment el seu narrador, és clar.
Però malgrat totes aquestes contradiccions internes, en Joan Mayol presenta punts d’unió amb els senyors. La seva aparença física té trets recognoscibles en la sensualitat de dona Xima, i la seva disposició mental, tot i la resistència inicial, té molt del sentit crític de don Toni. Aquestes marques són vistes també per dona Maria Antònia i, com hem assenyalat, admeses i estimades, almenys a partir de la segona part del llibre.
Els estirabots d’en Joan Mayol (l’agressió al policia a París, per exemple) són una mostra de la seva passió orgànica descontrolada, com la passió intel·lectual de don Toni també explica les seves aventures (el viatge a París amb la bella neboda, o el passeig en aeròstat). Ambdós són caràcters en moviment i tensió constants. I el distanciament del món que experimenta el senyor també el podem reconèixer en l’actitud crítica del narrador envers la direcció de l’Església del moment. De fet, si el vicari Andreu i el senyor, malgrat ser als antípodes, constituïen una unitat que es trenca amb l’aparició del vicari Francesc, en Joan Mayol serà més proper al primer que no al segon. Ell, que representa l’ortodòxia i és implacable amb les noves tendències liberals, no concep l’opció de la maçoneria, però el seu senti crític i el seu «liberalisme» interior i peculiar, fruit de les contradiccions existencials, acaben preservant el món de Bearn dels «estrangers».
Contradicció i unitat de Bearn en la seva figura; i conseqüència conceptual, com a narrador, en la mesura que la gran unitat es produeix gràcies a l’hàbil tècnica narrativa de Villalonga: don Toni és l’autor d’unes memòries que no podem llegir perquè són elidides (només en tenim breus citacions), i en Joan Mayol, amb la descomunal carta que és la novel·la, també és escriptor.
Ambdós compleixen la mateixa funció de fixar un món en vies de desaparició.
Tots dos són contradictoris, tots dos creuen que és la literatura el que permet que no s’ensorri el seu món. En Joan Mayol és una agulla que cus múltiples i diversos fils i visions del món. És la mirada que construeix la mirada de don Toni. Molt més, és clar, que un narrador testimoni en sentit estricte.
Dona Xima i la candidesa de la tragèdia.
Hem trobat, fins ara, personatges que oscil·len entre el Bé i el Mal, entre el cos i
l’ànima, entre la consciència i la bogeria. Hem trobat dimonis i àngels, Bearn i la
construcció mítica i literària de Bearn... I amb dona Xima trobem una figura literària quasi de la novel·la finisecular: una dona bella com un àngel (recordem el moment que Bàrbara Titana, des del desvari, la concep com a tal, i com a santa), i alhora voluble i carnal com una actriu de variétés. Villalonga utilitza els tòpics literaris i la referència de Manon com a matèria per esculpir-la. Si els personatges anteriors es vinculaven a l’espai en la mesura que presentaven una consciència, emocional, racional o dogmàtica, que els arrelava al grup o al territori, ara veiem un personatge sense espai. Sí que pertany a la sang dels Bearn (malgrat que, com diuen don Toni i dona Maria Antònia, ningú no està prou segur de ser qui és), el seu vol pel gran món la desarrela del clos familiar i d’ella mateixa. Aquesta és la seva dimensió tràgica. Com tràgiques són les figures amb qui combat en el camp de batalla de la gran història, Eugènia de Montijo i la Rigolboche.
Els dos marges del llenç d’una feminitat que poc té a veure amb la construcció d’una consciència, i molt amb les lluentors de les aparences. La Xima és, per tant, un àngel com dona Maria Antònia, però complementat amb el foc del Diable.
Una unió de contraris en què només falta l’autoconsciència: els seus actes de caçadora felina no es deuen a cap pla preconcebut. Com una poncella de pecat sensual, que diria Raimon Casellas, traspassa la història provocant separacions matrimonials, competències reials, rivalitats artístiques, sense tenir clar què està fent i què significa.
D’aquí que el personatge resulti, fins a cert punt, tendre i provoqui la commiseració del lector. Representa la decadència a temps real que comporta l’aspiració obsessiva pels afers i guanys temporals: el nou món no la sosté, i ella no disposa de res per sostenir-se.
El seu recorregut mostra tots els encants i paranys de l’Imperi i el pragmatisme de la República. Lligada indefectiblement al temps històric, no té el cordó umbilical del temps mític que li regalaria la redempció. Si en Joan Mayol, finalment, ocupa el seu lloc en l’imaginari de Bearn, tot i no tenir-ne el cognom legítim, dona Xima es desfà en el desguàs de la història, malgrat els seus orígens legítims. I és que no posseeix els elements que la farien un senyora com la seva tieta: el seny, el sentit comú, l’amor pel paisatge, per l’ordre, la vinculació amb els subordinats...
La Xima és l’esca que encén la dimensió de l’energia negativa, a la manera de Schopenhauer, si se’ns permet la comparació, sense la xarxa de l’esperit vital que domina el caos.
Però la seva funcionalitat narrativa és importantíssima: ella és qui provoca el viatge
iniciàtic de don Toni, la causa de la separació del matrimoni, el desencadenant de múltiples aventures palatines a França, la temptació i l’estímul de les baixes passions del narrador, i qui proporciona l’instrument per a la mort dels senyors. Només aquests motius, entre d’altres, són suficients per destacar la necessitat de la seva presència.
També compleix la funció d’explicitar la unió entre el Bé i el Mal (àngel càndid i dimoni tràgic), com hem vist. Aquesta dualitat, que no assoleix l’harmonia, és perceptible en la contraposició entre la figura vital i hedonista que apareix a la primera part de la novel·la i l’ombra espectral que es passeja per Bearn a la segona.
Si les tensions dels altres personatges principals es resolen en la calma harmònica d’una relativa unió de contraris, en dona Xima la dualitat la divideix per la meitat. Fixem-nos que aquesta diferència és palpable en el fet que ella no morirà ni en escena ni en els espais de Bearn. La seva mort és relatada hors de scène i el seu taüt simbòlic és una carretera; el senyors, en canvi, moren dins de l’espai, ja mitològic, de Bearn; en una unió amorosa que supera les peripècies i els periples temporals. Malgrat la tendresa amb què tracta la seva figura, Villalonga no concedeix cap atenuant a dona Xima. Tot l’humorisme i la bonhomia que caracteritzen el matrimoni són contrabalançats per la truculència i el sentit tràgic aplicats a la Xima.
Secundaris i terciaris.
La galeria de personatges de Bearn es complementa amb una nòmina de secundaris i terciaris que tenen la funció d’ampliar alguns dels temes que hem tractat.
En Tomeu i la Caterineta són un reflex invertit dels senyors: joves i sense formació intel·lectual, però amorosos. La inconsciència de dona Xima és present en ells, però sense malignitat i amb la senzillesa pròpia dels criats que estan segurs en l’ordre de coses que els proporcionen la feina i Bearn. En Tomeu serà, alhora, una prolongació física d’en Joan Mayol.
La figura femenina de madò Coloma representa una extensió caracterològica de la senyora, en la mesura que també preserva el seu espai natural (recordem que les uneix una hortènsia) i mostra independència vital, alhora que està vinculada amb el senyor per la medalla francmaçona.
El marquès de Collera (i amb ell, els nebots dels senyors) representaria l’oportunisme vinculat a l’especulació política i a la representació impostada d’una falsa aristocràcia sense il·lustració. En efecte, Villalonga, tant des dels ulls del narrador com des dels de don Toni, carrega sense pietat, però amb un somriure entremaliat, contra els nous valors amorals i pragmàtics de la fauna que acabarà dominant el nou món, és a dir, el nostre, l’actual.
Per això mateix, el personatge de Miss Moore també és significatiu: la pintora anglesa, que encarna el turisme emergent a l’illa, entra en conflicte amb madò Coloma, madò Francina i tot el poble. El quadre en què representa, de manera escandalosament carnal, la figura d’en Tomeu serveix per suscitar un enfrontament col·lectiu.
També són importants els personatges in absentia i lligats al passat mític de Bearn.
Toni de Bearn és presentat com un senyor injust de llegenda, que genera literatura popular a l’estil de la cançó del comte Arnau, i té la funció d’amplificar el caràcter diabòlic de don Toni.
I la figura de Felip de Bearn posa de manifest la dualitat i la connexió entre virilitat i efeminament, alhora que estableix els orígens de la relació familiar amb la francmaçoneria.
Aquests personatges espectrals també serveixen per plasmar la profunditat mítica de Bearn i per definir el perfil del protagonista.
