"la Plaça del Diamant" de Mercè Rodoreda (5)

Capítol XI:
Al capítol XI hi ha el part, el naixement del primer fill. Aquest naixement destaca per la precisió que la narradora dedica al dolor: I el primer crit em va eixordar, un dolor que ella sent, però que transcriu com si fos una altra la que l'explica; mentre en Quimet és qui s'aferra a ser protagonista també: si veiesssis en Quimet com pateix... 
Quan tot acaba: així que vaig poder respirar sent el plor de la criatura (un plor) que no s'acaba fins al final del capítol: fins que molt a poc a poc el nen va començar a xuclar el biberó.
En Quimet, fart de no poder dormir, ficarà el nen al bressol en una habitació petita del costat del menjador i així que ens en anàvem a dormir, tancàvem la porta, l'aïlla, doncs. La maternitat, per tant, és viscuda com un trauma, amb angoixa i sense cap espurna de felicitat. Observem un nou enclaustrament i una negació de la vida en la impossibilitat de l’alletament. 

Podem destacar, d'una banda, la manera de definir la vida de la llevadora, quan li ensenya com ha de banyar el nen: Abans de néixer tots som com peres, tots hem estat lligats per aquesta corda. Que fa referència a la importància del cordó umbilical, que ja s'havia citat i que aquí comencem a pensar que ens hi hem de fixar. I, de l'altra, la visita de la Julieta que li du un regal a la N-C: que la gent només pensa en la criatura i que ningú no es recorda de la mare  i que diu una cosa que a nosaltres, com a lectors, ens sembla brutal: I va dir que aquell nen es moriria, que no ens hi amoinéssim més, que un nen, si no volia mamar, era com si fos mort.

Capítol XII:
Malgrat tot, la vida s’obre pas i el nen es refà, i ja te nom, es diu Antoni i el trobem agafat per la senyora Enriqueta mentre mira el quadre de les llagostes i fa brrrrr... brrrrr. La normalitat torna i amb ella el mal a la cama del Quimet, sobre el qual la senyora Enriqueta diu: I encara t'ho creus?. 
Un dia a la setmana, la mare d'en Quimet se'l queda perquè ella pugui fer la bugada, a en Quimet no li agrada, però ella ho necessita.
Ens torna a fer referència a les nines de la botiga, que descriu amb detall: moltes tardes anava a mirar les nines amb el nen a coll. Podríem dir centren l’atenció descriptiva, just abans de l’aparició del primer colom i de l’embut, que representen el pas a una vida que s'anirà omplint de problemes: s'hi ha arribat amb una relativa facilitat, però serà molt difícil sortir-ne. 
L’instint protector de la Natàlia és el que permet l’entrada dels coloms a casa: l’atzar del colom ferit que ella guareix suposarà la introducció d’un element clau de la novel·la.

Capítol XIII:
D’aquesta manera, un cop constituïda la família humana, s’inicia l’organització d’un nova família que, progressivament, ocuparà un espai, important per a la N-C, amb la construcció del colomar. Novament, de manera sospitosament circular, l’amic, en Cintet, contribueix a la construcció de la llar animal i, novament, l’espai emocional de la Natàlia es veu restringit: A la Colometa, la traiem de casa, diuen els homes. 

Cal parar atenció en el fet que el naixement del fill ha servit per descriure el procés del colomar més que no pas per detallar l’evolució vital de l’Antoni. És així que els termes s’inverteixen i en Quimet es preocupa per la felicitat dels coloms més que no pas per la felicitat de la seva dona i del seu fill. L’augment de la població plumífera sembla coincidir amb uns moments de tranquil·litat econòmica i d’una certa bonança. 

Capítol XIV:
Comença amb una descripció plena de vitalitat del mercat. Som a l'abril i tot és ple d'activitat, de color i de vida. La N-C, al carrer, amb l’aire fresc, i sense el marit, experimenta una sensació de felicitat que fixa a la memòria i que no l’he poguda sentir mai més.

Paradoxalment, aquest moment àlgid per a la muller coincideix amb la República i els maldecaps grossos que vénen després. Queda clar que el representant masculí del clan familiar, tot i la paternitat, es significa com a republicà i vol participar activament en les iniciatives que sorgeixen, com anar a fer d'escamot. Si abans no treballava a casa bé perquè tenia altra feina, bé perquè tenia mandra, ara serà per motivacions ideològiques que no ho farà. Mentrestant la N-C inicia un camí de solitud cada vegada més severa. 
La situació oposada és representada per en Mateu, cada vegada més enamorat de la Griselda. 
En aquest estat de coses, ja queda clar que l’estimació és antitètica a la ideologia i als coloms. A més, els grups humans se solidifiquen, per una banda, en Quimet i en Cintet, que volen formar part de la gran història i de l’economia provinent del negoci dels coloms; per l’altra, en Mateu, que no està per bèstieses i que té com a prioritat la vida familiar. 
El capítol es clou amb la pensada d'en Cintet de deixar lliures els ocells que surten i tornen cap al colomar: d'aquesta manera, si el colomar havia deixat la nostra protagonista sense l'espai que tenia per guardar les seves coses, ara, amb la semillibertat dels coloms, es queda sense l'espai d'estendre la roba: L'havia d'estendre a la galeria. I gràcies. Per tant, la llibertat progressiva dels coloms és directament proporcional a l’«empresonament» de la Colometa.

Capítol XV:
No és pas casualitat que també en Quimet cada cop necessiti més aire, segons diu ell mateix; més espai, en definitiva, com els coloms. I per aquest motiu, s'endú el nen a fer volts amb moto, mentre ella, tancada a casa, pateix fins que tornen. El procés biològic de cria humana continua paral·lela a la dels coloms: neix la Rita, també enmig del dolor i de la malaltia, explicat, però, aquesta vegada, d'una manera molt més ràpida, pel que té de repetició d'un mateix fet. En aquest estat de coses, la narradora ja fa un procés de consciència retrospectiva i, per boca d’en Quimet, fa broma sobre el que li costà el primer ball de la plaça del Diamant, amb referència al trencament de la columna del llit durant el part, però el lector ja sap que és el que realment li està costant, a la N-C, aquell ball. 
Ara la protagonista va associada al color violeta, i no cal perdre de vista les violetes de Mirall trencat associades a la Bàrbara i a la mort. 

Per contrast, la Griselda, la dona d’en Mateu, s’associa al blanc, que era el color de la innocència de la protagonista. La Griselda, que l'anomena: la noia dels coloms, com si encara li tragués una mica més d'identitat. 
Fixem-nos de quina manera més subtil es va construint el mapa sensitiu de la destrucció de la humanitat d’una dona.

La infantesa, com sol passar en la producció de l’autora, no és pas un jardí de flors i violes i és, per això, que la gelosia del nen cap a la nena és clara: ficava una baldufa al coll de la nena i que el noi imita el mal del pare –es fa el coix–, i tot és un conflicte. D’altra banda, el revòlver regalat pel pare al nen és una eina de violència que aquest exerceix amb obsessió, ni que sigui des del joc.