Las Plaça del diamant de Mercè Rodoreda (6)

La misèria i la supervivència conscient.
Capítol XVI:

Durant aquest capítol, desapareix el mal a la cama i apareix l’angoixa d’en Quimet, que resulta tenir un referent real, té la tènia o la solitària, mentre la República li espanta els clients.

La solitària que, quan la pot expulsar, la guarda a un pot de vidre que deixa damunt de l'armari, mentre diu que això l'iguala a la dona. Tots dos comparteixen la capacitat de reproduir-se: perquè jo havia fet els nens i ell havia fet un cuc de quinze metres de llargada. Un cuc que acaba arrossegat pel nen com si fos una serpentina i a sobre de la nena que troba tota coberta de cuc. Ella impedeix que en Quimet castigui el nen i el Cintet l'anima dient-li que potser podrà tenir un altre cuc, cosa que la N-C ens aclareix que no passarà.

Capítol XVII:
La N-C ha de prendre la determinació d'anar a treballar a casa d'altri, per poder alimentar els seus nens que eren dues flors. No poder netejar la casa pròpia i anar a netejar la casa dels altres no ocupa només aquest capítol i això és perquè a partir d'aquesta situació, N-C va habitant i fent-se seus els espais i els objectes de la casa dels senyors, amb el seu significatiu jardí, alhora que els coloms ocupen casa seva, sense que ella ho sàpiga, inicialment. 

Serà la senyora Enriqueta qui li aconseguirà una casa. Primer ens descriurà amb força detall com és el jardí, tot aclarint-nos que: D'aquestes coses me'n vaig adonar més endavant, és clar. 
Pel que fa a la negociació del sou, veiem com el senyor, que ella sempre anomena el senyor del guardapols, amb l'excusa que és un bon pagador i li dóna feina diària, li pagarà menys del que s'acostuma.

Capítol XVIII:
Durant aquest capítol trobem la descripció de l'interior de la casa amb tant de detall que, si ens hi poséssim, en podríem fer un plànol. Destaca el contrast que hi ha entre l'amplitud d'espai de la casa i l'espai que té N-C al seu pis: amb les veus d'ells que, quan em cridaven, no sabia mai d'on venien. També observem com n'està d'abandonat tot plegat: era una gran serenata de corcs [...] i només quedava l'arc del bastiment [...] també amb el mirall picat [..].

Capítol XIX: 
En Quimet em va dir que si volia sortir a treballar, era cosa meva, que ell, per la seva banda, miraria de tirar endavant la cria de coloms. Així comença aquest capítol durant el qual la senyora Enriqueta se li ofereix per ajudar-la amb els nens. L'Antoni, com sempre, es va enfilar a mirar les llagostes i diu que ell es volia estar a casa i a més, plovisqueja i ella no veu clar que es puguin estar al carrer (recordem que la senyora Enriqueta vivia de vendre castanyes i moniatos a la cantonada de l'Smart a l'hivern i cacauets i xufles per les festes majors a l'estiu), cosa que fa que decideixi deixar-los tots dos a casa sols. La resta del capítol descriu un dia de feina a la casa, concretament un dia que s'han quedat sense aigua.

Capítol XX: 
La N-C va fent la seva vida de dona de fer feines i ens va explicant les coses que van passant a la casa: els arreglen l'avaria de l'aigua, el senyor discuteix amb un dels seus llogaters que li fa un ull de vellut - la família, doncs, viu de les rendes dels pisos i casetes que tenen -, ella rep uns possibles llogaters i els ha de rebutjar perquè tenen nens i ells només lloguem a persones sense nens. I mentre es va fent càrrec de tot el que fa referència a la casa on treballa, la seva queda cada vegada més desatesa i Vaig decidir portar els nens a la senyora Enriqueta, perquè allò no era viure. Però va durar poc i els torna a deixar sols a casa. Observa, tot i que no li dóna importància com havien agafat el costum de jugar amb veces. I el Quimet, un dia que la va a buscar, s'adona que l'adroguer que hi ha a tocar de la casa tenia les millors (veces) que mai havia vist, cosa que implica que serà

ella l'encarregada de comprar-les-hi. Tot i ser un personatge episòdic, ens adonem que la descripció de l'adroguer és significativa i gens caricaturesca: Era un noi com en Pere, el cuiner, alt, amb els cabells ben pentinats i la cara una mica gravada de verola, no gaire. La meva senyora sempre deia que feia bons preus i que era un adroguer honrat que sempre donava el pes. I era de poques paraules.