Capítol 1. Descripció de la nova rutina: Iniciem la segona part de Bearn amb una tornada al present narratiu: Han passat vint-i-dos anys, Miquel, d'ençà que dona Maria Antònia tornà a la casa i durant aquest temps la pau de Bearn, només va ser interrpompuda per un viatge a l'estranger. Acte seguit comença a descriure els quefers dels senyors: dona Ma Antònia cus i don Toni escriu durant la nit, suposadament, i no el veuen fins l'endemà al migdia. Madò Francina li duia l'esmorzar a l'habitació ("berenar" en balear) i més endavant ho feu Tomeu, de qui ens avança que va contribuir en el fatal desenllaç d'alguna manera. (afegeix que és un jove bell que una pintora anglesa el volgué pintar i que ara s'acabava de casar amb la que fou cambrera de dona Ma Antonia; també afegeix, a propòsit de la pintora, que les dones semblen de vegades folles o tan diferents de nosaltres que no les podem entendre).
Gràcies a la senyora, és ordenat sacerdot a vint anys i deixa el Seminari per anar a viure amb ells.
La vida ordenada inicial, dividia el dia de la amnera següent: missa a les vuit amb dona Ma Antònia, arxiu fins a l'hora de dinar, a les dues apareixia el senyor i preguntava com havien passat la nit, dinaven plegats, després don Toni i ell passejaven pel bosc; a les set en punt, rosari a la capella amb dona Ma Antònia, després seien al pati o vora la foganya, anaven a sopar i es retiraven a les seves habitacions. Cap al final, comencen tots dos a llevar-se més tard i la rutina es desgavella una mica.
Don Joan qualifica aquesta vida com una anticipació del Paradís on ara deu viure Ma Antònia que havia aconseguit, segons el parer de don Joan, restar en la bondat i en la serenitat, no com el senyor o com ell mateix.
Mentre descriu aquesta rutina, transcriu alguna conversa, en una, el senyor li diu a l'esposa que haurien de tornar a Roma abans de morir (despesa que no poden assumir, perquè, tot i que han pogut suprimir algunes hipoteques, hi ha molt per pagar encara) i en una altra el senyor li diu a ell que Homer és un primitiu, Sòcrates un noveau riche de la raó i que prefereix Voltaire i el seu Candide als Diàlegs de Plató.
Capítol 2. Madò Coloma i don Felip: Avui que el mir d'enfora, és quan comprenc que era un paradís, perquè en aquest món no hi ha més paradisos que els perduts. Don Joan ens explica el dia que van anar a parar a casa madò Coloma, que era una barraca enclavada dins d'una rota de la finca. És l'exemple de l'austeritat de vida: té una cabra, un cos bord, un taronger que la proveeix de taronges durant mig any, sis magraners i una cisterna amb aigua. S'alimenta de sopes de llet. Els explica que una vegadda que volgueren robar, marxaren perquè veieren que no tenia res de valor. Ma Antònia li ofereix tres gallines i ella li diu que no li calen perquè no sabria com mantenir-les i llavors decideix enviar-li sucre i ella diu que no gaire perquè compta morir-se aviat. Quan marxen els ofereix unes magranes.
Dona Ma Antònia diu que si vinguessin els socialistes i la deixessin sense res, viuria com ella. Destaca també que duia una cadena d'or com la que ells tenen a casa que els ve dels rebesavis. (fou amant del senyor?)
Aquest passatge apareix a les memòries i, segons don Joan, és un dels millors i hi destaca la comunió entre l'ànima de les dues dones que "era deguda al fet que totes dues estimaven el seu entourage a força de conèixer-lo". Hi fa una reflexió sobre la veritable natura de l'amor i diu que inicialment ell el va confondre amb la curiositat i que això és un perill perquè et pot dur al donjoanisme o a la sodomia i que acaba essent una altra mena de monotonia. Actualment es decanta per l'amor costum o l'amor miniatura, perquè tot quant es mira detingudament és interessant.
Aquesta digressió fa pensar a don Joan que potser don Toni pot ser al cel, gràcies a l'amor que ssentia per l'esposa i afegeix que ell ja deia que en el cel no poden ésser desatents i si conviden una senyora casada per força han de convidar també el marit.
I llavors passa a dir-nos què sap de la Sala de els nines, de la qual el senyor no parla a les Memòries i que no va voler ni ensenyar a dona Xima: Felip de Bearn (finals XVIII) era capità de cavalleria a Aranjuez i va fer-se amic d'un fabricant de joguines italià. Llavors va començar a cosir els vestits de les nines que l'altre feia i les va arribar a exposar, cosa que provocà un escàndol l'expulsió de l'exercit. Tornà a Bearn i va passar els ultims anys tancat a Bearn. L'única cosa que d'aquest passsatge es troba a les Memòries és, dins d'una disgressió on parla de la virilitat i que un excès de la mateixa ens pot dur a la inversió sexual afegeix: En el segle XVIII hi havia coronells que sabien brodar i que eren, al mateix temps, galants perfectes.
Capítol 3. Els senyors i el poble: el capítol comença amb l'afirmació que tot i la seva fe, dona Ma Antònia tenia un temperament pagà, però que, a l'inrevés que don Toni, sabia dominar els seus instints.
Un dia don Toni li pregunta si li agradaria ser reina i ella li diu que de Mallorca, que d'un lloc petit, sí i llavors don Toni riu imaginant amb don Joan la cort que organitzaria i com repartiria els càrrecs.
Després de la mort de don Andreu arriba un vicari jove, don Francesc.
Don Joan considera nefast el que fa per intentar acostar-se al poble, modes que vénen de les amèriques, tendencies modernistes perilloses, segons les qualifica: havia fundat un casino on rebien revistes i periòdics madrilenys, no llegeix una pastoral com li ha encarregat sa Il·lustríssima, sinó que en fa un resum, als senyors ja no els anomena nobles sinó devots...
Als senyors tampoc sembla que els agradi gaire i, mentre don Toni li diu que els anomeni com els anomeni, ells continuaran essent el que són, i que quan triomfi el socialisme durant el segle XX, ells desapareixeran, cosa que a l'altre l'esgarrifa, dona Ma Antònia. no li diu res però tampoc vol tractar-lo
Llavors don Joan diu que els senyors sempre han estat com els prínceps a Bearn i que el senyor de vegades ha fet més mal que bé: volia que na Margalideta toqués el piano, va fer venir un professor d'anglès per un nen que era ros i d'ulls blaus, les noies se n'enamoraven, no perquè fos atractiu sinó perquè era el senyor: quan pens en aquelles desventurades (en una especialment, que no he arribat a conèixer mai) la sang em bull i sovint he sentit l'impuls de venjar-les. Un dia que es va posar molt nerviós, i li ho va dir. El senyor l'agafà de les mans tota l'estona fins que ell va callar i llavors li donà a llegir Le serrement de mains que el va fer plorar.
Acte seguit, i com sempre, passa a enumerar-ne les virtuts: que si era com un pare per a les famílies humils, que si s'hipotecava per donar-los diners, que si resolvia plets i acabava pagant-ho ell tot i alguns se n'aprofitaven i en fingien... mentre, a dona Ma Antònia, que era més llesta, només li treien paraules i s'havia fet especialista a sentir només el que volia sentir. Fins li van diagnosticar una sordesa intermitent.
Capítol 4 el pinar i el viatge: comença amb una data concreta: 11 d'agost de 1883. Don Joan es desperta perquè sent com tallen els arbres de S'Ull de sa Font, espantat, va al majoral que tampoc en sap res i diu de cridar la guàrdia civil, però abans de fer-ho, es decideix d'anar a despertar el senyor.
I aquí tenim dues coses: la primera, don Joan descobreix que don Toni treballa als matins i no durant les nits per com n'està d'eixerovit i ell li demana que li guardi el secret.
La segona, tallen el bosc, els pins més grossos només, perquè el senyor els ha venut per poder fer el viatge a París i a Roma, on vol demanar audiència privada amb el papa Lleó XIII. Dona Ma Antònia ja ho sap i també hi està d'acord, tot i que tenen un munt de deutes encara pendents, i li diu que ja poden anar preparant les maletes.
