La segona part, que porta com a títol La pau regna a Bearn es basa en un altre mite, aquest d'arrels clàssiques: el de Filemó i Baucis:
Filemó (en grec antic Φιλήμων) i Baucis (Βαυκίς), són dos personatges de la mitologia romana que apareixen a Les Metamorfosis d'Ovidi com a exemple d'hospitalitat i de fidelitat.
Filemó i Baucis eren un matrimoni de pagesos pobres que vivien a Frígia. Un dia van acollir a la seva cabana dos viatgers que recorrien la zona. Ells no ho sabien, però eren Zeus i Hermes que visitaven la Terra disfressats de captaires.
La resta d'habitants de la regió no havien volgut acollir els dos estrangers, i només aquell matrimoni els va obrir la porta. El déus, enfurismats, van enviar un diluvi a tot el país, que va respectar la casa dels dos ancians. La barraca es va transformar en un temple. Zeus i Hermes els van voler concedir un desig, i ells van demanar ''Morir al mateix instant''. Els déus els van deixar arribar a molt, molt vells, i, quan va ser el moment, els van satisfer l'anhel, transformant-los tots dos alhora: Baucis en un til·ler, Filemó en una alzina, que s'aixecaven junts davant del temple que abans havia estat la seva cabana.
Filemó (en grec antic Φιλήμων) i Baucis (Βαυκίς), són dos personatges de la mitologia romana que apareixen a Les Metamorfosis d'Ovidi com a exemple d'hospitalitat i de fidelitat.
Filemó i Baucis eren un matrimoni de pagesos pobres que vivien a Frígia. Un dia van acollir a la seva cabana dos viatgers que recorrien la zona. Ells no ho sabien, però eren Zeus i Hermes que visitaven la Terra disfressats de captaires.
La resta d'habitants de la regió no havien volgut acollir els dos estrangers, i només aquell matrimoni els va obrir la porta. El déus, enfurismats, van enviar un diluvi a tot el país, que va respectar la casa dels dos ancians. La barraca es va transformar en un temple. Zeus i Hermes els van voler concedir un desig, i ells van demanar ''Morir al mateix instant''. Els déus els van deixar arribar a molt, molt vells, i, quan va ser el moment, els van satisfer l'anhel, transformant-los tots dos alhora: Baucis en un til·ler, Filemó en una alzina, que s'aixecaven junts davant del temple que abans havia estat la seva cabana.
El nombre de capítols és semblant: vint-i-tres.
Aquesta part se centra, principalment, en l’escriptura de les Memòries que, segons el senyor, volen ser un homenatge a dona Maria Antònia, representant de l'amor costum sense passió.
Mentre don Toni va escrivint, es palesa, al seu voltant, la decadència que els envolta: dona Ma Antònia va perdent la memòria i la ruïna s'apodera de la família en sentit literal.
Tot i així, fan un viatge a París i Roma, l'últim que faran abans de recloure's a la possessió d'on no tornaran a sortir fins que morin. (capítol 5 al 13).
Durant la celebració del Carnaval es on veiem millor la pèrdua de poder dels senyors. Abans havíem vist com eren respectats pel poble i fins vistos amb una mena d'aura que els revestia de poder, aquí els falten al respecte.
Als quatre últims capítols ( del 20 al 23) s’explica la mort sobtada dels senyors que coincideix amb el final del carnaval.
Si comparem les dues parts entre elles comprovem que hi trobem una composició simètrica:
- Tant a la primera com a la segona part hi ha un viatge a París on s'assisteix a la representació d’una òpera.
- A totes dues, la visita de dona Xima a Bearn té conseqüències determinants per als protagonistes.
- També s'al·ludeix a avantpassats bearnesos: el mític don Toni i l’enigmàtic don Felip de la casa de les nines.
No hay comentarios:
Publicar un comentario