Capítol 13,Visita del vicari. Dona Xima ha arribat al poble: poques setmanes després de vendre la casa de Ciutat, hem tornat, doncs, al 1868, concretament al mes de novembre, don Joan té 18 anys i encara conserva el vici d'escoltar darrere les portes. Ho explica dient que com que hi havia moltes coses que desconeixia era curiós. Destaca els seus pares i afegeix que el fet que es diguessin moltes coses sobre el seu naixement encara va accentuar aquesta mania, coses, però, que no ens revela perquè sembla que en Miquel, teòric destinatari de la carta-novel·la, ja coneix. Afegeix que entén que al Seminari el catiguessin durament per un vici tan lleig. Mentre ell resa a la tomba de na Margalideta, veu passar el vicari cap a la casa, atrafegat, i el segueix. Ell es queda a quarto fosc que té un finestró alt que comunica amb la cambra on don Toni escriu on pot escoltar.
Don Andreu el primer que fa és parlar-li dels llibres, vol que els cremi, mentre l'altre diu que els pot tenir si el tribunal eclesiàtic encara no s'ha pronunciat ni a favor ni en contra que els conservi.
Després li demana si deixarà veure l'arxiu als seus nebots, perquè volen saber l'orifgen real de la nissaga. Don Toni respon que mai els deixarà entrar a l'arxiu, que allà queda clar que la possessió es va comprar l'any 1504, però que mentre no es faci públic, sempre es podrà pensar que la família ve dels temps de la conquesta.
Aquella tarda don Toni havia tornat a pegar el majoral, per renegar, i don Andreu li retreu l'anacronisme, més evident en un senyor que creu cegament en la raó, i ell li diu que la seva filosofia ha anat derivant cap a un cert maniqueisme: tot presenta sa seva contrapartida. allò que té anvers ha de tenir revers, cosa que encara esgarrifa més al vicari.
El capítol es clou amb l'assumpte que realment ha fet anar el vicari a la possessió: dona Xima ha tornat i el senyor ho sap.
Capítol 14: Dona Xima arriba a la Possessió: Don Joan s'espanta amb aquesta notícia i comença a resar, mentre imagina què deu voler fer aquella pobra ànima, nascuda per al mal.
El vicari descriu amb quin luxe viatja i el rebombori que ha armat a la vila de Bearn on tothom creu que vol tornar-se a endur el senyor.
Don Toni creu que li vindria bé confessar-se i afegeix que ha continuat mantenint correspondència amb ella i que ja sabia que vindria a buscar-lo i, mentre el capellà la blasma, ell la defensa fins al punt de dir que de la mateixa manera que hi ha gent a qui sap greu haver pecat, també n'hi ha que mor pensant que hauria hagut de pecar més, cosa que enfurisma l'altre fins al punt que li diu que no li pot donar cap exemple fiable d'això que acaba de dir, i ell respon ràpidament que no, que en aquell moment estam tots sols, vostè i jo, a la casa. Aquestes paraules fan mal a don Joan, se sent menyspreat per don Toni, no pensa que tampoc ha tingut en consideració cap altre membre del servei o creu que el considera com qualsevol altre membre del servei, i diu que si no crida per fer notar que és allà, és perquè sap que el senyor tampoc s'enfadaria amb ell si ho sabés i és aquesta indiferència vers la seva persona el que no suporta.
Es reprèn la qüestió de la confessió, però com que don Toni no vol penedir-se ni fer contricció, es deixa l'acció de banda.
L'explicació que don Toni dona a la vinguda de dona Xima és que al febrer reposen Faust a París, afegeix, però, que estima Ma Antònia i que a causa de la separació du l'hàbit de Sant Francesc. També diu que Faust, com a heroi ja no li és simpàtic, perquè és una estafa, tot i que si tornava a París, aclareix, no seria per la neboda, sinó per tornar a veure l'òpèra.
Dona Xima es presentarà a la casa després de sopar. Acorden que el vicari marxarà quan la senti arribar, mentrestant explica totes les coses que han arribat amb dona Xima i després comenten els avantatges (don Toni) o desavantatges (don Andreu) del progrés: el vicari es meravella que la gent vulgui anar amb tren si no és possible fer una aturada quan veus alguna cosa que t'agrada, ho troba una imposició intolerable, o que s'enviïn cartes per mitjà de persones que ni tan sols coneixem (correus) i que les pugui enviar qualsevol: era públic i notori que la dona del secretari s'escrivia amb un jove. S'enviaven versos i d'aquí passen al cotxe que el vicari, tot i que sense pressa, vol que el senyor cremi, i parlen de la Sala de les Nines on don Toni talla la conversa amb un està tancada amb clau i no hi entra ningú. De tota manera queda clar que a don Toni li agrada la tècnica i el vicari la troba molt perillosa.
En aquell moment senten el carruatge, el vicari desapareix i entra primer un jove esvelt d'aspecte orgullós, vestit de vermell i daurat que pareixia irradiar claror. Angel o dimoni que anuncia dona Xima a qui el senyor deixa entrar.
Capítol 15: Reflexions sobre la bellesa i l’art. Identificació de Xima amb la temptació: aquest és un capítol purament digressiu, Joan Mayol explica que la bellesa, per als pagans l'alegria de la vida, és per a ell una força tràgica que representa la tristesa i a més diu que l'Humanisme, amb la seva dèria de representar l'home bell, és qui va començar el desassossec i el pecat. Parla d'algunes obres d'art plenes de bellesa, diu que Lucífer mateix era bellíssim i acaba lloant la bellesa de dona Xima.
Afegeix que dona Ma Antònia, quan ja havia perdut facultats, li va dir que ell s'hi assemblava força, mentre ell hi troba semblança amb don Toni, tot i que és lleig.
Capítol 16 Visita de Xima. Escena de Bàrbara Titana: La conversa entre na Xima i don Toni comença amb força familiaritat, ella recorda la llar de foc, li diu que li agrada dir-li oncle mentre don Joan observa com vesteix i com somriu i pensa que deu ser d'aquelles dones que acostumen a aconseguir-ho tot amb un somriure. Ràpidament li demana si anirà amb ella a París, li explica que ja no està amb Campo Formio que ha tornat amb l'emperadriu de qui diu que no sap fer de reina i li mostra l'anell i la polsera que el rei li ha regalat. Ell li diu que les pedres podrien ser més grosses i que, a canvi de què els hi han regalat, ella es fa l'ofesa i li diu que ha comprat l'hotel de l'Etoile on s'estaven i que si va amb ella, li ho pagarà tot perquè ara és rica, tot i que després aclareix que de fet encara no té l'Hotel, però que l'emperador ha rigut quan li ha dit que el volia i que ella ja hi compta . Llavors llegeix a l'atzar allò que sembla un vers de don Toni i li demana si s'ha fet poeta, els poetes, afegeix, regalen llunes i sols, mentre els emperadors només regalen diamants petits. A Joan Mayol el sorprèn que no demani res i només ofereixi perquè ignorava aleshores que les dones com dona Xima no demanen, sinó que es fan oferir i pregar. Mentre estan parlant, apareix Barbara Titana que s'adreça a dona Xima anomenant-la àngel del cel després que ella es deixi tocar.
Tant l'un com l'altra l'observen i fan comentaris com si tinguessin davant un animal domèstic. Joan Mayol observa l'escena amb una gran angoixa: Oncle i neboda estaven impassibles, amb la fredor propia dels poderosos, que a voltes ens sembla als fills del poble el més alt exponent de l'egoisme. Abans d'acabar el capítol aclareix que el seu ressentiment dura poc.
Capítol 14: Dona Xima arriba a la Possessió: Don Joan s'espanta amb aquesta notícia i comença a resar, mentre imagina què deu voler fer aquella pobra ànima, nascuda per al mal.
El vicari descriu amb quin luxe viatja i el rebombori que ha armat a la vila de Bearn on tothom creu que vol tornar-se a endur el senyor.
Es reprèn la qüestió de la confessió, però com que don Toni no vol penedir-se ni fer contricció, es deixa l'acció de banda.
L'explicació que don Toni dona a la vinguda de dona Xima és que al febrer reposen Faust a París, afegeix, però, que estima Ma Antònia i que a causa de la separació du l'hàbit de Sant Francesc. També diu que Faust, com a heroi ja no li és simpàtic, perquè és una estafa, tot i que si tornava a París, aclareix, no seria per la neboda, sinó per tornar a veure l'òpèra.
Dona Xima es presentarà a la casa després de sopar. Acorden que el vicari marxarà quan la senti arribar, mentrestant explica totes les coses que han arribat amb dona Xima i després comenten els avantatges (don Toni) o desavantatges (don Andreu) del progrés: el vicari es meravella que la gent vulgui anar amb tren si no és possible fer una aturada quan veus alguna cosa que t'agrada, ho troba una imposició intolerable, o que s'enviïn cartes per mitjà de persones que ni tan sols coneixem (correus) i que les pugui enviar qualsevol: era públic i notori que la dona del secretari s'escrivia amb un jove. S'enviaven versos i d'aquí passen al cotxe que el vicari, tot i que sense pressa, vol que el senyor cremi, i parlen de la Sala de les Nines on don Toni talla la conversa amb un està tancada amb clau i no hi entra ningú. De tota manera queda clar que a don Toni li agrada la tècnica i el vicari la troba molt perillosa.
En aquell moment senten el carruatge, el vicari desapareix i entra primer un jove esvelt d'aspecte orgullós, vestit de vermell i daurat que pareixia irradiar claror. Angel o dimoni que anuncia dona Xima a qui el senyor deixa entrar.
Capítol 15: Reflexions sobre la bellesa i l’art. Identificació de Xima amb la temptació: aquest és un capítol purament digressiu, Joan Mayol explica que la bellesa, per als pagans l'alegria de la vida, és per a ell una força tràgica que representa la tristesa i a més diu que l'Humanisme, amb la seva dèria de representar l'home bell, és qui va començar el desassossec i el pecat. Parla d'algunes obres d'art plenes de bellesa, diu que Lucífer mateix era bellíssim i acaba lloant la bellesa de dona Xima.
Afegeix que dona Ma Antònia, quan ja havia perdut facultats, li va dir que ell s'hi assemblava força, mentre ell hi troba semblança amb don Toni, tot i que és lleig.
Capítol 16 Visita de Xima. Escena de Bàrbara Titana: La conversa entre na Xima i don Toni comença amb força familiaritat, ella recorda la llar de foc, li diu que li agrada dir-li oncle mentre don Joan observa com vesteix i com somriu i pensa que deu ser d'aquelles dones que acostumen a aconseguir-ho tot amb un somriure. Ràpidament li demana si anirà amb ella a París, li explica que ja no està amb Campo Formio que ha tornat amb l'emperadriu de qui diu que no sap fer de reina i li mostra l'anell i la polsera que el rei li ha regalat. Ell li diu que les pedres podrien ser més grosses i que, a canvi de què els hi han regalat, ella es fa l'ofesa i li diu que ha comprat l'hotel de l'Etoile on s'estaven i que si va amb ella, li ho pagarà tot perquè ara és rica, tot i que després aclareix que de fet encara no té l'Hotel, però que l'emperador ha rigut quan li ha dit que el volia i que ella ja hi compta . Llavors llegeix a l'atzar allò que sembla un vers de don Toni i li demana si s'ha fet poeta, els poetes, afegeix, regalen llunes i sols, mentre els emperadors només regalen diamants petits. A Joan Mayol el sorprèn que no demani res i només ofereixi perquè ignorava aleshores que les dones com dona Xima no demanen, sinó que es fan oferir i pregar. Mentre estan parlant, apareix Barbara Titana que s'adreça a dona Xima anomenant-la àngel del cel després que ella es deixi tocar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario