Cosetes sobre el control que farem a les hores partides de la setmana que ve.

A alguns us ho he pogut dir, (2n B i C) i a d'altres no perquè no ens hem vist (2n A), però la setmana que ve farem un control on hi sortirà una redacció i tot de preguntes tipus test de l'oració subordinada substantiva i de la substitució de complements verbals per un pronom feble.

Per aquest motiu, aquí us deixo un esquema, espero que aclaridor, sobre l'oració i uns enllaços on trobareu tot allò que necessiteu saber sobre els pronoms febles.

• L'oració subordinada substantiva:

L’oració substantiva equival a un sintagma nominal. En l’oració composta funciona igual que el SN dins l’oració simple, per tant pot fer la majoria de les seves funcions sintàctiques: subjecte, atribut, CD, CRV, CN...

Es divideix en quatre tipus bàsics:

•  COMPLETIVES: Introduïdes per les conjuncions  QUE i SI + oració.                                                    
• D'INFINITIU: que no van introduïdes per cap nexe, tot i que poden anar precedides per les preposicions "a" o "de". L'infinitiu és el nucli del predicat  de l'oració subordinada i el subjecte de l'oració principal i l'oració subordinada és el mateix.

• INTERROGATIVES: Introduïdes per partícules interrogatives:
• Determinant interrogatiu: QUIN,QUINA..., QUANT, QUANTA...,
• Pronom interrogatiu: QUI, QUÈ.
• Adverbis interrogatius: QUAN, ON, COM.

Els pronoms interrogatius, com que són pronoms, també realitzen una funció sintàctica dins l'oració subordinada.

• SUBSTANTIVES DE RELATIU introduïdes pels nexes i, alhora pronoms QUI (precedit de determinant o pronom) i QUE (precedit sempre de determinant)

Aquest pronoms no tenen antecedent explícit a diferència del que passa amb les subordinades adjectives, com a màxim poden tenir una paraula buida de significat (tipus "això" o "allò"). Com que són pronoms, també fan una funció a la frase subordinada.

I ara, els enllaços on trobareu el que s'ha de saber sobre els pronoms:

http://llenguacatalanailiteraturaicaria.blogspot.com.es/2017/02/els-pronoms.html

http://llenguacatalanailiteraturaicaria.blogspot.com.es/2017/02/els-pronoms-febles-1-la-substitucio-del.html

http://llenguacatalanailiteraturaicaria.blogspot.com.es/2017/02/els-pronoms-febles-2-la-substitucio-del.html

http://llenguacatalanailiteraturaicaria.blogspot.com.es/2017/02/els-pronoms-febles-3-la-substitucio-del.html

http://llenguacatalanailiteraturaicaria.blogspot.com.es/2017/02/els-pronoms-febles-4-el-complement.html

http://llenguacatalanailiteraturaicaria.blogspot.com.es/2017/02/els-pronoms-febles-5-el-complement-de.html

http://llenguacatalanailiteraturaicaria.blogspot.com.es/2017/02/els-pronoms-febles-6-el-complement.html

http://llenguacatalanailiteraturaicaria.blogspot.com.es/2017/02/els-pronoms-febles-7-latribut-atr.html

http://llenguacatalanailiteraturaicaria.blogspot.com.es/2017/02/els-pronoms-febles-8-el-complement.html

http://llenguacatalanailiteraturaicaria.blogspot.com.es/2017/02/els-pronoms-febles-9-cosetes.html

Espero que us siguin útils i, si voleu, podeu fer-ne els exercicis i donar-me'ls perquè els corregeixi, i si no voleu, doncs cap problema, que tampoc passa res si no tinc coses per corregir...

"Bearn o la sala de les nines" de Llorenç Villalonga (6). Primera part: capítols 9-12.

Capítol 9. Les memòries: llegat, descendència i immortalitat: En aquest capítol Joan Mayol ens parla de les Memòries, comença dient-nos que l'alexandrí de la Fontaine podria ser el lema de l'obra que té com a principals "virtuts" la frescor de la improvisació i l'encant de la sinceritat i que hi subjau olt de talent. Semblen fetes, doncs, a raig i sense revisar, i que ell converteix la descurança en virtut. El text conté des d'anècdotes galants fins a pensaments valuosos. 

Don Toni diu que les memòries són un monument a la dona legítima i don Joan ens diu que ja explicarà com justifica les infidelitats que va cometre.

Segons don Joan, si don Toni té tant d'interès a publicar aquests textos és perquè és la seva manera de perpetuar-se, perquè tot i ser absolutament racional,no es veu lliure de l'intent humà de no morir del tot després de la mort física. 

Llavors fa una nova digressió sobre els fills il·legítims del senyor, i titlla d'acte de crueltat el fet d'havers-se negat a donar-los el cognom, per, seguidament, dir que ell no és ningú per a jutjar-lo.

Aquí també sabem d'on s'han tret els 2.000 duros que té per a fer possible la publicació. Abans de morir, don Toni es va vendre el pinar de Sa Cova que passat demà tallen. Don Joan s'esborrona de pensar què hauria posat com a prioritat don Toni: el benestar de la dona o la publicació del llibre si haguessin viscut més temps. Es mostra també content que no hagi hagut de veure com tallaran els arbres ja que el pinar era un espai que el senyor estimava.

Sembla que van haver de viure de forma frugal els últims anys, fins al punt que don Joan hi havia dies que tenia problemes per aconseguir l'ensaïmada i la xocolata que esmorzaven. Aquí també sabem que dona Ma Antònia va anar perdent la memòria amb l'edat.

Justifica el fet que no tinguin diners per variades raons: part de les terres les tenien comunitats religioses que no pagaven censals; d'altres, petits arrendataris que moltes vegades no podien pagar, que les principals collites eren d'olives i aglans que no eren gaire rendibles i a més, que els pagesos, quan estalviaven, duien els diners al senyor que no els el guardava sinó que els gastava. Si ells els reclamaven, els el tornava hipotecant les propietats.

10. L'aventura de París: I ara, se'ns explica com va anar l'anada a París amb la neboda. El primer que sabem és que l'estada va durar prop de mig any i que s'acabà el dia que dona Xima va veure que al seu oncle ja no li quedaven diners.

La descripció que don Joan fa de dona Xima és completament negativa: depravada, no llegia, esperit del mal, impudor, egoisme, cobejança són alguns dels qualificatius que li atribueix. Don Toni l'anomena "la dona que no s'enfada" i don Joan afegeix que no s'enfada perquè no té vergonya. Tot i que diu que no creu en les teories de l'herència que Zola utilitza per descriure els seus personatges, ha de reconèixer que hi ha a la família gent que podria explicar el caràcter de la neboda i cita dona Anna i un Bearn que acabà a la presó; però també recorda que hi ha altres familiars que mantingueren una vida virtuosa i exemplar (Bearn, peix i carn).

Don Toni comprava a dona Xima tot el que ella demanava i ell es podia permetre, perquè, per exemple, a l'Òpera ella es presenta vestida de blanc i sense cap joia, simplement perquè no en té, tot i que així causi més sensació que l'Emperdadriu perquè tothom interpreta que ho fa per ressaltar la pròpia bellesa. La descripció de París la tenim a partir de les paraules de don Toni: una ciutat plena d'avenços tècnics i de vida plaent que don Joan qualifica de viciosa: L'emperadriu era més adimrada pels seus vestits  que per les seves virtuts. I aquí tenim una barreja entre els personatges de ficció, dona Xima i don Toni i els històrics i reals: Napoleó III, dona Eugenia de Montijo, Ferdinand Lesseps o Gounod. 

Dona Xima sembla que aviat comença una amistat amb el lion Campo Formio amb la perspectiva d'arribar a ser presentada a l'Emperador. És llavors quan l'oncle torna a Mallorca.

El capítol s'acaba amb la poca credibilitat que don Toni dóna a les suposades paternitats: No hi ha res tan adulterat com ses estirps. [...] Puc jo mateix estar segur d'ésser un Bearn?.                                                                                                                                                                                                    11. Xima a París. Què hi fa: diu que aviat dona Xima fou la dama més coneguda de París, més que Rigolboche i més que la mateixa Emperadriu, però que no acaba d'aconseguir ser presentada a l'Emperador de manera formal. ella, a canvi, no cedeix als seus desitjos, i, mentrestant, dona Eugenia, que s'ha quedat sense amant (Campo-formio) i sense l'interès del seu marit, aplaudeix que la seva compatriota actuï com ho fa.

De Rigolboche s'explica que publicà unes memòries on recull un passatge que és ofensiu per a dona Xima que se'n venjà quan en tingué l'oportunitat d'una manera força cruel (Riglolboche era una actriu de cabaret, famosa per saber ballar el can-can i pels seus cabells llarguíssims que ella deixava que pentinés algun dels assistents al seu espectacle). Un dia caigué del cavall, dona Xima la recollí i, abans que tornés en si, li tallà la cabellera, quan la tornà a tenir, tothom l'havia oblidada.

El capítol s'acaba amb una reflexió de Don Toni, Rigolboche enterrada en una entrada del Petit larousse i un comentari de don Joan: és tot quant la mort li inspirava al senyor.  

12. Retorn de París. Calúmnies del poble contra don Toni: el capítol comença amb l'afirmació de Joan Mayol que els senyors van passar deu anys separats, però espiritualment més units que mai i després ens explica a què es va dedicar dona Ma Antònia: s'exercità en la pràctica de la religió i de les virtuts domèstiques, i diu que, quan van tornar a estar junts, feia broma quan deia que tampoc havia trobat a faltar gaire el seu marit perquè s'havia dedicat a fer una vànova (semblantment a la Penèlope grega). Afegeix que els vilatans la veien franca, mentre ell la veu respectuosa, però no necessàriament sincera.

Llavors passa a parlar del senyor a qui es va atribuir la mort d'una noia que ell va recollir a casa seva i que es deia Margalideta, com la protagonista de Faust, un any després que hi arribés i que van enterrar al jardí de la possessió. Els republicans demanaren el processament del senyor per aquest motiu i tot i que, segons Mayol, no hi havia cap fonament per aquesta denúncia, no hi va faltar gent que els escoltés i donés el cas com a cert.

Just després, una noia que es deia Bàrbara Titana, va perdre el cap i s'enamorà completament de don Toni, tots van pensar que la seva bogeria era culpa de l'embruixament a què l'havia sotmesa don Toni, que pensa que, posats a embruixar algú, hauria escollit una noia més bonica. 

Don Joan veu en això una prova dels perills del sufragi universal i don Toni considera que abans d'aquest fet, el país hauria de passar per un dictadura il·lustrada.

Aquests fets provoquen que alguna vegada els vilatans llencin pedres contra el carruatge que don Toni utilitzava. Davant d'aquests fets, don Toni es referma en la idea que els senyors han d'utiitzar la seva autoritat moral sobre els vilatans, perquè si el senyor no pega, és segur que el bracer, un dia o altre, s'aixecarà contra ell i expressa la seva confiança que algun dia es descobreixi una droga que faci que la humanitat deixi la violència i es tranquil·litzi. 

Segons don Joan aquesta droga ja existeix i és la fraternitat i humilitat cristianes.

"Bearn o la sala de les nines" de Llorenç Villalonga (5). Primera part: capítols 5-8.

Capítol 5.Música i literatura: En aquest capítol veiem la confrontació de gustos culturals entre don Toni i el professor de música del Seminari, el pare Pi. En cap moment es troben junts aquests dos personatges, és en Joan Mayol qui fa de pont entre les seves opinions.

El pare Pi, i, per extensió la resta de professors, sembla que són partidaris de la cultura alemanya amb Wagner al capdavant, aplaudeixen, doncs, el Romanticisme. Joan Mayol creu que bandegen la cultura francesa perquè és immoral: França és una nació corrompuda, ens diu.
Don Toni és partidari de la cultura francesa de la Il·lustració i considera que la cultura alemanya és desmesurada, com Bonapart o Bisckmarck a qui considera falsos aristòcrates. A les Memòries, es mostra un defensor clar de la contenció  i de la limitació voluntària i un enemic  de l'expressió desbordada de sentiments. L'escriptor per qui sent una admiració clara és La Fontaine (per si en voleu saber més, us he posat l'enllaç en castellà perquè l'entrada és mes completa), perquè sempre es va considerar un amateur a qui agradava escriure. Vivia pel plaer de viure i les moralitats que podem trobar a les seves faules no són el que hi ha de més importància a la seva obra, sinó l'enginy que demostra en escriure-les. Don Toni cita un teòric alexandrí que ell adopta com a lema i que traduït voldria dir alguna cosa com: "Jo barrejo una mica de glòria enmig d'un munt de plaer".
Joan Mayol qualifica la cultura que rep del Seminari d'eminentment gramàtica i la que li dóna el senyor de més estimulant intel·lectualment. Diu que ha buscat aquest alexandrí i no l'ha trobat i sembla que pensa que és possible que l'hagi escrit el mateix don Toni. amb google podem saber que l'alexandri existeix i, evidentment, pertany a la Fontaine. 

6. Vocació de Joan. Carnaval: aquí podem parlar de tres episodis diferents: el primer és el del gimnàs. A l'entresol de la casa, don Toni instal·la un espai presidit per una estàtua d'un atleta grec que ha de servir a don Joan per fer exercici. Ell té la teoria que la vocació religiosa no està renyida amb aquesta activitat, però Joan Mayol no hi està d'acord, a ell l'exercici li desperta el desig carnal i ha fet vot de castedat, per això el viu com un martiri.
El segon té lloc en aquest espai: Don Toni hi va i, després de dir-l que s'ha d'assemblar a l'estàtua, li demana a Joan que l'acompanyi a la finestra perquè vol sentir què diu el veterinari a qui qualifica de republicà. 
El veterinari titlla els senyors d'endarrerits, mandrosos, incultes i mal administradors. Li estranya que tinguin banyera perquè creu que són poc amics de la higiene, cosa que fa que madò Francina, amb qui parla, li digui que de banyera en tenen, però que ningú ha dit que es banyin. Don toni comenta que són aquests,les persones amb carrera i ofici, els que acabaran amb noltros, els aristòcrates.

I el tercer és la descripció de la visita del Vicari, don Andreu, després de dinar, per una qüestió que sembla que es repeteix cada any. Don Andreu és contrari a la festa del Carnaval perquè la considera pagana i pecaminosa, per aquest motiu té prohibit que es celebri al poble. Els bearnesos s'acosten a la possessió i la celebren allà. El vicari vol que don Toni els ho prohibeixi i don Toni creu que no és qui per prohibir res i s'hi nega amb arguments tipus: si suprimiem es Carnaval suprimiríem també la Santa quaresma. El carnaval, com cada any, es celebrarà a la possessió, don Toni es compromet a vigilar que no hi passin coses greus i Joan Mayol ens explicita que l'argumentació del senyor no difereix tant de la del veterinari.
  

7. Venda de la casa de ciutat. Fe i temptacions de don Joan. Context històric: el capítol comença amb una data concreta, poc abans de la revolució de Setembre al 1868 i amb una decisió que pren el senyor, motivada per la situació econòmica que travessa. Havent gastat massa diners a parís amb dona xima, es veu amb l'obligació de vendre's la casa de ciutat. Li demana permís a la seva esposa, que accepta perquè creu que si mai tornen a viure junts ho faran a la possessió i marxa amb don Joan. Trigaran cinc setmanes a acomplir el seu propòsit, malvendran la casa, com des de l'inici preveu don Joan, perquè és un moment de forta inseguretat social.
Els nebots, dona Magdalena que s'havia casat amb un foraster  que no tenia més que la seva carrera i els seus germans que no feien sinó jugar i fumar al casino, trenquen definitivament la relació amb ell a causa d'aquest fet.
Durant aquesta estada, don Toni du a don Joan a l'Òpera a veure "El barber de Sevilla" i queda mpressionat pel foc excessiu [...] incompatible amb la modèstia d'una senyoreta tan jove que observa en la cantant que fa de Rosina, mentre el senyor riu del fet que pensi que és una senyoreta decent i afegeix que sa vida t'ensenyarà a no espantar-te de res. També li ensenya el Círculo, un casino edificat sobre un antic convent que va ser destruït el 1835 per turbes revolucionàries i ple de'estàtues de dones amb poca roba que sostenen les dues galeries que hi tenia. Joan Mayol medita sobre el que ha vist i sentit i arriba a la conclusió que els senyors tenen molt més difícil de no caure en el pecat que el poble, perquè tenen moltes més oportunitats de fer-ho. 

Antic Círculo, actualment Parlament

Després de la batalla d'Alcolea, don Joan ens explica alguns dels disturbis que hi ha per l'illa i fa esment d'un que ens revela la seva naturalesa més íntima: mentre és al Seminari, un dia que anaven pel carrer, s'allunya del grup i veu una gernació de gent que intenta llençar l'estàtua d'Isabel II. D'una banda té l'institn, que reprimeix, d'ajudar-los, i de l'altra es posa a resar davant d'ells cosa que els provoca. Llavors diu que la facultat de posar-me al lloc dels altres és sens dubte el que destrueix l'agressivitat que em bull la sang. I afegeix que des que en Jaume va morir, la violència l'horroritza i que si ha d'escollir prefereix que el peguin a colpejar.

8. Festivitat de la casa: Arriben de ciutat el 28 de setembre i el 29 és la festivitat de la casa. Don Joan ens diu que és l'únic dia de l'any que dona Ma Antònia i don Toni es veuen i se saluden, mentre el poble tafaneja i no entén perquè no viuen junts si no sembla que estiguin enfadats, citen com a raons l'anada a París amb dona Xima, allò de na bàrbara Titana i l'assumpte de la Margalideta, que els lectors desconeixem. També parlen de la dèria que té de tenir els llums encesos tota la nit, cosa que només saben explicar si es dedica a cridar el Dimoni, fins que el vicari els diu que prou enraonies. 

Voltaire

Don Joan ens comunica que llavors el senyor ja vestia perruca blanca i hàbit franciscà,  transcriu converses que mantenia amb el Vicari que, entre d'altres coses, intentava, sense èxit, que cremés la seva biblioteca, plena de llibres prohibits i diu que es passava dies i nits voltat de papers escrivint les seves Memòries que qualifica de desconcertants i poc d'acord amb els dogmes cristians. El senyor, que físicament sembla Voltaire (per si voleu tenir-ne informació), li dóna permís perquè les prologui i li diu que fins pot desacreditar-les, sempre que les publiqui perquè allò que vol, més que demostrar que té raó, segons don Joan, és fer pensar als seus possibles lectors. Don Joan es compromet a escriure el pròleg però com a privilegi i ell li respon amorosament: li passa els dits pels cabells i li diu que només li queda ell a la vida i que obri d'acord amb la seva consciència. Aquest acte emociona don Joan, que, quan don Toni diu que té una mica de conjuntivitis, conclou que s'ha emocionat i plora. Don Joan busca sempre en don Toni la figura paterna que ell mateix li nega i aquests petits detalls ho demostren. Va plorar don Toni? És irrellevant, el que ens importa és que per don Joan té importància que ho fes.
És com la síntesi que fa de la seva existència: "Visqué i estimà" una síntesi molt benèvola per part d'un fill il·legítim que creu que hauria hagut d'estar reconegut i que explica ben clarament de quines maneres va estimar el senyor.

"Bearn o la sala de les nines" de Llorenç Villalonga (4): primera part, capítols 1-4.

Capítols de l'1 al 4 inclosos.

Com que per acabar el llibre he fet el càlcul que hem de llegir quatre capítols per sessió, les entrades del bloc també aniran de quatre en quatre. 

Òbviament, el narrador de la història és Joan Mayol i ho sabrem tot des del seu punt de vista, que és absolutament subjectiu. Sent una gran fascinació barrejada d'admiració pel seu senyor: don Toni, cosa que marcarà constantment el to del relat. Explica les coses seguint un cert ordre cronològic, però també movent-se per associacions d'idees, i per això, a cada capítol, hi trobem coses que ocorren a temps diversos que hem d'anar ordenant. El fet que sigui un capellà convençut de la veritat del dogma catòlic també sesga la seva opinió. Després de totes aquestes premises que sobre la narració hem de tenir en compte, comencem a explicar què trobarem a cada capítol.

Primera part: Sota la Influència de Faust.

Capítol 1: Descripció de l’espai i dels personatges. Comença el capítol dient-nos que Bearn dóna nom a una possessió; a un poblet amb terres pobres on viuen unes 400 persones i a la família mestressa de la possessió. Per tant, és un topònim i un antropònim. Es diu que Sant Miquel n'és la festa patronal i que tradicionalment s'ha pensat que la nissaga ve dels temps de la Conquesta tot i que no hi ha proves que ho demostrin. 
Llevat de don Toni (protagonista o coprotagonista), els senyors mai havien tingut gaire interès per la cultura ni per viure a Ciutat. Es remarca un avantpassat (revesavi amb esperit primitiu).
Del narrador, Joan Mayol, sabem que ara, en el moment d'iniciar la narració, té 38 anys, cosa que situa la seva data de naixement al 1852, que és orfe de pare i mare (molt bella i amb els ulls negres) i que als 7 anys (1859), tot i que estava destinat a guardar porcs, se'l va enviar al col·legi dels Ligorins després que Ma Antònia (dona i cosina germana de don Toni, (s'asemblen físicament, però ella és bella i ell és lleig) es fixés en els seus ulls que li recorden, literalment, a No sé qui i, de debò, als del seu marit, cosa que fa suposar que n'és un dels fills biològics no reconeguts.

Quan ell torna per Pasqua a la casa es troba que el senyor ha marxat a París i Ma Antònia a la posada de Bearn (després en sap el motiu).
De don Toni en tenim el retrat que ens en va fent don Joan. Aquí el qualifica de sincer però difícil d'entendre; diu que anava vestit amb perruca blanca i hàbit franciscà; que llegia molt; que es considerava hereu de la Il·lustració; que era sofista i dialèctic i que no discutia ni s'enfadava mai; tot i que no havia renunciat a castigar corporalment els seus "inferiors". Don Joan l'admira i el qualifica d'home extraordinari i li agraeix ésser un dels seus principals formadors, molt més interessant que el que aprèn a l'escola: Ell m'ensenyà francès i m'inicià en Racine i Molière. Afegeix que al poble té fama de bruixot.

Capítol 2: Descripció de la possessió. A part de fer-nos una detallada descripció de la casa que qualifica de barreja de casa de pagès i de palau, ens dóna altres informacions relatives als personatges que són mínimament importants:
De don Toni sabem que és un mal administrador i està arruïnant tant el seu patrimoni com el dels pagesos de la contrada. Que creu que la seva classe està a punt de desaparèixer. Que no té altres contactes humans que els estrictament necessaris i aquí hi inclou els tractes carnals que ha tingut amb pageses o pastores, tractes als quals elles s'han de sotmetre, i després han d'oblidar i continuar respectant-lo com a senyor que és. No oblida remarcar que es farà càrrec de la formació dels infants que aquests tractes han pogut provocar, tot i que mai els donarà allò que ells mereixen, que és el nom o cognom que els donaria una identitat real. Aquí veiem el principal greuge que té don Joan respecte al senyor i que anirà repetint periòdicament. Ell, com a narrador, mai ens dirà que sap que és fill biològic del senyor i que el senyor no l'ha volgut reconèixer tot i que ho hauria pogut fer, però amb aquestes digressions sabem que això és exactament el que pensa.

Se'ns esmenta que, des que el gener de 1884 van tornar de Roma, els senyors sobretot van ocupar el saló. Així se'ns avança, de retruc, que tornaran a estar junts i que faran aquest viatge.
Don Joan diu que de la "Sala de les Nines" ja ens en parlarà més endavant, de moment sabem queés el lloc més ocult de la casa.

Capítol 3:  Separació de don Toni i dona Ma Antònia. Aquí don Joan ens explica el que ha esmentat al capítol 1. El 1859, després d'haver enviat don Joan a escola, Don Toni escapa a París amb la seva neboda, dona Xima, que, aleshores, devia tenir uns divuit anys (per tant havia nascut cap al 1841) per anar a veure l'estrena de l'òpera Faust de Gounod, inspirada en l'obra de Goethe i símbol d'aquesta part, durant la qual el senyor intenta no perdre la joventut (ja té 48 anys). Quan torna, sol perquè dona Xima es queda a París amb un jove cortesà, es troba que Ma antònia no només ha anat a viure a la posada de Bearn, sinó que li demana la separació. Ja se'ns diu que durarà deu anys, durant els quals estaran separats per uns pocs quilòmetres, però no mantindran gairebé cap tipus de contacte.

Joan Mayol té dues curiositats principals: saber què conté la "Sala de les nines" (que madò Francina (una serventa de la casa) li diu que un avi del senyor hi va morir boig) i per què els senyors paguen els estudis d'alguns nois, entre els quals es troba.

En aquest capítol se'ns revela qui era i què va passar amb el Jaume que es cita a la introducció: la tardor de 1866, el Jaume un noiet dos o tres anys més petit que en Joan, que llavors en té 15)) arriba a la casa i el senyor li encarrega que en faci un home. Són dues cares de la mateixa moneda: tots dos necessiten estimació, un la busca en el senyor i agafa gelos del nouvingut, l'altre la busca en ell i tampoc la trobarà, perquè ell enveja que sigui ros, que parli francès millor que ell...
Com que li fa fer fer exercici a l'aire lliure, en Jaume fa millor cara, però ell sap que és falsa, només és el sol que l'ha acolorit, i el força massa. El nen acaba morint d'un atac de cor que ell creu rpoduït per l'esforç a què el sotmet. Se sent, doncs, culpable. És a partir de llavors que decideix que no practicarà més esport, que, a més, associa al paganisme i als desitjos carnals. També és aquest el fet que l'acaba de decidir a fer-se sacerdot, com ja sabem per la introducció.

Capítol 4. Context històric. El capítol comença amb l'afirmació que al senyor no li agrada Ciutat, que després s'explica: li recorda altres ciutats més grans que estimava més (Gènova i, per damunt de tot, París) i després es passa a parlar de la situació política del moment i de l'anterior, cosa que ens fa saber algunes de les opinions sobre el tema que té don Toni. Creu que a Espanya no existeixen veritables demòcartes i que des de la guerra de la Independència tot ha estat anarquia pura. Pensa que Napoleó era un sobrevingut, sempre es refereix a ell com a Bonapart i mai l'anomena Emperador. Els altres el titllen de lliurepensador i fins de francmaçó, i no té relacions amb la resta de Bearns.

També sabem que Joan Mayol creu que sense unitat religiosa no és possible el bon govern d'un poble.

Joan Mayol té un petit gimnàs que li ha muntat el senyor que pensa que l'exercici físic no es contradiu amb la doctrina cristiana i que vol que acabi semblant un atleta grec. Per a ell és un martiri com ja sabem.
Ma Antònia apareix qualificada com una barnesa de cap a peus a qui no agradava sortir de les seves terres i a qui no interessa la lectura.
El capítol s'acaba amb unes frases que el senyor li diu a don Joan, a part d'afirmar que sa veritat i s'engan formen part d'un tot, mostra la seva confiança que dona Ma Antònia torni, li diu que pensa que morirà allà perquè és el lloc on ha nascut i que ell els haurà d'assistir fins que morin perquè serà el capellà de la família.

Expressió escrita (6)

Ja toca fer la sisena redacció, però abans repassarem una mica les característiques que té  el discurs directe i en què es diferencia de l'indirecte.

• Transformacions per passar del discurs directe a l'indirecte

discurs directe		discurs indirecte
:	.........................		que
« »	.........................		Ø
tu	.........................		ell
ara	.........................		llavors
és	.........................		era
ets	.........................		era
aquí	.........................		allà
aquest	.........................		aquell

• Estructura de les declaracions, les preguntes, les respostes i les ordres en el discurs indirecte.

a. Declarar o respondre

Exemples:

En Sergi va dir que llavors engegava el motor.

Li va respondre que era allà

VERBS INTRODUCTORIS		MOT D'ENLLAÇ			ENUNCIAT
dir	+		que	+		verb en indicatiu
explicar
manifestar
afirmar
replicar
declarar
assegurar
respondre
contestar

b. Ordenar o recomanar

Exemple: Va ordenar-li amb insistència que anés endavant

VERBS INTRODUCTORIS		MOT D'ENLLAÇ			ENUNCIAT
ordenar	+		que	+		verb en subjuntiu
manar
exigir
demanar
pregar
dir
aconsellar
recomanar
suggerir

c. Preguntar

Exemples: Va dir si aquell soroll era normal

Va dir-li si aquell soroll del motor era normal.

VERBS INTRODUCTORIS		MOT D'ENLLAÇ				ENUNCIAT
preguntar	+		si		+		verb en indicatiu
demanar
voler saber				qui, què, on, quan
dir

Observacions:

Quan passem del discurs directe al discurs indirecte, cosa que hem de fer sovint, es produeixen canvis importants:

1. Canvis en les persones verbals

Potser cap de les persones que protagonitzaven la conversa cara a cara no hi són presents o potser només n'hi ha una. Llavors la tercera persona, ell o ella, substitueix la segona, tu, o la primera, jo.

— Porta'm el diari d'avui (discurs directe)

— M'ha demant que li porti el diari d'avui (discurs indirecte)

2. Canvis en els temps verbals

Normalment estem explicant una conversa que ja ha tingut lloc, per tant, ja ha passat per qui la narra. Passem la conversa al passat i canvien els temps verbals.

— He quedat aquí amb la meva germana.(discurs directe)

— Em va dir que havia quedat allà amb la seva germana. (discurs indirecte)

3. Ús de verbs introductoris

Si les persones que parlaven ja no hi són presents, ens perdem la informació que proporcionen: tant el gest, com el to de la veu, com la intenció. Aquesta informació l'hem de recollir amb un verb introductori que sigui fidel al que mostraven o sentien els protagonistes. Si sempre fem servir dir, no podrem copsar ni la intenció ni el sentiment dels parlants.

— Em va dir que havia quedat allà amb la seva germana. (discurs indirecte)
Per exemple: explicar, declarar, aclarir, manifestar, respondre, demanar, preguntar, suplicar, avisar, advertir, aconsellar, proposar...

4. Ús de pronoms, adverbis i determinants

Si canvia la persona gramatical, canvien les formes pronominals, els adverbis i els possessius. Si canvien els punts de referència, canvien també els demostratius.

— He quedat aquí amb la meva germana. (discurs directe)

— Em va dir que havia quedat allà amb la seva germana. (discurs indirecte)

5. Ús de nexes

Sempre hi ha una conjunció o nexe que enllaça el que volem referir de la conversa amb el verb introductori. Els més corrents són que per a les oracions afirmatives i si en cas que hagis de referir oracions interrogatives.

— He quedat aquí amb la meva germana. (discurs directe)

— Em va dir que havia quedat allà amb la seva germana. (discurs indirecte)

EXEMPLE:

Text en estil directe:

Eren les quatre de la tarda. Just en aquell moment va arribar la Mercè i va preguntar:

— Que hi ha algú a casa?

Semblava que no hi havia ningú. De cop i volta va sentir la veu del seu marit:

— Què fas aquí tan d'hora?

— Tan d'hora? Però si són les cinc— va contestar.

— Les cinc! Són les quatre, Maria!— va replicar el marit sorprès.

La Maria es va quedar pensant i va exclamar:

— El nen m'ha tornat a avançar el rellotge! I he marxat una hora abans de la feina!

Text en estil indirecte:

Eren les quatre de la tarda. Just en aquell moment va arribar la Mercè i va preguntar si hi havia algú a casa. Semblava que no hi havia ningú. De cop i volta va sentir el seu marit que li demanava què feia a casa tan d'hora. Ella va contestar que no era tan d'hora, que eren les cinc. El marit, sorprès, li va replicar que no eren les cinc, sinó les quatre. La Maria es va quedar pensant i va dir exclamant que el nen li havia tornat a avançar el rellotge i que havia marxat una hora abans de la feina.

I ara, passa aquest conte a estil directe:

a. Hi havia un moliner molt pobre i una mica mentider que tenia una filla preciosa. Un dia, per fer-se agradable al rei, li va contar que la seva filla era capaç de filar la palla i convertir-la en or. D'aquesta manera va fer patir molt la noia, ja que el rei va tancar-la en una torre perquè provàs les seves habilitats. Ella no feia més que plorar, fins que li va comparèixer un nan i li va dir que convertiria la palla en or si ella li donava alguna cosa a canvi. La primera vegada li va donar un collar. La segona vegada, un anell. Però la tercera vegada, quan el rei li havia promès que es casaria amb ella si aconseguia més or, la noia ja no tenia res per donar. Aleshores el nan li va demanar el primer fill. Ella, desesperada, hi va accedir. Al cap d'un any, quan la nova reina havia tingut un fill, el nan va anar a cercar-lo. Ella no se'n volia desprendre de cap manera, i el nan, segur que no se'n sortiria, li va dir que no li prendria el fill si ella arribava a descobrir el seu nom. La reina va passar dies recollint els noms més estranys del regne, però no endevinava el del nan. Fins que un dia un dels missatgers, enmig del bosc, va sentir el nan que cantava una cançó que deia que tot i que ningú ho sabia, ell era Rumpelstilzchen. El nan, quan la reina li ho va dir, es va enfadar molt, i cridava que ho sabia perquè li ho havia dit el dimoni i pegava potades a terra, tan fortes, tan fortes, que la terra es va obrir i Rumpelstilzchen va desaparèixer. A partir de llavors la reina va viure feliç i tranquil·la al costat del seu fill.
      (Germans Grimm: Rumpelstilzchen)

I aquest diàleg a estil indirecte: b. Tanmateix, quan menys s'ho esperava, la dona de fer feines va dir amb un riure estúpid:
   —Ja sé que Sybille viu a casa del seu promès. Deu ser tota una doneta, oi?
   Es pensava que Sharon ho sabia.
   Sharon, completament drogada a causa de tants sedants, es pensà que aquella bona dona li estava gastant una broma pesada.
   —No és temps de bromes ni d'acudits graciosos, eh Mabel?
   —Però si és veritat! —va respondre esbojarradament Mabel.
   Llavors s'adonà que Sharon no ho sabia.
   —Surt de casa meva, surt! No et vull veure més! —cridà Sharon amb tota l'energia que li quedava.
                   (Patricia Highsmith: Petits contes misògins)