Capítol 9. Les memòries: llegat, descendència i immortalitat: En aquest capítol Joan Mayol ens parla de les Memòries, comença dient-nos que l'alexandrí de la Fontaine podria ser el lema de l'obra que té com a principals "virtuts" la frescor de la improvisació i l'encant de la sinceritat i que hi subjau olt de talent. Semblen fetes, doncs, a raig i sense revisar, i que ell converteix la descurança en virtut. El text conté des d'anècdotes galants fins a pensaments valuosos.
Don Toni diu que les memòries són un monument a la dona legítima i don Joan ens diu que ja explicarà com justifica les infidelitats que va cometre.
Segons don Joan, si don Toni té tant d'interès a publicar aquests textos és perquè és la seva manera de perpetuar-se, perquè tot i ser absolutament racional,no es veu lliure de l'intent humà de no morir del tot després de la mort física.
Llavors fa una nova digressió sobre els fills il·legítims del senyor, i titlla d'acte de crueltat el fet d'havers-se negat a donar-los el cognom, per, seguidament, dir que ell no és ningú per a jutjar-lo.
Aquí també sabem d'on s'han tret els 2.000 duros que té per a fer possible la publicació. Abans de morir, don Toni es va vendre el pinar de Sa Cova que passat demà tallen. Don Joan s'esborrona de pensar què hauria posat com a prioritat don Toni: el benestar de la dona o la publicació del llibre si haguessin viscut més temps. Es mostra també content que no hagi hagut de veure com tallaran els arbres ja que el pinar era un espai que el senyor estimava.
Sembla que van haver de viure de forma frugal els últims anys, fins al punt que don Joan hi havia dies que tenia problemes per aconseguir l'ensaïmada i la xocolata que esmorzaven. Aquí també sabem que dona Ma Antònia va anar perdent la memòria amb l'edat.
Justifica el fet que no tinguin diners per variades raons: part de les terres les tenien comunitats religioses que no pagaven censals; d'altres, petits arrendataris que moltes vegades no podien pagar, que les principals collites eren d'olives i aglans que no eren gaire rendibles i a més, que els pagesos, quan estalviaven, duien els diners al senyor que no els el guardava sinó que els gastava. Si ells els reclamaven, els el tornava hipotecant les propietats.
10. L'aventura de París: I ara, se'ns explica com va anar l'anada a París amb la neboda. El primer que sabem és que l'estada va durar prop de mig any i que s'acabà el dia que dona Xima va veure que al seu oncle ja no li quedaven diners.
La descripció que don Joan fa de dona Xima és completament negativa: depravada, no llegia, esperit del mal, impudor, egoisme, cobejança són alguns dels qualificatius que li atribueix. Don Toni l'anomena "la dona que no s'enfada" i don Joan afegeix que no s'enfada perquè no té vergonya. Tot i que diu que no creu en les teories de l'herència que Zola utilitza per descriure els seus personatges, ha de reconèixer que hi ha a la família gent que podria explicar el caràcter de la neboda i cita dona Anna i un Bearn que acabà a la presó; però també recorda que hi ha altres familiars que mantingueren una vida virtuosa i exemplar (Bearn, peix i carn).
Don Toni comprava a dona Xima tot el que ella demanava i ell es podia permetre, perquè, per exemple, a l'Òpera ella es presenta vestida de blanc i sense cap joia, simplement perquè no en té, tot i que així causi més sensació que l'Emperdadriu perquè tothom interpreta que ho fa per ressaltar la pròpia bellesa. La descripció de París la tenim a partir de les paraules de don Toni: una ciutat plena d'avenços tècnics i de vida plaent que don Joan qualifica de viciosa: L'emperadriu era més adimrada pels seus vestits que per les seves virtuts. I aquí tenim una barreja entre els personatges de ficció, dona Xima i don Toni i els històrics i reals: Napoleó III, dona Eugenia de Montijo, Ferdinand Lesseps o Gounod.
Dona Xima sembla que aviat comença una amistat amb el lion Campo Formio amb la perspectiva d'arribar a ser presentada a l'Emperador. És llavors quan l'oncle torna a Mallorca.
El capítol s'acaba amb la poca credibilitat que don Toni dóna a les suposades paternitats: No hi ha res tan adulterat com ses estirps. [...] Puc jo mateix estar segur d'ésser un Bearn?. 11. Xima a París. Què hi fa: diu que aviat dona Xima fou la dama més coneguda de París, més que Rigolboche i més que la mateixa Emperadriu, però que no acaba d'aconseguir ser presentada a l'Emperador de manera formal. ella, a canvi, no cedeix als seus desitjos, i, mentrestant, dona Eugenia, que s'ha quedat sense amant (Campo-formio) i sense l'interès del seu marit, aplaudeix que la seva compatriota actuï com ho fa.
De Rigolboche s'explica que publicà unes memòries on recull un passatge que és ofensiu per a dona Xima que se'n venjà quan en tingué l'oportunitat d'una manera força cruel (Riglolboche era una actriu de cabaret, famosa per saber ballar el can-can i pels seus cabells llarguíssims que ella deixava que pentinés algun dels assistents al seu espectacle). Un dia caigué del cavall, dona Xima la recollí i, abans que tornés en si, li tallà la cabellera, quan la tornà a tenir, tothom l'havia oblidada.
El capítol s'acaba amb una reflexió de Don Toni, Rigolboche enterrada en una entrada del Petit larousse i un comentari de don Joan: és tot quant la mort li inspirava al senyor.
12. Retorn de París. Calúmnies del poble contra don Toni: el capítol comença amb l'afirmació de Joan Mayol que els senyors van passar deu anys separats, però espiritualment més units que mai i després ens explica a què es va dedicar dona Ma Antònia: s'exercità en la pràctica de la religió i de les virtuts domèstiques, i diu que, quan van tornar a estar junts, feia broma quan deia que tampoc havia trobat a faltar gaire el seu marit perquè s'havia dedicat a fer una vànova (semblantment a la Penèlope grega). Afegeix que els vilatans la veien franca, mentre ell la veu respectuosa, però no necessàriament sincera.
Llavors passa a parlar del senyor a qui es va atribuir la mort d'una noia que ell va recollir a casa seva i que es deia Margalideta, com la protagonista de Faust, un any després que hi arribés i que van enterrar al jardí de la possessió. Els republicans demanaren el processament del senyor per aquest motiu i tot i que, segons Mayol, no hi havia cap fonament per aquesta denúncia, no hi va faltar gent que els escoltés i donés el cas com a cert.
Just després, una noia que es deia Bàrbara Titana, va perdre el cap i s'enamorà completament de don Toni, tots van pensar que la seva bogeria era culpa de l'embruixament a què l'havia sotmesa don Toni, que pensa que, posats a embruixar algú, hauria escollit una noia més bonica.
Don Joan veu en això una prova dels perills del sufragi universal i don Toni considera que abans d'aquest fet, el país hauria de passar per un dictadura il·lustrada.
Aquests fets provoquen que alguna vegada els vilatans llencin pedres contra el carruatge que don Toni utilitzava. Davant d'aquests fets, don Toni es referma en la idea que els senyors han d'utiitzar la seva autoritat moral sobre els vilatans, perquè si el senyor no pega, és segur que el bracer, un dia o altre, s'aixecarà contra ell i expressa la seva confiança que algun dia es descobreixi una droga que faci que la humanitat deixi la violència i es tranquil·litzi.
Segons don Joan aquesta droga ja existeix i és la fraternitat i humilitat cristianes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario