Capítols de l'1 al 4 inclosos.
Com que per acabar el llibre he fet el càlcul que hem de llegir quatre capítols per sessió, les entrades del bloc també aniran de quatre en quatre.
Primera part: Sota la Influència de Faust.
Capítol 1: Descripció de l’espai i dels personatges. Comença el capítol dient-nos que Bearn dóna nom a una possessió; a un poblet amb terres pobres on viuen unes 400 persones i a la família mestressa de la possessió. Per tant, és un topònim i un antropònim. Es diu que Sant Miquel n'és la festa patronal i que tradicionalment s'ha pensat que la nissaga ve dels temps de la Conquesta tot i que no hi ha proves que ho demostrin.
Llevat de don Toni (protagonista o coprotagonista), els senyors mai havien tingut gaire interès per la cultura ni per viure a Ciutat. Es remarca un avantpassat (revesavi amb esperit primitiu).
Del narrador, Joan Mayol, sabem que ara, en el moment d'iniciar la narració, té 38 anys, cosa que situa la seva data de naixement al 1852, que és orfe de pare i mare (molt bella i amb els ulls negres) i que als 7 anys (1859), tot i que estava destinat a guardar porcs, se'l va enviar al col·legi dels Ligorins després que Ma Antònia (dona i cosina germana de don Toni, (s'asemblen físicament, però ella és bella i ell és lleig) es fixés en els seus ulls que li recorden, literalment, a No sé qui i, de debò, als del seu marit, cosa que fa suposar que n'és un dels fills biològics no reconeguts.
Quan ell torna per Pasqua a la casa es troba que el senyor ha marxat a París i Ma Antònia a la posada de Bearn (després en sap el motiu).
De don Toni en tenim el retrat que ens en va fent don Joan. Aquí el qualifica de sincer però difícil d'entendre; diu que anava vestit amb perruca blanca i hàbit franciscà; que llegia molt; que es considerava hereu de la Il·lustració; que era sofista i dialèctic i que no discutia ni s'enfadava mai; tot i que no havia renunciat a castigar corporalment els seus "inferiors". Don Joan l'admira i el qualifica d'home extraordinari i li agraeix ésser un dels seus principals formadors, molt més interessant que el que aprèn a l'escola: Ell m'ensenyà francès i m'inicià en Racine i Molière. Afegeix que al poble té fama de bruixot.
Capítol 2: Descripció de la possessió. A part de fer-nos una detallada descripció de la casa que qualifica de barreja de casa de pagès i de palau, ens dóna altres informacions relatives als personatges que són mínimament importants:
De don Toni sabem que és un mal administrador i està arruïnant tant el seu patrimoni com el dels pagesos de la contrada. Que creu que la seva classe està a punt de desaparèixer. Que no té altres contactes humans que els estrictament necessaris i aquí hi inclou els tractes carnals que ha tingut amb pageses o pastores, tractes als quals elles s'han de sotmetre, i després han d'oblidar i continuar respectant-lo com a senyor que és. No oblida remarcar que es farà càrrec de la formació dels infants que aquests tractes han pogut provocar, tot i que mai els donarà allò que ells mereixen, que és el nom o cognom que els donaria una identitat real. Aquí veiem el principal greuge que té don Joan respecte al senyor i que anirà repetint periòdicament. Ell, com a narrador, mai ens dirà que sap que és fill biològic del senyor i que el senyor no l'ha volgut reconèixer tot i que ho hauria pogut fer, però amb aquestes digressions sabem que això és exactament el que pensa.
Se'ns esmenta que, des que el gener de 1884 van tornar de Roma, els senyors sobretot van ocupar el saló. Així se'ns avança, de retruc, que tornaran a estar junts i que faran aquest viatge.
Don Joan diu que de la "Sala de les Nines" ja ens en parlarà més endavant, de moment sabem queés el lloc més ocult de la casa.
Capítol 3: Separació de don Toni i dona Ma Antònia. Aquí don Joan ens explica el que ha esmentat al capítol 1. El 1859, després d'haver enviat don Joan a escola, Don Toni escapa a París amb la seva neboda, dona Xima, que, aleshores, devia tenir uns divuit anys (per tant havia nascut cap al 1841) per anar a veure l'estrena de l'òpera Faust de Gounod, inspirada en l'obra de Goethe i símbol d'aquesta part, durant la qual el senyor intenta no perdre la joventut (ja té 48 anys). Quan torna, sol perquè dona Xima es queda a París amb un jove cortesà, es troba que Ma antònia no només ha anat a viure a la posada de Bearn, sinó que li demana la separació. Ja se'ns diu que durarà deu anys, durant els quals estaran separats per uns pocs quilòmetres, però no mantindran gairebé cap tipus de contacte.
Llevat de don Toni (protagonista o coprotagonista), els senyors mai havien tingut gaire interès per la cultura ni per viure a Ciutat. Es remarca un avantpassat (revesavi amb esperit primitiu).
Del narrador, Joan Mayol, sabem que ara, en el moment d'iniciar la narració, té 38 anys, cosa que situa la seva data de naixement al 1852, que és orfe de pare i mare (molt bella i amb els ulls negres) i que als 7 anys (1859), tot i que estava destinat a guardar porcs, se'l va enviar al col·legi dels Ligorins després que Ma Antònia (dona i cosina germana de don Toni, (s'asemblen físicament, però ella és bella i ell és lleig) es fixés en els seus ulls que li recorden, literalment, a No sé qui i, de debò, als del seu marit, cosa que fa suposar que n'és un dels fills biològics no reconeguts.
Quan ell torna per Pasqua a la casa es troba que el senyor ha marxat a París i Ma Antònia a la posada de Bearn (després en sap el motiu).
De don Toni en tenim el retrat que ens en va fent don Joan. Aquí el qualifica de sincer però difícil d'entendre; diu que anava vestit amb perruca blanca i hàbit franciscà; que llegia molt; que es considerava hereu de la Il·lustració; que era sofista i dialèctic i que no discutia ni s'enfadava mai; tot i que no havia renunciat a castigar corporalment els seus "inferiors". Don Joan l'admira i el qualifica d'home extraordinari i li agraeix ésser un dels seus principals formadors, molt més interessant que el que aprèn a l'escola: Ell m'ensenyà francès i m'inicià en Racine i Molière. Afegeix que al poble té fama de bruixot.
De don Toni sabem que és un mal administrador i està arruïnant tant el seu patrimoni com el dels pagesos de la contrada. Que creu que la seva classe està a punt de desaparèixer. Que no té altres contactes humans que els estrictament necessaris i aquí hi inclou els tractes carnals que ha tingut amb pageses o pastores, tractes als quals elles s'han de sotmetre, i després han d'oblidar i continuar respectant-lo com a senyor que és. No oblida remarcar que es farà càrrec de la formació dels infants que aquests tractes han pogut provocar, tot i que mai els donarà allò que ells mereixen, que és el nom o cognom que els donaria una identitat real. Aquí veiem el principal greuge que té don Joan respecte al senyor i que anirà repetint periòdicament. Ell, com a narrador, mai ens dirà que sap que és fill biològic del senyor i que el senyor no l'ha volgut reconèixer tot i que ho hauria pogut fer, però amb aquestes digressions sabem que això és exactament el que pensa.
Se'ns esmenta que, des que el gener de 1884 van tornar de Roma, els senyors sobretot van ocupar el saló. Així se'ns avança, de retruc, que tornaran a estar junts i que faran aquest viatge.
Don Joan diu que de la "Sala de les Nines" ja ens en parlarà més endavant, de moment sabem queés el lloc més ocult de la casa.
Capítol 3: Separació de don Toni i dona Ma Antònia. Aquí don Joan ens explica el que ha esmentat al capítol 1. El 1859, després d'haver enviat don Joan a escola, Don Toni escapa a París amb la seva neboda, dona Xima, que, aleshores, devia tenir uns divuit anys (per tant havia nascut cap al 1841) per anar a veure l'estrena de l'òpera Faust de Gounod, inspirada en l'obra de Goethe i símbol d'aquesta part, durant la qual el senyor intenta no perdre la joventut (ja té 48 anys). Quan torna, sol perquè dona Xima es queda a París amb un jove cortesà, es troba que Ma antònia no només ha anat a viure a la posada de Bearn, sinó que li demana la separació. Ja se'ns diu que durarà deu anys, durant els quals estaran separats per uns pocs quilòmetres, però no mantindran gairebé cap tipus de contacte.
Joan Mayol té dues curiositats principals: saber què conté la "Sala de les nines" (que madò Francina (una serventa de la casa) li diu que un avi del senyor hi va morir boig) i per què els senyors paguen els estudis d'alguns nois, entre els quals es troba.
En aquest capítol se'ns revela qui era i què va passar amb el Jaume que es cita a la introducció: la tardor de 1866, el Jaume un noiet dos o tres anys més petit que en Joan, que llavors en té 15)) arriba a la casa i el senyor li encarrega que en faci un home. Són dues cares de la mateixa moneda: tots dos necessiten estimació, un la busca en el senyor i agafa gelos del nouvingut, l'altre la busca en ell i tampoc la trobarà, perquè ell enveja que sigui ros, que parli francès millor que ell...
Com que li fa fer fer exercici a l'aire lliure, en Jaume fa millor cara, però ell sap que és falsa, només és el sol que l'ha acolorit, i el força massa. El nen acaba morint d'un atac de cor que ell creu rpoduït per l'esforç a què el sotmet. Se sent, doncs, culpable. És a partir de llavors que decideix que no practicarà més esport, que, a més, associa al paganisme i als desitjos carnals. També és aquest el fet que l'acaba de decidir a fer-se sacerdot, com ja sabem per la introducció.
Capítol 4. Context històric. El capítol comença amb l'afirmació que al senyor no li agrada Ciutat, que després s'explica: li recorda altres ciutats més grans que estimava més (Gènova i, per damunt de tot, París) i després es passa a parlar de la situació política del moment i de l'anterior, cosa que ens fa saber algunes de les opinions sobre el tema que té don Toni. Creu que a Espanya no existeixen veritables demòcartes i que des de la guerra de la Independència tot ha estat anarquia pura. Pensa que Napoleó era un sobrevingut, sempre es refereix a ell com a Bonapart i mai l'anomena Emperador. Els altres el titllen de lliurepensador i fins de francmaçó, i no té relacions amb la resta de Bearns.
En aquest capítol se'ns revela qui era i què va passar amb el Jaume que es cita a la introducció: la tardor de 1866, el Jaume un noiet dos o tres anys més petit que en Joan, que llavors en té 15)) arriba a la casa i el senyor li encarrega que en faci un home. Són dues cares de la mateixa moneda: tots dos necessiten estimació, un la busca en el senyor i agafa gelos del nouvingut, l'altre la busca en ell i tampoc la trobarà, perquè ell enveja que sigui ros, que parli francès millor que ell...
Com que li fa fer fer exercici a l'aire lliure, en Jaume fa millor cara, però ell sap que és falsa, només és el sol que l'ha acolorit, i el força massa. El nen acaba morint d'un atac de cor que ell creu rpoduït per l'esforç a què el sotmet. Se sent, doncs, culpable. És a partir de llavors que decideix que no practicarà més esport, que, a més, associa al paganisme i als desitjos carnals. També és aquest el fet que l'acaba de decidir a fer-se sacerdot, com ja sabem per la introducció.
Capítol 4. Context històric. El capítol comença amb l'afirmació que al senyor no li agrada Ciutat, que després s'explica: li recorda altres ciutats més grans que estimava més (Gènova i, per damunt de tot, París) i després es passa a parlar de la situació política del moment i de l'anterior, cosa que ens fa saber algunes de les opinions sobre el tema que té don Toni. Creu que a Espanya no existeixen veritables demòcartes i que des de la guerra de la Independència tot ha estat anarquia pura. Pensa que Napoleó era un sobrevingut, sempre es refereix a ell com a Bonapart i mai l'anomena Emperador. Els altres el titllen de lliurepensador i fins de francmaçó, i no té relacions amb la resta de Bearns.
També sabem que Joan Mayol creu que sense unitat religiosa no és possible el bon govern d'un poble.
Joan Mayol té un petit gimnàs que li ha muntat el senyor que pensa que l'exercici físic no es contradiu amb la doctrina cristiana i que vol que acabi semblant un atleta grec. Per a ell és un martiri com ja sabem.
Ma Antònia apareix qualificada com una barnesa de cap a peus a qui no agradava sortir de les seves terres i a qui no interessa la lectura.
El capítol s'acaba amb unes frases que el senyor li diu a don Joan, a part d'afirmar que sa veritat i s'engan formen part d'un tot, mostra la seva confiança que dona Ma Antònia torni, li diu que pensa que morirà allà perquè és el lloc on ha nascut i que ell els haurà d'assistir fins que morin perquè serà el capellà de la família.
Joan Mayol té un petit gimnàs que li ha muntat el senyor que pensa que l'exercici físic no es contradiu amb la doctrina cristiana i que vol que acabi semblant un atleta grec. Per a ell és un martiri com ja sabem.
Ma Antònia apareix qualificada com una barnesa de cap a peus a qui no agradava sortir de les seves terres i a qui no interessa la lectura.
El capítol s'acaba amb unes frases que el senyor li diu a don Joan, a part d'afirmar que sa veritat i s'engan formen part d'un tot, mostra la seva confiança que dona Ma Antònia torni, li diu que pensa que morirà allà perquè és el lloc on ha nascut i que ell els haurà d'assistir fins que morin perquè serà el capellà de la família.
No hay comentarios:
Publicar un comentario