Tot i que, com ja sabeu, no acostumo a donar gaire importància a les vides dels autors de les obres que llegim en el moment que les examino, sí que m'agrada que el pugueu contextualitzar, perquè crec que, tot i que no ho demanaré, és important que sapigueu qui són, quan van viure i com.
Per això aquí teniu un seguit d'informacions sobre l'home que va escriure Bearn o la sala de les nines.
Llorenç Villalonga Pons la màxima figura de la narrativa de les Illes del segle XX i una de les més representatives de la cultura catalana, estableix una vinculació indissociable entre biografia i obra. Llegir les seves novel·les, els seus contes o els seus articles periodístics implica fer un seguiment dels seus avatars existencials com passa en pocs autors. Aquest fet pot abocar el lector a fer un exercici d’acarament entre la ficció del món que ens presenta l’autor i el seu moment històric i vital; si bé aquesta estratègia és molt fructífera per la quantitat de dades que revela, també pot arribar a minimitzar les dimensions de l’univers estètic i moral que la seva obra ofereix. Però, certament, Villalonga converteix la realitat en un món de ficció extraordinari que, al seu torn, pinta i explica una part important de l’imaginari del segle XX.
Neix a Palma el 1897, fill de Miquel Villalonga Muntaner, militar, ideològicament conservador i terratinent, i de Joana Pons Marquès. El pare va procurar fomentar en els fills l’interès per la seva carrera professional: no se’n va sortir en el cas de Llorenç i Miquel, però el germà gran, Guillem, sí que s’hi va dedicar. Tot i que les possessions dels Villalonga les podem situar a Tofla, prop de Binissalem, són els espais de Bunyola, àmbit de l’àvia paterna, els que apareixeran prou recurrentment en la construcció idealitzada del locus amoenus i terribilis que esdevindrà Bearn.
Si el pare els ensenya la importància de l’ordre dogmàtic, la mare serà un recer emotiu i dúctil. Aquesta doble posició davant del món influirà en el nostre autor, com també ho farà la biblioteca del germà gran.
Amb tot, Villalonga mitifica el passat històric i el present del seu clos familiar i se li pot resseguir un cert desig d’una ascendència noble ancorada en un passat atàvic: això és altament remarcable al llarg de Bearn, malgrat que alhora notem la ridiculització, pròpia de la maduresa, de la ingenuïtat de tal desig.
Després de cursar el batxillerat a l'Institut Balear de Mallorca, on fou un estudiant mediocre i del fracàs a l’hora d’accedir a l’acadèmia militar, sospesa estudis jurídics i eclesiàstics, fins que acaba optant per fer medicina. Aquesta decisió no és pròpiament vocacional ni esdevé el centre del seu món. Tot i que l’ajudarà a construir determinats perfils narratius i dramàtics de la seva obra literària.
El periple dels estudis de medicina (1919-1926) el porta a diverses facultats universitàries (Múrcia, Barcelona, Madrid i Saragossa) i acaba els estudis el 1926. Com es pot deduir, no som davant d’un estudiant exemplar lliurat vitalment als seus estudis, sinó d’una personalitat tastaolletes que s’interessa per diverses branques de coneixement i que aspira a una dimensió espiritual i cosmopolita més enllà de l’exercici de la medicina en un sentit estricte. Per aquesta raó, i amb la base de les lectures primerenques a la biblioteca del germà gran, la seva especialització és en l’àmbit de la psiquiatria.
Els anys d’estudiant són, a part de disbauxats, es construirà la incipient, i ben conreada, faceta d’esnob i provocador en la qual se sentirà còmode també com a periodista, productius pel fet que el posen en contacte amb les teories freudianes, que ell vol entendre més com un mètode d’anàlisi filosòfica que no pas com una part dels coneixements que necessita per a exercir la que serà la seva professió.
A més, la formació literària inicial li ofereix la possibilitat de conèixer l’obra d’Anatole France: el relativisme crític i la concepció fatalista de la història d’aquest autor l’acompanyaran en la concepció de la seva obra literària i li aportaran referències cosmopolites molt allunyades del localisme provincià que regia a l’illa i que ell menysté. Es veu com un jove inquiet, curiós i rebel, amb un intens afany cosmopolita que el situa a l'avantguarda estètica dels anys vint i trenta, la seva primera incursió a l'activitat literària es dóna precisament durant aquesta època: escriu per al diari "El Día", de Palma, diversos articles sobre política i sobre cultura —des d'un punt de vista anticatalanista— i alguns contes sintètics, que publica més tard. Aquests primers escrits els signa amb el pseudònim de Dhey, que també utilitza en algunes de les seves primeres obres i que el mostren amb posat de provocador que combat la visió, al seu entendre, reduccionista de la cultura del moment, que critica l’estatisme aristocràtic de les classes benestants, que entoma les influències de Voltaire i que posa en solfa les seves lectures universitàries d’Ortega i Gasset. D’alguna manera, assenta les bases ideològiques d’un imaginari que, posteriorment, serviran per entendre algun dels personatges de Bearn.
Aquest primer període de formació el podem situar entre 1924 i la Guerra Civil. La seva concepció del món s’amplia amb l’empremta de les lectures de Marcel Proust. Més enllà de les crítiques ideològiques a l’immobilisme, de l’aversió al folklorisme, al tradicionalisme vuitcentista i al paisatgisme de l’Escola Mallorquina, Proust li obre les possibilitats de la lectura literària del pas del temps i de la profunditat psicològica dels personatges sotmesos a l’erosió de la temporalitat.
Mentrestant, el Villalonga periodista es va completant amb el contista: la producció de narrativa curta en castellà és copiosa. De fet, no fou considerat pròpiament un novel·lista fins als anys cinquanta. Amb tot, les tensions intel·lectuals amb els sectors catalanistes l’acaba enfrontant directament amb la intelligentsia illenca el 1928, quan "La Nova Terra" li rebutja un article. A partir d’aquest moment, aguditza les crítiques als que ell creu representants del localisme.
El 1927 obre un consultori a Palma, i poc després a la Clínica Peñaranda. De 1930 a 1934, ocupa el càrrec de secretari del Col·legi Oficial de Metges de les Balears. Paral·lelament, entra a treballar a l'Hospital Provincial, però poc després passa a l'Hospital Psiquiàtric. Metge de professió i literat per vocació.
Neix a Palma el 1897, fill de Miquel Villalonga Muntaner, militar, ideològicament conservador i terratinent, i de Joana Pons Marquès. El pare va procurar fomentar en els fills l’interès per la seva carrera professional: no se’n va sortir en el cas de Llorenç i Miquel, però el germà gran, Guillem, sí que s’hi va dedicar. Tot i que les possessions dels Villalonga les podem situar a Tofla, prop de Binissalem, són els espais de Bunyola, àmbit de l’àvia paterna, els que apareixeran prou recurrentment en la construcció idealitzada del locus amoenus i terribilis que esdevindrà Bearn.
 |
| Bunyola |
Si el pare els ensenya la importància de l’ordre dogmàtic, la mare serà un recer emotiu i dúctil. Aquesta doble posició davant del món influirà en el nostre autor, com també ho farà la biblioteca del germà gran.
Amb tot, Villalonga mitifica el passat històric i el present del seu clos familiar i se li pot resseguir un cert desig d’una ascendència noble ancorada en un passat atàvic: això és altament remarcable al llarg de Bearn, malgrat que alhora notem la ridiculització, pròpia de la maduresa, de la ingenuïtat de tal desig.
Després de cursar el batxillerat a l'Institut Balear de Mallorca, on fou un estudiant mediocre i del fracàs a l’hora d’accedir a l’acadèmia militar, sospesa estudis jurídics i eclesiàstics, fins que acaba optant per fer medicina. Aquesta decisió no és pròpiament vocacional ni esdevé el centre del seu món. Tot i que l’ajudarà a construir determinats perfils narratius i dramàtics de la seva obra literària.
El periple dels estudis de medicina (1919-1926) el porta a diverses facultats universitàries (Múrcia, Barcelona, Madrid i Saragossa) i acaba els estudis el 1926. Com es pot deduir, no som davant d’un estudiant exemplar lliurat vitalment als seus estudis, sinó d’una personalitat tastaolletes que s’interessa per diverses branques de coneixement i que aspira a una dimensió espiritual i cosmopolita més enllà de l’exercici de la medicina en un sentit estricte. Per aquesta raó, i amb la base de les lectures primerenques a la biblioteca del germà gran, la seva especialització és en l’àmbit de la psiquiatria.
Els anys d’estudiant són, a part de disbauxats, es construirà la incipient, i ben conreada, faceta d’esnob i provocador en la qual se sentirà còmode també com a periodista, productius pel fet que el posen en contacte amb les teories freudianes, que ell vol entendre més com un mètode d’anàlisi filosòfica que no pas com una part dels coneixements que necessita per a exercir la que serà la seva professió.
A més, la formació literària inicial li ofereix la possibilitat de conèixer l’obra d’Anatole France: el relativisme crític i la concepció fatalista de la història d’aquest autor l’acompanyaran en la concepció de la seva obra literària i li aportaran referències cosmopolites molt allunyades del localisme provincià que regia a l’illa i que ell menysté. Es veu com un jove inquiet, curiós i rebel, amb un intens afany cosmopolita que el situa a l'avantguarda estètica dels anys vint i trenta, la seva primera incursió a l'activitat literària es dóna precisament durant aquesta època: escriu per al diari "El Día", de Palma, diversos articles sobre política i sobre cultura —des d'un punt de vista anticatalanista— i alguns contes sintètics, que publica més tard. Aquests primers escrits els signa amb el pseudònim de Dhey, que també utilitza en algunes de les seves primeres obres i que el mostren amb posat de provocador que combat la visió, al seu entendre, reduccionista de la cultura del moment, que critica l’estatisme aristocràtic de les classes benestants, que entoma les influències de Voltaire i que posa en solfa les seves lectures universitàries d’Ortega i Gasset. D’alguna manera, assenta les bases ideològiques d’un imaginari que, posteriorment, serviran per entendre algun dels personatges de Bearn.
Aquest primer període de formació el podem situar entre 1924 i la Guerra Civil. La seva concepció del món s’amplia amb l’empremta de les lectures de Marcel Proust. Més enllà de les crítiques ideològiques a l’immobilisme, de l’aversió al folklorisme, al tradicionalisme vuitcentista i al paisatgisme de l’Escola Mallorquina, Proust li obre les possibilitats de la lectura literària del pas del temps i de la profunditat psicològica dels personatges sotmesos a l’erosió de la temporalitat.
Mentrestant, el Villalonga periodista es va completant amb el contista: la producció de narrativa curta en castellà és copiosa. De fet, no fou considerat pròpiament un novel·lista fins als anys cinquanta. Amb tot, les tensions intel·lectuals amb els sectors catalanistes l’acaba enfrontant directament amb la intelligentsia illenca el 1928, quan "La Nova Terra" li rebutja un article. A partir d’aquest moment, aguditza les crítiques als que ell creu representants del localisme.
El 1927 obre un consultori a Palma, i poc després a la Clínica Peñaranda. De 1930 a 1934, ocupa el càrrec de secretari del Col·legi Oficial de Metges de les Balears. Paral·lelament, entra a treballar a l'Hospital Provincial, però poc després passa a l'Hospital Psiquiàtric. Metge de professió i literat per vocació.
S'estrena com a narrador amb la novel·la Mort de dama (1931), llibre que a pesar de suposar un salt qualitatiu en la seva carrera literària —i de ser considerat un clàssic de la literatura catalana contemporània—, rep, en el moment de publicar-se, crítiques airades de l'entorn regionalista de l'illa i dels poetes de l'Escola Mallorquina que se senten al·ludits en la sàtira i la paròdia que traspua l'obra i origina la ruptura total entre l’escriptor i els cercles culturals illencs del moment.
Tres anys més tard d'aquesta primera aventura literària decideix engegar amb el seu germà Miquel el magazín "Brisas" (1934-1936), revista que ell mateix dirigeix i on publica alguns dels seus relats, poemes i obres teatrals com ara Silvia Ocampo i Fedra, i el començament de la novel·la Madame Dillon (1937), totes tres inspirades en la relació sentimental que va tenir amb Emilia Bernal, una poeta cubana i on a més, retrata la realitat de Mallorca durant els anys trenta, quan tot just començaven a arribar les primeres onades de turistes.
El 1934, també, apareix "Centro", un recull d'articles bel·ligerants amb el catalanisme.
Villalonga ja ha esdevingut un paradigma de crítica al catalanisme i de cosmopolitisme crític i esnob. Amb "Brisas" pretenia superar el localisme provincià, adduint que no tenia ancoratge ideològic, i, tot aprofitant la conjuntura turística de l’Illa, va tornar a apostar per unes referències literàries universals que incloïen Zweig i Huxley, entre d’altres. Com abans, amb Proust, des de les pàgines d’"El Dia", Villalonga va revelant les fonts literàries que constituiran la base per entendre la seva obra. I malgrat la relació que manté amb Salvador Espriu, a partir de 1935, i l’admiració artística mútua, Villalonga no relativitza el seu anticatalanisme.
El 1934, també, apareix "Centro", un recull d'articles bel·ligerants amb el catalanisme.
Villalonga ja ha esdevingut un paradigma de crítica al catalanisme i de cosmopolitisme crític i esnob. Amb "Brisas" pretenia superar el localisme provincià, adduint que no tenia ancoratge ideològic, i, tot aprofitant la conjuntura turística de l’Illa, va tornar a apostar per unes referències literàries universals que incloïen Zweig i Huxley, entre d’altres. Com abans, amb Proust, des de les pàgines d’"El Dia", Villalonga va revelant les fonts literàries que constituiran la base per entendre la seva obra. I malgrat la relació que manté amb Salvador Espriu, a partir de 1935, i l’admiració artística mútua, Villalonga no relativitza el seu anticatalanisme.
L'any 1936, entra a formar part de la Falange Espanyola, el seu cercle d’amistats són falangistes i el seu germà Miquel és un entusiasta de l’aixecament militar. Sembla que Villalonga s’enrola en les files de la Falange més per motius familiars i socials que no pas per convicció ideològica. I, d’altra banda, el feixisme representava per a ell una mena de garant de l’ordre davant del caos que ell veia amb la República. Participa en activitats de propaganda de les tesis feixistes, tot i que amb menys entusiasme que el seu germà.
I al cap de poc temps es casa amb Teresa Gelabert Gelabert, vídua i cosina llunyana. Aquest fet obre una nova etapa en la seva vida, que suposa el final del seu itinerari amorós desordenat i la «retirada» als espais de Binissalem, propietat de l’esposa.
Aquest allunyament de la realitat immediata també el distancia de la Falange i comporta un canvi d’actitud vital.
El 1937, ja assentat en l’àmbit rural i lluny de la fressa mundanal, comença la concepció del mite de Bearn i de la novel·la. La immersió en el present, amb totes les textures ideològiques i socials, deixa pas a la mitificació del passat. Villalonga concep i desitja un origen atàvic vinculat a la possessió rural. Professionalment es dedica cada vegada més a la psiquiatria mentre va abandonant l’activitat periodística.
I al cap de poc temps es casa amb Teresa Gelabert Gelabert, vídua i cosina llunyana. Aquest fet obre una nova etapa en la seva vida, que suposa el final del seu itinerari amorós desordenat i la «retirada» als espais de Binissalem, propietat de l’esposa.
Aquest allunyament de la realitat immediata també el distancia de la Falange i comporta un canvi d’actitud vital.
El 1937, ja assentat en l’àmbit rural i lluny de la fressa mundanal, comença la concepció del mite de Bearn i de la novel·la. La immersió en el present, amb totes les textures ideològiques i socials, deixa pas a la mitificació del passat. Villalonga concep i desitja un origen atàvic vinculat a la possessió rural. Professionalment es dedica cada vegada més a la psiquiatria mentre va abandonant l’activitat periodística.
 |
| Possessió mallorquina |
En acabar la Segona Guerra Mundial, Villalonga inicia una nova etapa literària en què es decanta per una major reflexió, i els seus escrits s'omplen de nostàlgia i de rememoració d'un món perdut a la manera de Proust. Torna a col·laborar a la premsa, al diari "Baleares", franquista, i recupera el pseudònim de Dhey. Influenciat per la obra proustiana, comença a preparar unes memòries literàries.
El 1944, publica Chateaubriand, el vizconde romántico juntament amb el seu germà, a qui ajuda a escriure Autobiografía (1947).
De mica en mica, Villalonga va definint un perfil singular de diletant que complementa la seva professió liberal amb activitats literàries i culturals, des d’una certa distància amb el món. La cerca d’aquesta distància també explica els seus viatges a Itàlia i França i un creuer pel Mediterrani l’any 1950.
El 1944, publica Chateaubriand, el vizconde romántico juntament amb el seu germà, a qui ajuda a escriure Autobiografía (1947).
De mica en mica, Villalonga va definint un perfil singular de diletant que complementa la seva professió liberal amb activitats literàries i culturals, des d’una certa distància amb el món. La cerca d’aquesta distància també explica els seus viatges a Itàlia i França i un creuer pel Mediterrani l’any 1950.
A partir dels anys cinquanta, fruit de la reflexió entorn de les conseqüències devastadores de la guerra civil, el pensament de Villalonga pren un marcat caràcter escepticista, i això propicia un acostament al món cultural mallorquí. Es relaciona amb Manuel Sanchis Guarner —editor de La novel·la de Palmira a fi d'incloure'l al panorama literari català—, Francesc de Borja Moll , Llorenç Moyà, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, gran amic seu entre 1951 i 1968, o Salvador Espriu —que reelabora i tradueix l'obra villalonguiana Fedra i la publica al costat de la seva Antígona—. És assidu a les tertúlies del cafè Riskal de Palma.
La posició ambivalent de Villalonga respecte de la llengua el mantindrà fora del mainstream de la novel·la catalana, però. La segona edició de Mort de dama (1954) adaptada al català del Principat, molesta l'autor que és un defensor de les varietats dialectals. Aquest fet condiciona la publicació de la següent novel·la Bearn, que si bé havia estat escrita en català, finalment veurà la llum en castellà el 1956; i passarà desapercebuda.
La posició ambivalent de Villalonga respecte de la llengua el mantindrà fora del mainstream de la novel·la catalana, però. La segona edició de Mort de dama (1954) adaptada al català del Principat, molesta l'autor que és un defensor de les varietats dialectals. Aquest fet condiciona la publicació de la següent novel·la Bearn, que si bé havia estat escrita en català, finalment veurà la llum en castellà el 1956; i passarà desapercebuda.
Anys després, el 1961, apareix l'edició catalana al Club dels novel·listes; Joan Sales és, doncs, qui el fa entrar en l’imaginari de la cultura catalana. A partir d’aquest moment, malgrat totes les prevencions que despertaven el seu passat ideològic i l’aposta per la llengua espanyola, Villalonga esdevé, gràcies al seu talent, una peça fonamental en el mapa novel·lístic català, i el 1963 rep el Premi de la Crítica i el reconeixement literari per part de crítics i escriptors. L’any 1966, quan es comencen a editar les seves obres completes, i el 1974, en què es consagra amb el premi Josep Pla per Andrea Vítrix, marquen els moments de màxim reconeixement.
Bearn es tradueix a gairebé totes les llengües europees i, també, al xinès i al vietnamita. Converteix en mite les seves experiències de joventut i la societat mallorquina en transformació, temes que apareixen de nou en altres novel·les posteriors, tot configurant, el que s'ha anomenat "mite de Bearn".
El seu prestigi creix en la mesura que una nova generació d’escriptors illencs en reclamen el mestratge. La influència de Villalonga incideix en l’obra de Jaume Vidal Alcover i de Baltasar Porcel, entre molts altres. La relació amb aquests escriptors no només serà literària, sinó també d’amistat, cosa que explica els contactes sovintejats i la voluntat dels seus «deixebles» d’analitzar i divulgar-ne l’obra.
A partir d'aleshores es dedica a fer una literatura més autobiogràfica. Són d'aquesta època L'àngel rebel (1961), Falses memòries de Salvador Orlan (1967), Les Fures (1967) i El misantrop (1972). També publica nombrosos articles, no només a la premsa mallorquina, sinó també a la de Barcelona (a "Destino" i a "El Correo Catalan").
Bearn es tradueix a gairebé totes les llengües europees i, també, al xinès i al vietnamita. Converteix en mite les seves experiències de joventut i la societat mallorquina en transformació, temes que apareixen de nou en altres novel·les posteriors, tot configurant, el que s'ha anomenat "mite de Bearn".
El seu prestigi creix en la mesura que una nova generació d’escriptors illencs en reclamen el mestratge. La influència de Villalonga incideix en l’obra de Jaume Vidal Alcover i de Baltasar Porcel, entre molts altres. La relació amb aquests escriptors no només serà literària, sinó també d’amistat, cosa que explica els contactes sovintejats i la voluntat dels seus «deixebles» d’analitzar i divulgar-ne l’obra.
A partir d'aleshores es dedica a fer una literatura més autobiogràfica. Són d'aquesta època L'àngel rebel (1961), Falses memòries de Salvador Orlan (1967), Les Fures (1967) i El misantrop (1972). També publica nombrosos articles, no només a la premsa mallorquina, sinó també a la de Barcelona (a "Destino" i a "El Correo Catalan").
Durant els últims anys de la seva trajectòria literària publica un parell de novel·les Andrea Víctix (1974) i Un estiu a Mallorca (versió narrativa de l'obra de teatre Silvia Ocampo).
Els últims anys de la seva vida estan marcats per l’arteriosclerosi: el 1977 s’instal·la en el silenci editorial fins a la seva mort, el 28 de gener de 1980 a Palma.
Els últims anys de la seva vida estan marcats per l’arteriosclerosi: el 1977 s’instal·la en el silenci editorial fins a la seva mort, el 28 de gener de 1980 a Palma.
No hay comentarios:
Publicar un comentario