"Bearn o la sala de les nines" de Llorenç Villalonga (5). Primera part: capítols 5-8.

Capítol 5.Música i literatura: En aquest capítol veiem la confrontació de gustos culturals entre don Toni i el professor de música del Seminari, el pare Pi. En cap moment es troben junts aquests dos personatges, és en Joan Mayol qui fa de pont entre les seves opinions.

El pare Pi, i, per extensió la resta de professors, sembla que són partidaris de la cultura alemanya amb Wagner al capdavant, aplaudeixen, doncs, el Romanticisme. Joan Mayol creu que bandegen la cultura francesa perquè és immoral: França és una nació corrompuda, ens diu.
Don Toni és partidari de la cultura francesa de la Il·lustració i considera que la cultura alemanya és desmesurada, com Bonapart o Bisckmarck a qui considera falsos aristòcrates. A les Memòries, es mostra un defensor clar de la contenció  i de la limitació voluntària i un enemic  de l'expressió desbordada de sentiments. L'escriptor per qui sent una admiració clara és La Fontaine (per si en voleu saber més, us he posat l'enllaç en castellà perquè l'entrada és mes completa), perquè sempre es va considerar un amateur a qui agradava escriure. Vivia pel plaer de viure i les moralitats que podem trobar a les seves faules no són el que hi ha de més importància a la seva obra, sinó l'enginy que demostra en escriure-les. Don Toni cita un teòric alexandrí que ell adopta com a lema i que traduït voldria dir alguna cosa com: "Jo barrejo una mica de glòria enmig d'un munt de plaer".
Joan Mayol qualifica la cultura que rep del Seminari d'eminentment gramàtica i la que li dóna el senyor de més estimulant intel·lectualment. Diu que ha buscat aquest alexandrí i no l'ha trobat i sembla que pensa que és possible que l'hagi escrit el mateix don Toni. amb google podem saber que l'alexandri existeix i, evidentment, pertany a la Fontaine. 

6. Vocació de Joan. Carnaval: aquí podem parlar de tres episodis diferents: el primer és el del gimnàs. A l'entresol de la casa, don Toni instal·la un espai presidit per una estàtua d'un atleta grec que ha de servir a don Joan per fer exercici. Ell té la teoria que la vocació religiosa no està renyida amb aquesta activitat, però Joan Mayol no hi està d'acord, a ell l'exercici li desperta el desig carnal i ha fet vot de castedat, per això el viu com un martiri.
El segon té lloc en aquest espai: Don Toni hi va i, després de dir-l que s'ha d'assemblar a l'estàtua, li demana a Joan que l'acompanyi a la finestra perquè vol sentir què diu el veterinari a qui qualifica de republicà. 
El veterinari titlla els senyors d'endarrerits, mandrosos, incultes i mal administradors. Li estranya que tinguin banyera perquè creu que són poc amics de la higiene, cosa que fa que madò Francina, amb qui parla, li digui que de banyera en tenen, però que ningú ha dit que es banyin. Don toni comenta que són aquests,les persones amb carrera i ofici, els que acabaran amb noltros, els aristòcrates.

I el tercer és la descripció de la visita del Vicari, don Andreu, després de dinar, per una qüestió que sembla que es repeteix cada any. Don Andreu és contrari a la festa del Carnaval perquè la considera pagana i pecaminosa, per aquest motiu té prohibit que es celebri al poble. Els bearnesos s'acosten a la possessió i la celebren allà. El vicari vol que don Toni els ho prohibeixi i don Toni creu que no és qui per prohibir res i s'hi nega amb arguments tipus: si suprimiem es Carnaval suprimiríem també la Santa quaresma. El carnaval, com cada any, es celebrarà a la possessió, don Toni es compromet a vigilar que no hi passin coses greus i Joan Mayol ens explicita que l'argumentació del senyor no difereix tant de la del veterinari.
  

7. Venda de la casa de ciutat. Fe i temptacions de don Joan. Context històric: el capítol comença amb una data concreta, poc abans de la revolució de Setembre al 1868 i amb una decisió que pren el senyor, motivada per la situació econòmica que travessa. Havent gastat massa diners a parís amb dona xima, es veu amb l'obligació de vendre's la casa de ciutat. Li demana permís a la seva esposa, que accepta perquè creu que si mai tornen a viure junts ho faran a la possessió i marxa amb don Joan. Trigaran cinc setmanes a acomplir el seu propòsit, malvendran la casa, com des de l'inici preveu don Joan, perquè és un moment de forta inseguretat social.
Els nebots, dona Magdalena que s'havia casat amb un foraster  que no tenia més que la seva carrera i els seus germans que no feien sinó jugar i fumar al casino, trenquen definitivament la relació amb ell a causa d'aquest fet.
Durant aquesta estada, don Toni du a don Joan a l'Òpera a veure "El barber de Sevilla" i queda mpressionat pel foc excessiu [...] incompatible amb la modèstia d'una senyoreta tan jove que observa en la cantant que fa de Rosina, mentre el senyor riu del fet que pensi que és una senyoreta decent i afegeix que sa vida t'ensenyarà a no espantar-te de res. També li ensenya el Círculo, un casino edificat sobre un antic convent que va ser destruït el 1835 per turbes revolucionàries i ple de'estàtues de dones amb poca roba que sostenen les dues galeries que hi tenia. Joan Mayol medita sobre el que ha vist i sentit i arriba a la conclusió que els senyors tenen molt més difícil de no caure en el pecat que el poble, perquè tenen moltes més oportunitats de fer-ho. 

Antic Círculo, actualment Parlament

Després de la batalla d'Alcolea, don Joan ens explica alguns dels disturbis que hi ha per l'illa i fa esment d'un que ens revela la seva naturalesa més íntima: mentre és al Seminari, un dia que anaven pel carrer, s'allunya del grup i veu una gernació de gent que intenta llençar l'estàtua d'Isabel II. D'una banda té l'institn, que reprimeix, d'ajudar-los, i de l'altra es posa a resar davant d'ells cosa que els provoca. Llavors diu que la facultat de posar-me al lloc dels altres és sens dubte el que destrueix l'agressivitat que em bull la sang. I afegeix que des que en Jaume va morir, la violència l'horroritza i que si ha d'escollir prefereix que el peguin a colpejar.

8. Festivitat de la casa: Arriben de ciutat el 28 de setembre i el 29 és la festivitat de la casa. Don Joan ens diu que és l'únic dia de l'any que dona Ma Antònia i don Toni es veuen i se saluden, mentre el poble tafaneja i no entén perquè no viuen junts si no sembla que estiguin enfadats, citen com a raons l'anada a París amb dona Xima, allò de na bàrbara Titana i l'assumpte de la Margalideta, que els lectors desconeixem. També parlen de la dèria que té de tenir els llums encesos tota la nit, cosa que només saben explicar si es dedica a cridar el Dimoni, fins que el vicari els diu que prou enraonies. 

Voltaire

Don Joan ens comunica que llavors el senyor ja vestia perruca blanca i hàbit franciscà,  transcriu converses que mantenia amb el Vicari que, entre d'altres coses, intentava, sense èxit, que cremés la seva biblioteca, plena de llibres prohibits i diu que es passava dies i nits voltat de papers escrivint les seves Memòries que qualifica de desconcertants i poc d'acord amb els dogmes cristians. El senyor, que físicament sembla Voltaire (per si voleu tenir-ne informació), li dóna permís perquè les prologui i li diu que fins pot desacreditar-les, sempre que les publiqui perquè allò que vol, més que demostrar que té raó, segons don Joan, és fer pensar als seus possibles lectors. Don Joan es compromet a escriure el pròleg però com a privilegi i ell li respon amorosament: li passa els dits pels cabells i li diu que només li queda ell a la vida i que obri d'acord amb la seva consciència. Aquest acte emociona don Joan, que, quan don Toni diu que té una mica de conjuntivitis, conclou que s'ha emocionat i plora. Don Joan busca sempre en don Toni la figura paterna que ell mateix li nega i aquests petits detalls ho demostren. Va plorar don Toni? És irrellevant, el que ens importa és que per don Joan té importància que ho fes.
És com la síntesi que fa de la seva existència: "Visqué i estimà" una síntesi molt benèvola per part d'un fill il·legítim que creu que hauria hagut d'estar reconegut i que explica ben clarament de quines maneres va estimar el senyor.