"Bearn o la sala de les nines" de Llorenç Villalonga (16). Temps cronològic i històric.

El temps és un dels aspectes de la novel·la que més ens fa ballar el cap. Tot i que des del pròleg sabem que som davant d'una història que ha començat a explicar-se des del final, podem veure que el seu narrador i coprotagonista, Joan Mayol, no segueix una estructura lineal, sinó que es mou per associacions d'idees i fa retrospeccions i anticipacions de manera constant.

Per sort, a la xarxa he trobat una cronologia bàsica que ens ajudarà prou a posar cada esdeveniment al lloc que li pertoca:

Temps intern i extern

Requadre amb els anys i fets més importants:

ANYS	FETS
1810-1811	Neix don Toni.
1841	Neix dona Xima.
1851-1852	Neix don Joan.
1859	Don Toni (48 anys) i dona Xima (18 anys) fugen a París. Estrena del Faust de Gounod. Dona Ma Antònia se separa de don Toni.
1862	Inici de les relacions de don Toni amb els Rosenkreuz
1866	Mort de don Jaume Final de les relacions de don Toni amb els Rosenkreuz
1868	Retorn de dona Maria Antònia a Bearn Cremada de llibres Visita de dona Xima
1971-1972	Joan és ordenat sacerdot
1883	Talada del pinar de s’Ull de Sa Font Inici del viatge a París i a Roma
1884	Audiència del Papa Retorn a Mallorca
1890	Mort dels senyors i de dona Xima Data de la carta de don Joan Mayol

El temps tractat al llarg de la novel.la:

	Capítols	Temps transcoregut	Nombre de pàgines
1a part	3-12	10 anys	48 (segons l'edició hi pot haver diferències)
	13-20	Un vespre	45 (ídem)
2a part	5-13	10 setmanes	49 (ídem)
	19-23	3 dies	27 (ídem)

Bearn o la sal de les nines de Llorenç Villalonga (15), epíleg.

L'epíleg, tancament de la història: don Joan acaba la seva carta explicant a don Miquel una visita que va rebre Ahir horabaixa. Eren dos membres del Centre Imperial d'Investigacions Maçòniques i Teosòfiques de Prússia. Un tal doctor Wassmann i el seu secretari que venien en nom del príncep Bismarck. 

Ell els fa passar, els serveix vi ranci, tant com en volen, i espera les explicacions que li donen:

1. Volen  estudiar la vida de don Felip, li mostren la seva partida de naixement: (16/4/1780) i diuen que havia estat maçó.
2. Li revelen que don Toni havia exporgat l'arxiu i havia traslladat els papers que no volia que fossin llegits a la sala de les nines.
3. Diuen que hi ha molt maçons que són cristians, quan ell els titlla d'heretges perquè no creuen en els dogmes de fe, ells assenteixen divertits.
4. Expliquen perquè Bismarck els fa costat.
5. Demostren que tenen una cultura àmplia.
6. Li ofereixen comprar la possessió i fer-lo administrador fins que mori.
7. Li revelen que quan don Toni deixà la maçoneria:
1. ho feu de manera amistosa, però ells van començar a vigilar-lo.
2. els comunicà que a la seva mort, ell, don Joan, sabria decidir què fer amb els papers i amb la sala.

   

   reina Ma Lluïsa

8. Retreuen a don Ton que va regalés la medalla maçona a una pagesa (madò Coloma) en comptes de tornar-la i insinuen que ells han sabut recobrar-la.
9. Insinuen que dona Xima era a seva emissària (vingué a Bearn amb la intencio de fer morir els senyors? tres bombons i no un)
10. Afirmen que Felip de Bearn va mantenir relacions amb la reina Maria Lluïsa d'Espanya i amb don Manuel de Godoy.
11. I acaben dient-li que si ell no els vol atendre, parlaran amb els nebots, veritables hereus, que segur que voldran recuperar la possessió.

Ell els diu que gairebé pot assegurar que durant aquests últims vint-i-cinc anys ningú ha entrat a la sala de les nines i els demana una mica de temps per pensar en la seva oferta, que clarament veiem que no vol acceptar, (Jo vaig dur la hipocresia fins alloar-los la cervesa negra del seu país) perquè pesa que si ho fa trairà la voluntat del senyor. Ells li donen fins l'endemà per decidir-se i obliden de demanr que la sala sigui segellada.

Abans d'actuar pensa que per a ell hagués estat un plaer pegar-se amb els senyors, pereò que aquest, com el de les dones, i recorda Aquella desventurada que tu saps hauria arribat a fer per mi bogeries, li estava vedat.

Quan marxen, don Joan crida en Tomeu, entren a la sala, la buiden de papers i "pepes" que cremen seguidament.

Manuel de Godoy

L'endemà, quan els alemnays tornen, s'enfaden moltíssim amb don Joan i li demanen que si ell els havia assegurat que ningú havia entrat a l'habitació, com era que ara no hi havia res, ell respon amb un a Egipte el designarien per "el vel d'Isis" i afegeix que el que els va dir ahir era cert.

Ells marxen dient aquesta frase: els suplantadors han destruït totes les proves de la seva bastardia, que ens indica que els senyors de Bearn no tenien el llinatge que presumien tenir, que don Toni ho sabia del cert, però que no volia que ho sabés ningu més.

el capítol s'acaba amb reflexions de don Joan on expressa que el senyor no era tan frivol com ell havia cregut, que no sap si la seva mort va ser un suïcidi o no perquè quan ell li demanà: ¿Confessa, doncs, que no ha volgut matar-se?" ell li va respondre que No, però era un no al confessa o al no ha volgut matar-se? no hopot saber.

Demana que les memòries siguinn examinades, anuncia que si no són acceptades, les durà a roma. Afirma que són un monument a l'esposa i diu que si no reïx a publicar-les em retiraria a esperar la mort dns algun monestir apartat. Cita la frase d'Horaci: Adhuc sub iudice lis est (el plet encara és davant del jutge) i clou la novel·Ela amb la frase: em quedaria encara el consol de confiar algun dia en la suprema justícia de Déu.

Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga (14), capítols 19 a 23.

Eugenia de Montijo

Capítol 19, placidesa: durant aquest capítol don Joan continua en el seu discurs que incideix en la pau que imperava a Bearn: mentre els senyors es van fent vells: dona Ma Antònia (confonia dates, viatges i fets) amb el cap cada vegada menys clar, don Toni conservava enteniment complet (a desfer les errades i a restablir la veritat). Afegeix que volien aturar el temps i que el senyor ja li havia explicatt que no hi ha res tan absolut com les coses convencionals. Aprofita per afegir que ell, el senyor, i suposem que don Joan també,  saben que és el verb (la paraula) el que crea l'Univers i el senyor posa com a exemple la plaça de l'Etoile que només pot veure bella l'arquitecte que l'ha dissenyada perquè sap el seu traçat, però que tots qualifiquen de bella perquè així els han dit que és.
Don Joan manifesta a Miquel que, des que els senyors no hi són, la casa ja no és la mateixa perquè no hi ha les seves veus i transcriu algunes frases soltes, de converses que hi tenien.
Continua el capítol amb l'explicacio de la proposta, no acceptada, de confessar el senyor que creu uqe les seves Memòries són la seva confessió i que no pot reincidir a causa de l'edat, cosa que, per al nostre narrador, no és suficient, perquè no és que no vulgui, sinó que no podria a causa de l'edat. Don Toni li diu també que creu que mai serà un bon novel·lista i que no pot entendre com ell, un homo fort, jove, ben format... l'altre li recorda que va ingressar al seminari de nin i que és sacerdot.
Acaba amb una conversa que tingueren sobre dona Xima, a través de la qual don Joan sap que oncle i neboda s'escrigueren durant força temps, que ella li demanava diners, fins que la correspondència es va tallar, que va intentar no pensar en ella quan eren a París i que els revolucionaris van cremar les Tulleries i l'hotel de l'Etoile al mateix temps mentre ella fugia amb Eugenia de Montijo gràcies a un tal Evans que era amant de dona Xima i no de Ma Eugenia, i que realment va existir.

Capítol 20, diumenge de Carnaval, dona Xima: durant el diumenge de Carnaval, saben que dona Xima ha arribat a Ciutat. Don Joan es pregunta quin deu ser ara el seu aspecte (deu tenir uns 50 anys) i si realment deu voler-se penedir de la vida que ha dut. 
Després es parla de la relació entre Tomeu i Caterina. Don Joan responsabilitza els senyors que ells hagin pogut tenir relacions més enllà de la decència, una perquè encortja la noia a vestir-se de núvia durant el carnaval i l'altre perquè no vol saber res del que pot passar.

Caterina acaba vestint-se de núvia amb el vestit de Ma Antònia i quan el senyor li diu que potser es quedarà sense nuvi ella li respon que tant li fa, però comença a plorar desconsolada; don Joan va a parlar amb en Tomeu i aquest li diu que no es poden casar perquè Caterina diu que no tenen roba per a fer-ho, la qüestió es soluciona amb una anticipació: quinze dies més tard el metge d'Inca m'aclarí els dubtes i els vaig casar a corre-cuita.
Don Joan destaca que com més bell era Tomeu més simple semblava.
El capítol es clou amb una conversa entre Ma Antònia i don Joan, mentre el senyor fa veure que dorm. En ella, d'una banda expressa que, tot i que des de ben petita estava destinada a casar-se amb ell, se'n va enamorar i no sabia ben bé de què, que és feliç perquè han viscut feliços i sense cap disgust important, que desitjaria una mort plàcida i no sobreviure'l i li demana si creu que el senyor es podrà salvar. Don Joan, tot i els dubtes, com que la veu angoixada, li diu que sí, que ho creu.

Capítol 21, dona Xima a Bearn: plou quan dona Xima arriba a la possessió. Fa cridar don Joan per demanar-li si els senyors la voldran rebre i don Joan ens la descriu tal i com la veu: Venia tota banyada, amb les sabates plenes de fang. com que està prima, sembla que continuï esvelta, però la cara la té plena de taques vermelles i va molt pintada. La qualifica de ruïna. Ella li explica que ha vingut caminant o corrent (footing) i sembla que parla amb incoherència.
Don Joan demana als senyors si la volen rebre, dona Ma Antònia inicialment s'hi nega i don Toni hi està d'acord, i demana si ha vingut a peu. Quan Ma Antònia ho sap, i també que tampoc compta amb res, sent llàstima i rectifica. Don Joan la du al saló i es retira. Quan hi torna, la troba amb ells xerrant de París animadament. Don Toni li demana per la seva feina ("secretària" de l'emperador) i per què va passar amb els seus altres amants, ella els confessa que no té res ni ningú, que la van fer fora de la fonda de ciutat perquè no tenia diners per pagar-la, que aquella nit es va refugiar dins un confessionari de la Seu i llavors afegeix que sols l'aconhortava la idea del suïcidi i que per això no deixava mai una capseta amb TRES bombons verinosos que li havia proporcionat una mà criminal.

Quan els mostra, dona Ma Antònia n'agafa un i don Joan intenta prendre'ls-hi. Ella diu que de moment no pensa matar-se i llavors tornen a conversar d'un possible futur: dona Xima voldira participar en el negoci d'una vacuna que un metge està ideant contra la tuberculosi; a dona Ma Antònia no li agrada la idea i li proposa d'ajudar-la a obrir una fonda on hauria d'acceptar només dones decents perquè Na Xima sempre ha estat bona al·lota i no és cosa que ara la critiquin. Projectes de futur que o es podrien acomplir de cap manera, per manca de capital amb què fer-los realitat.

Capítol 22: el fals penediment de na Xima: quan don Joan és a la seva habitació cap a mitjanit, dona Xima hi entra i Me besà les mans i me les banyà amb les seves llàgrimes. Es confessa i li diu que a partir d'aquell moment començarà una nova vida. Ell li demana que destrueixi els bombons i quan ella li diu que els llençarà per la finestra, ell la cita l'endemà a la capella per fer-ho junts amb una mica més de solemnitat.

L'endemà ella no es presenta i la troba al saló xerrant animadament amb don Toni. Quan el veu, li demana un sotana per disfressar-se i ell se sent traït. 
En Tomeu entra a la sala i, de seguida, dona Xima queda meravellada per la seva bellesa, hi manté un diàleg que a don Joan li sembla força inapropiat i li ofereix fer de valét.
Finalment li diu que s'hauria de posar una dent postissa allà on li'n falta una, i ell respon horroritzat que mai de la vida, perquè diuen que són de mort.

Capítol 23, les morts: La gent comença a arribar disfresssada a la possessió. Don Joan ens aclareix que ara ja es podria celebrar el carnaval al poble, perquè el nou capellà ho deixaria fer, però que el costum d'anar a la casa no s'ha trencat.
Don Toni i dona Ma Antònia no sembla que es preocupin per res, mentrestant don Joan té por que els robin coses, que envaeixin espais privat o que es cometin indecències amb l'excusa que ningú sap qui és l'altre.
Es troba na Xima que busca en Tomeu amb la idea que ell li ha demanat per casar-se i com que ell no li pot dir on és, va a buscar don Toni que li diu que s'ha de treure aquesta idea del cap.
Llavors ella sent com el jove diu: Aquesta vella que ha vingut de fora està tocada i ben tocada i treu la capsa dels bombons verinosos, que don Joan li fa deixar sobre l'ampit de la xemeneia sense saber si hi ha els tres bombons encara o en falta algun.

Ella marxa i don Joan ens diu que la trobaren a la carretera i quan la van dur a l'hospital ja era morta.
Després dona Ma Antònia entra pausadament i comença a trobar-se malament. Don Joan dedueix que, desmemoriada com estava, havia agafat un bombó de la xemeneia i se l'havia pres; hem de recordar també que, al capítol anterior, don Joan mateix ens havia dit que dona Ma Antònia n'havia agafat un i no ens havia afegit si l'havia deixat o no. Don Toni i don Joan s'adonen que Ma Antònia es mor i don Joan ens explica que don Toni havia acabat les seves Memòries i li havia dit Ara sa meva vida no tendrà objecte a la qual cosa ell li respongué: Hi ha sa senyora. Però sa senyora es mor, don Toni comença també a trobar-se endormiscat i don Joan veu que ja no hi ha cap bombó a la capsa.
Ens diu em semblaren dues branques d'arbre, com a la faula de Baucis perquè estan abraçats i després ens descriu com intenta que el senyor es confessi per tal de donar-li l'absolució. Ell no aclarex si s'ha pres o no el bombó i de l'única cosa que s'acusa és d'haver tengut enveja d'en Jacob Collera.

Com serà el segon control de la tercera avaluació

La setmana que ve farem el segon examen de la tercera avaluació. Ens trobarem a l'aula gran on deixareu les motxilles i jaquetes a l'entrada, us recollireu el cabell si el porteu llarg i seureu separats de la manera que us explicaré a classe, ja que tot el que envolta el món de la còpia s'ha convertit en un tema sensible, farem el possible perquè es redueixi una mica, o no... Podreu deixar els mòbils a sobre de la taula o dintre de les vostres motxilles, no els podeu deur a la butxaca, i si trobo alguna definició clavada del diccionari no la donaré com a correcta, ja que cap de vosaltres fa definicions de diccionari sense un diccionari davant.

A part d'això, anem a veure com serà l'estructura de l'examen: 

• Hi haurà un text que haureu de llegir i del qual haureu de respondre algunes preguntes:
• de veritable o fals sobre el contingut (procuraré que no siguin ambigües).
• de definició d'algunes paraules.
• de referents d'alguns mots.
• d'alguna cosa del contingut.
• de les tècniques narratives.
• Hi haurà un apartat d'expressió escrita, que haureu de fer quan ja hàgiu respost a la resta de qüestions:
• haureu de reescriure un text (passar-lo a estil directe o indirecte; passar-lo a un altre temps verbal; passar-lo a una altra persona gramatical...)
• haureu d'escriure un text sobre un dels dos temes que es proposin.
• Hi haurà un apartat de reflexió lingüística on podran sortir preguntes de morfosintaxi i una de fonètica que tindrà un valor de 0,5 punts. Seran bé de resposta breu, bé de les que demanen marcar l'opció correcta.

I ara, si teniu alguna pregunta...

Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga (13) 2a part. Capítols 14 a 18.

Capítol 14, a Mallorca, els nebots i en Tomeu: Arriben el dotze de gener de l'any 84 amb els ulls plens i la bossa buida havent-se gastat tot el que amb la venda del pinar havien aconseeguit i amb una previsió dolenta de collites. Don Joan observa com, davant d'aquesta situació dona Ma Antònia es mostra optimista i don Toni ni se'n preocupa.

Els nebots els han anat a esperar i comparteixen unes hores amb cordialitat, aparent. Dona Magdalena viu amb els germans perquè ha enviudat i sembla que tenen una situació econòmica folgada ja que ells dos treballen. Sa feina no és cap deshonra els diu Ma Antònia amb un to de veu que indica que pensa just el contrari i don Toni conclou que es senyors s'acaben.

Reben la visita del marquès de Collera que els parla en castellà inicialment, com si això el fes més distingit, però que passa al català quan veu que don Tni l'empra. Don Toni li dona les gràcies i li retreu que hagi dit que ell és un gran publicista (publicador de llibres) i ell li respon que en una terra on hi ha tan pocs escriptors no hi ha dubte que ell acabarà passant a la història com el més gran. Quan el senyor se'n vol burlar, l'altre canvia de tema Jo crec que era més intel·ligent que el que la gent suposava ens diu don Joan.
Abans de dinar Tomeu els ve a cercar i, tot i que la neboda els demana que es quedin, marxen.
La novetat al poble és l'arribada d'una anglesa que ha llogat una casa: Li havien demanat vuit duros l'any, però ella es pensava haver ajustat el contracte per setmanes, i pinta en Tomeu que els ho diu orgullós.
Don Joan ens aclareix que per a ells en Tomeu sempre havia estat un noi poc agraciat i no s'havien fixat que, en créixer(té uns disset anys), s'havia convertit en un home força ben plantat. Afegeix que ja ens havia avançat que quan veieren el quadre hi hagué un gran escàndol perquè, tot i que el noi només havia posat vestit, ella el pintà nu. En Tomeu vol morir de vegonya, el vicari retreu als senyors, que no en sabien res, que ho hagin permès.
Torna a anticipar-nos una de les causes del final violent dels senyors: sis o set anys més tard l'aparença física d'en Tomeu causa estralls en una "desventurada" (dona Xima) i ocasiona la seva mort i la dels senyors.
Després continua parlant-nos de l'anglesa que es diu Miss Moore i que els visita el matex capvespre que arriben.
Tenen una conversa amb què descobreixen que ella havia estat una dona pudorosa fins als 45 que va anar a Florència on patí una transformació motivada pel bon temps, l'abundància d'estàtues de cossos nus i el fet que un home d'una botiga, quan ella cridà signorina per ser atesa, li respongués é un maschio! que la féu decidir no tornar mai a Anglaterra.
Don Joan s'avergonyeix del que sent i, quan ella ha marxat, don Toni li comenta que el puritanisme ha fet molt de mal.

Capítol 15, l'anglesa: Miss Moore els va a veure dues vegades més, però com que el senyor no li troba cap interès (Dotstoievski o Ibsen en farien una heroïna de ses que ara agradaven) demana que diguin que no hi són si torna, però ella tampoc ho fa.
Surt només a la nit, escriu i rep moltes cartes i és foragitada de l'església un dia que intenta entrar-hi amb el cap descobert.
Sembla que vol cuidar madò Coloma que està malalta, però s'acaba descobrint que la maltracta i que l'únic que vol és retratar el seu nebot -nét. 
El vicari va a demanar que se l'expulsi de l'illa, però el governador, liberal, s'hi nega. 

Don Joan fa una digressió que el du a la seva actualitat i  comenta que el senyor hauria dit que tot s'acabaria amb la pèrdua de les colònies i la desaparició dels senyors que seria seguir l'ordre natural de les coses. Afegeix que menyspreava el que venia d'Orient i deia que a Europa ja podíem trobar tots els tipus d'humanitat possible. don Joan indica que d'Orient ens arribà la Bíblia cosa que no es pot oblidar. 
Conclou el capítol dient-nos que miss Moore marxà quan en tingué ganes i que mentrestant es comportà com si es trobàs en país conquistat. 

Capítol 16, dona Ma Antònia: comença dient-nos, cosa que ja sembla un lloc comú, que les facultats de dona Ma Antònia declinen i després recorda una caixa de música elèctrica que va veure a Marsella i ens l'explica amb tot detall. Afegeix que els senyors van viure aquells anys de manera plàcida i que ell, si no hagués estat per la por que sentia que, sobretot don Toni, acabés a l'infern també ho hauria pogut fer. Explica per què aquesta branca dels Bearn acabarà amb la generació dels nebots i torna a demanar-se com serà jutjada l'obra del senyor. 

Llavors parla de la nova rutina: la missa ja no es fa mai abans de les deu del matí cosa que fa que els treballadors de la possessió no hi puguin assistir — el senyor només hi assisteix els dies de precepte— i berenen a l'hora de dinar, dinen a l'hora de prendre alguna coseta a la tarda... Dona Ma Antònia és feliç amb la vida que duen i, de vegades, sembla que retorni a la infantesa cosa que li noten en la mirada i en les coses que diu.
Explica força coses del passat a don Joan i el refà una mica a la seva manera, per exemple diu que és mentida que el senyor anés darrere de noies. A don Felip l'esmenta, però quan don Joan li pregunta només respon  Sí. Li agradaven molt ses jovenentes. Déu l'hagi perdonat.
Mentrestant, don Joan no sap com aconseguir pagar els deutes.

Capítol 17, Madò Coloma: Madò Coloma apareix al llit estrangulada i l'única cosa que ha desaparegut de la casa és la medalla que penjava de la cadena que duia al coll. 
El poble sospita de Miss Moore i de don Toni i diuen que la medalla era francmaçònica.
Hi ha una conversa entre Ma Antònia i don Toni on aquest li diu quin és el tret que d'ella ha trobat en les seves amants: no t'he enganat amb ningú que no se t'assemblàs. Don Joan diu que això ja es troba consignat a les Memòries i que potser no calia que li digués res a la seva dona, però don Toni pensa que no necessàriament Filemó va ser-li fidel a Baucis perquè no l'havia enganada mai.
També afegeix que el senyor creia que la medicina era bruixeria i que els canvis atmosfèrics i les llunes afectaven les persones.

Don Joan li explica a don Toni els rumors sobre la mort de Madò Coloma i ell endevina que el veuen com a possible assassí. D'una banda reflexiona sobre el fet que un enciclopedista com ell pugui ser vist com un bruixot al poble i de l'altra confessa que ell va ser qui li va donar la medalla, que va ser membre, durant poc temps, de la maçoneria i que entre ell i Madò Coloma hi va haver alguna cosa: Madò coloma també ha estat jove. a part de sa medalla no hi hagué res... O quasi res.
Li explica també que durant un temps dona Ma Antònia va perdre una mica el seny i firmava dona Xima i que Charcot, a qui va consultar per carta, li digué que havia tingut un "cop moral" o "shock" per por de perdre'l.
Don Joan es revolta contra aquesta afirmació i don Toni li respon que demà serà un bon dia per caçar tords, o, el que és el mateix, no parlaré amb tu d'aquest tema.
El capítol es clou amb aquesta reflexió: Aquell crim, aquells misteris i aquella confusió constrastant amb la pau aparent de Bearn, em semblaven com un pressentiment.

Capítol 18, la salvació de l'ànima: Don Joan continua amb les seves reflexions sobre l'ànima de don Toni. Diu que els seus errors seran molt difícils de perdonar perquè no eren els d'un vell que repapiejava sinó que la seva intel·ligència augmentava amb els anys a l'inrevés que la dona, que cada vegada tenia menys cosa al cap, oblidava coses importants com la raó per què no va veure el papa i se sent feliç i satisfeta. Afegeix que l'últim hivern que van viure els senyors va ser el més plàcid, que les hores els fugien de les mans perquè cada vegada dormien més i que van estar a punt de passar fam, fins al punt que setmanes senceres s'alimentaven de faves i prou perquè era l'únic que tenien. Durant aquest capítols s'esmenta sovint la decadència del jardí que va paral·lela a la d'ells.
Acaba el capítol dient que tanta placidesa per força anunciava una tempesta.

Les perífrasis verbals.

A continuació trobareu la llista de perífrasis verbals que tenim en un parell de quadres que he trobat per la xarxa i, després, una explicació que a mi em sembla força clara de ocm diferenciar-les dels conjunts de verbs que apareixen junts però no ho són:

Com que aprendre-se-les de memòria resulta bastant pesat i inútil, podem fer això sempre que tenim dubtes:

Digues si els verbs següents són verbs independents o perífrasis verbals: (exercici 10, pàg. 31)

Es preocupa d'ostentar: se'n preocupa, aquest EN substitueix d'ostentar, cosa que indica que té una funció dins de la frasem si té una funció, no pot formar part d'una perífrasi verbal.

s'ha de lluir: no es pot substituir per un pronom, si posem s'hi ha veiem que ens queda una expressió incompleta, l'hi substituiria un altre complement, i la frase no té sentit sense de lluir.

vulgui dir: HO vulgui.

quedi convençut: No es pot substituir.

s'han pogut permetre: No es pot substituir.

opten per comprar-se: HI opten.

els impedeix gaudir: els HO impedeix.

podem arribar a pagar: No es pot substituir.

podem arribar a pagar: podem arribar-HI

Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga, (12) 2a part: capítols 9 a 13.

Capítol 9, la importància del cognom, anada a l'Òpera i sortida de París: Don Joan reflexiona sobre el caràcter i el poder del llinatge: Mai, Miquel, no arribarem a comprendre els senyors. Després de comprovar que els diners no eren per gastar-los amb dona Xima,, no acaba d'entendre perquè actuen com si ella no estigués lligada a la ciutat on es troben i llavors diu que el que  és important d'ells, més que la seva personalitat, és el cognom, perquè és el que els dóna la possibilitat de fer allò que volen. Afegeix que, tot i criticar-los, sempre els ha estimat i que si ha semblat que estimava més don Toni que dona Ma Antònia és perquè don Toni era una ovella que surt del camí. Llavors revela que parlà amb el senyor de dona Xima i ell li digué que no en sabia res i que si havia ideat el viatge a París era per poder fer l'ascensió en globus.
Abans de partir, van a veure Manon a la Gran Òpera i don Joan la relaciona, òbviament, amb Dona Xima que era de la casta de les Manons i hi continua pensant fins que finalment afirma que la veu de debò, miserable, tal i com la imaginava, però que no s'hi pot acostar perquè un òmnibus els separa. Llavors ens anticipa que la tornarà a veure a Bearn durant el carnaval.

Quan arriba a l'Hotel, el conserge li allarga una nota on li fan saber que els expulsen de París per haver-se fet passar per prínceps. Ell arriba a la conclusió que el malentès s'ha produït a causa que ells, com a senyors a Mallorca, no són coneguts a París, però sí que es coneixia allò que hi van fer don Toni i dona Xima mentre hi van ser, gràcies alllibre que va publicar la Rigolboche. 
S'estalvia d'explicar el fet, perquè ja pensaven marxar en el límit de temps que els demanen, de fet abans, perquè els donen dos dies i ells tenen preparada la partença per l'endemà i, com que,davant de l'actitud mofeta del conserge, ell li dona la cadena d'or que porta, els altres dos marxen amb la sensació que són acomiadats amb molta atenció.
Entremig del capítol trobem que don Joan recorda com ell i don  Miquel van ser titllats de socialistes al Seminari i reflexiona que les teories de Marx són les del cristianisme, però ignorant Crist.

Capítol 10, Roma: Roma ens produeix, al primer contacte, una desil·lusió. Així comença el capítol, per passar després a descriure la brutícia, el desordre, les ruïnes, la tafaneria i la manca de devoció que hi observa.
Com que no poden hostatjar-se al Gran Hotel per motius econòmics, van a parar a una pensió del Corso, carrer que compara amb les Rambles de Barcelona.
Tenen dues setmanes abans de veure el papa i, inicialment, mentre Ma Antònia es queda a la fonda, ell va amb el senyor a conèixer la Roma antiga i diu que El mateix Coliseum em semblà petit. 

Després, i acompanyats d'un franciscà seriós, però ben intencionat, visiten temples i museus.
Don Joan destaca que hi ha força estàtues i pintures on Les nueses abunden i algunes sobrepassen tota mesura.
A don Toni li agrada que els cotxers es barallin per portar-los, barallar-se amb ells pel preu i després deixar-los una propina que superi el preu que havien acabat acordant.
Don Joan explica com de diferent és la societat italiana als seus ulls: coneixen una senyora que els convida a dinar i els insinua la possibilitat de comprar còpies de quadres; explica que a través de les picabaralles dels cotxers descobreix que és un poble histriònic i primari; que el senyor la llengua no l'acabava d'entendre però que estava enamorat de la seva musicalitat, tot i que li semblava un país demesurat, reconeixia la genialitat de Miquel Àngel, però criticava el seu Moisès perquè era massa gran; tampoc li agradava la literatura italiana per la mateixa raó; creu que els Mèdicis eren simples comerciants, més que nobles i, segons don Joan, així reafirmava la nostra posició elevada davant d'aquest país.
Llavors parla d'uns estudiants que s'hostatgen al seu costat. S'enfada amb ells perquè els sent cantar: Son otre spagnuoli, caramba!, en comptes d'enfrontar-s'hi, es posa a resar el rosari, però quan els sent sortir, ho fa també i queda contorbat en veure que són bellíssims.

Capítol 11, preparació de l'audiència i la nit dels napolitans: el dilluns de nadal reben una nota de la secretaria de l'ambaixada espanyola que els recorda l'audiència i la manera com s'hi han de presentar. Parlen que s'haurien de preparar per la visita. Dona Ma Antònia i don Joan ho fan resant, i don Toni preparant-se per les preguntes que li vol fer. Llavors dona Ma Antònia expressa el seu desig de no acudir-hi ja que a ella li interessa sobretot la benedicció i n'hi ha una l'endemà. Don Joan s'adona que ho fa perquè don Toni tingui més llibertat per parlar amb Lleó XIII .

Durant la nit, don Joan sent veus femenines a l'habitació dels dos joves,, va a cridar-los l'atenció i s'adona que estan sols i que fan veu d'espinguet i van disfressats de dones. Passa a la seva habitació i s'hi està una estona, fins que s'adona que han begut massa i surt. Des del llit sent soroll de lluita i rialles: Vaig poblar el silenci i les tenebres d'escenes absurdes, producte de la meva imaginació.

L'endemà van a veure el papa i don Toni li demana que si té ocasió, els deixi sols. El capítol s'acaba amb el papa que els rep i ell que s'adona que té una certa semblança amb don Toni i amb certa escultura de Houdon, segurament aquesta, que representa Voltaire.

Capítol 12, audiència: en començar l'audiència, el papa els demana com és que la senyora no hi és i el senyor respon que no es trobava bé. Don Joan pensa: les primeres paraules que dirigí a Lleó XIII foren una mentida. Tot i que el senyor li vol aclarir que no exactament, que el papa ho demanava per fer compliment, i que no calia respondre amb una versió vertadera i detallada dels fets, ell no sap veure-ho d'una altra manera. Ràpidament don Toni diu que a don Joan li agradaria veure la biblioteca papal i, d'aquesta manera, el fa fora de la conversa.

Quan ja s'ha cansat de mirar llibres, intenta localitzar per on ha entrat i s'adona que no ho sap. Llavors descobreix que les portes estan dissimulades en les motllures i la primera que s'obre li descobreix una habitació plena de carpetes i bòtils de tinta. La segona que es troba sembla l'habitació personal de Lleó XIII i és austera i petita: una vertadera cel·la de frare. Quan la veu, tanca ràpidament, com si hagués fet mal fet, i continua llegint Virgili i es troba interpretant d'una manera nov l'ègloga II, segurament aquesta. Llavors comença a resar fins que el venen a buscar, just pel costat contrari on creia que vindrien.

Capítol 13, tornada a Bearn: mentre fan el viatge de tornada el senyor es nega a explicar-los res del que havia esta parlant amb Lleó XIII. Dona Ma Antònia es queixa que no li hagi demanat si enganyar al govern és pecat, perquè sembla que ho fan, tot pagant menys impostos que els que els toca. Ella creu que haurien de ser voluntaris, i tot i que el senyor defensa la postura contrària, sembla que ja li agrada que la hi refutin. Don Joan creu que no vol parlar de la conversa, perquè així, amb les records, podrà canviar-la al seu gust i posa en dubte que el que diu després respongui a la veritat. Ell, que va veure on dormia el sant pare, troba estrany que pogués dir frases com les que el senyor li atribueix: "l'art tot ho ennobleix" o que reaccionés amb un somriure davant de la frase del senyor; "La Fe ens condueix a la Veritat o a l'Error, mentre que la Raó sols ens condueix a la Veritat".

Durant el viatge, es troben una senyora que ell pren per la reencarnació d'Itàlia que els explica intimitats, segons ell contradictòries i escabroses. I així, escoltant les seves històries, deixen el país i tornen cap a casa.