La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (12). Final dels capítols.

Capítol XLV:
I del futur del Toni, passem al futur de la Rita. Un jove vol parlar amb la Natàlia, l'amo del bar, que creu que ha de demanar permís a la mare per poder festejar la filla. El noi continuarà amb la botiga, la noia es casarà amb un altre botiguer que, curiosament, ve d'una família que es podria qualificar com l'antítesi de la família que va tenir la Rita: Sóc fill d'uns pares molt units, a casa meva només hi he vist alegria i benestar [...] i ell mateix és completament contrari al

Quimet: Va dir que tenia un vici, la feina. Sóc molt treballador. Es diu Vicenç.
Amb tot, la primera reacció de la Rita és negar-se a la proposta: ¿Vostè es pensa que tinc ganes de casar-me i d'enterrar-me i ser la senyora del cafeter de la cantonada? Però la Natàlia ja ens ha dit abans que la Rita és en Quimet, per tant la Rita farà patir.

Capítol XLVI:
I mentre la Natàlia s'adona del pas del temps No el temps dels núvols i del sol i de la pluja [...] sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. tot contemplant la seva filla, aquesta començarà a festejar amb en Vicenç,  el dia que aquest diu i ella el sent que hi ha persones que tenen traça a enamorar una noia i jo no en tinc.

I el Toni anirà a fer el soldat, a Barcelona, encara que hagi d'estar-s'hi més temps, perquè, com li diu a l'Antoni: per culpa de no tenir menjar, havia tingut de passar una temporada fora de casa, i que ¡ li havia quedat com una mena de deliri d'estar a casa, d'estar sempre a casa, com un corc a dintre d'una fusta [...].  La mateixa expressió que en Quimet utilitza l'última vegada que els va a veure i la raó que explica per què vol continuar la feina del padrastre.

Capítol XLVII:
Comencen els preparatius del casament de la Rita, que és qui en fixa la data per no veure més en Vicenç amb cara d'ànima en pena i fent-se tot el barri seu fent creure que era una víctima. I fent-la passar a ella, només amb aquella cara i sense dir ni mitja paraula, per una mala noia.

Fan la roba de l'aixovar amb l'ajuda d'una modista i la Rita li diu a sa mare que no la vol perquè trobava que jo no cosia prou fi, cosa que empeny de nou la Natàlia a voltar pels parcs, on ja no té ganes de parlar dels coloms amb les senyores, sinó que només vol pensar, i mentre pensa: em venien unes ganes de riure petites  perquè em veia anys enrere matant colomins a dintre de l'ou i si pel parc veia una ploma d'ocell, la burxava amb la virolla ben endins de la terra i l'enterrava. Per tant, ha deixat enrera la idealització i ha passat a un record més acostat a la realitat, on el seu odi pels ocells ha renascut. Quan torna a casa i els troba a tots, xerrant o barallant-se sembla que és al lloc on pertany de debò.

Capítol XLVIII:
El casament es desenvolupa durant aquest capítol i La Rita, quan es va casar, tenia de tot a l'inrevés que sa mare i, igual que son pare li confessa que des del primer dia s'havia enamorat d'en Vicenç però que no li ho volia demostrar i que en Vicenç no sabria mai que ella n'estava enamorada. Per tant, la Rita segueix al peu de la lletra la manera de ser d'en Quimet.  
La senyora Enriqueta li regala el quadre de les llagostes, perquè diu que quan era petita sempre se'l mirava, tot i que segons el que llegim nosaltres, qui se'l mira és en Toni.
Durant el casament, la Natàlia balla amb el seu fill cosa que contrasta amb el primer ball a la plaça del Diamant: I quan vaig ballar amb el soldat , que era el meu fill, amb el palmell de la mà, amb tot el tros de pell ratllada que va del puny als dits, contra el palmell de la mà del meu fill, vaig sentir com si es trenqués la columneta del llit feta de boles les unes damunt de les altres, i li vaig deixar anar la mà i la hi vaig posar al coll i vaig estrényer i ell va dir, ¿què fas?, i jo li vaig dir, t'escanyo." 

Capítol XLIX:
El darrer capítol és una autèntica demostració de talent narratiu i poètic. La novel·la tanca totes les portes obertes al llarg de la narració i n’obre una de nova: la nova vida de la protagonista que es desperta al mig de la nit, es lleva, agafa el ganivet de la cuina i, mentre pensa, li vénen les olors que han poblat la seva vida des de l'olor de terrat amb coloms fins a l'olor de la bombona de salfumant. Surt al pati i del pati al carrer, i em vaig posar a caminar per la meva vida vella, fins que vaig arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna. Com que troba la porta tancada, localitza el suro que havien posat aquella nit que havien perdut les claus i amb el ganivet el treu tot, però s'adona que no podrà entrar i llavors amb la punta del ganivet vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre. per deixar allà, doncs, aquell nom que li havia estat imposat. I tot caminant en un estat més acostat al somni que a la realitat i les parets em duien, que no els passos sent una companyia a la mà i era la mà d'en Mateu, llavors vaig fer un crit d'infern. Un crit que devia fer molts anys que duia dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva [...] era la meva joventut que fugia [...]. 

Torna a la realitat perquè una parella vella li demanen si li passa res i a desfer camí fins que arriba a casa on troba l'Antoni que l'espera anguniejat. Tornen al llit, i ella li dóna calor amb el seu cos i vaig topar-me amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l'hi, perquè no se'm buidés tot ell per allí... perquè hem de rocordar que és el cordó umbilical que et manté viu. Quan es desperta s'adona que alguna cosa ha canviat i acaba la novel·la amb la frase: uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles com llampecs, es ficaven al toll, s'hi banyaven estarrufats de ploma i barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents... un final molt més feliç del que sembla quan el llegim i prou.  

La Plaça del diamant de Mercè Rodoreda (11)

Capítol XLI:
La nova vida de la Natàlia comporta canvis importants: deixar de treballar perquè l'Antoni li busca una senyora que faci la feina de casa i trobar-se, de cop i per primera vegada, amb la sensació que té de tot. Continua tenint contacte amb la senyora Enriqueta que tampoc s'està de demanar-li per la nit de nuvis; mentre sembla que els nens n'estan molt de l'Antoni.

Però ella no recupera la tranquil·litat: la rata que troba morta al pati, l'associa a en Quimet: I l'havia rebentada i li sortia un budell barrejat amb sang i pel foradet de baix de tot li sortia el morret d'una rateta del néixer. [...] tenia tres mosques vironeres encasatades a la sang [...] com el dimoni que explicava en Quimet, i s'atipaven de bèstia morta com deia en Quimet que feia el dimoni quan anava de mosca.

Capítol XLII:
Els nens fan la primera comunió i ella lluitava per acostumar-me a la vida nova, però amb por que Si en Quimet no era mort, tornaria. 

Cosa que fa que es tanqui a casa, mentre veu com la Rita era en Quimet. Els ulls de mico i aquella mena de cosa que no es podia explicar  què era però que anava tota de cara a fer patir i a la senyora Enriqueta li agafa la dèria de parlar d'en Quimet, fins que comencen a forçar-la a sortir, i al principi es desmaia i l'acompanyen, però aviat pot començar a sortir sola. S'ha de sentir segura que el que ha obtingut no ho perdrà abans de poder-ho fer i ara no anirà pels carrers sinó que passejarà pels parcs, el seu nou món exterior.

Capítol XLIII:

Quan la Natàlia ocupa els espais exteriors, els domina, se'ls fa seus i ara inicia una nova vida pels seus records; pensem que quan rep la visita d'en Cintet, ja sorgeix el passat com a idealitzat, ara és el món dels coloms el que canvia: són bonics i viuen en una enorme gàbia on poden volar i tot, i la gent que es troba pels parcs on passeja, amb qui conversa, l'anomena la senyora dels coloms, mentre ella diu que s'ha tornat com una figa-flor i tot em feia plorar. De fet, si analitzéssim el seu comportament des de la psicologia, no dubtaríem a diagnosticar-li una depressió.

Capítol XLIV:
L'Antoni adroguer li diu a l'Antoni fill que què vol fer de gran i ell, sense dubtar-ho, escull seguir la professió del seu padrastre que, commogut, li demana que per ell no ho faci, però l'altre n'està tan segur que tots dos acaben entesos. 
I quan la Natàlia i l'Antoni van a dormir es despullen un darrere l'altre al paravent que tenen a l'habitació, separats, sense veure's els cossos. 

Durant les nits ella dorm poc i volta per la casa pensant en el seu ara i en en Quimet i el seu final, amb pensaments que de vegades semblen reals i d'altres onírics.

La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (10)

Capítol XXXVI:
Decidida va cap a la botiga de l'adroguer de les veces a buscar l'ampolla de salfumant i ell la hi posa al cabàs. Però l'adroguer la segueix, li demana que torni i li treu el salfumant, tot canviant-lo per coses de menjar, li ofereix feina i, per tant, una sortida, un camí que és viable. Així doncs, aquesta, que és l'única feina que no és aconseguida per la senyora Enriqueta, serà el seu trampolí de salvació i de redempció. 

Quan arriba a casa pot, finalment arrencar a plorar com si fos una qualsevol cosa. 

Capítol XXXVII:
I, novament, trobem la Natàlia en un nou espai que ha d’ocupar i fer-se seu: la casa de l’Antoni que serà descrita amb tota mena de detalls, com també ho va ser la casa dels senyors. 
És un tipus de casa molt corrent a l'època i que ara, cada vegada, és menys comuna: la botiga n'és l'entrada i l'habitatge se situa a la part del darrere, cosa que fa que no tingui gaire claror.

Capítol XXXVIII:
Inicialment, ella treballa allà i torna a casa cada dia i, de mica en mica tornava a la vida. Pot pagar deutes, mengen i s'engreixen, no només gràcies al seu sou, sinó perquè l'adroguer sempre a l'hora de plegar em deia, tingui i li dona menjar. Ella, sempre que puja les escales de casa seva, s'atura a tocar les balances i cada dia sembla que recobri una mica més de vida.

Quinze mesos després d'haver començat a treballar, l'adroguer la cita per parlar amb ella "vingui diumenge a les tres de la tarda".

Capítol XXXIX:
Després de tocar les balances, surt de casa i va cap a ca l'adroguer, que la rep oferint-li galetes i que li demana de casar-s'hi deixant-li molt clar allò que vol: —sóc lliure i vostè és lliure i jo necessito companyia i els seus fills necessiten un costat [...] "però he d'afegir que no puc fundar una família, perquè per culpa de la guerra sóc inútil del mig i, amb vostè, ja em trobo una família feta. I no vull enganyar ningú, va dir, Natàlia. Un home que li ofereix la possibilitat d'una convivència sense sexe, que respecta el seu nom i que vol compartir tot el que té, a canvi de companyia.

Capítol XL:
I al cap de tres mesos  es casen. 
Abans ho comunica als nens que continuen sense parlar gaire, i l'adroguer, ara ja anomenat pel seu nom de pila: Antoni, deixa que la Natàlia mobli el pis com a ella li plau: Vaig dir que volia llits de llautó pels nens i vaig tenir llits de llautó [...]. 

Acaba amb la voluntat de començar de nou i que més m'estimaria no portar a la casa nova ni una trista capsa de la casa vella:ni roba. I tot ho vam tenir nou [...] i una confessió sobre la seva manera de ser: i quan li vaig dir que encara que fos pobra era delicada de sentiments, va contestar que, ell, era com jo. I va dir la veritat.
Fixem-nos com aquest procés és narrat amb una acceleració remarcable, com si tingués pressa per acumular, de manera sintètica, els esdeveniments que edifiquen la nova vida i anar a buscar l’impressionant i simbòlic capítol final. 

La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (9)

Capítol XXXI: 
I la mort va fent-se un lloc cada vegada més ampli: comencen els bombardejos a la ciutat i el pare mor: No per culpa de cap bomba del bombardeig, sinó perquè, de l'espant, se li va parar el cor i s'hi va quedar.
Ella s'adona que no sent tristesa per la mort del pare: com si quan es va morir la meva mare el meu pare també s'hagués mort.  
I torna a aparèixer en Quimet carregat de menjar i de misèria, malalt de tuberculosi i amb l'ànim destrossat, sense ni una espurna de la vitalitat que l'havia caracteritzat fins llavors i amb ganes de quedar-se a casa i no sortir mai més: i que quan s'hauria acabat la guerra es ficaria a casa com un corc a dintre de la fusta i que ningú no l'en trauria mai més. Quan marxa, ella s'adona que tenia els ulls molt endins com si els hi haguessin picat per acabar-los-hi de ficar a dins de tot. i l'acompanya a baix amb els nens. Mentre puja, toca les balances.
La senyora Enriqueta i l'adroguer de baix esperen que tot acabi i saben que perdran, mentre la Julieta, que torna a aparèixer, li diu que els vells seran els culpables de la derrota i que, si vol, a l'Antoni el poden dur a una colònia, a fi que li donin una mica de menjar.

Capítol XXXII:
La N-C no vol deixar l'Antoni a la colònia i l'Antoni no s'hi vol quedar, però es va haver de fer el cor de fusta i el vaig apartar i vaig dir-li que no fes més exageracions [...]. I així mor la infantesa de l'Antoni, i els sentiments de tots els que l'envolten.

A partir d'aquest moment viuen en silenci. La senyora Enriqueta és qui s'encarrega d'anar a veure el nen, la nena menja una mica més, però no enraona i arriba un milicià que dóna la notícia que tant en Cintet com en Quimet són morts i li deixa el rellotge d'en Quimet.
Ella puja a dalt, al terrat i troba el cadàver de l'últim colom que hi quedava, significatiu, oi?

Capítol XXXIII:
El capítol comença amb la N-C que ens manifesta com ha perdut l’emocionalitat humana i ha esdevingut de suro. El suro i la neu freda són els dos elements de què se serveix la protagonista per evidenciar l'estat del seu interior. La mort definitiva d’en Quimet accentua el camí cap a l’interior amb l’ajut d’un ganivet que aprima el tap de suro per tapar l’ampolla de l’ànima: Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat com abans [...] no ho hauria pogut aguantar.

La Griselda la visita i li diu que en Mateu és viu. La Griselda sembla que viu aliena a la tristesa de la N-C amb el seu vestit blanc amb flors vermelles, més bonica que mai, i li diu que les colònies són llocs tristos.
I així s'evidencia quan torna el fill, Era un altre nen. [...] Ni em va mirar. perquè ja hi ha passat el temps que hi podia ser: tant ell com la mare s'han quedat sense atributs humans o emocionals (sense cabells l’un, sense ànima l’altra). A més tenim l’hivern i el fred, juntament amb la simbòlica neu, que contradiuen la vida. I la mancança gairebé absoluta de menjar. 
El capítol es clou amb dos fets més greus encara: han afusellat en Mateu al mig d'una plaça i ella ja no té res a vendre, el despullament vital s’acompanya d’un despullament de la casa: vaig acabar per vendre’m tot el que tenia; i això vol dir: la seva pròpia infantesa que simbolitzava el llit de noia, la vida marital significada al matalàs, i la maternitat en les columnes del capçal, així com el llegat patrimonial que comportava el rellotge (el temps, de fet) d’en Quimet. 
Acaba el capítol amb la intenció d'anar a veure els seus antics amos per demanar-los ajut.

Un colom que vola i es redimeix.
Capítol XXXIV:

El camí que fa fins a la casa dels senyors és fet en un estat oníric causat per la fam que passa la protagonista, que esborra la percepció de la realitat. 

L'aparador de la botiga dels hules i les nines ja no la calma perquè només hi veu taques de color, ombres de nina. 
Els antics amos se la treuen de sobre  perquè jo era roja, i va dir, ¿comprèn?, una persona com vostè més aviat ens compromet [...] i, abans de tornar a casa cau a terra estirada com un sac i, tot i que continua aturant-se a tocar les balances i tot i que la senyora Enriqueta li troba una mica de feina, pren la seva segona determinació: va pensar que els mataria. 

Aquesta decisió de matar els fills amb salfumant i suïcidar-se després no deixa de ser lògica, malgrat la cruesa. La vida que viuen no sembla que tingui solució de continuïtat, abans de morir, crteu que és millor que es matin.

La visió nocturna d’unes mans-ous que la sacsegen fins a eliminar-la és prou significativa: ara és un ens superior i intangible qui farà l’operació de matar-los de la mateixa manera que ella va matar els coloms.

Capítol XXXV:
Com que no té diners per comprar el salfumant, se li acut anar a veure l'adroguer de les veces, però aquell dia no acaba encara de decidir-se i surt sense portamonedes i sense ampolla.
Plou, i segueix una senyora que va amb un ciri a la mà fins a una església on entra. La visió que ens en transmet és quasi mística, l'església és com un incommensurable ventre matern amb ous de peix que implica una nova redempció i un nou estat de consciència. 
Com si es tractés d’un colom, la protagonista aconsegueix alliberar-se del món claustrofòbic i simbòlic representat pel colomar desfet. 
Cal notar que, en la part final de la novel·la, augmenten els episodis onírics i les visions, com si aquest procediment d’allunyament de la realitat tangible fos un mètode per poder-la processar. 

I aquest capítol acaba en el que sembla una metamorfosi: I amunt, jo amunt, Colometa, vola, Colometa... amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol. Colometa, que darrere teu hi ha tota la pena del món. [...] Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt... [...] que vivien com si els haguessin matat. [...] i vaig veure en Mateu que em donava la mà i deia que no hi havia més remei.

La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, (8)

Capítol XXVI:
I mentre em dedicava a la gran revolució amb els coloms va venir el que va venir, com una cosa que havia de ser molt curta. Comença la guerra civil i, mentre la revolució femenina s’escau en el clos familiar, la revolució masculina s’emmarca en l’exterior de la gran història. 
L’erosió dels dos móns, però, és progressiva i implacable: falta el gas i la llet; es cremen les esglésies; la revolució abasta, fins i tot, el món dels senyors del jardí –els amos de la Natàlia: I el milicià va dir que el detenia, i la feina que va tenir el meu marit a fer-lo venir a casa, per ensenyar-li la família..."
La violència, abans només domèstica, ara és global. I, finalment: Es va fer molt difícil trobar veces i els coloms començaven a marxar.

Capítol XXVIII:
En Quimet se’n va al front d’Aragó, i la deixa sola amb els nens i dues monedes d'or que Mossèn Joan les hi havia donades per mi i els nens, que potser les necessitaríem més que no pas ell. Li recomana que no deixi mai els senyors, que potser la podrien ajudar a sortir d'un mal pas, però ells la despatxen, perquè Hem sabut que el seu marit és d'aquests que fan tabola i amb persones així no ens agrada tenir-hi massa tractes, ¿comprèn?

Qui ve també a acomiadar-se d'ella és en Mateu, molt trist perquè la Griselda l'ha deixat i més encara perquè és una cosa de tots i si perdem ens esborraran del mapa. 
En Mateu que em va dir que estava segur que en Quimet no havia conegut mai una noia que es digués Maria. Mai. I així, d'aquesta manera tan simple, s'acaba de trencar el cercle de les coses que empresonaven la Natàlia: la Maria, el mal de la cama, els coloms... tot de petites mentides que construïren una presó gran.
El capítol s'acaba amb l'inici d'una nova feina: i per la senyora Enriqueta, vaig trobar feina de netejar a l'ajuntament.

Capítol XXVIII:
La primera visita que fa en Quimet des del front està carregada d'alegria i abundància: em va arribar un diumenge, brut de pols i carregat de menjar. Els explica històries de la guerra mentre els nens se l'escolten amb atenció i els promet de tornar aviat. Marxa amb uns quants matalassos i uns sacs i corda que l'adroguer del barri els facilita, un adroguer que es mostra animat a participar a la guerra, tot i que no ho fa: — Miri, veu, si en comptes dels anys que tinc, va dir l'adroguer, tingués la seva joventut, faria la guerra amb vostè. Ara que tinc la botiga buida, encara em distrauria...

Capítol XXIX:
Després de la visita d'en Quimet, ve la d'en Cintet, que també els porta queviures i que ha deixat de ser el noi enjogassat que era: Jo l'escoltava molt parada perquè veia un altre Cintet, i vaig pensar que la guerra canviava els homes. L'amic ha madurat, la ideologia ha perdut força i ara l’aliment –el que literalment li porta i el simbòlic del record de la felicitat d’abans de la guerra (inici de la idealització del passat)– és molt més valuós.

Just en aquest moment, el gest de la Natàlia de treure les molles de pa antigues de l’escletxa de la taula pren significat: com si aquesta operació de neteja fos un procés de consciència del temps passat d’una Penèlope desesperançada que va assolint la crua clarividència que res tornarà a ser com abans. 

Capítol XXX:
Amb l’absència del marit, al món de la N-C reapareix un personatge del món anterior: la Julieta.  
La Julieta, que s'ha fet miliciana, la informa que havien matat el pastisser a la Rabassada  i li explica la seva nit d'amor amb el promès a una torre que havien requisat, una nit d'amor sense sexe que a la N-C li hauria agradat molt passar. Aquesta referència a un amor sense consumació carnal sembla que facilita la lectura d'un cert feminisme vigent a l'època, segons la qual la felicitat de la relació entre homes i dones no pot incloure el sexe, ja que és una via de submissió. 
La senyora Enriqueta serà la que ens donarà la visió popular sobre les milicianes: i va dir que aquestes noies de la revolució eren totes noies sense vergonya, que on s'és vist passar una nit en una casa, on potser havien matata els amos, sola amb un noi [...]

Las Plaça del diamant de Mercè Rodoreda (7)

Capítol XXI:
La descomposició del clos familiar, ja insinuat capítols abans, ara s’esdevé amb força. Fins al punt que els fills adapten la seva vida i la seva conducta a les accions dels coloms, com si la feina de cria humana que hauria de fer la mare, ara la fessin els coloms. Quan ella arriba a casa, ells ja estan adormits i la Rita riu estrany hiiii...hiiii... hiiii... Un dia, ella arriba més d'hora i es troba la casa ocupada pels coloms: La galeria era plena de coloms i també n'hi havia al passadís [...] i me'ls vaig trobar (els nens) a l'habitació fosca [...] La Rita estava assseguda al terra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava veces i les hi prenien de la mà amb el bec. Novament apareix la maternitat subvertida, mentre que en Quimet continua convençut que els coloms els faran rics: posaria covadors a l'habitació petita. 

I és així que les olors del mercat que comportaven benestar ara són substituïdes pel parrupeig dels coloms i per la impossibilitat de fer net la brutícia que comporten. El capítol es clou, a més, amb la revelació que aquells éssers, que donen tanta feina a la Colometa, són regalats per en Quimet: fins que un dia la senyora Enriqueta em va dir que de cada tres parelles de coloms en Quimet en regalava dues, només per l'alegria de donar... I tu, treballant, com una beneita...

Capítol XXII: 
El so dels animals esdevé existencialment insuportable, com la vida que du la Natàlia: Només sentia parrupeig dels coloms. em matava netejant els coloms. tota jo feia pudor de colom. Coloms al terrat, coloms al pis; els somiava. La noia dels coloms. A més, expressa la seva incapacitat de poder treure tot allò que la neguiteja, de poder-se desfogar amb ningú: No li podia explicar que no em podia queixar a ningú, que el meu mal era un mal per mi sola i que, si alguna vegada em queixava a casa, en Quimet em deia que li feia mal la cama. No li podia dir que els meus fills eren com flors mal cuidades i que la meva casa que havia estat un cel se m'havia tornat un desori [...]. I, fixem-nos, que els fills que abans eren dues flors han passat a ser flors mal cuidades. 

brutícia de coloms

El dia que li ensenya a la sogra com té els coloms arreu, ella s'esgarrifa, però quan la Colometa li diu de tocar els ous, sobtadament entesa en la matèria, com si fos la veu del seu fill, li diu que no, perquè potser els avorririen. En aquest punt som aproximadament a l’equador de la novel·la.

Capítol XXIII:
Mor la mare d’en Quimet. Fixem-nos que fins ara Rodoreda ha fet una feina ingent de construcció de personatges sotmesos a les onades del temps històric i personal; ara, però, amb l’adveniment dels grans clímaxs del temps exterior –la República i la Guerra Civil–, s’iniciarà la seva caiguda progressiva, aniran desapareixen molts dels dramatis personae. La mort de la sogra és significativa no tant per la incidència en la trama com pel detall que no vol flors a la corona mortuòria. En l’imaginari rodoredià les flors són un autèntic codi d’interpretació sensitiva i emotiva del món: la seva absència implica una manca de sensibilitat i d’humanitat que, en aquest cas, ella representa i que sembla que ha traspassat al fill. 
Durant la vetlla, a part de veure com deurien ser a l'època, sabem que la mare d'en Quimet hauria volgut una noia: el vestia de nena i el feia dormir amb camises de nena. En Quimet, per tant, representa la realitat d’un desig incomplet, o sigui, una mancança emotiva; tot plegat prou remarcable, tant per a la mare, com per al fill. Aquesta veritat explica la relació entre ambdós i també la reafirmació que fa en Quimet de la seva masculinitat més abrupta i rude. 

A propòsit d’aquesta escena, convé recordar les paraules de la mateixa Rodoreda, al pròleg de la novel·la, quan explicita que aquest moment podria tenir de font literària algun dels contes de Dublinesos de James Joyce; això és important per la referència literària que suposa i per observar que la novel·lista concep, en força ocasions, els capítols amb l’estructura del conte. 

Capítol XXIV:

Mentre en Cintet i en Quimet van fent d'escamot i creuen que hauran de tornar a fer el soldat, la Natàlia continua arrossegant el seu cansament en silenci: En Quimet no veia que necessitava una mica d'ajuda en comptes de passar-me la vida ajudant, i ningú no s'adonava de mi i tothom em demanava més com si jo no fos una persona.

Una tarda es presenta el Mateu a casa seva i li explica les seves penes, sent com se li desfà la vida perquè la Griselda va amb persones de tota mena i ell amb prou feines veu la filla, i es posa a plorar, cosa que la sorprèn moltíssim: Era la primera vegada que veia plorar un home alt com un sant Pau i amb els ulls blaus. Aquella nit marxa a dormir amb la sensació que pensava en coses que em semblava que entenia i que no acabava d'entendre... o aprenia coses que tot just començava a saber. La Natàlia sent que és prou important perquè en Mateu confiï en ella, i aquest fet li dóna confiança en ella mateixa.

Capítol XXV:
I al matí, a casa dels senyors, trenca un got que li descompten del sou i aquest fet és el detonant, l’espoleta de la bomba que, finalment, esclata. Pren una determinació: I va ser aquell dia que vaig dir-me que s'havia acabat. Que s'havien acabat els coloms. 
En efecte, el cansament de treballar, mentre el món masculí, tret d’en Mateu, és endut pel riu de la història i de la ideologia, i el dolor de prendre consciència que els nens i els coloms eren com una família sense ella i sense en Quimet, duen la protagonista a un atzucac: s’ha de desfer dels coloms. Aquest és un procés de consciència important en la mesura que genera una acció en una dona que ha estat agent passiu de totes les trames narratives, històriques o personals, just després del moment d'haver pres consciència que comença a saber i saber és una manera de ser conscient.
El clímax de la destrucció del poble dels coloms és central, tant narrativament com estilísticament.

La narradora fa un tour de force, que té a veure amb les grans veus de la narrativa anglosaxona que la influeixen (Joyce, Woolf, Mansfield), en la descripció enumerativa, acumulativa i simbòlica de la destrucció del colomar. Aquesta destrucció de la família dels coloms també serveix per fer un viatge retrospectiu a la infantesa de la N-C i, d'aquesta manera, refermar, un cop més, la cruesa implícita de l’univers infantil, ple de baralles, silenci i solitud. D’alguna manera, la progressiva destrucció dels coloms implica una segona naixença de la protagonista, malgrat que no del tot decisiva, i anticipa la temptació de l’assassinat dels seus propis fills en el tram final de la novel·la.
És significatiu com reacciona en Quimet: Al cap d'uns quants mesos en Quimet va començar a rondinar i a dir que els coloms no valien res, que només servien per agafar espart amb el bec i fer niu i tot aigua pudent. Tot perquè sí.

I sembla que arriben les vacances de Nadal...

I quan som a punt de vacances i jo sóc persona de detalls, us deixo uns petits obsequis poc materials que espero que us agradin. Tres coses de cada, perquè el tres és un bon  número:

Tres sèries: M'agraden molt les introduccions de les sèries, i a més, m'agraden algunes de les sèries que van després, us deixo dues intros i  un trailer d'una que no en té, i què penso de la sèrie:

Fargo és una sèrie de la qual se n'han fet dues temporades, amb un parell de nexes en comú, l'espai i la violència. Curiosament, la segona és una precuela de la primera. Totes dues m'han agradat i espero que facin una tercera temporada sense que en decaigui el to:

D'American Crime dir-vos que n'han fet dues temporades, que cadascuna explica una història completa, que, com indica el títol, la història gira al voltant d'un delicte, i que l'important en ella no és qui n'és el culpable, sinó com aquest fet afecta les persones que envolten la o les víctimes. A més, molts dels actors de la primera temporada tornen a sortir a la segona amb papers completament diferents que proven la seva categoria:

I l'última no és americana sinó europea, concretament francesa: Les revenants, la primera temporada em va agradar molt, la segona em va deixar una mica amb el dubte de si sabrien acabar aquesta història o anaven improvisant sense saber què en farien, ara estic esperant que comenci la tercera:

  

Tres llibres, que m'han agradat a mi, que no han d'agradar a tothom, però que mai faran mal a ningú: 

Sempre hen viscut al castell de Shirley Jackson explica la història d'unes germanes que viuen soles a una casa a prop d'un poble. El començament és brutal, el punt de vista, curiós i engrescador; la novel·la, per a mi, fantàstica; el pitjor, per a mi també, la portada, no m'agraden gens les portades de "L'altra editorial":

Eren ells de Carles Rebassa: La primera novel·la d'un poeta. Ambientada i protagonitzada per tot de gent que va a un Institut, no la qualificaria mai com a llibre juvenil, sinó com a llibre que explica les peripècies vitals d'un grups de persones, gairebé totes homes, gairebé totes homosexuals, que s'enfronten a les seves pors, als seus dubtes, a la vida en general:   

Manual per a dones de fer feines de Lucía Berlín: un recull de contes que aquest any ha rebut el premi llibreter on l'autora ens explica anècdotes viscudes que converteix en bona literatura. El conte que serveix per titular el recull és genial, però pocs no ho són.

Tres pel·lícules que m'han interessat moltíssim: 

The arrival és una pel·lícula que encara fan a les sales, l'última de Villeneuve, que uneix la quarta dimensió, el temps, amb el llenguatge, que explica moltes coses, moltes més de les que inicialment pot semblar i que té unes imatges molt i molt boniques.

Incendies anterior i de Villeneuve també, adaptació de l'obra de teatre de Wadji Mouawad, dura, duríssima, n es pot veure un dia que pensis que el món és la "p. m." que sabem que és, sinó un dia que la fe en la humanitat estigui alta per poder perdre-la just després d'acabar-la...

Techo y comida és una pel·lícula petita de Juan Miguel del Castillo que explica, sense cap concessió al sentimentalisme, com de dura pot arribar a ser la vida durant la crisi si et toca de ple:

I, per acabar, tres cançons que m'agrada escoltar de tant en tant: 

Rent de Carter USM, un grup que vaig anar a veure fa mil anys a l'Otto Zutz i, com que no coneixia gaire, vaig ser a punt de no veure, perquè els vaig confondre amb els teloners... Aquesta cançó és una versió d'una dels Pet shop boys i m'agrada sentir-la a tot volum i amb la intenció de pegar cops de cap a la paret...

Majesty de Madrugada la sentiria constantment, una vegada darrera l'altra i, de fet, quan conduïa i me la trobava la posava una vegada darrere l'altra:

I, per acabar, el Batiscafo Katiuskas d'Antònia Font, que sempre he pensat que havien composat pensant en La pell freda d'en Sánchez Piñol.

I prou, més regals a la següent avaluació. Un plaer haver compartit amb vosaltres aquesta primera que ja hem passat i fins l'any que ve, que sona molt fort, però que, total, és d'aquí uns quinze dies... ah, i si volguéssiu recomanar-me alguna cosa a mi, bé per aquí, bé pel facebook, bé pel correu, també m'agradaria.