Us reprodueixo aquí l'netrada que el curs passat va servir per aclarir com s'havien de transcriure les oclusives:
Quan hem de transcriure [b], [d] i [g]:
En posició inicial de paraula si la paraula s'escriu amb b, v, d o g: venir, bé, dit, gat.
Quan tenen davant una altra consonant oclusiva o nasal: pot baixar, maragda, benvolgut, endur, vam guanyar.
quan les b, les v, les p, les t, les d, les c i les g finals, tenendarrere una consonant sonora: cap de trons, tub verd, sap dir, paret blava, solitud volguda, fàstic vital, fàstig diari.
Quan hem de transcriure [bb], [pp], [gg] i [kk]:
en el grup bl: blau; en el grup pl: triple; en el grup gl: regla; en el grup cl: miracle.
Quan hem de transcriure [β],[ð] i [γ]:
entre vocals encara que una d'elles formi part d'un diftong:la volíeu de demà segueix.
entre fricativa i vocal: vas baixar, esdevé, esgarrapar.
entre r i vocal:arboç, tardor, cargols.
entre vocal i r: abraçar, vidres, agradar.
entre lateral i vocal:alba algoritme. (en aquest grup la d no es pronuncia com a aproximant).
Quan hem de transcriure[p], [t] i [k]:
en posició inicial si la paraula s'escriu amb p, amb t: pota, tota; i amb c, q, qu o k i sonen com a: cosa, quota, kiwi, que.
en posició final total o amb contacte amb una consonant sorda o amb una vocal, si s'escriuen amb p o amb b; amb t o amb d o g o amb c: dissabte, cap, solitud, setciències, fàstic, castig.
Quan no hem de transcriure res, perquè escrivim una grafia que no sona [∅]:
quan la paraula té una síl·laba que acaba amb mb o amb mp: amb, temps.
quan la paraula té una síl·laba que acaba amb nd, nt, ld, rds: examinand, anant, herald, records.
quan la paraula té una síl·laba que acaba amb ng, nc: sang, cinc
I, aprofito per dir-vos que tot això també ho hem de ten ir en compte entre paraules, igual com ja hem destacat amb les vocals.
Aquest curs les expressions escrites seran una mica més complexes i les començarem amb la intenció de treballar diversos tipus de textos. Començarem amb el "Comentari crític".
Primer explicarem què entenem amb aquesta expressió.
Un comentari crític és la valoració que es fa d'un text, o de qualsevol altre acte comunicatiu, que expressa idees o opinions. Per tant, per fer un comentari crític partim d'un text, o qualsevol..., argumentatiu que, prèviament hem de conèixer.
Quin serà doncs, el primer pas?
El primer pas serà conèixer l'altre text, o qualsevol..., del qual volem fer el comentari crític. Què hem de fer per conèixer-lo?
Llegir-lo i entendre'l.
Situar-lo en l'àmbit de coneixement que li correspongui.
Relacionar-lo amb altres aspectes que nosaltres puguem conèixer relacionats amb el missatge que ens dóna.
Interpretar la informació que comunica de manera correcta.
Afegir nous arguments contraris o favorables a la tesi que expressa.
Opinar de manera raonada sobre el tema de què tracta.
Aquí hi trobareu unes preguntes útils a l'hora de poder fer l'anàlisi del text, o qualsevol..., a comentar:
Tracta un tema d'actualitat, d'un tema considerat atemporal o d'un tema que ja no és actual?
Pots ampliar-ne l'abast amb informacions que coneguis?
Transmet algun valor? En cas afirmatiu: quin o quins? Creus que són vigents, majoritaris, minoritaris, compartits per un grup concret o que actualment no es valoren?
Pots oferir nous arguments que completin la tesi de l'autor?
Tens contrarguments que invalidin o posin de manifest que la tesi no és correcta?
Pots aportar alguna anècdota relacionada amb el tema?
Tens alguna cosa a fegir sobre la qüestió?
L'estructura d'un comentari crític consta bàsicament de dues parts:
Cal situar el tema i exposar-ne la idea principal, la tesi que sosté l'autor, amb un resum de l'argumentació que en fa. Aquesta part ha de ser breu però expressada amb molta claredat, perquè serveixi de base per iniciar la valoració crítica.
Interpretació: aquí valorarem de manera positiva o negativa, o algunes coses positivament i d'altres negativament, allò que ha exposat l'autor, de manera ben estructurada perquè quedi un text coherent: convé fer un guió sobre els diferents aspectes que tractarem i desenvolupar-los un per un fins arribar a la nostra conclusió que pot coincidir o no amb la del text que comentem.
Com que a més ha de ser un text argumentatiu que ha de tenir:
Una estructura clara amb una introducció, on exposarem la nostra tesi, un desenvolupament, on intentarem provar-la i una conclusió.
Els arguments s'han de citar de manera raonada i ordenada.
Han d'estar connectats de manera adequada.
Han de ser convincents.
Pel que fa als tipus d'arguments que podem emprar tenim els següents:
Argument d'autoritat. Consisteix a utilitzar l'opinió d'una persona important, de prestigi reconegut o digna de ser escoltada. També l'enunciador pot mostrar‐se capacitat per a opinar sobre el tema. Per exemple, s'inclouen citacions d'estudis científics o d'organismes que donen suport a la tesi defensada per l'autor. Una manera de desqualificar l'argument és desqualificar l'autoritat de la persona citada. Exemple: Compra el detergent X. Recomanat pels principals fabricants de rentaplats.
Argument del model o d'analogia. Es presenta una persona o comportament com a model que cal imitar. Exemple: Hauries de fer com la teva germana. Mai no faltava a classe i sempre tenia els deures fets; per això, treia bones notes.
Argument del benefici. S'al∙leguen els beneficis que es derivaran d'una actuació determinada. Exemple: Dóna sang. Salvaràs vides.
Argument del malbaratament. Es defensa una actuació determinada per no malbaratar els recursos o els esforços que ja s'hi han esmerçat. Exemple: No abandonis el curs ara! Tens les dues primeres avaluacions aprovades i només en queda una!
Arguments de causa i conseqüència. Són els que es basen en una relació de causalitat; s'hi presenten les causes d'un fet o l'efecte que provoca. Exemple: No condueixis si has begut alcohol. Pots matar‐te tu o matar algú.
Arguments d'exemple. L'exemple es pot utilitzar per a fonamentar amb més concreció un argument utilitzat, però també es pot usar la descripció d'un cas concret o d'una experiència personal com a exemple que es vol generalitzar i estendre a uns altres casos. En aquest cas, es tractaria d'una argumentació poc rigorosa, perquè pretén convertir l'anècdota en categoria. Exemple: Els funcionaris són tots uns ganduls. L'altre dia vaig anar a fer una gestió i el funcionari de torn xerrava amb el company en lloc d'atendre 'm.
Argument per comparació. La comparació enfronta dos objectes o més per avaluar‐los entre si. Exemple: Val més que compreu aquesta edició del Llibre de les bèsties de Ramon Llull, perquè és una versió que utilitza un llenguatge més adaptat als vostres coneixements que les altres.
Argument de justícia o d'identificació de situacions. Consisteix a identificar la situació objecte de l'argumentació amb unes altres situacions similars. Es pretén que allò que s'accepta sense problemes en una situació determinada, sigui també acceptat sense reticències en una altra de semblant. Sovint, la discrepància del destinatari vindrà perquè pot considerar que les dues situacions no són equivalents i, per tant, no es pot aplicar l'argument de justícia. Exemple: El meu suspens de Matemàtiques és una injustícia. He tret un 4 en l'examen final; la mateixa nota que ha tret Júlia, i a ella sí que l'ha aprovada.
Argument de quantitat. És un recurs argumentatiu que consisteix a fer referència al gran nombre de persones que donen suport a la idea, al gran nombre de vegades que un fet s'esdevé, a l'antiguitat d'un producte... Exemple: Assegurances X. La més contractada al país.
Apel∙lar a la qualitat. Es destaca el caràcter únic i irrepetible d'un fet. La publicitat utilitza aquest recurs quan destaca una característica única en el producte publicitat o quan simula que són pocs o molt especials els consumidors que l'utilitzen (eslògans del tipus sigues diferent, original...). És el mateix recurs que es fa servir quan s'individualitzen i es concreten les situacions, per a fer-les més
reals i que ens arriben més. Per exemple, per a denunciar les conseqüències d'un bombardeig,
colpirà més la història concreta d'una de les víctimes, que no la quantitat impersonal de morts i
ferits. El fet concret apel∙la als sentiments; les quantitats objectives apel∙len a la raó.
Ús de dades, xifres i estadístiques. Les opinions són sempre discutibles, però els fets es consideren
inqüestionables. Per això, un recurs eficaç per a convéncer és presentar com a fets inqüestionables
determinades informacions. L'ús de xifres o dades estadístiques augmenten l'efecte de realitat i
objectivitat, i el receptor oblida que les xifres i les estadístiques es poden manipular fàcilment.
El dilema. Apareix quan s'ha de triar entre dues opcions p o q; p ens mena a un resultat r, q ens mena a un resultat s; per tant, caldrà triar entre r o s. El dilema esdevé irresoluble quan qualsevol de les eleccions és inacceptable. Exemple: La visió androcèntrica del món rebaixa la imatge de les dones: si són decidides i defensen amb fermesa les seves posicions, són considerades agressives i poc femenines; però si utilitzen la cortesia lingüística i modalitzen les seves afirmacions i peticions, són acusades de no tenir les idees clares.
Argument pragmàtic. Proposa l'èxit o el benefici com aprova de validesa. exemple: És útil dur el mòbil quan vas amb cotxe perquè el pots necessitar si tens una avaria.
Argument d'inèrcia. Defensa l'ús o la tradició. Exemple: si és el teu aniversari has de bufar espelmes, sempre s'ha fet i s'ha de continuar fent.
Argument sentimental. És el que emprem quan volem persuadir per mitjà de recursos emotius. Exemple: algú et diu que hauries de fer allò senzillament perquè l'estimes.
...
Propietats que ha de tenir com a text el comentari crític:
Adequació: per aquest context el registre més adequat és l'estàndard, cosa que vol dir que l'estil de llengua ha de ser directe i clar, perquè sigui eficaç comunicativament:
La sintaxi ha de ser simple, amb frases senzilles, ben connectades i evitant una alta presència d'oracions subordinades, que poden fer perdre l'estil del discurs.
El lèxic ha de ser precís i no s'han d'usar ni paraules buides (tipus cosa) ni massa erudites.
Coherència: s'ha de partir d'una estructura pensada a fi que tota la informació rellevant hi sigui i que no hi hagi res contradictori o innecessari.
Cohesió: els connectors han d'estar ben emprats.
Correcció: l'escrit ha de ser correcte en tots els nivells gramaticals.
I ara que ja tenim tot allò que hem de saber per fer un bon comentari crític, us demano que trieu entre el text que teniu a les pàg. 11 i 12, el que teniu a la pàg. 137 de la Najat El Hachmi o el de la pàgina 60 i feu-ne un comentari crític.
Jo, a tall d'exemple, us faré un comentari crític del text que vam llegir i comentar a la classe:
A "Metàfora i parany" Jesús Tuson vol fer-nos adonar que els eufemismes no sempre són innocents, que molts tenen un ús clarament criticable i que d'altres, fins i tot, haurien de ser denunciables.
Podria dir que estic força d'acord amb les idees que comunica, amb un però, un però que posaria a la qualificació d'innocent que aplica a alguns eufemismes.
És clar que els que s'empren per parlar de guerres són abominables, volen que les percebem com una mena d'oxímoron que no vull empassar-me de cap manera, bé, de fet no vull ni puc, mai podré veure-les com "guerres pacificadores i pacífiques". Les guerres maten persones que no es mereixen morir, moltes vegades, de manera cruel, no són "intervencions", són massacres.
També estic molt d'acord amb l'opinió que expressa sobre tots els eufemismes que tenen a veure amb la situació sòciopolítica i econòmica: quan et despatxen de la feina, no reajusten, et despatxen i haurien de ser prou valents com per dir-t'ho així, tal com raja, i sense amagar una realitat que no agrada ningú. És clar que és més fàcil dir-li a algú: "prescindim dels teus serveis perquè hem de reajustar la plantilla de l'empresa", però és molt més honest dir-li: "et fem fora de l'empresa perquè ens costes massa car i en buscarem un altre que ens surti més barat, o perquè ets un inepte, o perquè no has fet bé la teva feina..." la raó real, sisplau, difícil de dir, però honesta i necessària.
El que no veig tan clar és per què són innocents els eufemismes referits a la mort, a les malalties, al sexe i a les "funcions corporals". I el meu raonament, em sembla, és molt simple: el fet que les paraules que van referides a aquests àmbits necessitin d'eufemismes per ser pronunciades amb tranquil·litat, vol dir que els conceptes que representen són vistos de manera negativa: per què necessitem eufemismes per a parlar de sexe? Perquè la nostra educació judeocristiana fa el veiem brut i vergonyant, cosa que no deuria passar, per exemple, a les antigues societats hindús, com proven els relleus de molts dels seus temples.
I el mateix ens passa amb les "funcions corporals", i que segurament no ho eren per als ciutadans romans que "cagaven" i perdoneu l'expressió, en comunes comunitàries (de fet així entenem per què tenien aquest nom els vàters) on passaven una estona xerrant amb el que els tocava al costat.
I el mateix ens passa amb la mort i amb la malatia, si les visquéssim amb naturalitat no necessitaríem eufemismes per referir-nos-hi i potser ens suposarien menys problemes dels que actualment ens ocasionen.
I ara sí que comencem amb la novel·la: A l’hora d’afrontar l’estructuració de la matèria narrativa de La plaça del Diamant els crítics han optat per diverses propostes de blocs temàtics o narratius. Carme Arnau i Isidor Cònsol opten per defensar una estructura ternària clàssica que entén els disset primers capítols com una introducció (arrelament), els següents com un desenvolupament (capítols XVIII-XXXII) centrat en la maduració del personatge i acabaria amb la conclusió (capítols XXXIII-XLIX) on es veu que la marginació i l'aïllament es transformen en possibilitat vital positiva. Probablement, aquesta proposta és una mica esquemàtica i no reflecteix amb prou detall la complexitat de l’estructura narrativa d'aquesta novel·la. Neus Carbonell, per la seva banda, defensa un agrupament de capítols més centrat en la crítica feminista i, per tant, els nuclis temàtics que marca segueixen de prop les forces identitàries de la feminitat amb relació al context social i de gènere. La seva proposta veu una primera part (capítols I-VI) destinada a la construcció de la identitat i de l’alteritat, una segona (capítols VII-XXIV) centrada en els coloms i la maternitat, una tercera (capítols XXV-XXXV) que tracta la revolta de la protagonista, i una part final interpretada com l’alliberament final (capítols XXXVI-XLIX). Com es pot observar, les estratègies crítiques i els procediments interpretatius de les dues propostes són prou diferents. Certament, hi ha moltes possibilitats d’aplegar els capítols en blocs temàtics que reflecteixin una determinada estructura. En canvi Pep Paré creu que el "close reading" (significat) de tradició anglesa és un bon procediment per fer emergir nuclis temàtics i narratius sense perdre la continuïtat d’una novel·la feta amb prou celeritat i entesa com una escala de graons i replans significatius que cal seguir sense gaires cinyells. La construcció de la gàbia. Capítol 1: El primer capítol de la novel·la compleix el requisit d’entrar en matèria directament amb la presentació del personatge i de l’espai. Des de l'inici, la veu narrativa en primera persona de la protagonista ens ofereix la visió del món exterior i del món interior que s’anirà trenant al llarg de la novel·la. Els eixos centrals d'aquests capítols serien: per una banda, la plaça del Diamant en un moment de festa i, per l’altra, l’enyor intens de la mare morta en un moment vital que a ella li sembla que la necessita de manera imperiosa (el pas a l'edat adulta).
reconstrucció festes de Gràcia
L’acció sembla vertiginosa, tot i que només es tracta d’anar des de la pastisseria a l’envelat durant les festes de Gràcia. el ritme accelerat s'aconsegueix gràcies a l'acumulació de frases curtes amb constants repeticions i poslisíndetons, un recorregut curt que la narració omple de tot un univers interior i d’objectes que, de seguida, observem que es poden interpretar simbòlicament. com per exemple la cafetera amb una taronja pintada, partida en dues meitats; o la cinta de la goma que li estreny la cintura i que acaba caient. La intenció de l'autora és que el text li sembli al lector directament dictat/parlat per la la protagonista, sense passar pel filtre de la literatura. Una constant que anirem trobant d'aquest estil és la descripció caricaturesca i animalitzada dels personatges: aquí, per exemple ens diu que el Quimet té els ulls de mico. L’objectiu concret d'aquest primer capítol és la presentació i trobada dels dos protagonistes, Natàlia, que aquí passarà a dir-se Colometa per la voluntat del noi, i Quimet, mentre s'insinuen els primers conflictes existencials: la blancor de la joventut de la noia, i la seva fina percepció contraposada a la natura simiesca del noi. Ja trobem una primera marca del caràcter de Natàlia que n'explicarà l'evolució: perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no; contraposada clarament a l'actitud fatxenda d'en Quimet: i em va dir que el planyia molt perquè al cap d'un any jo seria la seva senyora i la seva reina. Capítol 2: El festeig s’inicia aquí i ens serveix per veure que la noia ha fet una renúncia al seu anterior pretendent, en Pere. La tria entre dos models masculins, per part de la protagonista, és rellevant també en la mesura que apareix un merlot negre amb la funció simbòlica d’anunciar la desgràcia futura. Ella podria haver triat en Pere (sentia una pena per dintre i la pena em feia adonar que havia fet una mala acció [...] com si al mig de la meva pau d'abans s'obrís una porteta que tancava un niu d'escorpins [...]) amb qui haurien estat companys; però es queda amb en Quimet, que serà el seu amo (i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé) Se'ns mostra la col·lisió de caràcters dels dos amants: ella tria quedar-se amb ell, però en fer-ho també assumeix una actitud passiva davant del seu domini, augmentada per l’angúnia que suposarà, aquí citada per primer cop, la referència a la misteriosa Maria per part d’ell (I aleshores va dir [...] pobra Maria...).
parc Güell
El jove que a l'inici la interpel·la (entra, que farem una dormideta.) i el nen que surt amb un revòlver al cinturó i una escopeta apuntada contrasten amb la nena que troben al parc, amb el vestit del mateix color que la protagonista, i subratllen fins a quin punt el món masculí és vist com amenaçador, mentre que el femení és innocent. La Natàlia encara és una nena amb un univers sensitiu que té poc a veure amb el disseny de la vida marital que pronostica en Quimet; una vida, d’altra banda, que, tot i el seu estrat social humil, presenta actituds aburgesades. Finalment, esmentar que s’han establert uns triangles emocionals subtils entre en Quimet, la Natàlia i en Pere i entre la Natàlia, en Quimet i la Maria. Capítol 3: Aquí trobem que en Quimet vol que la Natàlia deixi de treballar a la pastisseria. com que hi troba una certa resistència, arriba a exercir la violència d'engrapar-la pel coll:T'has tornat boig [...] em va agafar pel coll amb una mà i em va sacsejar el cap. I és així com passen tres setmanes sense veure's. Quan ell torna, i ella ja ha deixat la feina, passen a la següent fase: la presentació de la mare d’ell a la promesa. La casa de la mare és plena de llaços (compromís? feminitat?) i, abans que marxin,, li regala uns rosaris amb boleta negra (objectes rodons que poden simbolitzar el seu món i referència al paper de la dona segons el catolicisme). La futura sogra té la funció de contraposar la mare morta de la noia i d’accentuar el progressiu engabiament de la Natàlia en una vida que s’està muntant molt de pressa, sense que ella pugui determinar-ne els detalls. La mare es preocupa, sobretot, que sigui una noia treballadora i li diu que en Quimet és bon noi. Al Quimet li agrada fer mal físic: Mentre me'l fregava, perquè m'havia fet mal de debò, i la seva voluntat, prescindint completament d'allò que ella pot voler: i li vaig dir que no, que mai, que em semblava molt perillós, i es va posar content com un ocell, [...].
pastisseria Can Fatjó al Passeig de Gràcia
L’aparició de l'amic d’en Quimet: en Cintet suposa la segona descripció caricaturesca:tenia els ulls molt grossos com de vaca, i la boca una mica torta, i també ens remarca com les decisions les prenen els homes, mentre ella s’instal·la en la veu interior silenciosa que ja coneixia per la relació dels seus progenitors, que, de tant en tant, és referida per subratllar el drama intern que s’està construint al seu voltant: La meva mare no m'havia parlat mai dels homes. Ella i el meu pare van passar molts anys barallant-se i molts anys sense dir-se res. El final del capítol ens mostra que ella no té un espai que pugui considerar propi a casa son pare: vivia com deu viure un gat: amunt i avall, amb la cua baixa, amb la cua dreta, ara és l'hora de la gana, ara és l'hora de la son; amb la diferènca que un gat no ha de treballar per viure. Capítol 4: El contrafort al món masculí emergent apareix aquí en la figura de la senyora Enriqueta. D’alguna manera actua com una mare putativa i social, sense l’ancoratge emocional, és clar; és ella que li elogia la tria, l’anima al casament i l’acompanya a triar la roba per al vestit de núvia. Amb ella sabem per què necessita casar-se Natàlia: Necessites un marit i un sostre. La seva és la tercera descripció caricatura: Era alta, amb boca de rap i nas de paperina. I ens destaca el quadre que té a la paret: [...] figurava tot de llagostes amb corona d'or, cara d'home i cabells d'home [...]. Mentrestant, amb els amics, comencen a arreglar el pis de la vida futura. Un pis que els troba en Cintet i que ella accepta sense ni haver-lo vist. Aquí veiem un altre tret del caràcter d'en Quimet: fuig de la feina, en el moment que ha de començar a treballar, s'empesca una excusa i desapareix: I en Cintet em va dir que en Quimet, quan tornaria, faria el distret i que estava segur que tornaria tard. Ens descriu les balances gravades a l'escala sobre de les quals ella passa els dits, com si hi busqués l'equilibri que potser perdrà i veiem també com toca els objectes per fer-los seus: I vaig passar el dit pel voltant d'un dels plats.
casament anys 30
Aquí, en Quimet executa un segon acte de violència, psicològica, la gelosia que sent per en Pere el porta a fer agenollar «per dintre» la protagonista per demanar-li «perdó» per haver passejat amb el seu antic pretendent, tot i no ser veritat. Al final del capítol ens trobem amb la descripció física del Mateu que és l'únic que, de moment, no pateix una reducció al dibuix: I en Mateu, tot ros i amb els ulls blaus [...] Capítol 5: Al capítol cinquè ens dóna una marca temporal no gaire concreta, però que ens pot fer calcular el temps transcorregut (de la festa major de Gràcia a l'inici de la Setmana Santa): La vigília del dia de Rams. Apareix el pare de la Natàlia que només vol saber quan ella deixarà la casa. D'una banda, per tant, accentua la manca d'estimació entre els dos, i, d'altra, serveix per accentuar la gelosia i l’ànsia de possessió d’en Quimet: i em va dir que jo era el tercer i que a veure si seria l'últim, per fer-me'n venir més ganes. ¿i ara em convida? [...]. Amb tot, el lector va ampliant la galeria de models familiars: D'una banda, el model ideal de pare-filla representat per en Mateu i la seva nena, durant la cerimònia a l'església dels Josepets i tenia els ulls blaus com en Mateu, que no es contraposa amb la figura d'un altre pare amb el seu nen que va començar a arrencar cireres de la plama de la nena [...]. I, de l'altra, el model de mare i fill desavinguts que ens trobem en l’àpat «familiar» a casa de la mare d'en Quimet amb la presència d'una veïna que tenia recollida perquè s'havia barallat amb el seu marit. En Quimet no suporta la presència d'una intrusa que li treu protagonisme i acusa la mare d'haver fet el menjar poc salat per ella. A més, a partir de l’anècdota de la sal, estableix una teoria sobre el Dimoni com a ombra de Déu. Certament, Rodoreda treballa aquí la dualitat des de la pobra perspectiva d’en Quimet, cosa que ens serveix per observar el contrast entre la «dolçor» de la protagonista i la «suor» salada del seu futur marit (suor que ja s'havía percebut en el ball inicial). Novament, a partir de petits detalls, es construeix un conflicte universal entre la representació dels dos universos que representen els protagonistes. Sempre a pas de dos, la narradora contraposa aquest dinar a casa de la mare d’en Quimet amb el que es du a terme a casa del pare de la Natàlia. El segon és referit amb la brevetat i velocitat d’un paràgraf i, un cop més, la figura del pare és utilitzada per evidenciar la incomoditat d’en Quimet. Aquesta velocitat narrativa també és perceptible en el fet que, entre un dinar i l’altre, ha passat una setmana; però l’acceleració no impedeix a la narradora de fixar la significació dels fets que reporta. En efecte, si els dos àpats mostren dos possibles cosmos familiars, cap dels dos ideal, que el capítol es clogui amb la restauració del pis que ha de ser del matrimoni imminent, ens obliga a plantejar-nos quin model de nucli familiar s’està preparant i també a extreure la significació de la taca que els surt a la paret: La taca d’humitat, és clar, implica la imperfecció intrínseca i fonda que la casa i la vida futures tenen empeltades en la seva essència.
reformes
D'aquesta humitat n'extraiem, almenys, dues coses: la primera, més superficial, que a en Quimet li agrada barallar-se, però no solucionar les coses: [...] per una cosa que no valia la pena, per una cosa que va morir posat-hi el bufet al davant. I la segona més profunda: aquesta «humitat» és arrelada a l’interior i la Natàlia ha de sortir al carrer per mirar les nines de la casa dels hules: a fora hi troba el món infantil que actua com a recer de les agressions de la vida incipient que se li prepara, tot i que també hi ha de suportar l’agressió dels homes que li diuen coses i és així com ja sabem que a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món. Certament, Rodoreda no s’està per detalls insignificants i, a cada moment, falca els pensaments de la protagonista amb tintes existencials i existencialistes, i sempre jugant amb l’anècdota dels espais construïts i dels espais per construir. La novel·la és ordenada i sistemàtica en la construcció dels maons dels capítols; acumulativa podríem dir, també. I, fins aquí, l'explicació dels cinc primers capítols. Com podeu veure, gairebé cap detall de la novel·la és gratuït i, apartir del pròxim dia, us toca a vosaltres. Què heu de fer? Us ho concreto:
Un breu resum de l'argument dels capítols que heu d'explicar.
Enunciar el tema principal de cadascun.
Analitzar-ne aquells elements que trobeu significatius pel seu simbolisme amagat.
Fixar-vos i explicar quin moment vital viu Natàlia-Colometa i quina funció hi fan aquells que l'envolten.
I continuarem explicant una mica qui era la seva autora. Mercè Rodoreda i Gurgui va ser filla única i va néixer el 1908 a Barcelona. La seva infantesa es caracteritza per la solitud que l’acompanya, per una formació autodidàctica –només va anar un curs a escola– i també per la seva vinculació a la Barcelona que comença a la torreta de Sant Gervasi on vivia. L’espai del jardí i de la ciutat seran determinants per a l’imaginari de la seva vida i de la seva obra.
Una part del jardí i la nena Mercè
Rodoreda i el seu fill
Als dinou anys es casa amb el seu oncle i, de seguida, té el seu únic fill: la unió forçada amb un home catorze anys més gran, la maternitat obligada i els posteriors problemes psiquiàtrics del fill seran un llast psicològic i vivencial que sempre l’acompanyaran. La incorporació al món cultural català del moment arrenca amb la seva feina de correctora per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat i amb la publicació de contes a diaris i revistes. La base inicial de la seva fabulació literària s’arrela en l’experiència biogràfica i en el corpus de literatura popular que coneix al clos familiar de la mà del pare, la mare i l’avi. És així com coneix la prosa de Ruyra, el teatre de Guimerà i la poesia i la mestria lingüística de Verdaguer. Aquests autors de capçalera la menen a una lectura voraç d’obres literàries, però també de la realitat que la circumda, en primer terme de les flors del jardí
i del mapa de la ciutat més pròxima. La seva vida de joventut es veu condicionada per l’esclat de la guerra, la mort de l’avi (que l'havia engrescat en la lectura, i les flors i que ocorre quan ella té dotze anys ) i les ganes d’escriure, que la porten a fer provatures en quatre novel·les inicials que, posteriorment, rebutjarà i que ara han estat editades en un volum de les seves obres completes.
Avi i néta
L’autoexigència inicial respecte a la qualitat de l’obra literària l’acompanyarà tota la vida.
La primera fita remarcable en la seva carrera és Aloma (1938), que reescriu el 1969. Amb aquesta novel·la, la narradora ja vol empeltar-se dels vents psicologistes que bufen per Europa i ja apunta la voluntat de crear un univers poètic i literari propi. La novel·la és una fita en la seva carrera personal, però també el punt final d’una determinada vida en la mesura que és ara que emprèn el camí de l’exili. Aquest fet, com en altres escriptors, comporta un període de creació i d’edició irregulars que condicionen el desenvolupament normal de la literatura del país. La tossuderia i exigència de l’autora garanteix, malgrat les circumstàncies, una obra absolutament coherent i de gran qualitat. Amb Joan Oliver, C. A. Jordana, Xavier Benguerel i Armand Obiols (pseudònim de Joan Prats), Rodoreda passa la frontera i s’instal·la a Roissy-en-Brie, a França; és aquí on s’inicia la relació sentimental amb Obiols.
Refugiats a Roissy-en-Brie
El periple de l’exili s’allarga amb l’ocupació nazi de França i els destins van canviant: Llemotges, Bordeus, París i Ginebra. Ha de treballar de minyona i de modista per sufragar les necessitats vitals bàsiques i això li impedeix la dedicació a la confecció d’una obra de gran abast que impliqui jornades d’escriptura continuades i sense interrupció; però no li impedeix l’elaboració de contes, més sintètics i sense una estructura de gran abast. I és així com apareix el volum Vint-i-dos contes (1958), premi Víctor Català 1957. El buit editorial de la novel·lista és de vint anys, que no és cap fotesa, i il·lustra prou clarament la situació cultural del país. En aquest volum de contes podem tastar tota la cruesa existencial de l’experiència viscuda i destil·lada literàriament amb talent.
La narrativa breu de Rodoreda és fonamental per disposar de les bases imprescindibles a l’hora d’acarar les seves grans novel·les: és aquí on s’apunten els grans temes i d’on sorgeixen nuclis temàtics i perfils de personatges de novel·les posteriors.
Les tensions en les relacions amoroses ja són l’epicentre de molts contes del volum, i ja hi podem observar el tractament del tema del pas del temps, de la recança i del record, la perspectiva de la dona com a focalització literària a la manera de Katherine Mansfield, que s’afegeix a les lectures de Hemingway, Tolstoj, Stendhal, Huxley, Dostojevskij, Proust i a la dels vells clàssics com Homer, Goethe, Voltaire, i la literatura mítica i simbòlica de la Bíblia, entre una bona colla més.
De tot plegat, en sorgeix una nova manera de tractar la feminitat i la seva perspectiva de la vida, des de la maduresa o la joventut, sotmesa sempre a l’erosió devastadora del temps. L’exercici de llegir «La sang» i «El gelat rosa» ho deixa ben palès. (contes del recull)
Els anys 60's comporten uns certs canvis socials i culturals; tot i la repressió franquista, la literatura catalana estampa obres significatives d’Espriu, Pere Quart o Ferrater; el postsimbolisme veu morir el seu més gran representant, Carles Riba, i la línia popularitzant també enterra Sagarra. Una bona colla d’exiliats tornen al país, com Sales, Calders, Benguerel, Bartra... Però Rodoreda i Obiols es queden a l’estranger, tot i els viatges escadussers de la novel·lista a Barcelona.
Rodoreda i Obiols
Amb més estabilitat econòmica, l'autora inicia un període creatiu de maduresa que és el fonament d’obres com Jardí vora el mar, La plaça del Diamant...
La plaça del Diamant és una novel·la que assumeix i solidifica una veu pròpia que ha paït molt bé els ressons de les aportacions de Joyce i de la veu narrativa de Woolf. L'autora decideix presentar-la al premi Sant Jordi, però el jurat no la va considerar rellevant unànimement, qui sí que ho va fer van ser Joan Fuster i Joan Sales que en van facilitar-ne l’edició i el clamorós èxit de crítica posterior. La novel·la ha estat traduïda a una vintena de llengües i, en el seu moment, fou un èxit de vendes. I no podia ser d’altra manera vista la seva principal qualitat:
la troballa d’una veu narrativa femenina en primera persona que entronca amb el monòleg interior sense fer-ne un objectiu transcendent i que aconsegueix, així, una narració en veu baixa que no pinta la realitat, ni la declama, ni la descriu, sinó que la diu naturalment i acumulativament per tal que el lector s’hi identifiqui i es vegi obligat a fer el camí interpretatiu de descodificació del món mític i oníric que es va ordint.
Homenatge
Després de l’èxit de la novel·la que ens ocupa, El carrer de les Camèlies (1966) recull tots els premis i reconeixements que no havia rebut l'anterior. Aquí hi continuem trobant una protagonista femenina sotmesa a una marginació extrema, també orfe, que explora els límits de la misèria. El món de la prostitució i del barraquisme serveix per presentar els problemes de la incomunicació emocional i per reafirmar el record com a procediment narratiu. Novament, la narradora presenta l’individu acarat a la ciutat desolada com a via per lliurar una concepció del món.
El 1967 és l’any d’edició de La meva Cristina i altres contes, un aplec de narracions que explora la dualitat entre la realitat i la visió onírica. I així es recull la tendència de la literatura a tractar elements fantàstics amb els recursos d’anàlisi psicològica que l’autora ja havia treballat de manera remarcable. Progressivament, ens trobem una escriptora més segura en les seves apostes i tècniques, conscient de la seva obra, que ja és capaç de crear un univers mític propi.
Rodoreda de gran
Per això mateix revisarà la primera redacció d’Aloma i emprendrà Jardí vora el mar, amb la creació d’un potent cosmos simbòlic.
La mort d’Armand Obiols (Viena, 1971) contribueix a la decisió de tornar a Catalunya, entre Barcelona i el recer de Romanyà de la Selva. A mitjan anys 70 l’escriptora ha aconseguit una certa pau vital i ens ofereix el que alguns qulifiquen com la seva obra mestra: Mirall trencat (1974).
Aquí l’arquitectura narrativa anterior arriba a un nivell de complexitat i significació realment exemplars; l’anàlisi i el joc simbòlic de la funció del temps històric i del temps interior són punts clau de la novel·la, així com la fragmentació de la vida coral d’una família com a canal per plasmar la maduresa de la mirada sobre el Sant Gervasi mític de l’autora i afermar un clímax en la seva carrera literària.
Semblava de seda i altres contes (1978) recupera la contista amb els serrells simbòlics assolits a Mirall trencat. Viatges i flors i Quanta, quanta guerra (1980) són les darreres obres, abans de la pòstuma La mort i la primavera (1986). En la darrera fase de la seva producció, ja amb un estil intransferible i singular, la narradora es decanta vers el món natural a propòsit de l’itinerari d’un protagonista que té a veure amb una dimensió íntima i mística; o bé treballa la temàtica de la mort, que ja és una presència ineludible.
La mort real li sobrevé el 13 d’abril del 1883. Al final del camí, Mercè Rodoreda ens ha llegat una obra d’una qualitat innegable, amb un univers mític coherent i, sobretot, una manera de dir el pensament i el sentiment que ha esdevingut un autèntic mestratge per a autors posteriors.
Per si en voleu saber més coses us deixo amb un fragment de l'entrevista que li va fer Soler Serrano al programa "A fondo" (es veu que el programa sencer no hi és per una qüestió de drets i jo, com a màxim, el puc recuperar en format video :( Trobo que és curiós de sentir perquè la veu de Rodoreda era especial i molt nasal.
Aquí podeu veure com la recorda el seu nét, qui era el seu fill... La seva família era atípica, i el que surt al programa una mica sorprenent. En aquest breu documental es barreja la vida de Rodoreda amb escenes de la pel·lícula de "La plaça del Diamant".
I, per últim, si aneu a aquest enllaç, podeu veure la sèrie que sobre la novel·la se'n va fer.
