"La Plaça del Diamant" de Mercè Rodoreda (1)

El material amb què treballarem ha estat extret, principalment, de la guia de lectura que en va fer en Pep Paré, professor universitari.
Començarem l'estudi de "La plaça del Diamant" contextualitzant-ne l'obra, o sigui, explicant una mica com era el moment durant el qual va ser escrita.

Moment històric:

Després de la Guerra Civil el panorama cultural català té l’objectiu d’assolir la visualització de les seves obres i de les seves propostes i la construcció d’un mercat literari que sumi els quatre vèrtexs d’una cultura normalitzada: 

• la creació literària, 
• l’edició, 
• la crítica literària 
• i l’existència d’un públic lector. 

Cal dir que Barcelona ja ha esdevingut, en aquests moments, el centre neuràlgic d’una màquina editorial prou rellevant i que aprofita les infraestructures de què disposa. L’engranatge editorial que permet l’aparició de propostes estètiques i el descobriment d’obres i d’autors prou rellevants està ben greixat. 

Guerra civil, bombes al Poble Nou

El llegat elitista del Noucentisme, que havia apartat la novel·la del carrer principal de la cultura, ha quedat obsolet i ara les apostes culturals saben que cal arribar al públic i, per això mateix, el gènere de la novel·la és prou escaient. 

Això explicaria que s’estimulin premis literaris com el Joanot Martorell (1947) per tal de connectar la cultura amb un públic mancat de nous productes novel·lístics. L’esforç compensa els autors amb dotacions econòmiques, tot i que la professionalització literària és impossible encara, i els

Pedrolo rebent el Joanot Martorell

lectors amplien la seva galeria d’autors. 

Ma Aurèlia Campany

Curiosament, les primeres figures emergents fruit de l’estímul dels premis són dones com Cèlia Sunyol o Maria Aurèlia Capmany; posteriorment, arribarà una nova fornada d’escriptors joves amb afany de renovació literària. 

Paral·lelament, les empreses editorials emergeixen amb la voluntat de crear un producte a l’abast econòmic de la situació social del país; la feina, en aquest sentit, de prohoms editorials com Joan Sales, Xavier Benguerel, Pere Quart i Santiago Albertí, entre d’altres, és determinant. 

Joan Sales amb Rodoreda

Aquesta plataforma incipient explica la florida pública d’escriptors com Pedrolo, Tasis, Calders, Llor, Pla, i un jove Espinàs, entre molts d’altres. Això vol dir que joves escriptors mostren les seves propostes al costat d’escriptors madurs; la conseqüència de tot plegat és un mostrari ampli de corrents novel·lístics i d’oferta estilística.

Pere Calders

La tradició de preguerra, amb una novel·la d’inspiració clàssica, es manté ancorada al passat, tot i que ja aleshores havien existit els exercicis avantguardistes del Grup de Sabadell –emparats per Carner–, amb Trabal al capdavant i la singular mirada de Calders. Aquest fet garanteix una recerca de la modernitat i la voluntat de treballar els límits del gènere. Però el context internacional relacionat amb el corrent filosòfic de l’existencialisme –amb força incipient a França durant les dècades dels anys 40 i 50– i les seves deixes literàries explicarien l’aventura d’una determinada part de l’obra de Pedrolo i també el seu interès pel teatre de l’absurd abanderat per Beckett.

Malgrat tot, els autors de més edat continuen oferint una obra fonamentada en el reflex de la societat. La base realista és evident; canviant i sotraguejada, facilita una perspectiva humanista i fins d’ascendència catòlica. La incidència de la tradició de la novel·la russa i de les teories tràgiques del cristianisme que sospesa la relació de l’home amb el món són clares en els interessos literaris de Joan Sales, posem per cas.

Marcel Proust

Dibuix kafkià de kafka

El tractament de la «condició humana» i la dimensió metafísica de la realitat pesa en aquest model i aconsegueix un públic prou fidel. Però els autors més joves senten la influència d’alguns pesos pesats de la narrativa europea que havien explorat noves dimensions, com ara el llegat deixat per Proust, la nova mirada de Joyce, el nihilisme profundament humà de Kafka o el conflicte ètic i estètic de Mann. 

I no es pot passar per alt la incidència de les teories freudianes en la construcció de perfils psicològics que afavoreixen una perspectiva psicoanalítica. 

Més enllà dels itineraris biogràfics dels protagonistes, els personatges d’aquestes novel·les es veuen sotmesos a angoixes, a empresonaments psicològics, i a esqueixaments de la identitat. I encara cal assenyalar la tendència realista i testimonial en un model de novel·la que treballa l’experiència viscuda a l’exili i nua la història personal amb la història col·lectiva. 

Freud

El Noucentisme havia enaltit els gèneres de la poesia i de l’assaig i havia relegat la novel·la a un segon pla. Aquest fet interrompé la línia de novel·la iniciada pels modernistes i, a partir del 1925, autors com Sagarra i Riba inicien un debat sobre la necessitat d’omplir aquest buit, l’existència o no d’un públic que en garantís la represa i els models novel·lístics que caldrien, com la influència nord-americana de la novel·la d’entreguerres és prou evident i com, tot plegat, es relliga amb les preocupacions de deriva existencialista i amb les teories d’ascendència marxista. 

Riba i Sagarra, per si en voleu saber més, cliqueu aquí

En aquest darrer poti-poti literari podem trobar noms com Riera Llorca, Amat Piniella i Artís-Gener. 

I un capítol a part mereixeria l’aportació de Llorenç Villalonga a aquest fresc literari.

Queda clar, per tant, que, d’ençà de la polèmica sobre la novel·la encetada per Sagarra el 1925 fins a la publicació de La plaça del Diamant (1962), que el panorama novel·lístic català s’ha enriquit notablement i que el buit deixat pel Noucentisme es farceix de manera brillant. I també que els destins col·lectius de la gran història (la Dictadura de Primo de Rivera, la Primera Guerra Mundial, la Guerra Civil, l’experiència de l’exili...) incideixen en la variació de la brúixola estètica del gènere. 

Mercè Rodoreda es nodreix d’aquestes preocupacions i d’aquests models en la gestació progressiva de la seva obra i aconsegueix afinar-la fins a assolir una veu pròpia que incorpora i supera tot un seguit d’influències literàries per regalar-nos una mirada intransferible que l’acosta a la riquesa suggeridora de la poesia sense perdre el tremp i la tensió narratives pròpies del gènere en el qual excel·leix.

Mercè Rodoreda