I ara sí que comencem amb la novel·la:
A l’hora d’afrontar l’estructuració de la matèria narrativa de La plaça del Diamant els crítics han optat per diverses propostes de blocs temàtics o narratius.
Carme Arnau i Isidor Cònsol opten per defensar una estructura ternària clàssica que entén els disset primers capítols com una introducció (arrelament), els següents com un desenvolupament (capítols XVIII-XXXII) centrat en la maduració del personatge i acabaria amb la conclusió (capítols XXXIII-XLIX) on es veu que la marginació i l'aïllament es transformen en possibilitat vital positiva.
Probablement, aquesta proposta és una mica esquemàtica i no reflecteix amb prou detall la complexitat de l’estructura narrativa d'aquesta novel·la.
Neus Carbonell, per la seva banda, defensa un agrupament de capítols més centrat en la crítica feminista i, per tant, els nuclis temàtics que marca segueixen de prop les forces identitàries de la feminitat amb relació al context social i de gènere. La seva proposta veu una primera part (capítols I-VI) destinada a la construcció de la identitat i de l’alteritat, una segona (capítols VII-XXIV) centrada en els coloms i la maternitat, una tercera (capítols XXV-XXXV) que tracta la revolta de la protagonista, i una part final interpretada com l’alliberament final (capítols XXXVI-XLIX).
Com es pot observar, les estratègies crítiques i els procediments interpretatius de les dues propostes són prou diferents.
Certament, hi ha moltes possibilitats d’aplegar els capítols en blocs temàtics que reflecteixin una determinada estructura.
En canvi Pep Paré creu que el "close reading" (significat) de tradició anglesa és un bon procediment per fer emergir nuclis temàtics i narratius sense perdre la continuïtat d’una novel·la feta amb prou celeritat i entesa com una escala de graons i replans significatius que cal seguir sense gaires cinyells.
La construcció de la gàbia.
Capítol 1:
El primer capítol de la novel·la compleix el requisit d’entrar en matèria directament amb la presentació del personatge i de l’espai. Des de l'inici, la veu narrativa en primera persona de la protagonista ens ofereix la visió del món exterior i del món interior que s’anirà trenant al llarg de la novel·la.
Els eixos centrals d'aquests capítols serien: per una banda, la plaça del Diamant en un moment de festa i, per l’altra, l’enyor intens de la mare morta en un moment vital que a ella li sembla que la necessita de manera imperiosa (el pas a l'edat adulta).
L’acció sembla vertiginosa, tot i que només es tracta d’anar des de la pastisseria a l’envelat durant les festes de Gràcia. el ritme accelerat s'aconsegueix gràcies a l'acumulació de frases curtes amb constants repeticions i poslisíndetons, un recorregut curt que la narració omple de tot un univers interior i d’objectes que, de seguida, observem que es poden interpretar simbòlicament. com per exemple la cafetera amb una taronja pintada, partida en dues meitats; o la cinta de la goma que li estreny la cintura i que acaba caient.
La intenció de l'autora és que el text li sembli al lector directament dictat/parlat per la la protagonista, sense passar pel filtre de la literatura.
Una constant que anirem trobant d'aquest estil és la descripció caricaturesca i animalitzada dels personatges: aquí, per exemple ens diu que el Quimet té els ulls de mico.
L’objectiu concret d'aquest primer capítol és la presentació i trobada dels dos protagonistes, Natàlia, que aquí passarà a dir-se Colometa per la voluntat del noi, i Quimet, mentre s'insinuen els primers conflictes existencials: la blancor de la joventut de la noia, i la seva fina percepció contraposada a la natura simiesca del noi.
Ja trobem una primera marca del caràcter de Natàlia que n'explicarà l'evolució: perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no; contraposada clarament a l'actitud fatxenda d'en Quimet: i em va dir que el planyia molt perquè al cap d'un any jo seria la seva senyora i la seva reina.
Capítol 2:
El festeig s’inicia aquí i ens serveix per veure que la noia ha fet una renúncia al seu anterior pretendent, en Pere.
La tria entre dos models masculins, per part de la protagonista, és rellevant també en la mesura que apareix un merlot negre amb la funció simbòlica d’anunciar la desgràcia futura. Ella podria haver triat en Pere (sentia una pena per dintre i la pena em feia adonar que havia fet una mala acció [...] com si al mig de la meva pau d'abans s'obrís una porteta que tancava un niu d'escorpins [...]) amb qui haurien estat companys; però es queda amb en Quimet, que serà el seu amo (i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé)
Se'ns mostra la col·lisió de caràcters dels dos amants: ella tria quedar-se amb ell, però en fer-ho també assumeix una actitud passiva davant del seu domini, augmentada per l’angúnia que suposarà, aquí citada per primer cop, la referència a la misteriosa Maria per part d’ell (I aleshores va dir [...] pobra Maria...).
El jove que a l'inici la interpel·la (entra, que farem una dormideta.) i el nen que surt amb un revòlver al cinturó i una escopeta apuntada contrasten amb la nena que troben al parc, amb el vestit del mateix color que la protagonista, i subratllen fins a quin punt el món masculí és vist com amenaçador, mentre que el femení és innocent. La Natàlia encara és una nena amb un univers sensitiu que té poc a veure amb el disseny de la vida marital que pronostica en Quimet; una vida, d’altra banda, que, tot i el seu estrat social humil, presenta actituds aburgesades.
Finalment, esmentar que s’han establert uns triangles emocionals subtils entre en Quimet, la Natàlia i en Pere i entre la Natàlia, en Quimet i la Maria.
Capítol 3:
Aquí trobem que en Quimet vol que la Natàlia deixi de treballar a la pastisseria. com que hi troba una certa resistència, arriba a exercir la violència d'engrapar-la pel coll: T'has tornat boig [...] em va agafar pel coll amb una mà i em va sacsejar el cap.
I és així com passen tres setmanes sense veure's. Quan ell torna, i ella ja ha deixat la feina, passen a la següent fase: la presentació de la mare d’ell a la promesa. La casa de la mare és plena de llaços (compromís? feminitat?) i, abans que marxin,, li regala uns rosaris amb boleta negra (objectes rodons que poden simbolitzar el seu món i referència al paper de la dona segons el catolicisme).
La futura sogra té la funció de contraposar la mare morta de la noia i d’accentuar el progressiu engabiament de la Natàlia en una vida que s’està muntant molt de pressa, sense que ella pugui determinar-ne els detalls. La mare es preocupa, sobretot, que sigui una noia treballadora i li diu que en Quimet és bon noi.
Al Quimet li agrada fer mal físic: Mentre me'l fregava, perquè m'havia fet mal de debò, i la seva voluntat, prescindint completament d'allò que ella pot voler: i li vaig dir que no, que mai, que em semblava molt perillós, i es va posar content com un ocell, [...].
L’aparició de l'amic d’en Quimet: en Cintet suposa la segona descripció caricaturesca: tenia els ulls molt grossos com de vaca, i la boca una mica torta, i també ens remarca com les decisions les prenen els homes, mentre ella s’instal·la en la veu interior silenciosa que ja coneixia per la relació dels seus progenitors, que, de tant en tant, és referida per subratllar el drama intern que s’està construint al seu voltant: La meva mare no m'havia parlat mai dels homes. Ella i el meu pare van passar molts anys barallant-se i molts anys sense dir-se res.
El final del capítol ens mostra que ella no té un espai que pugui considerar propi a casa son pare: vivia com deu viure un gat: amunt i avall, amb la cua baixa, amb la cua dreta, ara és l'hora de la gana, ara és l'hora de la son; amb la diferènca que un gat no ha de treballar per viure.
Capítol 4:
El contrafort al món masculí emergent apareix aquí en la figura de la senyora Enriqueta. D’alguna manera actua com una mare putativa i social, sense l’ancoratge emocional, és clar; és ella que li elogia la tria, l’anima al casament i l’acompanya a triar la roba per al vestit de núvia. Amb ella sabem per què necessita casar-se Natàlia: Necessites un marit i un sostre.
La seva és la tercera descripció caricatura: Era alta, amb boca de rap i nas de paperina. I ens destaca el quadre que té a la paret: [...] figurava tot de llagostes amb corona d'or, cara d'home i cabells d'home [...].
Mentrestant, amb els amics, comencen a arreglar el pis de la vida futura. Un pis que els troba en Cintet i que ella accepta sense ni haver-lo vist.
Aquí veiem un altre tret del caràcter d'en Quimet: fuig de la feina, en el moment que ha de començar a treballar, s'empesca una excusa i desapareix: I en Cintet em va dir que en Quimet, quan tornaria, faria el distret i que estava segur que tornaria tard.
Ens descriu les balances gravades a l'escala sobre de les quals ella passa els dits, com si hi busqués l'equilibri que potser perdrà i veiem també com toca els objectes per fer-los seus: I vaig passar el dit pel voltant d'un dels plats.
Aquí, en Quimet executa un segon acte de violència, psicològica, la gelosia que sent per en Pere el porta a fer agenollar «per dintre» la protagonista per demanar-li «perdó» per haver passejat amb el seu antic pretendent, tot i no ser veritat.
Al final del capítol ens trobem amb la descripció física del Mateu que és l'únic que, de moment, no pateix una reducció al dibuix: I en Mateu, tot ros i amb els ulls blaus [...]
Capítol 5:
Al capítol cinquè ens dóna una marca temporal no gaire concreta, però que ens pot fer calcular el temps transcorregut (de la festa major de Gràcia a l'inici de la Setmana Santa): La vigília del dia de Rams.
Apareix el pare de la Natàlia que només vol saber quan ella deixarà la casa. D'una banda, per tant, accentua la manca d'estimació entre els dos, i, d'altra, serveix per accentuar la gelosia i l’ànsia de possessió d’en Quimet: i em va dir que jo era el tercer i que a veure si seria l'últim, per fer-me'n venir més ganes. ¿i ara em convida? [...].
Amb tot, el lector va ampliant la galeria de models familiars:
D'una banda, el model ideal de pare-filla representat per en Mateu i la seva nena, durant la cerimònia a l'església dels Josepets i tenia els ulls blaus com en Mateu, que no es contraposa amb la figura d'un altre pare amb el seu nen que va començar a arrencar cireres de la plama de la nena [...].
I, de l'altra, el model de mare i fill desavinguts que ens trobem en l’àpat «familiar» a casa de la mare d'en Quimet amb la presència d'una veïna que tenia recollida perquè s'havia barallat amb el seu marit.
En Quimet no suporta la presència d'una intrusa que li treu protagonisme i acusa la mare d'haver fet el menjar poc salat per ella. A més, a partir de l’anècdota de la sal, estableix una teoria sobre el Dimoni com a ombra de Déu.
Certament, Rodoreda treballa aquí la dualitat des de la pobra perspectiva d’en Quimet, cosa que ens serveix per observar el contrast entre la «dolçor» de la protagonista i la «suor» salada del seu futur marit (suor que ja s'havía percebut en el ball inicial).
Novament, a partir de petits detalls, es construeix un conflicte universal entre la representació dels dos universos que representen els protagonistes.
Sempre a pas de dos, la narradora contraposa aquest dinar a casa de la mare d’en Quimet amb el que es du a terme a casa del pare de la Natàlia.
El segon és referit amb la brevetat i velocitat d’un paràgraf i, un cop més, la figura del pare és utilitzada per evidenciar la incomoditat d’en Quimet. Aquesta velocitat narrativa també és perceptible en el fet que, entre un dinar i l’altre, ha passat una setmana; però l’acceleració no impedeix a la narradora de fixar la significació dels fets que reporta.
En efecte, si els dos àpats mostren dos possibles cosmos familiars, cap dels dos ideal, que el capítol es clogui amb la restauració del pis que ha de ser del matrimoni imminent, ens obliga a plantejar-nos quin model de nucli familiar s’està preparant i també a extreure la significació de la taca que els surt a la paret: La taca d’humitat, és clar, implica la imperfecció intrínseca i fonda que la casa i la vida futures tenen empeltades en la seva essència.
D'aquesta humitat n'extraiem, almenys, dues coses: la primera, més superficial, que a en Quimet li agrada barallar-se, però no solucionar les coses: [...] per una cosa que no valia la pena, per una cosa que va morir posat-hi el bufet al davant.
I la segona més profunda: aquesta «humitat» és arrelada a l’interior i la Natàlia ha de sortir al carrer per mirar les nines de la casa dels hules: a fora hi troba el món infantil que actua com a recer de les agressions de la vida incipient que se li prepara, tot i que també hi ha de suportar l’agressió dels homes que li diuen coses i és així com ja sabem que a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món.
Certament, Rodoreda no s’està per detalls insignificants i, a cada moment, falca els pensaments de la protagonista amb tintes existencials i existencialistes, i sempre jugant amb l’anècdota dels espais construïts i dels espais per construir.
La novel·la és ordenada i sistemàtica en la construcció dels maons dels capítols; acumulativa podríem dir, també.
I, fins aquí, l'explicació dels cinc primers capítols. Com podeu veure, gairebé cap detall de la novel·la és gratuït i, apartir del pròxim dia, us toca a vosaltres. Què heu de fer? Us ho concreto:
http://lletra.uoc.edu/ca/obra/la-placa-del-diamant-merce-rodoreda/comentaris-sobre-lobra
Si no recordeu com avaluo les expressions orals, aquí teniu l'enllaç que ho explica:
http://llenguailiteraturacatalanaicaria.blogspot.com.es/2015/12/a-fi-de-tenir-mes-clar-com-savaluen-les.html
A l’hora d’afrontar l’estructuració de la matèria narrativa de La plaça del Diamant els crítics han optat per diverses propostes de blocs temàtics o narratius.
Carme Arnau i Isidor Cònsol opten per defensar una estructura ternària clàssica que entén els disset primers capítols com una introducció (arrelament), els següents com un desenvolupament (capítols XVIII-XXXII) centrat en la maduració del personatge i acabaria amb la conclusió (capítols XXXIII-XLIX) on es veu que la marginació i l'aïllament es transformen en possibilitat vital positiva.
Probablement, aquesta proposta és una mica esquemàtica i no reflecteix amb prou detall la complexitat de l’estructura narrativa d'aquesta novel·la.
Neus Carbonell, per la seva banda, defensa un agrupament de capítols més centrat en la crítica feminista i, per tant, els nuclis temàtics que marca segueixen de prop les forces identitàries de la feminitat amb relació al context social i de gènere. La seva proposta veu una primera part (capítols I-VI) destinada a la construcció de la identitat i de l’alteritat, una segona (capítols VII-XXIV) centrada en els coloms i la maternitat, una tercera (capítols XXV-XXXV) que tracta la revolta de la protagonista, i una part final interpretada com l’alliberament final (capítols XXXVI-XLIX).
Com es pot observar, les estratègies crítiques i els procediments interpretatius de les dues propostes són prou diferents.
Certament, hi ha moltes possibilitats d’aplegar els capítols en blocs temàtics que reflecteixin una determinada estructura.
En canvi Pep Paré creu que el "close reading" (significat) de tradició anglesa és un bon procediment per fer emergir nuclis temàtics i narratius sense perdre la continuïtat d’una novel·la feta amb prou celeritat i entesa com una escala de graons i replans significatius que cal seguir sense gaires cinyells.
La construcció de la gàbia.
Capítol 1:
El primer capítol de la novel·la compleix el requisit d’entrar en matèria directament amb la presentació del personatge i de l’espai. Des de l'inici, la veu narrativa en primera persona de la protagonista ens ofereix la visió del món exterior i del món interior que s’anirà trenant al llarg de la novel·la.
Els eixos centrals d'aquests capítols serien: per una banda, la plaça del Diamant en un moment de festa i, per l’altra, l’enyor intens de la mare morta en un moment vital que a ella li sembla que la necessita de manera imperiosa (el pas a l'edat adulta).
 |
| reconstrucció festes de Gràcia |
L’acció sembla vertiginosa, tot i que només es tracta d’anar des de la pastisseria a l’envelat durant les festes de Gràcia. el ritme accelerat s'aconsegueix gràcies a l'acumulació de frases curtes amb constants repeticions i poslisíndetons, un recorregut curt que la narració omple de tot un univers interior i d’objectes que, de seguida, observem que es poden interpretar simbòlicament. com per exemple la cafetera amb una taronja pintada, partida en dues meitats; o la cinta de la goma que li estreny la cintura i que acaba caient.
La intenció de l'autora és que el text li sembli al lector directament dictat/parlat per la la protagonista, sense passar pel filtre de la literatura.
Una constant que anirem trobant d'aquest estil és la descripció caricaturesca i animalitzada dels personatges: aquí, per exemple ens diu que el Quimet té els ulls de mico.
L’objectiu concret d'aquest primer capítol és la presentació i trobada dels dos protagonistes, Natàlia, que aquí passarà a dir-se Colometa per la voluntat del noi, i Quimet, mentre s'insinuen els primers conflictes existencials: la blancor de la joventut de la noia, i la seva fina percepció contraposada a la natura simiesca del noi.
Ja trobem una primera marca del caràcter de Natàlia que n'explicarà l'evolució: perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no; contraposada clarament a l'actitud fatxenda d'en Quimet: i em va dir que el planyia molt perquè al cap d'un any jo seria la seva senyora i la seva reina.
Capítol 2:
El festeig s’inicia aquí i ens serveix per veure que la noia ha fet una renúncia al seu anterior pretendent, en Pere.
La tria entre dos models masculins, per part de la protagonista, és rellevant també en la mesura que apareix un merlot negre amb la funció simbòlica d’anunciar la desgràcia futura. Ella podria haver triat en Pere (sentia una pena per dintre i la pena em feia adonar que havia fet una mala acció [...] com si al mig de la meva pau d'abans s'obrís una porteta que tancava un niu d'escorpins [...]) amb qui haurien estat companys; però es queda amb en Quimet, que serà el seu amo (i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé)
Se'ns mostra la col·lisió de caràcters dels dos amants: ella tria quedar-se amb ell, però en fer-ho també assumeix una actitud passiva davant del seu domini, augmentada per l’angúnia que suposarà, aquí citada per primer cop, la referència a la misteriosa Maria per part d’ell (I aleshores va dir [...] pobra Maria...).
 |
| parc Güell |
El jove que a l'inici la interpel·la (entra, que farem una dormideta.) i el nen que surt amb un revòlver al cinturó i una escopeta apuntada contrasten amb la nena que troben al parc, amb el vestit del mateix color que la protagonista, i subratllen fins a quin punt el món masculí és vist com amenaçador, mentre que el femení és innocent. La Natàlia encara és una nena amb un univers sensitiu que té poc a veure amb el disseny de la vida marital que pronostica en Quimet; una vida, d’altra banda, que, tot i el seu estrat social humil, presenta actituds aburgesades.
Finalment, esmentar que s’han establert uns triangles emocionals subtils entre en Quimet, la Natàlia i en Pere i entre la Natàlia, en Quimet i la Maria.
Capítol 3:
Aquí trobem que en Quimet vol que la Natàlia deixi de treballar a la pastisseria. com que hi troba una certa resistència, arriba a exercir la violència d'engrapar-la pel coll: T'has tornat boig [...] em va agafar pel coll amb una mà i em va sacsejar el cap.
I és així com passen tres setmanes sense veure's. Quan ell torna, i ella ja ha deixat la feina, passen a la següent fase: la presentació de la mare d’ell a la promesa. La casa de la mare és plena de llaços (compromís? feminitat?) i, abans que marxin,, li regala uns rosaris amb boleta negra (objectes rodons que poden simbolitzar el seu món i referència al paper de la dona segons el catolicisme).
La futura sogra té la funció de contraposar la mare morta de la noia i d’accentuar el progressiu engabiament de la Natàlia en una vida que s’està muntant molt de pressa, sense que ella pugui determinar-ne els detalls. La mare es preocupa, sobretot, que sigui una noia treballadora i li diu que en Quimet és bon noi.
Al Quimet li agrada fer mal físic: Mentre me'l fregava, perquè m'havia fet mal de debò, i la seva voluntat, prescindint completament d'allò que ella pot voler: i li vaig dir que no, que mai, que em semblava molt perillós, i es va posar content com un ocell, [...].
 |
| pastisseria Can Fatjó al Passeig de Gràcia |
L’aparició de l'amic d’en Quimet: en Cintet suposa la segona descripció caricaturesca: tenia els ulls molt grossos com de vaca, i la boca una mica torta, i també ens remarca com les decisions les prenen els homes, mentre ella s’instal·la en la veu interior silenciosa que ja coneixia per la relació dels seus progenitors, que, de tant en tant, és referida per subratllar el drama intern que s’està construint al seu voltant: La meva mare no m'havia parlat mai dels homes. Ella i el meu pare van passar molts anys barallant-se i molts anys sense dir-se res.
El final del capítol ens mostra que ella no té un espai que pugui considerar propi a casa son pare: vivia com deu viure un gat: amunt i avall, amb la cua baixa, amb la cua dreta, ara és l'hora de la gana, ara és l'hora de la son; amb la diferènca que un gat no ha de treballar per viure.
Capítol 4:
El contrafort al món masculí emergent apareix aquí en la figura de la senyora Enriqueta. D’alguna manera actua com una mare putativa i social, sense l’ancoratge emocional, és clar; és ella que li elogia la tria, l’anima al casament i l’acompanya a triar la roba per al vestit de núvia. Amb ella sabem per què necessita casar-se Natàlia: Necessites un marit i un sostre.
La seva és la tercera descripció caricatura: Era alta, amb boca de rap i nas de paperina. I ens destaca el quadre que té a la paret: [...] figurava tot de llagostes amb corona d'or, cara d'home i cabells d'home [...].
Mentrestant, amb els amics, comencen a arreglar el pis de la vida futura. Un pis que els troba en Cintet i que ella accepta sense ni haver-lo vist.
Aquí veiem un altre tret del caràcter d'en Quimet: fuig de la feina, en el moment que ha de començar a treballar, s'empesca una excusa i desapareix: I en Cintet em va dir que en Quimet, quan tornaria, faria el distret i que estava segur que tornaria tard.
Ens descriu les balances gravades a l'escala sobre de les quals ella passa els dits, com si hi busqués l'equilibri que potser perdrà i veiem també com toca els objectes per fer-los seus: I vaig passar el dit pel voltant d'un dels plats.
 |
| casament anys 30 |
Aquí, en Quimet executa un segon acte de violència, psicològica, la gelosia que sent per en Pere el porta a fer agenollar «per dintre» la protagonista per demanar-li «perdó» per haver passejat amb el seu antic pretendent, tot i no ser veritat.
Al final del capítol ens trobem amb la descripció física del Mateu que és l'únic que, de moment, no pateix una reducció al dibuix: I en Mateu, tot ros i amb els ulls blaus [...]
Capítol 5:
Al capítol cinquè ens dóna una marca temporal no gaire concreta, però que ens pot fer calcular el temps transcorregut (de la festa major de Gràcia a l'inici de la Setmana Santa): La vigília del dia de Rams.
Apareix el pare de la Natàlia que només vol saber quan ella deixarà la casa. D'una banda, per tant, accentua la manca d'estimació entre els dos, i, d'altra, serveix per accentuar la gelosia i l’ànsia de possessió d’en Quimet: i em va dir que jo era el tercer i que a veure si seria l'últim, per fer-me'n venir més ganes. ¿i ara em convida? [...].
Amb tot, el lector va ampliant la galeria de models familiars:
D'una banda, el model ideal de pare-filla representat per en Mateu i la seva nena, durant la cerimònia a l'església dels Josepets i tenia els ulls blaus com en Mateu, que no es contraposa amb la figura d'un altre pare amb el seu nen que va començar a arrencar cireres de la plama de la nena [...].
I, de l'altra, el model de mare i fill desavinguts que ens trobem en l’àpat «familiar» a casa de la mare d'en Quimet amb la presència d'una veïna que tenia recollida perquè s'havia barallat amb el seu marit.
En Quimet no suporta la presència d'una intrusa que li treu protagonisme i acusa la mare d'haver fet el menjar poc salat per ella. A més, a partir de l’anècdota de la sal, estableix una teoria sobre el Dimoni com a ombra de Déu.
Certament, Rodoreda treballa aquí la dualitat des de la pobra perspectiva d’en Quimet, cosa que ens serveix per observar el contrast entre la «dolçor» de la protagonista i la «suor» salada del seu futur marit (suor que ja s'havía percebut en el ball inicial).
Novament, a partir de petits detalls, es construeix un conflicte universal entre la representació dels dos universos que representen els protagonistes.
Sempre a pas de dos, la narradora contraposa aquest dinar a casa de la mare d’en Quimet amb el que es du a terme a casa del pare de la Natàlia.
El segon és referit amb la brevetat i velocitat d’un paràgraf i, un cop més, la figura del pare és utilitzada per evidenciar la incomoditat d’en Quimet. Aquesta velocitat narrativa també és perceptible en el fet que, entre un dinar i l’altre, ha passat una setmana; però l’acceleració no impedeix a la narradora de fixar la significació dels fets que reporta.
En efecte, si els dos àpats mostren dos possibles cosmos familiars, cap dels dos ideal, que el capítol es clogui amb la restauració del pis que ha de ser del matrimoni imminent, ens obliga a plantejar-nos quin model de nucli familiar s’està preparant i també a extreure la significació de la taca que els surt a la paret: La taca d’humitat, és clar, implica la imperfecció intrínseca i fonda que la casa i la vida futures tenen empeltades en la seva essència.
 |
| reformes |
D'aquesta humitat n'extraiem, almenys, dues coses: la primera, més superficial, que a en Quimet li agrada barallar-se, però no solucionar les coses: [...] per una cosa que no valia la pena, per una cosa que va morir posat-hi el bufet al davant.
I la segona més profunda: aquesta «humitat» és arrelada a l’interior i la Natàlia ha de sortir al carrer per mirar les nines de la casa dels hules: a fora hi troba el món infantil que actua com a recer de les agressions de la vida incipient que se li prepara, tot i que també hi ha de suportar l’agressió dels homes que li diuen coses i és així com ja sabem que a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món.
Certament, Rodoreda no s’està per detalls insignificants i, a cada moment, falca els pensaments de la protagonista amb tintes existencials i existencialistes, i sempre jugant amb l’anècdota dels espais construïts i dels espais per construir.
La novel·la és ordenada i sistemàtica en la construcció dels maons dels capítols; acumulativa podríem dir, també.
I, fins aquí, l'explicació dels cinc primers capítols. Com podeu veure, gairebé cap detall de la novel·la és gratuït i, apartir del pròxim dia, us toca a vosaltres. Què heu de fer? Us ho concreto:
- Un breu resum de l'argument dels capítols que heu d'explicar.
- Enunciar el tema principal de cadascun.
- Analitzar-ne aquells elements que trobeu significatius pel seu simbolisme amagat.
- Fixar-vos i explicar quin moment vital viu Natàlia-Colometa i quina funció hi fan aquells que l'envolten.
http://lletra.uoc.edu/ca/obra/la-placa-del-diamant-merce-rodoreda/comentaris-sobre-lobra
Si no recordeu com avaluo les expressions orals, aquí teniu l'enllaç que ho explica:
http://llenguailiteraturacatalanaicaria.blogspot.com.es/2015/12/a-fi-de-tenir-mes-clar-com-savaluen-les.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario