"La plaça del Diamant" de Mercè Rodoreda (2).

I continuarem explicant una mica qui era la seva autora.

Mercè Rodoreda i Gurgui va ser filla única i va néixer el 1908 a Barcelona. La seva infantesa es caracteritza per la solitud que l’acompanya, per una formació autodidàctica –només va anar un curs a escola– i també per la seva vinculació a la Barcelona que comença a la torreta de Sant Gervasi on vivia. 
L’espai del jardí i de la ciutat seran determinants per a l’imaginari de la seva vida i de la seva obra. 

Una part del jardí i la nena Mercè

Rodoreda i el seu fill

Als dinou anys es casa amb el seu oncle i, de seguida, té el seu únic fill: la unió forçada amb un home catorze anys més gran, la maternitat obligada i els posteriors problemes psiquiàtrics del fill seran un llast psicològic i vivencial que sempre l’acompanyaran. 
La incorporació al món cultural català del moment arrenca amb la seva feina de correctora per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat i amb la publicació de contes a diaris i revistes. 
La base inicial de la seva fabulació literària s’arrela en l’experiència biogràfica i en el corpus de literatura popular que coneix al clos familiar de la mà del pare, la mare i l’avi. 
És així com coneix la prosa de Ruyra, el teatre de Guimerà i la poesia i la mestria lingüística de Verdaguer. 
Aquests autors de capçalera la menen a una lectura voraç d’obres literàries, però també de la realitat que la circumda, en primer terme de les flors del jardí

i del mapa de la ciutat més pròxima. 
La seva vida de joventut es veu condicionada per l’esclat de la guerra, la mort de l’avi (que l'havia engrescat en la lectura, i les flors i que ocorre quan ella té dotze anys ) i les ganes d’escriure, que la porten a fer provatures en quatre novel·les inicials que, posteriorment, rebutjarà i que ara han estat editades en un volum de les seves obres completes. 

Avi i néta

L’autoexigència inicial respecte a la qualitat de l’obra literària l’acompanyarà tota la vida.

La primera fita remarcable en la seva carrera és Aloma (1938), que reescriu el 1969. Amb aquesta novel·la, la narradora ja vol empeltar-se dels vents psicologistes que bufen per Europa i ja apunta la voluntat de crear un univers poètic i literari propi. 
La novel·la és una fita en la seva carrera personal, però també el punt final d’una determinada vida en la mesura que és ara que emprèn el camí de l’exili. Aquest fet, com en altres escriptors, comporta un període de creació i d’edició irregulars que condicionen el desenvolupament normal de la literatura del país. 
La tossuderia i exigència de l’autora garanteix, malgrat les circumstàncies, una obra absolutament coherent i de gran qualitat. 
Amb Joan Oliver, C. A. Jordana, Xavier Benguerel i Armand Obiols (pseudònim de Joan Prats), Rodoreda passa la frontera i s’instal·la a Roissy-en-Brie, a França; és aquí on s’inicia la relació sentimental amb Obiols.

Refugiats a Roissy-en-Brie

El periple de l’exili s’allarga amb l’ocupació nazi de França i els destins van canviant: Llemotges, Bordeus, París i Ginebra. 
Ha de treballar de minyona i de modista per sufragar les necessitats vitals bàsiques i això li impedeix la dedicació a la confecció d’una obra de gran abast que impliqui jornades d’escriptura continuades i sense interrupció; però no li impedeix l’elaboració de contes, més sintètics i sense una estructura de gran abast. 
I és així com apareix el volum Vint-i-dos contes (1958), premi Víctor Català 1957. 
El buit editorial de la novel·lista és de vint anys, que no és cap fotesa, i il·lustra prou clarament la situació cultural del país. 
En aquest volum de contes podem tastar tota la cruesa existencial de l’experiència viscuda i destil·lada literàriament amb talent.

La narrativa breu de Rodoreda és fonamental per disposar de les bases imprescindibles a l’hora d’acarar les seves grans novel·les: és aquí on s’apunten els grans temes i d’on sorgeixen nuclis temàtics i perfils de personatges de novel·les posteriors.

Les tensions en les relacions amoroses ja són l’epicentre de molts contes del volum, i ja hi podem observar el tractament del tema del pas del temps, de la recança i del record, la perspectiva de la dona com a focalització literària a la manera de Katherine Mansfield, que s’afegeix a les lectures de Hemingway, Tolstoj, Stendhal, Huxley, Dostojevskij, Proust i a la dels vells clàssics com Homer, Goethe, Voltaire, i la literatura mítica i simbòlica de la Bíblia, entre una bona colla més. 

De tot plegat, en sorgeix una nova manera de tractar la feminitat i la seva perspectiva de la vida, des de la maduresa o la joventut, sotmesa sempre a l’erosió devastadora del temps. 
L’exercici de llegir «La sang» i «El gelat rosa» ho deixa ben palès. (contes del recull)

Els anys 60's comporten uns certs canvis socials i culturals; tot i la repressió franquista, la literatura catalana estampa obres significatives d’Espriu, Pere Quart o Ferrater; el postsimbolisme veu morir el seu més gran representant, Carles Riba, i la línia popularitzant també enterra Sagarra. 
Una bona colla d’exiliats tornen al país, com Sales, Calders, Benguerel, Bartra... 
Però Rodoreda i Obiols es queden a l’estranger, tot i els viatges escadussers de la novel·lista a Barcelona. 

Rodoreda i Obiols

Amb més estabilitat econòmica, l'autora inicia un període creatiu de maduresa que és el fonament d’obres com Jardí vora el mar, La plaça del Diamant...

La plaça del Diamant és una novel·la que assumeix i solidifica una veu pròpia que ha paït molt bé els ressons de les aportacions de Joyce i de la veu narrativa de Woolf. 
L'autora decideix presentar-la al premi Sant Jordi, però el jurat no la va considerar rellevant unànimement, qui sí que ho va fer van ser Joan Fuster i Joan Sales que en van facilitar-ne l’edició i el clamorós èxit de crítica posterior. La novel·la ha estat traduïda a una vintena de llengües i, en el seu moment, fou un èxit de vendes. I no podia ser d’altra manera vista la seva principal qualitat: 

• la troballa d’una veu narrativa femenina en primera persona que entronca amb el monòleg interior sense fer-ne un objectiu transcendent i que aconsegueix, així, una narració en veu baixa que no pinta la realitat, ni la declama, ni la descriu, sinó que la diu naturalment i acumulativament per tal que el lector s’hi identifiqui i es vegi obligat a fer el camí interpretatiu de descodificació del món mític i oníric que es va ordint.

  

  Homenatge

Després de l’èxit de la novel·la que ens ocupa, El carrer de les Camèlies (1966) recull tots els premis i reconeixements que no havia rebut l'anterior. Aquí hi continuem trobant una protagonista femenina sotmesa a una marginació extrema, també orfe, que explora els límits de la misèria. El món de la prostitució i del barraquisme serveix per presentar els problemes de la incomunicació emocional i per reafirmar el record com a procediment narratiu. Novament, la narradora presenta l’individu acarat a la ciutat desolada com a via per lliurar una concepció del món.

El 1967 és l’any d’edició de La meva Cristina i altres contes, un aplec de narracions que explora la dualitat entre la realitat i la visió onírica. I així es recull la tendència de la literatura a tractar elements fantàstics amb els recursos d’anàlisi psicològica que l’autora ja havia treballat de manera remarcable. 
Progressivament, ens trobem una escriptora més segura en les seves apostes i tècniques, conscient de la seva obra, que ja és capaç de crear un univers mític propi. 

Rodoreda de gran

Per això mateix revisarà la primera redacció d’Aloma i emprendrà Jardí vora el mar, amb la creació d’un potent cosmos simbòlic.

La mort d’Armand Obiols (Viena, 1971) contribueix a la decisió de tornar a Catalunya, entre Barcelona i el recer de Romanyà de la Selva. 
A mitjan anys 70 l’escriptora ha aconseguit una certa pau vital i ens ofereix el que alguns qulifiquen com la seva obra mestra: Mirall trencat (1974).

Aquí l’arquitectura narrativa anterior arriba a un nivell de complexitat i significació realment exemplars; l’anàlisi i el joc simbòlic de la funció del temps històric i del temps interior són punts clau de la novel·la, així com la fragmentació de la vida coral d’una família com a canal per plasmar la maduresa de la mirada sobre el Sant Gervasi mític de l’autora i afermar un clímax en la seva carrera literària.

Semblava de seda i altres contes (1978) recupera la contista amb els serrells simbòlics assolits a Mirall trencat. 
Viatges i flors i Quanta, quanta guerra (1980) són les darreres obres, abans de la pòstuma La mort i la primavera (1986). 
En la darrera fase de la seva producció, ja amb un estil intransferible i singular, la narradora es decanta vers el món natural a propòsit de l’itinerari d’un protagonista que té a veure amb una dimensió íntima i mística; o bé treballa la temàtica de la mort, que ja és una presència ineludible.

La mort real li sobrevé el 13 d’abril del 1883. Al final del camí, Mercè Rodoreda ens ha llegat una obra d’una qualitat innegable, amb un univers mític coherent i, sobretot, una manera de dir el pensament i el sentiment que ha esdevingut un autèntic mestratge per a autors posteriors.

Per si en voleu saber més coses us deixo amb un fragment de l'entrevista que li va fer Soler Serrano al programa "A fondo" (es veu que el programa sencer no hi és per una qüestió de drets i jo, com a màxim, el puc recuperar en format video :(
Trobo que és curiós de sentir perquè la veu de Rodoreda era especial i molt nasal.

Aquí podeu veure com la recorda el seu nét, qui era el seu fill... La seva família era atípica, i el que surt al programa una mica sorprenent.

En aquest breu documental es barreja la vida de Rodoreda amb escenes de la pel·lícula de "La plaça del Diamant".

I, per últim, si aneu a aquest enllaç, podeu veure la sèrie que sobre la novel·la se'n va fer.