Abans de veure quina estructura tindrà el control, ens fixarem en les preguntes que sobre La plaça del Diamant durant diversos anys i si som capaços de respondre-les:
- La plaça del Diamant és considerada una novel·la psicològica. Raoneu aquesta afirmació, tenint en compte tant els aspectes argumentals com els formals de la novel·la en què es fonamenta.
Primer hauríem de saber què és una novel·la psicològica: la novel·la psicològica va sorgir a principis del segle XX i intentava reflectir el món interior dels personatges, els sentiments, la vida interior, la maduració i l'evolució, el caràcter, la ideologia... Té com a característiques la subjectivització, la introspecció en la psicologia i el reflex del món interior del protagonista —prenent com a base els estudis realitzats per Sigmund Freud— i la utilització del discurs directe lliure i el monòleg interior (procediment narratiu que consisteix a exposar d’una forma directa allò que s’agita en el subconscient d’un personatge, o allò que, d’una manera tumultuosa, sorgeix de la seva consciència. Ha estat emprat sobretot per narradors del XX i aconsegueix la realització màxima a l’obra de Joyce, va vinculat amb les doctrines de la psicoanàlisi i, generalment, amb la concepció relativista i multivalent de la personalitat humana; estilísticament suposa un trencament amb la sintaxi, l'arbitrarietat de la utilització dels signes de puntuació i l'escriptura per associació d'idees). La majoria tracten persontages femenins, perquè creien que era més complexa i, per tant, més interessant.
Ara que ja ho sabeu, sabríeu respondre?
- Comenteu el següent fragment del darrer capítol de La plaça del Diamant. Partint sempre de l’anàlisi del fragment i tenint en compte el seu moment en l’argument de la novel·la, proposeu-ne una interpretació i valoreu-ne la presència d’elements que han adquirit un paper decisiu en l’obra, com també els recursos lingüístics i literaris que tenen a veure amb el punt de vista de la narradora.
[...] I a la primera passa que vaig fer encara veia el tramvia deixat anar aixecant espurnes vermelles i blaves entre les rodes i els rails. [...] I a l’altra banda em vaig girar i vaig mirar amb els ulls i amb l’ànima i em semblava que no podia ser de cap de les maneres. Havia travessat. I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna... La porta estava tancada. Vaig mirar enlaire i vaig veure en Quimet, que, al mig d’un camp, prop del mar, quan jo estava embarassada de l’Antoni, em donava una floreta blava i després es reia de mi. Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terrat, fins a les balances i tocar-les tot passant. [...] I em vaig girar d’esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a dins. I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre, i, com d’esma, vaig posar-me a caminar i les parets em duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al mig d’aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i totes les cases es van començar a gronxar com si tot ho haguessin ficat a dintre d’aigua i algú fes bellugar l’aigua a poc a poc i les parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s’anava estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una companyia a la mà i era la mà d’en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de setí i jo no n’havia vist mai cap, però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé clos i amb els braços davant de la cara, per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no-res, com un escarabat de saliva... i aquella mica de cosa de no-res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la mevajoventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era... ¿abandonament? [...]
- De les quatre qüestions següents, assenyaleu l’única resposta que considereu vàlida per a cada una.
a) evoca, com en un dietari, els seus records de joventut.
b) dóna una visió nostàlgica de la Barcelona dels anys anteriors i immediatament posteriors a la Guerra Civil.
c) construeix un petit món de ficció, basat, però, en la realitat de la vida en un barri obrer barceloní dels anys 30 i 40 del segle XX.
d) narra uns fets històrics protagonitzats per persones reals.
- A propòsit de La plaça del Diamant, la crítica Carme Arnau ha escrit:
La plaça del Diamant és, entre altres lectures possibles, una novel·la psicològica centrada en un personatge femení, Natàlia-Colometa, una figura que, empesa per l’inexorable pas del temps i les circumstàncies històriques, haurà de madurar, semblantment al microcosmos on viu ben arrelada.
Analitzeu aquesta idea i relacioneu-la amb alguns fragments de l’obra que hàgiu llegit.
- A partir d’aquest fragment, que correspon al capítol XXII de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, expliqueu les principals característiques estilístiques i narratives de la novel·la.
La senyora Enriqueta deia que tot allò era fora de mida, que li havien fet malbé el negoci. Tot a passeig. I a veure què passaria amb el que tenia al banc. Es va posar a vendre botons i lligacames de senyor, per terra, al carrer de Pelayo. En Quimet el veia molt poc, amb prou feines si, de vegades, venia a dormir. Un dia em va dir que la cosa es posava negra i que hauria d’anar al front d’Aragó. I em va dir que havien pogut treure mossèn Joan. I que mossèn Joan, amb vestits d’en Mateu i amb un camió que els havia procurat en Cintet, havia passat la frontera. Té, em va dir. I em va donar dues monedes d’or i va dir que mossèn Joan les hi havia donades per mi i els nens, que potser les necessitaríem més que no pas ell, perquè ell, fos on fos que anés a parar, Déu l’ajudaria i no el deixaria morir mentre no fos la seva hora. I vaig guardar les monedes i en Quimet va afegir que no deixés els meus amos, que sempre, amb el temps que feia que els servia, em podrien treure d’un mal pas i que encara que la cosa es posés negra s’acabaria aviat i que no hi havia més remei que passar pel camí estret. I va dir, sembla que la Griselda va amb un de molt sonat i no vol saber res d’en Mateu...Desgràcies.
- A partir d’aquest fragment del primer capítol de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, caracteritzeu narrativament el personatge de la narradora-protagonista i doneu els principals trets de la seva evolució.
I ara sí, l'estructura del control:
a) Tindrà un fragment de la novel·la que haureu de situar i sobre el qual es faran unes quantes prreguntes que haureu de respondre.
b) Hi haurà una pregunta de resposta extensa.
c) Hi haurà 5 preguntes de resposta breu.
Si voleu fer alguna pregunta o repassar alguna part concreta, ara és el moment.
